dilluns, 27 d’agost de 2007

Antiparèmies o refranys contradictoris

Diuen que el refranyer mai ment. Refranys i geners són verdaders; no hi ha cap refrany que menteixi; sempre ho hem sentit a dir: es refranys no poden mentir.

Amb aquesta premisa inicial no podríem, doncs, parlar d'antiparèmies, que són precisament això: refranys contradictoris. I en la contradicció hi ha la mentida. Perquè si un és cert, l'altre, que diu el contrari, ha de ser mentida. I a l'inrevés.

Trobem un grapat d'exemples d'antiparèmies en el refranyer. I no només en refranys d'una mateixa tradició, sinó que els exemples sovintegen quan fem paremiologia comparada o ens capbussem en tradicions diferents, amb una cultura i història ben diversa i, sovint, contradictòria.

Us presento un llistat d'antiparèmies obert i incomplet. Vaig anotant les que trobo i he anat confegint una llista inicial que vull fer créixer amb lectures posteriors i amb l'aportació que pugueu fer vosaltres, els lectors d'aquest blog.
  1. A bon servici, paga de rei [CA] - A bon servei, mala paga [CA].
  2. A ca es ferrer mengen amb cueres de llenya [CA] - A casa del cerer, ningú se'n va al llit a les fosques [CA].
  3. A l'abril totes les aigües caben en un barril [CA] - A l'abril, aigües (o gotes) mil [CA].
  4. Aigua d'agost, mel i most [CA] - Aigua d'agost, ni vi ni most [CA].
  5. Al novembre, cava i sembra [CA] - Quien cava en noviembre, el tiempo pierde [ES].
  6. Al setembre tot el món sembra [CA] - En setembre cull i no sembres [CA].
  7. Any beixest, any de bessons [CA] - Anys bixests, parts malament [CA].
  8. Arc de Sant Martí a ponent, amarra la barca i vine [CA] - Arc de Sant Martí a ponent, assenyala bon temps [CA].
  9. Arc de Sant Martí es dematí, passa envant en ton camí [CA] - Arc de Sant Martí es dematí, no passis envant en ton camí [CA].
  10. Bon dia fa el que no plou [CA] - Bon dia fa el que plou [CA].
  11. Cel rogent, pluja o vent [CA] - Cel rogent al vespre, l'endemà el sol a la finestra [CA]. 
  12. Costums fan lleis [CA] - Costums trenquen lleis [CA].
  13. Coraller, molta feina i poc diner [CA] - Coraller, poca feina i molt diner [CA].
  14. D'Olot, ni dona ni porc [CA] - D'Olot, porc i dona tot l'any n'és bona [CA].
  15. D'ovelles ni abelles, no te'n meravelles [CA] - Ovelles i abelles són les mil meravelles i, si pots, no estiguis sense elles [CA].
  16. De llebeig, aigua no en veig [CA] - Del llebeig, aigua veig [CA].
  17. El diner fa bona olor, vingui d'on vingui [CA] - El diner no té olor [CA]
  18. El mes de setembre és el pitjor de l'any; els malats es moren i els bons prenen dany [CA] - Setembre, tant de bo ho fos sempre [CA].
  19. El pa de casa és el millor [CA] - El pa de casa no satisfà [CA].
  20. El que puguis fer avui, no ho deixis per a demà [CA] - Si vols estar bé i sa, no facis avui el que puguis fer demà [CA].
  21. El robat no fa profit [CA] - Sols el robat aprofita [CA].
  22. Els primers són els darrers [CA] - El que primer hi va, primer hi tria [CA].
  23. Encara que es vesteixi de seda, la mona mona es queda [CA] o Vestiu un bastó i semblarà un senyor [CA] | Aunque la mona se vista de seda, mona se queda - La capa tot ho tapa [CA] (en castellà hi ha l'antiparèmia Lo que te cubre te descubre [ES] | El hábito hace al monje [ES]) . Versions contradictòries: on en un lloc sembla apuntar que les aparences són enganyoses, després diu que els bons vestits poden mostrar més impressionant un home del que és en realitat.
  24. És malcasar casar-se tard [CA] - És malcasar, casar-se aviat [CA].
  25. Fes bé i no miris a qui [CA] - De fer bé, mal en pervé [CA].
  26. Fill de vell nascut, serà molt sabut [CA] - Fill de pare vell, poc cervell [CA].
  27. Flor de febrer no omple el paner [CA] - Flor de febrer omple el paner [CA].
  28. Home de banys, home de pocs anys [CA] - Home de banys, home de molts anys [CA].
  29. L'amistat més ferma és la que hi ha entre iguals [CA] - Del semblant, no te'n fiïs pas [CA]. Ambdues de font clàssica. La primera, de Curci (Firmissima est inter pares amicitia [LL]); la segona, de Juvenal (Frontis nulla fides [LL]).
  30. L'hàbit no fa el monjo [CA] - L'hàbit fa el monjo [CA] - La roba fa l'home [CA].
  31. La cara es el espejo del alma [ES] - Las apariencias engañan [ES].
  32. La cua fa l'ocell [CA] - La cua no fa l'ocell [CA].
  33. La més mala osca és la del mateix fust [CA] - No hi ha pitjor clavilla que la del mateix fust [CA] - No hi ha millor osca que la de la mateixa fusta [CA]
  34. La mitja al garró no fa senyor [CA] - Mitja al garró fa senyor [CA].
  35. La primavera la sangre altera [ES] - La primavera, la sang gela [CA].
  36. La raó s'imposa [CA] - La raó no vol força [CA]
  37. La vestidura no fa la figura [CA] - La vestidura fa la figura [CA].
  38. La vida del carreter és una vida molt pesada; el diumenge no va a missa ni pot anar a dormir a casa [CA] - La vida del carreter n'és vida molt regalada; cada dia bon menjar i eldiumenge jugar a cartes [CA].
  39. Les nits d'agost són les més fosques de l'any [CA] - Les nits d'agost, les més clares de l'any [CA].
  40. Les figues demanen vi [CA] - Les figues volen aigua, que no vi [CA].
  41. Les renyines per Sant Joan duren tot un any [CA] - Renyines per Sant Joan, pau per a tot l'any [CA].
