divendres, 4 de juliol de 2008

Re, re, re...

L'altre dia, a La paraula del dia [mp3], Ramon Solsona feia referència al llibre de Pere Verdaguer, Diccionari de renecs i paraulotes (Editorial El Trabucaire, Perpinyà, 1999).

I en un moment concret, apuntava que el català té tendència a posar èmfasi en un insult o renec, afegint-li un re- de duplicació o repetició al davant i així surten els recarall, recollons!,redefotre!, redéu!, reflic!, refotre!, reïra de Déu!, rellamp!, remaleït, renom!, renoi!... i tants d'altres que no poso per no allargar-me gaire.

Em va fer molta gràcia l'exposició, em va alegrar recordar el magnífic llibre de Pere Verdaguer, de lectura sorprenent i curiosa i em va connectar amb el renom que alguns, de manera benintencionada i divertida, m'han posat per la meva dèria paremiològica: parèmies.

Sempre he cregut que el nom fa la cosa i que mai és balder decidir el nom d'una criatura. Quan la bategem, d'alguna manera l'estem predeterminant.

I segur que jo, amb el cognom Pàmies a les esquenes de sempre, no podia fer altra cosa que dedicar-me a les pamies. Estic acomplint el meu destí.



Nota: La imatge està treta de la Filoxarxa.
Publica un comentari a l'entrada