diumenge, 29 d’abril del 2007

Geni i figura fins a la sepultura

No sóc ni he estat mai en l'orbita maragalliana, encara que penso que és una de les figures més significatives i importants de la política catalana de les darreres dècades. Al costat de Jordi Pujol, sens dubte. I tampoc sóc de l'òrbita pujolista.

Pots coincidir o discrepar de les seves idees, Pots, fins i tot, qüestionar-ne les formes. Però Pasqual Maragall transmet bonhomia i honestedat, valentia i genialitat, lucidesa i presència, improvisació i imprevisibilitat.

És d'aquells amb qui sempre tens la impressió que quan tu hi vas, ell ja en torna. És un Guadiana de la política que sap mantenir molt alt el seu crèdit polític i que sap aprofitar les seves desaparicions mediàtiques per tornar amb més força si cap.

D'altra banda penso que mai ha sabut trobar la lleialtat i comprensió dels que l'envoltaven. La solitud del crack, on les seves genialitats queden diluïdes per les errades, incompetència i espifiades de la resta de l'equip, que, en lloc de recolzar-lo i cobrir-li les esquenes, l'aboquen a l'abís.

Maragall ha parlat en els últims dies de les deslleialtats de Zapatero i del PSC. Ha dit allò que tots intuïem, però que li volíem sentir a dir i ha provocat un enrenou semblant al del ja trist i famós tres per cent. Sí, potser el perd la xerrameca, perquè és com una bomba de rellotgeria que no es pot desactivar. I, d'altra banda, ja està unes passes per davant nostre parlant d'un partit demòcrata europeu, que li faci recuperar el somni federalista que entre uns i altres li han manllevat.

Barcelona 92, Ciutadans pel Canvi, president del tripartit, federalisme... La història continua. Geni i figura fins a la sepultura.

PD.: La caricatura és de Joan Vizcarra.

dilluns, 23 d’abril del 2007

Sant Jordi 2007





No queden flors en els gerros,
en els camps no hi ha colors,
veus la tele en blanc i negre;
fas un glop si tens calor.


No hi ha roses per Sant Jordi
ni regals el dia de Reis.
Sols escoltes cintes verges
i llegeixes contes vells


Escrius cartes de mig foli,
tanques el teu finestró;
les cançons són sense lletra,
veus la posta a l'horitzó.


No queden flors en els gerros
ni regals el dia de Reis.
Veus la tele en blanc i negre
i llegeixes contes vells.

@|-8--'-,--


dilluns, 16 d’abril del 2007

Local vs. global

No sempre és fàcil saber triar l'univers de cada cosa ni de cada moment. Però tampoc aquest univers pot ser sempre el mateix: inamovible, immutable, intocable.

Ara, que al poble es comença a bellugar la cosa política per les eleccions del maig, els partits ens demanen propostes i suggeriments de les coses importants que voldríem que continguessin els seus projectes per al poble.

Si penso massa en local, puc caure en demanar:

  • Que els veïns insolidaris, egoistes i insostenibles, no abandonin llurs camionetes o tot terrenys al darrera de casa, i que els donin de baixa i els facin arribar a la ferrovelleria.
  • Que ara que arriba el gas al poble, ens poguem desfer del dipòsit de darrera les cases, que és un niu de porqueria i un perill per la proximitat del bosc.
  • Que les motos no em despertin quan passen esgaripant per la riera.
  • Que els gossos del veí no bordin a tothora i menys encara quan jo surto al meu jardí.
  • Que la màquina de recollir brossa que castiga les meves oïdes durant tot l'any també reculli les fulles que cauen al carrer de davant de casa meva (que no pas el meu carrer).
  • Que els veïns que tenen cotxe aprenguin a aparcar d'una manera considerada en les zones habilitades per fer-ho i que no ocupin més places que les que necessita un cotxe.
  • Que els veïns que tenen moto aparquin al lloc que tenen reservat per a motos, on no hi poden aparcar els cotxes, per cert, i deixin lliures els aparcaments de cotxes, únic lloc on poden aparcar els cotxes.
  • Que vull contenidors per reciclar, prou prop de casa com per no cansar-me, però prou lluny perquè no sigui el primer que veig (o ensumo) quan obro la porta de casa.
  • Que si vull fer una col•lecció del diari dominical no me n'hagi d'anar al poble del costat, ni per tantes altres coses que trobo a faltar al poble.

Ja veieu que així no anem enlloc, oi? ─Això no és competència nostra! ─em diran, amb raó.
I és que de vegades hauríem d'aprendre una mica de civisme i seny. Allò que abans s'ensenyava a les bones escoles, bones cases, bones famílies i sembla que ara no hi hagi ningú que se n'ocupa.