  42. Lluna ajaguda, mariner dret [CA] - Lluna dreta, mariner ajagut [CA]. La primera indica mal temps, i la segona, bon temps.
  43. Lluny dels ulls, lluny del cor [CA]. Aquest refrany, que dóna a entendre que la llunyania o la distància refreda els sentiments vers una persona, té la peculiaritat d'haver arribat també amb un sentit totalment oposat en reculls més moderns: MILLÀ (1988), Lluny dels ulls, a prop del cor [CA] (La distància accentua els sentiments d'enyor). També el recull GRIERA (1935) a Pineda.
  44. Mans fredes, cor calent [CA] - Manos frías, corazón caliente [ES]. A Conca (1992) trobem Les mans calentes i el cor fred, com a antiparèmia (o com a error de transmissió).
  45. Más vale pájaro en mano que ciento volando [ES] - El que no arriesga no gana [ES].
  46. Moltes pluges al gener, mala anyada solen fer [CA] - Moltes pluges pel gener, mala anyada solen fer [CA]. Sembla que el refranyer no es posa d'acord si les pluges del gener indiquen bona o mala anyada.
  47. Música l'hi fas, no t'hi casaràs [CA] - Música l'hi fas, tu t'hi casaràs [CA].
  48. Neu al gener, porta gemecs [CA] - Neu de gener omple el graner [CA]. També indica la contradicció sobre quins efectes té la neu del gener.
  49. No dejes para mañana lo que puedas hacer hoy [ES] - Más vale tarde que nunca [ES].
  50. No hi ha temps que no torni [CA] - El temps se'n va per no tornar [CA].
  51. No per molt matinejar, amaneix més prest el dia [CA] - No por mucho madrugar amanece más temprano [ES] - El que puguis fer avui no ho esperis fer demà [CA] | El món és dels que matinegen [CA] | Qui matina fa farina [CA] | Qui matineja, més temps feineja [CA] | Qui s'aixeca de matí, pixa allà on vol [CA] | Si del dia vols profit, que no et trobi el sol al llit [CA] - A quien madruga, Dios le ayuda [ES] | No dejes para mañana lo que puedas hacer hoy [ES].
  52. Pare gastador, fill estalviador [CA] - Pare guanyador, fill gastador [CA].
  53. Pel sabater, l'hivern malament i l'estiu bé [CA] - De sabaters, pocs a l'estiu i molts a l'hivern [CA].
  54. Pel novembre qui no hagi sembrat, que no sembri [CA] | Qui pel novembre no ha sembrat, que no sembri que ja és tard [CA] - En novembre, qui no hagi sembrat, que sembri [CA].
  55. Pel novembre i pel gener, bon temps hi sol haver [CA] - Pel novembre i pel gener, gran temperi hi sol haver [CA].
  56. Per Any Nou, el dia s'estira un sou [CA] - Per Ninou s'allarga el dia, però no s'allarga el sou [CA].
  57. Petit cabal, grossa ventura [CA] - Petit cabal, poca ventura [CA].
  58. Pluja d'agost, ni pa ni most [CA] - Pluja d'agost, vi i most [CA].
  59. Poca terra no val res [CA] - Poca terra val diners [CA].
  60. Por pedir que no quede [ES] - Ofrecer no empobrece [ES]. Només demanar, o només oferir no fa pobre.
  61. Posta roja, pluja boja [CA] - Posta sagnada, la pluja se n'és anada [CA].
  62. Quan canta el gripau, la pluja adéu-siau [CA] - Quan canta el gripau, senyal de pluja [CA]
  63. Qui fa els plats es queda el plat pitjor [CA] - Quien parte y reparte se queda con la mejor parte [ES]. La versió castellana contradiu la catalana. No tenim els catalans fama de garrepes? Aquest refrany sembla demostrar el contrari.
  64. Qui menja cargols per Sant Joan, té diners tot l'any [CA] - Qui menja cargols per Sant Joan no arriba a Sant Pere [CA].
  65. Qui molt parla, alguna cosa encerta [CA] - Quien mucho habla, en algo acierta [ES] - Qui molt parla, molt erra (o molt ment) [CA] - Quien mucho habla, mucho yerra [ES]
  66. Qui poda per Sant Albí sempre tindrà vinyar i beurà bon vi [CA] - Qui poda per sant Albí, sempre té vinya i mai té vi [CA].
  67. S'assemblen com un ou a una castanya [CA] - S'assemblen com un ou a un altre ou [CA].
  68. Si no plou el mes d'agost, no gastis diners en most [CA] - Si no plou per l'agost, gasta tos diners en most [CA].
  69. Si no vols menjar sopes tot l'estiu, sembra pèsols per l'abril [CA] - Si vols menjar sopes a l'estiu, sembra pèsols per l'abril [CA].
  70. Si plou passada la Mare de Déu del llit, el ramader es fa ric [CA] - Si plou passada la Mare de Déu del llit, el ramader és ferit [CA].
  71. Si trona pel juliol, fam per tot el món [CA] - Si en julio no truena, hambre en la aldea [ES].
  72. Si vols casar-te mal, casat amb ton igual [CA] - Para bien casar, casa con tu igual [ES].
  73. Tanto val el cántaro a la fuente que al final se rompe [ES] - Persevera y triunfarás [ES].
  74. Tramuntana passada per divendres, dura vuit dies més [CA] - Tramuntana que comença en divendres, no arriba a dilluns [CA]. Per reconciliar-los, hi ha el refrany que diu Vent de tramuntana, si no es mor en tres dies, dura una setmana [CA].
  75. Tronades de juliol, també porten dol [CA] - Trons de juliol treuen el dol [CA].
  76. Valen més llibres que lliures [CA] - Valen més lliures que llibres [CA].
  77. Veu del poble, veu de Déu [CA] - Veu del poble, veu del diable [CA].
  78. Vida de dos, vida de Déu [CA] - Vida de dos, vida de gos [CA].
Molts són els camins que poden haver portat a coexistir parèmies contradictòries: canvis de mentalitat o de cultura en proverbis o dites sentencioses, diferents situacions geogràfiques per a refranys sobre usos del camp o meteorologia, amistat o malfiança en refranys personals...

