dissabte, 29 d’agost del 2009

Relat: La meva notícia (VII)

I és clar que els canvis d'estil que el Jan incorporava a les notícies que passaven per les seves mans depassaven de llarg les competències lingüístiques del corrector d'estil. Però li semblava que alguna cosa bullia al seu interior cada vegada que feia un d'aquests canvis. Era com una alenada d'aire fresc per als seus pulmons. Notava que no necessitava l'inhalador durant els dies següents d'haver modificat una notícia.

Al principi no ho feia gaire sovint. Li feia por que el descobrissin. I els canvis eren en notícies llunyanes, en qüestions poc conegudes. Recorda amb orgull quan va fer que ampliessin la Biblioteca del poblat d'Asillo, a Abancay, al Perú. Com havia de permetre que l'única biblioteca pública d'un municipi tan necessitat es cremés?

Però a poc a poc, com aquell lladre cada vegada més agosarat per la impunitat de les seves malifetes, necessitava fer-ho més sovint. Cada notícia, una nova alenada. Cada correcció, una injustícia aturada. Se sentia com el Robin Hood dels desemparats, com el benefactor invisible dels necessitats. Era com un déu en minúscula que cerca el reconeixement, la fama... i la majúscula inicial per poder mirar de tu a tu el Totpoderós: ─Sé el teu secret. L'atzar ha posat a les meves mans el poder del destí dels homes. I he de saber-lo aplicar amb més justícia que Tu mateix!
Durant els mesos següents va practicar amb cautela aquest do. Volia saber-ne els límits i temia ser descobert.

Va ser quan el seu equip de futbol va guanyar espectacularment dues lligues seguides al darrer partit, i totes les travesses li eren contràries. Quan un gir espectacular va fer un tomb a les eleccions generals i una majoria d'esquerres va poder fer fora del govern la dreta rància neoliberal. Quan unes pluges inesperades i generoses van poder aparcar unes dures mesures del govern per combatre la sequera.

Però de què serveix tenir un do tan fantàstic i tan especial si ningú més ho sap, si no ho pots explicar a ningú, si ningú en nota l'efecte?

(continua)

Enllaços als lliuraments anteriors

- La meva notícia (I)
- La meva notícia (II)
- La meva notícia (III)
- La meva notícia (IV)
- La meva notícia (V)
- La meva notícia (VI)

dijous, 27 d’agost del 2009

Amb Joan Amades


Tot i tenir-ho al mateix palau on treballo, encara no havia trobat el moment d'escapar-me a veure l'exposició sobre imatgeria popular de Joan Amades.

Que encara no hi heu anat? No us adormiu que només és al Palau Moja (C. de la Portaferrissa, 1, de Barcelona) fins el 27 de setembre.

A banda de quan remeno els molts llibres que tinc de Joan Amades, em sembla que mai havia estat tan a prop seu (gràcies, Xavier, per la fotografia!).

L'exposició és bastant austera: text, cartells i poc on tocar i remenar. L'únic element una mica visual és el passi en una de les sales annexes d'un reguitzell de fotografies encadenades, com quan abans es feien els passis de diapositives. Potser, amb temps, pots fer una ullada als goigs, romanços, rondalles, auques, jocs i retalls diversos que pots consultar com si es tractessin dels pòsters en les botigues que en venen. És una part del fons que conforma l'arxiu Amades, comprat per la Generalitat de Catalunya i custodiat al Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional de Catalunya, dependent de la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació.

Una llàstima, havent-hi com hi ha una Associació Cultural Joan Amades, que podria gestionar i facilitar la tasca d'explotació i consulta del fabulós fons Amades.

Veient els retalls que guardava Amades, el veig més proper a la figura del drapaire que del col·leccionista: retalls de revistes, diaris, i arreplega d'un material molt divers, des dels targetons de felicitació del sereno o del drapaire, a retallables i jocs d'infants, d'aquells que els qui ja tenim una edat recordem arraconats en algun prestatge de casa els pares.

Ho dic amb tot el carinyo del món, sens dubte. Quan jo vaig arribar a la conclusió que, més que col·leccionista era drapaire, vaig deixar de continuar totes aquelles col·leccions iniciades amb la il·lusió d'un infant: cromos, xapes, sobrets de sucre, posagots, clauers, adhesius, paquets de tabac, cigarretes tancades en celofana, soldadets de plàstic, còmics de la Marvel, postals i un llarg etcètera que es perd en la foscor dels temps...

Per cert, pel novembre hi haurà sorpresa relacionada amb l'Any Amades. Ja us en faré cinc cèntims quan la cosa estigui més embastada.

dilluns, 24 d’agost del 2009

El català, mare de totes les llengües

Rellegint els Anuaris de la Esquella de la Torratxa, en el de 1895 he trobat un article molt divertit sobre un tema que recurrentment tracten altres autors (per exemple Ed. Millà en un llibret que reprodueix aquest mateix article): quina és la llengua més antiga? D'on provenen les llengües modernes?

