dissabte, 17 de maig de 2008

No deixis les sendes velles per les novelles

El meu país és molt petit. I jo, dins ell, m'hi sento petit, petitíssim. Ben poqueta cosa.

El temps... què és el temps?

No existeix el temps, només el moment. Tot passa, res queda. Tot és ara mateix. I la memòria o el futur, per a què compten?

No deixis les sendes velles per les novelles.

─Sóc un sembrador que sembra llavor. Llavor nova ─penses─, que surti esplendorosa i forta.

Però no pots oblidar-te de collir allò que ja has sembrat, allò que ja ha crescut i ha donat els seus fruits. Sí, ja ho sé que sovint cal escardar la terra, remoure aquelles arrels seques.

─Tornaran a florir? En el seu moment ho sabràs...
─En el seu moment? Quin és aquest moment?

Doncs aquest moment és ara. El temps d'estimar i de demostrar que saps estimar. El temps d'estimar i de sentir-te estimat. El temps de patir i de plorar. És temps de tot i de res. És un temps que ja ha passat. És en aquests moments quan reverdegen aquells brots que tenies abandonats.

Els brots nous? Pobrets, deixeu-los créixer que més endavant també et satisfaran o s'assecaran el primer mes sense pluges.

Brots vells, brots nous... a cadascun el que li correspon... i donem-los temps, caram!

I jo no he vist descendre els àngels sobre els seus querubins, ni els arcàngels, ni... Només he sentit en Rafael que cridava: «─¡Enfermera, enfermera! ¡Por favor!».


Nota: escrit al setembre de 2001.
Publica un comentari a l'entrada