I així, de la mateixa manera que existeixen les antiparèmies, quan trobem refranys equivalents, els anomenem equiparèmies, que són refranys d'un mateix sentit o anàlegs. Com per exemple:

- Gent de Ribera, gent entera; gent del Raval, tant se val [CA] - La Ribera és el rovell de l'ou de Barcelona, el Raval és la closca [CA]
- Tal faràs, tal trobaràs [CA] - Qui mal fa, mal troba [CA].

M'ajudeu a ampliar la llista?

dimarts, 21 d’agost de 2007

Vallromanes, el poble

En el seu moment, vaig fer un repàs del que es troba de Vallromanes a Internet, referit a llocs web de o sobre Vallromanes, i també sobre política municipal, amb esment dels llocs institucionals, particulars o de diferents partits polítics de Vallromanes.

Però, a banda de tot això... Qui coneix Vallromanes? Per què és conegut Vallromanes? Què podem oferir als que vénen de fora de Vallromanes? Com podem «vendre» Vallromanes al món?

He intentat fer una cerca a través dels mitjans que tinc a mà (no només Internet) per veure què es diu de Vallromanes en diferents obres generals o especialitzades i us presento el resum del meu treball.


1. Etimologia del nom

Joan Coromines al volum VII de l'Onomasticon Cataloniae diu a l'entrada sobre Vallromanes (pàg. 440-441):
Vallromanes
Poble i municipi del Vallès Oriental, situat als vessants de la serra de Sant Mateu.

DOC. ANT. 1157: Arbertus de Valle Romanis (Cart. St. Cugat III, 83); 1183: parr. S. Vincentii de Valromanis (ib. III, 294).

ETIM. Prové del llatí 'VALLES' + el NP llatí 'ROMANUS' (Forcellini, 'Totius Latinitatis Lexicon', v, 253) (que també podria ser l'ètnic apel·latiu, però és menys probable). J.F.C.

És fàcil que amb el NP es vagi formar un derivat adj. plural 'Valls Romanes' (tal com 'Vall-Gornera' del NP 'Guarner', 'Vall-Gontera' de 'Gonter'), si bé en plural (com 'Lluçanes', 'Glorianes', 'Cabrianes', 'Capçanes' i 'Martorelles' etc.) després reduït a [baLR] per via fonètica.
Fent cerca a Internet, a través del Google Books, he trobat una altra documentació històrica, bé que posterior, al Register Notule Communium 14 of the Diocese of Barcelona, 1345-1348: A Calendar with Selected, By Jocelyn Nigel Hillgarth, Giulio Silano, publicat el 1983 pel Departament de Publicacions del Pontifical Institute of Mediaeval Studies. on es fa esment d'una església a «Vallibus Romanis». Bé, pel que fa a l'origen etimològic del nom, sembla que no hi planen gaire dubtes sobre la seva filiació llatina.



2. Vallromanes a l'Enciclopèdia Catalana

Hi existim, però la informació és ben poca, en comparació amb altres municipis o llocs.
Vallromanes

Extensió: 11 km2

Població: 2 094 h [2006]

Municipi del Vallès Oriental, al límit amb el Maresme, estès als vessants nord-occidentals de la serra de Sant Mateu (puig de Lledó, 493 m alt); el terme comprèn la capçalera de la riera de Vallromanes (que aflueix a la riera de Mogent per l'esquerra dins el de Montornès), i és drenat també per la riera d'Ardenya (límit nord-oriental), afluent de la primera. El territori és muntanyós, ocupat en una bona part per matollar i boscs de pins i alzines (562 ha). L'agricultura es localitza al fons de les amples valls: al secà, farratge (35 ha), cereals (50 ha), llegums (35 ha), vinya (40 ha) i arbres fruiters (30 ha); el regadiu ocupa 45 ha (hortalisses, blat i patates). Hom cria bestiar (boví i oví) i hi ha avicultura. Ha esdevingut centre de segona residència i estiueig, i s'hi han creat algunes urbanitzacions i un càmping amb capacitat per a 320 persones, el 1987. Al voltant de l'antiga torre Tavernera, notable masia fortificada decorada amb ceràmiques, hom ha instal·lat un camp de golf (Club de Golf Vallromanes). El poble (98 h agl i 285 h diss [1981]; 153 m alt) és a la vora de la riera del seu nom. L'església parroquial és dedicada a sant Vicenç. El lloc pertangué al terme del castell de Sant Miquel de Montornès, les ruïnes del qual s'enlairen a 413 m alt al límit amb el terme de Montornès del Vallès, municipi del qual formà part fins el 1940.
M'han sobtat les referències a la Riera d'Ardenya, que no he sabut localitzar al mapa del terme municipal. Sembla ser una riera que desemboca a la Riera de Vallromanes des del vessant occidental de la serra de Sant Mateu.


