dissabte, 12 d’abril de 2008

Els xítgoleps

Segueixo la via iniciada amb la temàtica de les dites tòpiques o refranys geogràfics i rescato del pou de la memòria (cap resultat a Google) una expressió que serveix per a identificar els propis dels estranys per la pronúncia que fan d'un mot clau en un determinat idioma: xítgolep. D'aquest mot ens en parla Amades en un article que escriu a l'Arxiu de Tradicions Populars, I (1928), que es diu Jocs de paraules i on fa un repàs de diferents mecanismes lúdics de la llengua per cercar l'entreteniment a través de la pronúncia o la repetició reiterativa de tirallongues llarguíssimes de versos, rondalles i cançons inacabables. Així, ens explica, amb profusió d'exemples i anècdotes, què són els embarbussaments i en fa una anàlisi profunda dels diversos tipus i mecanismes que empren.

I dins d'aquesta deliciosa explicació, treu l'anècdota del xítgolep.

Us en reprodueixo la descripció que és prou curta i clara:
«Un altre tipus potser no ja de joc de paraules ni embarbussaments, sinó d'enginy lingüístic, és aquell que té per objecte el que sia pronunciat, amb una precisió absoluta i fins amb una certa entonació i gràcia especial, sols característica de certs pobles i de certes gents, i que té per objecte no ja l'enginy d'enrevessament en la dicció, sinó la identificació de l'origen de qui ho pronuncia. No hi ha poble que no tingui algun mot o frase especialment dedicada a identificar els seus fills, la qual molt rarament és dita amb una absoluta exactitud pels qui no són fills del país, i que serveix com a mitjà d'identificació pels que es proposen fer-se passar per naturals del país sense ésser-ho.
Aquesta mena de fórmules són posades en pràctica des de temps molt llunyans, i se les coneix amb el nom de xítgolep, mot que en una llengua oriental significa 'blat'. Segons una vella llegenda clàssica, en ocasió d'una gran guerra entre dos pobles orientals, un dels exèrcits va sofrir una grossa desfeta; els vencedors sentien un odi mortal pels vençuts, i es proposaren d'exterminar-los. Confosos els dos exèrcits en indestriable barreja, era difícil de distingir els uns dels altres, car els perdedors com a mitjà de salvament es vestiren amb robes dels vencedors morts en la brega. La igualtat de raça no permetia als guanyadors de distingir els seus dels altres. Un enginy fou trobat: el de la diversitat de llengua. Fou manat que tota la tropa, en confosa barreja d'uns i altres, passés per un estret reducte; al moment de passar-hi els guardadors d'enguera exigien al passant que pronunciés la paraula xítgolep, la qual era de difícil dicció per als vençuts, i tot aquell qui no la deia amb la perfecció exigida pels guardadors de la sortida de la gorja, era al moment assassinat sense compassió. Aquest fet, segurament llegendari, ha donat lloc a l'adaptació d'aquest terme, com a significatiu de paraula especial per a identificar els propis dels estranys.

Els catalans tenim el nostre propi xítgolep, prou generalment conegut, que diu: «Setze jutges mengen fetge d'un penjat».

També hi ha una llegenda que n'explica l'origen, la qual passo de llarg, car no és del cas retreure-la.

Els del Camp de Tarragona, que es vanten de pronunciar amb una gran precisió la lletra 'v', la qual cosa no fem els altres catalans, que igualem els sons de la 'v' i de la 'b', tenen també el seu xítgolep, i proposen als no tarragonins que pronunciïn bé i de pressa les fórmules: «Venem vi de Valls, bo i barato», «─Vicents, encara vens vi bo com abans? ─Sí, en Vicents encara ven vi bo com abans».

Els mallorquins redueixen el seu xítgolep a una sola paraula, i sostenen que cap persona que no sia filla de l'illa daurada, per més anys que faci que hi visqui, no sabrà pronunciar, amb la precisió i el deix mallorquí, les paraules «tlot», «tsaim» i «juavert», de les quals ells es valen per a identificar els no mallorquins.»
Així, doncs, la lingüística fa la seva aportació allà on cap altra disciplina en podia treure l'entrellat: distingir els parlants nadius dels adoptats a través de la pronúncia.

No cal dir que aquest mecanisme detectivesc ha estat emprat també a bastament per ridiculitzar i riure's dels veïns que parlen diferent dels originadors de la dita ultratjosa.

Ja ho sabeu que, quan vol, el refranyer és cruel, políticament incorrecte, misògin i insultant. Ja sabeu que no ho aprovem: simplement fem una exposició crítica dels continguts que té i tot sovint ens alegrem que alguna cosa estigui canviant i que determinats refranys hagin passat a formar part del calaix de la memòria.

Només he trobat referència a aquest mot singular en Màrius Serra, l'insigne enigmista, que ho recull en el seu Manual d'Enigmística (Barcelona, Ed. Columna, 1991), sota el lema zidgolep. Desconec les motivacions d'aquesta variació en el mot. Suposo que en ser una adaptació fonètica d'un mot estranger, potser Amades inicialment no en va fer una transcripció curosa. Intentaré esbrinar-ne els motius d'aquesta variació.

Com deia, Màrius Serra també en parla i fa referència a Amades com a font. O sigui que tornem al cap del camí. Ho defineix com el mot emblemàtic d'una llengua que, suposadament, només els que la tenen de llengua materna poden pronunciar amb exactitud.

Màrius Serra, ha obert un blog d'enigmística amb el recull dels seus articles publicats al «Suplement Cultura» del diari 'AVUI' des de 1989 fins a 2007 . En l'article Digueu 'Zidgolet', Altesa reprodueix aquesta història i esmenta l'anècdota de l'origen de l'expressió catalana Setze jutges mengen fetge d'un penjat utilitzada com a zidgolet o xítgolep en català.

Diu Serra al Manual d'enigmística (s. v. zidgolep, pàg. 115-116):
En el cas català, Amades recull una altra llegenda a partir de la qual el nostre mot «setze» pren un significat molt semblant al del zidgolep. Diu que durant la famosa batalla de Montjuïc, la fosca de la nit va sorprendre els lluitadors en plena brega. Com que no hi havia energia elèctrica, els escamots catalans van acordar la contrasenya «setze» per saber de quin bàndol eren. De resultes d'aquesta contrasenya, aquest numeral esdevingué el nucli embrionari de la primera versió de l'embarbussament català més famós: «Setze jutges mengen fetge d'un penjat; setze jutges n'han menjat».

Publica un comentari a l'entrada