dijous, 16 de febrer de 2006

La mentida de la política

Quan la política es fa des de les entranyes, des de la mentida i des de l’enfrontament, no podem esperar res més que crispació i violència.

Quan l’argumentari d’alguns polítics només descansa en la calúmnia (malparla, que alguna cosa queda), l’insult (quan s’acaben els arguments, aquest és l’únic camí) i la mentida (repeteixen tantes vegades les mateixes mentides que fins i tot ells acaben per creure-se-les), és quan arriba el moment de dir-los que no ens agrada aquesta manera de fer política i que tot no està justificat per un grapat de vots.

La irresponsabilitat d’atiar la crispació i l’enfrontament dels pobles per esgarrapar quatre vots o per fer fora l’oponent al preu que sigui (un preu desconegut per a nosaltres, però sembla clar que ells sí que saben què s’hi juguen) no ens pot deixar indiferents.

Hem d’exigir als nostres polítics educació, dignitat i integritat, de la mateixa manera que demanem això mateix a qualsevol persona del nostre entorn. I educació no és el que ens mostren els debats histriònics i maleducats de les nostres televisions públiques i privades, per exemple.

Civisme i solidaritat. Hem d’exigir civisme i educació als nostres fills (i als fills dels altres) ja sia al metro, al carrer o fent cua per comprar cent grams de bacallà dessalat.

Civisme i respecte. I no em parleu de tolerància zero, que és sinònim d’intolerància. Ni del respecte a la diversitat. Com volen que ens sentim part d’una Espanya intransigent i intolerant, uniformitzadora i centralista? Parlem de drets. Què menys que poder viure plenament amb la teva llengua pròpia al teu país, a casa teva!

Parlen de bilingüisme de manera farisea: els únics que practiquem el bilingüisme som els catalanoparlants, que ens preocupem de no reduir el nostre coneixement de llengües a català o castellà únicament. Que còmode exigir que coneguem la seva llengua des del desconeixement que mostren de la nostra! Espanya és un estat plurilingüístic que no respecta aquesta diversitat, encara que per llei (oh, santa Constitució!!) estiguin obligats a vetllar per la riquesa diversa dels pobles que la conformen. Paper mullat quan interessa. I que hi pensin: un bilingüisme ben entès comportaria un creixement espectacular de presència del català (a Catalunya, País Valencià i Illes Balears), del gallec a Galícia i de l’euskera al País Basc. Però és clar, com que el català a Catalunya és l’única llengua diferent de l’espanyol amb una mica de presència i vitalitat, cal debilitar-la i patuitzar-la, com ja ho vénen fent des del 1700 ençà. I si no que ho preguntin als francesos, que també en saben un niu de minoritzar llengües. Hi ha moltes subtileses que ajuden a diluir les reivindicacions nacionals dels pobles. Fosques, obscures... malintencionades.

I parlen de solidaritat amb malícia i desinformació. Què vol dir que l’Estatut de Catalunya costarà diners a la resta de Comunitats d’Espanya?
Mentida. Men-ti-da. M-e-n-t-i-d-a.

La solidaritat porta implícit un component de voluntat i no pas d’obligació: sóc solidari perquè ho vull ser. I ho faig de grat i m’ho agraeixen de bon cor. La resta és espoli. Espoli recaptatori que compromet el teu benestar i la teva pròpia existència. Jo d’això en dic ser cornut i pagar el beure.

Molt podríem parlar de la solidaritat i del subsidi. Del compartir i de les balances. La solidaritat és com una goma elàstica, que es dóna i es dóna i es dóna... fins que es trenca. I em vénen al cap moltes altres imatges que parlen del límit de la solidaritat, com la gallina dels ous d’or o la mamella que s’asseca.
Publica un comentari a l'entrada