3. Vallromanes a l'Hiperenciclopèdia

Aquí hi trobem una mica més d'informació, encara que amb alguns noms que ens porten a certa confusió (Taià, Cal Tàvec...). També m'ha sobtat trobar com a gentilici vallromanesos, quan sempre havia sentit a dir vallromanins. Ho intentaré corroborar amb altres fonts.

També veig que segueixen fent referència a la Rajoloteca Salvador Miquel, que ja fa uns anys que es va traslladar fora del municipi (em sembla que cap al Baix Llobregat).

Us en reprodueixo els diferents fragments.

Situació i presentació

El terme municipal de Vallromanes, de 10,53 km², és situat al sud de la comarca del Vallès Oriental, al límit amb la del Maresme. El terme és accidentat pels contraforts nord-occidentals de la serra de Sant Mateu: turó de Lledó (493 m d'altitud), al sud-est, al termenal amb Premià de Dalt i Taià; turó del castell de Sant Miquel de Montornès (413 m), a ponent, al límit amb Montornès del Vallès; coll de la Font de Cera, a migdia, per on passa la carretera del Masnou a Granollers (veritable eix de comunicació del terme). El terme és drenat per la riera de Vallromanes, afluent de la de Mogent, la qual es forma dins el municipi, als vessants nord-occidentals del turó de Sant Mateu i del turó de Lledó. Un altre curs menys cabalós, i tributari de la riera de Vallromanes, és la riera d'Ardenya, al límit nord-oriental amb la Roca i Vilassar de Dalt.

L'economia

La benignitat del clima resta afavorida per l'extensa capa forestal que domina una gran part del territori, especialment en les zones altes, integrada pel pi (blanc i pinyer) i l'alzina, amb llurs matolls i sotabosc típics. La resta del terreny l'ocupa l'agricultura, amb els conreus propis del Vallès.
Fins fa pocs anys les activitats econòmiques bàsiques eren l'agricultura de secà (cereals, vinya, llegums, fruiters, farratge) i de regadiu (patates, hortalisses), i com a complement de l'economia agrària la ramaderia bovina per a llet, com antany ho era l'explotació forestal, quasi desapareguda. Actualment, però, l'establiment de segones residències i urbanitzacions i la proximitat amb Barcelona, han orientat el treball cap els rams de la construcció i dels serveis; especialment, entre aquests, de la gastronomia, el càmping (amb un total de 320 places el 1987) i l'esportiu. Cal destacar el club de golf Vallromanes, construït el 1969, que té la seva seu social en una masia senyorial del segle XVIII anomenada Torre Tavernera i consta de diversos serveis i instal·lacions esportives complementàries.

La població

La característica humana de Vallromanes és el tipus de poblament disseminat, format per una munió de masies a les quals s'han afegit, recentment, un bon estol de cases d'estiueig i urbanitzacions. La població (vallromanesos) permanent es manté estable, sense oscil·lacions exagerades. En el període 1960-70 el creixement relatiu fou notable (21,41%), mentre que en 1970-80 s'ha detectat un lleu retrocés (7,49%). Així, el 1960 hi havia 341 h, que havien augmentat fins a 414 el 1970. El 1975 n'hi havia 402, el 1981 383 i el 1991 657 h.

El poble de Vallromanes

El poble de Vallromanes (153 m d'altitud) és emplaçat vora la riera del seu nom, uns 500 m a llevant de la carretera del Masnou a Granollers. Hi ha la casa de la vila, de factura moderna, i l'església parroquial de Sant Vicenç, documentada des del segle X. El temple necessitava reparació al segle XV, puix que a la primera meitat d'aquest segle així ho consignen les visites pastorals. Als segles XVII i XVIII hi ha documentades obres de reforma i d'ampliació del temple, alhora que també s'esmenten les capelles de Sant Isidre (1629), de Santa Margarida (1777) i del Roser (1789). La fàbrica actual es construí el 1908, essent rector Francesc Cardús, amb obra de maçoneria, excepte el portal i les finestres que són de pedra del Figueró, i de línia neogòtica, segons projecte de l'arquitecte Josep M. Pericas. De l'església antiga, romànica, es conserva un absis semicircular, de carreus, i amb una finestra d'esqueixada interior; ben orientat a llevant, és incorporat a l'edifici actual com a capella lateral al costat del campanar, de planta quadrada, el basament del qual podria ser, potser, també romànic. Quant a museus, hi ha la Rajoloteca Salvador Miquel, que recull rajoles catalanes dels segles XVII al XX. A l'escola del poble assisteixen 34 alumnes de EGB i 6 de pre-escolar (1987).
Les festes típiques de Vallromanes són la festa major d'hivern de Sant Vicenç, que s'escau el 22 de gener, i la festa major d'estiu o de Sant Miquel, que té lloc el 29 de setembre.

