dilluns, 29 de setembre de 2008

Lo vistaire

Avui em fa especial il·lusió presentar-vos un blog (ells en diuen bloc) amb el qual m'hi sento vinculat per diversos motius:
  • Perquè parla de llengua catalana.
  • Perquè el fan dos col·laboradors del Diccitionari.
  • Perquè la qualitat i rigorositat el fan ja una eina imprescindible de consulta: Lo vistaire.

Doncs sí, avui us vull fer cinc cèntims d'un blog que pretén recollir i recuperar trets propis del català que es parla a Andorra i a l'Alt Urgell: Lo vistaire. Déu n'hi do!

Ja fa un bon parell de mesos que funciona a tot drap (31 entrades en poc menys de dos mesos) i sorprèn gratament el devessall d'informacions que aboquen en cada article:
  • les fonts consultades (amb citacions ben concretes d'on ha sortit cada informació),
  • exemples d'ús a partir del buidat o consulta d'obres literàries, monografies locals o altres materials específics de la zona tractada,
  • notes aclaridores diverses,
  • imatges que l'acosten a la idea dels diccionaris visuals,
  • la definició del terme, en qualsevol de les accepcions possibles,
  • i la localització geogràfica del lloc on té ús la paraula, mot o expressió concreta.
Tot plegat una informació novedosa a la xarxa, amb un rigor absolut per concretar totes les dades que mouen i un dinamisme que li augura llarga i exitosa vida. Lo vistaire.

Els autors, el Marc i el David, demanen la col·laboració dels lectors, perquè els enviïn mots o fragments de textos on apareguin paraules pròpies del parlar d'aquesta zona i atenen aquestes col·laboracions amb força rapidesa.

Com passa amb el Diccitionari, hi ha el pare de la criatura (el Marc), que generosament l'ha obert a l'edició compartida, en aquest cas amb el David. Tots dos es mouen per la xarxa com peixos a l'aigua i aquest és només un altre dels molts projectes que ja duen a l'esquena, com podeu veure als seus perfils de Blogger.

Si voleu saber el significat de mots com ara eixivern, furro -a, clemàstec, panistre, gaiato o el mateix vistaire que dóna nom al blog us caldrà fer-hi una ullada.

Curiosament o casualment (encara que hi ha qui diu que no existeixen les casualitats) acabo de llegir un llibre de Pep Coll (1996): Viatge al Pirineu fantàstic. Personatges, llegendes i històries màgiques (Barcelona: Columna Edicions. Primera edició en aquest format: 2005. 271 pàg.), ple del ric vocabulari que fa servir l'autor. Els en deixo unes aixarnoles:
Pàg. 19] Gia prodigiosa

Els «cardigassos» de Gia són els protagonistes de la major part d’acudits que es conten arreu de la vall. Aquest malnom els ve d’haver fet pujar un ruc al campanar damunt d’una pila d’espuertas, per menjar-se un cardigàs que creixia al capdamunt. Una facècia, per altra banda, no gaire original atès que s’atribueix a molts altres pobles d’arreu del país. UN altre dia, aconsellats per un foraster, els «cardigassos» van colgar de fem el campanar perquè cresqués com un freixe. Tot i que, segons diuen, un cop regat es va estirar una mica, encara es va quedar baixet i rabassut.

[Pàg. 31-32] Monestir d’Urmella

Més d’una vegada, en entrar en alguna de les habitacions, havien fet supo-supo amb el fantasma del prior del monestir.

[Pàg. 34] Selvaplana i les Ares

Fa molts anys, hi va desaparèixer una criada de casa Betrà d’Abella, segrestada per les bruixes una nit que la xicota anava a la font del poble per omplir una canada d’aigua.

[Pàg. 35] No fa pas gaires anys, un traginer de casa Farré d’Espés de Baix va veure davant de la capella un fabulós ball, no de bruixes sinó d’encantàries. Una d’elles, maca i ben plantada, el va traure a ballar per aquells prats. Al final, la balladora li va confessar: «Aquesta nit has ballat amb la Reina de les Encantàries».

[Pàg. 43-45] Castanesa: moros i encantàries

[Pàg. 44-45] Una mica més avall del congost de Siscarri, prop del barranc que baixa de Castanesa, hi ha el prat de Francés, amb les roques de les Encantàries en un costat. Cada any, la nit de sant Joan aquestes misterioses dones sortien a estendre la bugada per aquelles canteres. A Castanesa sabien que aquella roba era un tresor i més d’una vegada algú havia provat de prendre’ls una peça. En pic s’hi atansava, però, era descobert per les encantàries, les quals en un tancar i obrir d’ulls, plegaven la bugada i es feien fonedisses. Fa molts anys, un hereu de casa Francés muntà aquella nit el seu cavall i galopà com un llamp cap al seu prat. Quan les dones se’n van taleiar ja era massa tard.

De cavall estant, el xicot estirà unes estovalles i se les emportà.

Una encantària li va dir:

Franceset, Franceset:

Pobre mai més no en seràs,

Riquet sí que te’n faràs,

Però amb caldo de gallina no moriràs!

D’aquesta feta casa Francés es convertí en una de les millors de Castanesa. De tant en tant, rentaven les estovalles i les estenien al sol en un balcó obert al capdamunt d’una torre de la casa. Eren tan llargues que els cornals que penjaven gairebé arribaven a l’empedrat del carrer. Tothom quedava bocabadat de tan ben brodades que eren: l’encantària que les havia brodat devia tenir unes mans de plata. De totes formes, l’hereu de Francés, tal com havia amenaçat l’encantària, va morir de forma tràgica. Una vegada, tornant de la fira, quan travessava a gual un barranc, va baixar una rubinada i se’l va emportar aigües avall.

Pàg. 48] El Cristo de la Bassa

Només que els de casa Llargo dallin el prat d’on procedeix la santa imatge, ja fa un ruixell.

[Pàg. 50] La Roca de les Nou Cadolles

Tres quarts d’hora més tard, arribem als Plans i identifiquem, entre altres calcàries semblants però més petites, la Roca de les Nou Cadolles. La pedra, corcada com un formatge gruyère, blanqueja magnífica enmig de la verdor. Les encantàries rentaven la roba en aquestes nou cadolles, que apleguen l’aigua de la pluja, i després l’estenien damunt les boixeres i les roques de la vora.

Els havia promès un cop de mà. I tinc altres fonts per seguir dant-los feina. Felicitats a tots dos i llarga vida a Lo vistaire!!

Publica un comentari a l'entrada