diumenge, 29 d’abril de 2007

Geni i figura fins a la sepultura

No sóc ni he estat mai en l'orbita maragalliana, encara que penso que és una de les figures més significatives i importants de la política catalana de les darreres dècades. Al costat de Jordi Pujol, sens dubte. I tampoc sóc de l'òrbita pujolista.

Pots coincidir o discrepar de les seves idees, Pots, fins i tot, qüestionar-ne les formes. Però Pasqual Maragall transmet bonhomia i honestedat, valentia i genialitat, lucidesa i presència, improvisació i imprevisibilitat.

És d'aquells amb qui sempre tens la impressió que quan tu hi vas, ell ja en torna. És un Guadiana de la política que sap mantenir molt alt el seu crèdit polític i que sap aprofitar les seves desaparicions mediàtiques per tornar amb més força si cap.

D'altra banda penso que mai ha sabut trobar la lleialtat i comprensió dels que l'envoltaven. La solitud del crack, on les seves genialitats queden diluïdes per les errades, incompetència i espifiades de la resta de l'equip, que, en lloc de recolzar-lo i cobrir-li les esquenes, l'aboquen a l'abís.

Maragall ha parlat en els últims dies de les deslleialtats de Zapatero i del PSC. Ha dit allò que tots intuïem, però que li volíem sentir a dir i ha provocat un enrenou semblant al del ja trist i famós tres per cent. Sí, potser el perd la xerrameca, perquè és com una bomba de rellotgeria que no es pot desactivar. I, d'altra banda, ja està unes passes per davant nostre parlant d'un partit demòcrata europeu, que li faci recuperar el somni federalista que entre uns i altres li han manllevat.

Barcelona 92, Ciutadans pel Canvi, president del tripartit, federalisme... La història continua. Geni i figura fins a la sepultura.

PD.: La caricatura és de Joan Vizcarra.
Publica un comentari a l'entrada