Altres indrets del terme

El castell de Montornès o de Sant Miquel de Montornès s'aixeca al turó d'aquest nom, entre el torrent de Can Gurri i la riera de Vallromanes. Al subsòl del castell medieval hi ha vestigis d'un poblat ibèric que fou habitat als segles III i II aC. Es conserva part de la torre mestra del castell, de planta circular, i fragments de la muralla que envoltava la fortificació. La capella de Sant Miquel del castell, al qual ha donat nom modernament, és documentada el 1121; va ser restaurada a la primeria del segle XVII i destruïda al segle passat. Actualment se'n conserven algunes restes de murs, separats del castell per un carreró, just dins el terme de Montornès del Vallès.
Al peu del castell, al nord-est d'aquest, s'aixeca la Torre Tavernera, antiga masia fortificada que havia pertangut als Montornès, als Armengol i als Taverner. Fou reconstruïda el 1718 pel seu propietari Oleguer d'Ardena, comte de Darnius, ja que en la guerra de Successió havia estat destruïda pels partidaris del rei arxiduc. Sembla que els senyors del castell de Montornès residiren a la Torre Tavernera fins a la fi del segle XVIII, ja que aleshores, en passar la senyoria als Fiveller, aquests es traslladaren a viure a Taià, on es guarda, també, l'arxiu. La Torre Tavernera és un edifici amb façana rectangular, decorada amb plafons de rajoles on hi ha els retrats dels seus propietaris, senyors també del veí castell de Sant Miquel. S'hi ha trobat ceràmica d'època ibèrica a les sitges. Prop seu hi ha la capella de Sant Andreu, amb una làpida del 1718, any en què devia ser reconstruïda.
Dins el terme municipal de Vallromanes hi ha diverses urbanitzacions: Can Rabassa, Cal Tàvec, Vallromanes Residencial, Can Corbera, l'Oasi, etc.
Entre les restes arqueològiques del poblament primitiu, hom pot esmentar, de l'època megalítica, el dolmen del Collet de Can Gurri, important per a la datació d'aquest tipus de monuments funeraris, ja que s'hi trobà un punyal de bronze. Com a testimonis de la romanització, hom descobrí fragments de ceràmica campaniana a Can Ginesta.

La història

La referència més antiga de Vallromanes és del 970, que s'esmenta la casa de Sant Vicenç a Valle de Romanas. Aquesta església, que és documentada el 1183 com a parròquia, pertanyia al terme del castell de Montornès o de Sant Miquel de Montornès, al qual també pertanyia la de Sant Sadurní de Montornès. El castell, documentat des del 1108, és situat dalt del turó del castell de Sant Miquel, al límit amb el municipi de Montornès del Vallès (la línia divisòria dalt el turó assenyala que les ruïnes del castell són del municipi de Vallromanes, mentre que les de la capella de Sant Miquel corresponen a Montornès). Posseïren el castell els Montornès, que a la segona meitat del segle XIV adquiriren del rei la jurisdicció civil i criminal i el mig imperi, mentre que el senyor rei es reservava el mer imperi i la directa i alodial senyoria, drets aquests que foren adquirits del rei el 1390 per la ciutat de Barcelona. Fins a la primera meitat del segle XV els consellers barcelonins reberen queixes dels homes del castell de Montornès contra Pere de Montornès, que tenia el castell en feu de la ciutat de Barcelona. Els remences s'hi fortificaren el 1485. El 1505 el sobirà va vendre en feu (amb retenció del domini alodial i directe) a la universitat de Montornès les rendes del castell i de les parròquies de Montornès. Així, Vallromanes, Alella i Montornès, pobles que fins aleshores depenien del castell, passaren a ser de reialenc. El 1632 Vallromanes i Montornès formaven una batllia (al segle XIX aquests pobles constituïen un sol municipi, fins que Vallromanes se'n separà a la primeria del segle XX).
El castell de Sant Miquel de Montornès continuà en possessió dels Montornès fins el 1621, que passà als Taverner, que esdevingueren a la fi d'aquest segle comtes de Darnius. El 1718 el comte de Darnius reedificà l'antiga masia de la Torre Tavernera, al peu del castell, que esdevindria en endavant residència dels senyors del castell de Montornès, els quals, a la fi del segle XVII eren els Fiveller, que heretaren també el títol de comtes de Darnius, i al segle XIX ho eren els Martorell. A la fi d'aquest segle la propietat del castell i de la Torre Tavernera pervingué als propietaris actuals, els comtes d'Alba de Liste.


4. Arxius

Només tinc constància de l'Arxiu Municipal de Vallromanes, constituït el 1933 i que actualment ocupa uns 75 metres lineals. Conserva el fons documental generat per l'Ajuntament, classificat en els següents seccions:

1. Administració general
2. Hisenda
3. Proveïments
4. Beneficència i assistència social
5. Sanitat
6. Obres i urbanisme
7. Seguretat pública
8. Serveis militars
9. Població
10. Eleccions
11. Ensenyament
12. Cultura
13. Serveis agropecuaris i medi ambient
14. Col·leccions factícies

Segur que ha d'haver-hi més informació a l'arxiu parroquial a Montornès, mentre Vallromanes en formava part i altres arxius personals i familiars.

Agrairé a qui me'n pugui facilitar notícia per ampliar les informacions que ara ofereixo aquí.


5. Bibliografia

M'ha costat trobar altra informació referida al municipi, tret d'una referència a un llibre d'Enric Garcia-Pey, Vallromanes: noms de lloc i casa, publicat per l'Ajuntament el 2003 i de 299 pàgines.

A través del catàleg col·lectiu de biblioteques de Catalunya, he trobat algunes altres fonts interessants:

- Un mapa de l'Editorial Alpina, sobre la Serra de Sant Mateu, a cura Josep M. Puchadas Benito, de l'any 1954 i un de posterior de N. Llopis Lladó, de l'any 1967.
- Els plànols d'informació municipal de SR Associats (de Vic), el del terme municipal i el de carrers, que podem trobar digitalitzats i en format PDF.
- Una memòria d'Eduard Ripoll i Perelló, sobre el Poblado prerromano de San Miguel: Vallromanes-Montornés, del 1964, per encàrrec del Servicio Nacional de Excavaciones Arqueológicas del Ministerio de Educación Nacional de Madrid.

No cal dir que també agrairé qualsevol altra referència bibliogràfica sobre història, monografies o geografia comarcal del municipi.

... I la font de santa Anna

Aquests dies de pluja han demorat la recerca de la font de santa Anna més dies dels previstos després d'aconseguir arribar a la font de Sant Joaquim.

