dissabte, 24 de gener de 2009

Des de casa estant

Parlava no fa gaire dies de la nostra memòria meteorològica: sempre ens sembla que és l'hivern més fred, la nevada que més ens ha colgat o la calor més persistent de l'estiu. I segur que quelcom de semblant ens passa amb el vent. Sempre n'hi ha hagut de ventades, aquí o allà. I no ens és estrany veure arbres caiguts en imatges a la televisió, més o menys properes, també.

Avui s'ha aixecat el dia ventós. Però ventós de veritat. Ara diria que és el dia que més vent recordo haver sentit i escoltat. Tota la nit la sonsònia de les persianes mogudes pel xiulet del vent han acompanyat el nostre son mandrós de cap de setmana.

I potser la percepció que ha estat una ventada excepcional vingui donada perquè avui he vist caure un avet de més de 15 metres just davant de casa.

A mig matí, alertats pels moviments exagerats de l'arbre, ja han tallat el carrer. I la cosa ha anat ràpida. Suposo que entre tècnics forestals i jardiners han tingut temps d'assegurar la caiguda de l'arbre cap a la riera, lluny de les cases que s'alcen al costat per evitar mals personals i materials majors.

Hem sentit un cruixit sord i l'arbre ha anat a terra tan llarg com era. Arbre a terra no fa guerra i després ha tocat fer llenya de l'arbre caigut.

L'amic Joan em deia avui mateix per correu que a Manlleu (Osona) quan fa aquestes ventades fortes diuen que fa un vent que s'emporta (o aixeca) la bossa dels gossos (gràcies, Joan!). Me l'apunto, que em sembla que no l'havia sentit mai, però me n'estic de donar-vos l'explicació (escatològica de debò) que té aquesta frase. Ja hi trobaré el moment i el lloc adequat.

Avui, a Vallromanes, potser no n'hi ha hagut per tant, però hem vist caure un magnífic avet, per sort, sense haver de lamentar cap dany.

Publica un comentari a l'entrada