Però si el meu univers va una mica més enllà del meu carrer i del meu melic, podria suggerir algunes altres coses, de vegades relacionades ambles anteriors, però amb una altra lectura:


  • Un arquitecte competent que tant sapigués projectar un pas intermig en una barana de més de 100 metres de llarg (perquè els veïns del mig no hagin de fer cabrioles o una volta innecessària), com una ordenació sensata de les escales i accessos al Casal o el disseny d'un carril bici que no hagués de vorejar un arbre (i no s'hi val pensar en tallar-lo).
  • Un ús equilibrat de les màquines de neteja del carrer per evitar la innecessària contaminació acústica (no al bufador de fulles!!!) i que passin per tots els carrers del poble.
  • Que determinats actes del poble no tinguessin cap color polític i es fessin hi hagi qui hi hagi a l'alcaldia. Perquè la cultura som tots i tots hem de viure la festa sense xantatges ni imposicions.
  • Que determinats serveis del poble, com la ràdio, la carpa, la piscina, el butlletí, el Casal, siguin veritablement de tots i no es vehiculin com a eines de propaganda i autobombo, ni ningú se'ls faci seus en exclusiva.
  • Vull reciclar i vull col•laborar a fer sostenible el medi i el creixement no només del meu poble, sinó de tot el món. Però cal emprendre actuacions que no facin de la sostenibilitat una qüestió de combativitat.
  • Que el carril bici no sigui només un passeig simbòlic i pugui, efectivament, moure'm sense perill amb bicicleta per la comarca.
Així, doncs: local o global? La gràcia rau en trobar en cada moment el referent adequat i que la balança no perdi l'equilibri.

Bona campanya a tots i a totes!!!

dimecres, 4 d’abril del 2007

La felicitat dels catalans

Llegeixo a la premsa digital que Joan Saura, el conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya, convocarà experts internacionals per avaluar la felicitat dels catalans.

Aquesta iniciativa reprèn actuacions (i calers) del mateix Saura destinades a aquest tema ja durant el primer tripartit, quan va encarregar un infome sobre com calcular la felicitat dels catalans.

El primer que em volta pel cap és saber si les dades d'aquest informe hauran arribat a alguna conclusió que ens faci pensar en una felicitat nostrada, en alguns aspectes intrínsecs al fet de ser catalans. O si ens afegim a la felicitat mediocre de tothom.

Una altra pregunta que també sento aquests dies és qüestionar-nos si és feina dels polítics i entra dins de les seves competències avaluar i incidir d'alguna manera en la nostra felicitat. Molts autors opinen que la política s'ha d'ocupar d'altres coses i que no ha d'envair la nostra intimitat. Jo me'n desmarco, clarament, des del moment que la política i les decisions que prenen els polítics (municipals, estatals o mundials) afecten de ple el meu grau de felicitat i satisfacció. Tan de bo la política ens fes feliços!

I finalment, i encara que no sigui un expert sobre la felicitat dels catalans, sí que sóc un expert sobre la meva felicitat i vull deixar-los uns quants apunts i reflexions a la colla d'experts que ens estudiaran com a cobaies per fer-los el camí una mica més planer:

1. Crec en la tríada tradicional de salut, diners i amor. I que la felicitat és proporcional a la mesura d'aquests indicadors.
2. Si tinc un comptador de felicitat, hi ha coses que l'hi resten enters: problemes, pors, canvis, angoixes, inseguretats...
3. La llibertat ens fa feliços. I cada norma establerta va llimant aquesta llibertat. Per tant, a més normes, menys felicitat.
4. La simplicitat ens ajuda a sentir-nos feliços. Claredat, senzillesa, univocitat...

I algunes reflexions en veu alta sobre coses, decisions i serveis que no em satisfan gens i que, per tant, m'estan traient felicitat: RENFE, el que veig per la televisió, que tot pugi molt per damunt dels sous, que la publicitat em generi necessitats que no tinc, RENFE, la inseguretat, que per tot necessiti cadenats, claus i contrasenyes, RENFE, que si no em trobo bé ningú sàpiga dir-me què em passa, el soroll innecessari, el recel de les persones, que no trobi la casa on m'agradaria viure al preu que puc pagar, la incomunicació, que quan parlo, per més clar que ho faci, no m'entenguin (o no vulguin entendre'm, que encara és pitjor)... I que RENFE funcioni tan malament, per si no ho havia dit encara.