Un agost plujós, tardoral i imprevist, quan a primers d'estiu la previsió era que fos un estiu molt calorós, després d'un hivern càlid i sec. El temut canvi climàtic. Au, vés! La natura és sàvia i es regula... mentre encara pot. I ja se sap, aigua d'agost, mel i most. No ens queixarem pas que plogui!

Per la situació a la ruta del Google Maps del Toni Ibàñez, sobre la primera caminada per les fonts de Vallromanes, no podia ser gaire lluny de la font de sant Joaquim.

I les circumstàncies d'aquesta sortida eren una mica diferents de la primera: hi anem a la tarda, que no fa tanta xafogor; hi anem després d'uns quants dies de pluja, amb la falsa esperança de poder veure la font rajar; sabem ja el camí per endinsar-nos-hi, sense por de perdre'ns, per tant.

Els dies s'escurcen, com diu el refranyer: per la Mare de Déu d'Agost, a les set ja és fosc. I amb les dues hores que portem avançades, vol dir que disposem de poc més de dues hores de llum per trobar la font cercada.

Reprenem el camí que s'endinsa pel torrent de Can Layret, just dessota del mas i ens sorprèn veure-hi un cartell que no vam veure el primer dia. Sí, és clar, és propietat privada. Com gairebé tota la forest que ens envolta. Com gairebé tots els boscos del territori nacional. "Propietat privada. No passeu".

Cadenats, avisos, amenaces. No es poden posar portes al camp. No ens poden encerclar en els 100 metres quadrats de ca nostra i els carrers que són del comú.

No fem cap mal. Som curosos de no deixar rastre de la nostra estada, que res destorbi la tranquil·litat dels paratges que visitem. Un pare amb dos infants àvids de conèixer i de veure. Sense cotxes, sense fums, sense brossa ni brutícia.

Vam fer cas omís a l'avís, entenent que no fèiem mal a ningú i que la nostra visita seria curosa, respectuosa i ràpida.

Així, arribats a la pèrgola, vam seguir torrent amunt, en lloc d'agafar la drecera esquerra que du al pont i la font de sant Joaquim.

El camí, molt humit per les darreres pluges, amb un sotabosc abundós, salvatge i erràtic, mostra de trobar-nos en un indret poc passejat. Vam esquivar esbarzers i troncs d'arbres caiguts. Només ens acompanyava algun cant d'ocell llunyà i la seguretat de fer el camí per la fondalada del torrent, que et permet petites dreceres, però no perdre el bon camí.

Poc més de deu minuts i uns canvis en la vegetació a la banda dreta em van fer preveure que la font es podia trobar a mitja alçada del torrent, aprofitant un racó a ben cobert. Un ràpid ascens de pocs metres i se'm va presentar davant dels ulls la font, la placa de ceràmica i la taula per asseure'ns a recuperar les forces.


La font recorda molt la de Sant Joaquim. La distribució de la taula i el muret que l'encercla també. Mateix estil dins la diversitat.

















Però és clar, en aquesta font, que tampoc rajava, hi destaquen els dos grans arbres que semblen voler-la amagar de les mirades dels curiosos. La foscor del seu tronc et fan adonar, de seguida, que no són els plataners que abunden a Vallromanes, ni els coneguts roures, pins o alzines, també prou abundosos.

Sequoies dieu? Un punt d'exotisme deliciós per a un racó indescriptible. I cuidat, com demostren la jardinera al peu de la font i el test de damunt la taula, amb unes falgueres prou cuidades. De la bossa prenc una ampolla d'aigua fresca. Cal ser previsor, sobretot quan dus quitxalla. I arran de trobar la font de sant Joaquim ben seca, malgrat l'entorn humit i la pluja dels dies anteriors, ens feia preveure que tampoc trobaríem aigua a la de santa Anna.

Una porta metàl·lica a l'esquerra acompanyava la figura de la mare de la mare de Déu. No vam gosar d'obrir-la, ja que avui ja no hi cercàvem un botó que activés la font (quina ingenuïtat, criatures, no la perdeu mai!). I uns tubs negres que arribaven a la font ens fan pensar que potser hi arribi l'aigua per sistemes no naturals o que en algun moment es pogués fer servir el seu cabal per fer-la arribar a algun altre lloc.

Seguint amunt pel vertent de muntanya, cap a Can Layret, hi ha un caminet que deu portar a la casa: l'accés directe del mas a la font. Però ja no ens hi vam acostar.


Queia la tarda, volíem veure la posta de sol tot tornant per la riera i ens esperaven a casa.







Encara queden racons per explorar, però se'ns acaba l'estiu. Això de no tenir horaris és meravellós. I compartir aquestes troballes amb l'avidesa i pregona curiositat de la quitxalla... No té preu!, i ho tenim tan a prop de casa. Tan de bo sempre ho sapiguem valorar i aprofitar.

dimarts, 14 d’agost de 2007

500 refranys catalans amb l'equivalent castellà!!


El refranyer català-castellà, amb poc més de tres mesos de vida, ha arribat ja a la xifra dels 500 refranys catalans amb l'equivalència castellana. Són, 500 refranys, 1.180 paraules clau i 40 fonts bibliogràfiques consultades. En aquests moments, el corpus ja ha pres un volum prou considerable per poder resoldre moltes consultes que al respecte es puguin fer.

Sobretot, pretenc fer una obra rigorosa, amb anotació detallada de les fonts bibliogràfiques consultades i amb anotació de cada fragment d'on s'ha extret o qui ha proposat determinada equivalència. A més, l'objectiu és també tenir ressenyades totes aquestes obres consultades i paral·lelament oferir una paremiologia didàctica que us acosti al món dels refranys, els proverbis i les dites.

En aquests moments encara sóc a la primera fase prevista, que és oferir allò que trobo documentat a la meva base de dades, cercant refranys catalans amb equivalents castellans. Quedi clar, doncs, que només estic incorporant fonts bilingües i que en cada article cito com a bibliografia només les fonts que ofereixen alguna equivalència entre català i castellà o entre el català i alguna altra llengua.

Després quedarà furgar en altres obres bilingües que no tinc encara buidades, capbussar-me en la tradició grega i llatina i finalment fer la feina de connexió entre fonts catalanes i castellanes, cercant les equivalències clares que encara ningú havia connectat.

Just dessota de les paraules clau també hi he afegit un apartat d'enllaços recomanats sobre refranys a la xarxa. Només 15 enllaços, però selectes, com podreu comprovar. I hi trobareu també les ressenyes que s'han fet del refranyer.

Les vostres mostres de suport i comentaris m'ajuden a millorar-lo dia a dia i a continuar amb aquesta feinada. Gràcies a tots.

dilluns, 13 d’agost de 2007

La font de Sant Joaquim

Migdia d'agost. Portem massa dies fent el mandra i després de la tempesta d'ahir tot convida a pensar que una caminada abans de dinar pot ajudar a obrir la gana sense que ens deixi extenuats.

Em vaig quedar amb les ganes de participar en la primera caminada per les fonts de Vallromanes, organitzada pel Centre Excursionista Vallromanes i guiada per Toni Ibàñez, bon coneixedor d'aquestes contrades.

Per les seves indicacions al Google Maps, sé que les fonts de Sant Joaquim i de Santa Anna són ben a prop de casa. Riera amunt... i trobar el trencant.

Dit i fet, engalipo l'Oriol i el Lluc perquè m'hi acompanyin i marxem amb les gorres de visera calades i una petita bossa d'esquena que porto jo. M'agrada sempre dur una bossa amb allò que penso que puc necessitar o que em pot fer servei en qualsevol desplaçament. En definitiva, dues ampolles d'aigua, la videocàmera digital, un parell d'impressions fetes cuita corrents de la ruta triada, uns quants caramels, un intercomunicador (perquè la Cristina no pateixi), les ulleres de sol, claus i documentació, un grapat de caramels i paper i llapis. Fet i fet, poc pes per a una esquena que ha trescat força muntanyes (encara que fa temps).

Riera amunt el passeig comença lent, perquè anem fotografiant el camí: cases, torres i masies; arbres, arbredes i arbusts; pedres, pedrots i pedreres. Pel meu gust, massa cotxes que et destorben el plaer de caminar.








L'inici és fàcil. Riera amunt, riera amunt... fins a Can Layret. Ai!, Can Layret! Riera amunt hi hem passejat sovint, però dels masos, pocs tenen cartell al camí que t'indiqui d'on et trobes. Recordo el trencant que porta cap a Ca l'Agutzil i perquè el nom sempre m'ha fet certa gràcia. Em recorda les històries de lladres i serenos.

I poc més. O sigui que he hagut de confiar en la meva intuïció i orientar-me a partir de la vista d'ocell del mapa de Google. Sí, he trobat els camps d'abans i de després del trencant de les fonts. O sigui que aquesta casa que trobem ara ha de ser Can Layret.

En un primer moment de desconcert, erro el camí i vaig cap a Can Campa. Però, no. Les indicacions són precises i el trencant ha de quedar just a l'altra banda del camí.

I a la segona va la vençuda: entrem pels camps i de seguida veiem, entre els arbres, quelcom que s'assembla a un camí que s'endinsa torrentera avall... i de sobte apareix davant nostre la pèrgola de ferro, ara deixada, rovellada i mig amagada. Eureka! Ho hem trobat!

De fet, ara mateix aquella pèrgola ja no hi fa cap funció, perquè allà el bosc és prou frondós per no caldre una ombra addicional. Ens hi asseiem: havia promès als nens un petit descans, quan trobéssim el camí, per recuperar forces i beure un bon glop d'aigua.

I camí enllà ja ens apareix el pont...
Sí, em venen a la memòria les explicacions i cròniques del Toni i podria tancar els ulls i veure això mateix que ara se'm presenta.

Mentre els nens travessen el pont i s'endinsen torrent avall, jo encaro la filmadora i faig, a tentines, el descens cap a la font de sant Joaquim, a través del visor de la càmera.



Realment és un lloc ben amagat dels ulls, però prop de tot. De la font estant, sentim el brogit d'algun cotxe que enfila la carretera a pocs metres d'on som nosaltres.

Ocult, obac, salvatge, humit, fosc, fresc... i deixat.




Les pluges dels darrers dies ens feien pensar que veuríem brollar la font. Però més que brollar, plorava: li queien quatre llàgrimes que acaronaven la pedra molsosa, just al dessota de la imatge del sant.

Respireu el silenci. Toqueu la calma que emana d'aquest lloc. Un tronc que fa de porta. Una taula rodona de pedra, amb cinc pilars (i un tronc de fusta) per asseure-s'hi en silenci i deixar passar el temps. Tot i la deixadesa, el lloc és net i recollit. Potser l'oblit ha ajudat a mantenir-ho intacte, com si el temps s'hi hagués deturat.







Sant Joaquim i santa Anna... els pares de Maria. Tan a prop l'un de l'altre,... Però això ho haurem de descobrir un altre dia que ja són quarts de tres i ens esperen a taula.

De tornada, passat el pont, miro de cua d'ull un camí que s'endinsa torrent enllà... Santa Anna, espera'ns que venim aviat!

Aigua d'agost, mel i most

L'estiu, amb la canícula i els horaris reduïts o hiperreduïts si ens agafen de vacances conviden a la lleugeresa i a deixar-se anar.

Informativament, el fet que hi hagi mitja plantilla periodística de vacances provoca que no hi hagi tantes notícies. Sí, desenganyeu-vos: no és que a l'estiu no passi res. És que no hi ha periodistes per fer-nos arribar aquestes notícies que també passen a l'estiu ni lectors que vulguin llegir-les.

Perquè ara, a 50 dies vista (si fa o no fa), us ben asseguro que l'estiu ha donat molt de si. Aigua d'agost, mel i most. Però no hi havia qui se'n fes ressó. O no hi havia qui llegís a qui se'n va fer ressó en el seu moment. Ai, el peix que es mossega la cua!


Notícies locals

1. A l'estiu Vallromanes bull. L'èxode dels seus pocs vilatans es veu compensat, amb escreix, amb l'arribada d'estiuejants que volen aprofitar-ne l'entorn i la calma. No sabria dir quin reflex té en l'índex de població flotant, però només cal veure el moviment de cotxes pel poble i l'ocupació de les zones públiques per valorar aquest increment.

2. Juliol i el Casal van ser l'escenari d'una nova edició de les Nits musicals, amb un final multitudinari de Gospel Viu a la plaça del Casal. La cloenda anual de les nits musicals, amb un acte a l'aire lliure, és un plaer indescriptible.
Felicitats als organitzadors, un any més.


3. Ara, que el web de l'Ajuntament és en obres, sembla que les notícies de les coses que passen al poble les hem d'anar a cercar a can CiU. És com si ens haguéssim d'informar de les coses que passen a la Generalitat de Catalunya a la seu del PSC. Gros, oi? Això demostra que els canals de comunicació de CiU-Vallromanes funcionen correctament i fan la seva feina ─escombrant cap a casa, és clar─, però no passa el mateix amb els seus socis de govern, ni amb els responsables de comunicació institucional de l'Ajuntament.

4. Una mica més lluny, però prou a prop encara com perquè me'n faci ressò, aquesta setmana vinent comença la festa major de Vilanova del Vallès. Ahir, s'havien exhaurit els programes de la festa a tots els locals del poble. Però el podem trobar al web de l'Ajuntament en format PDF.
També llegíem a «El Periódico», que el Masnou farà una passarel·la a la riera d'Alella o que l'Ajuntament de Tarragona refarà totalment el POUM després de rebre milers d'al·legacions. Torroella de Montgrí és notícia per la qualitat i varietat dels seus blogs polítics. Enveja sana!


Altres notícies de país

1. Potser la notícia que més ens ha aclaparat, perquè a més acaba de passar, és el traspàs de Lluís M. Xirinachs. Que el teu gest no hagi estat debades!

2. Però el gruix informatiu de l'estiu se l'ha endut l'estat de les infraestructures a Catalunya. Anys i panys de dèficit en inversions porten al col·lapse un país. I nosaltres, mesells, seguim aguantant les garrotades, vinguin d'on vinguin. Perquè ara ja no només és Renfe, tristament a la palestra informativa dia sí, dia també. Desenganyem-nos: l'asfíxia de Catalunya ens arriba per terra, mar i aire. Res funciona. Hi volen posar pedaços, quan gairebé hauríem de tenir un estat d'excepció. Perquè les infraestructures afecten l'economia, el turisme, la imatge del país. Qui ens ha portat a aquest cul de sac ho sap prou bé. I que ningú s'espolsi les puces, que això és causa-efecte de lustres i dècades de manca d'inversió i no ve provocat d'abans d'ahir.

3. L'apagada de Barcelona ha estat bestial. El col·lapse del peatge de Tarragona, brutal. Què ens garanteix que demà no tornarà a passar? Res, ni ningú.

4. Podem treballar per dotar el català de les eines que necessita per fruir de bona salut en aquest món de la tecnologia i la globalització, però al costat dels intel·lectuals ens cal una jerarquia política que blasmi en fets els avenços o necessitats apuntades. I no ens adonem que, sovint, nosaltres mateixos ens perjudiquem, amb una visió esbiaixada del país, com denuncien els nostres veïns de la Catalunya Nord. I que ens empassem gols per l'escaire, sense dir ni mu!

5. Perquè, que plogui a l'agost, mai ha estat notícia, que passa cada any. La llàstima és que la tempesta d'ahir al vespre no ens va deixar veure les llàgrimes de sant Llorenç. Haurem d'esperar a l'any que ve, que tornen.


Tot el que passa conforma el nostre futur. Res serà igual després d'aquest estiu. Que allò que ens depara el futur, vagi cap ací o cap allà, depèn en gran mesura de nosaltres. M'interessa el futur, perquè allà hi passaré la resta de la meva vida, que deia Woody Allen. Dibuixem el nostre futur!

Obra d'Ernest Descals

diumenge, 12 d’agost de 2007

Que el silenci no ens faci traïdors

Lluís Maria Xirinachs (1932-2007) ha estat sempre un home valent, honest i compromès.

Amb la seva marxa, ens ha donat la seva darrera lliçó: així no anem bé. I ara no hi serà per recordar-nos-ho.

Gràcies, Lluís M., per tot. Que el teu darrer gest no hagi estat debades.

dijous, 2 d’agost de 2007

Un, dos... tres!!!

Martí vs. Martina o Berta. L'estat de la qüestió. Pacte de quatre.

O ara o mai.

Diuen que:
  • no n'hi ha dos sense tres
  • a la taula de sant Francesc, on hi mengen dos, hi mengen tres
  • a on n'hi ha per dos, n'hi ha per tres
  • allà on mengen dos, hi mengen tres

Altres, però, també diuen que molts són tres.

Qui tindrà raó?

Bon estiu!!