Amb molt d'humor (i poc de rigor lingüístic, tot sigui dit), cerquen equivalències i influències del català en la resta de llengües del món.
I aquest és el resultat:
LA LLENGUA CATALANA
ES LA MARE DE TOTAS LAS LLENGUAS

A un grapat d'anys que aparegué en Lo Xanguet un aplech de frasses catalanas qual eufonía era la mateixa de moltas altras llenguas vivas y mortas. Més ensá La Llumanera de Nova-York portá una col·lecció numerosa de frasses catalanas per l'istil, en demostració de que la llengua catalana havia de ser la mare de totas las llenguas perque ella sola comprenía'ls sons de totas ellas. Una y altra inolvidables publicacións están agotadas. Jo vaig recullir d'una y altra aquellas bromadas de la més bona lley y he procurat enriquir l'aplech resultant ab bona cosa de frasses novas, ó per lo menys inéditas, classificant-las totas d'acort ab lo quadro universal de llenguas trassat pel sabi Max-Müller, pera que's vegi que totas las llenguas del món tenen arrels en la catalana , y si no's vol confessar que siga la nostra la mare de totas, al menys se vindrá á parar en que cap com la nostra té condicións pera ser la llengua universal quan d'aixó's tracti. Alguns amichs m'han demanat que publiqués la meva col·lecció classificada, y jo he pensat qu'en lloch millor qu'en L'ALMANACH DE LA ESQUELLA DE LA TORRATXA podria publicar lo que's desitja. Héusela aquí.

PRIMER GRUPO
LLENGUAS MONOSILÁBICAS

CHINO - Quin fou lo sant gay que tens al estanch? - Com que tinch tanta sang á las cinch tinch son. - Tinch cinch fills tísichs y prims y amichs intims vinticinch.

SIAMÉS - Teta tonta, tanta tinta tota t'unta. - En quin tinté té tinta Anton? - Aquest estúpid ha escupit en un tupí qu'está tupit.


SEGON GRUPO
LLENGUAS AGLUTINANTS

FAMILIA AFRICANA
MANDINGA
- 'Ls encenalls s'empassan per las senallas.

- Las bagassas malaltissas s'esllavissan sachsejant.

- Estich pensant de quant ensá s'han esquinsat los cinch cents sachs.


ZULÚ
- Setze agutzils s'han emmatzinat ab brots d'etzevara.
- Ab xerigot els noys s'esquitxan.
- Si'l butxí butzina esbótzali l'atzarola.


EGIPCI

- Donch gola al cayre del padrís.

- No ramení tafané si no'l faré anar d'oros.

- Tot lo meu se'n va en missas ó ciris.

FAMÍLIA TURANIA
TURCOMÁ
- Si es tova costa calés.

- Dins del cove hi ha caragolets molt cars.


SANSCRIT
- Com qu'ha de rajá fássimela barata.

- Sa madrastra y sa mare m'han escrit que l'asa brama.


FAMILIA HOLOFRÁSTICA
AZTECA
- Está feta l'escala? Guáytila, pórtili, coyti.

- Quan en Quico xiscla la Tecla xiula.

- Lo baylet del butzem cala piulas.
- Estripali'l caixal xich á la mula.

- A pí xich escala no cal, si cal duli.

EUSKAR

- Arri bagarra no me la carreguis.
- M'has arrencat la cua de la grua.

- Oy que van enrera'ls esguerrats?
- Una sagarreta se'm agarra.

- Ab el casco se sua.



TERCER GRUPO
LLENGUAS PER FLEXIÓ

FAMILIA SEMÍTICA
HEBREU
- 'M raca'l sabatot rebech.

- Qué hi fas? Agafarne un es lo que't toca.

- Carat, quin rot.
- Nostramo trech l'aca?

- La traca s'atraca.


ARABE

- Ab las alicatas ben segú fem marinyachs.

- Ola Laya, volem oli.

- Bufá no fá fí.

- Anant á la babalá li han esqueixat la bufanda.

- Ala, baliga balaga, ves á cabdellá fil fí.


SIRIACH

- Un germanastre d'en Bonastre diu qu'ha atrapat un pollastre.

- En Fabra té una cabra sota cad'abre.


FAMILIA INDO-EUROPEA
GRECH
- Lo gos s'esgarrifa de tocá l'ós calent.

- Qu'ética está la Tona.

- Al cal Hipólit no hi ha qu'anarhi.
- Qu'es bó escumar ví ab espátula?

- Quan arrenqui la bullida, pénjala als calamástechs.

LLATÍ

- Melis es fusta per vigas.
- Te demano estám y'm surts ab corda.
- Si no m'aturo perdo l'oremus.
- D'aná ab els nuvis al omnibus casi be l'avia sua.
- Avis murris portan els nuvis á Gracia en omnibus gratis.

ITALIÁ

- Fasolet ó caldo es bo per qui matina.

- Passi, passi, xitxarel·lo, fassi muxoni y camini.

- Per un escapulari van donarhi un picotí de carquinyoli.

- En saldoni fa un tiberi de víxarel·lo ab ali-oli.


CASTELLÁ
- La política castellana es aventurera.

- La patata catalana es consentida.

- Vaya una broma de pitos y flautas.


GALLEGO
- Guayta minyó la gayta de nyiguinyogui

- Ay! guenyo del meu carinyo que'ls morros t'espinyo.


PORTUGUÉS

- Qué li cau á ne'l sarau á la dona de casa?

- Lo que'm cou ho porto á sobre.
- Tingáu la festa en pau.

- A peresa no'm guanyáu.
- Dos reys van anaá á sarau.
- Noya la perruca os cau.


FRANCÉS

- Un bon jornal fa de bon-suar.
- Ab fanch del carré m'ha embrutat lo cotó.
- Un xeval m'ha atrapat un calé.

- Ja ve'l marxant?
- Comprém pa?

- Qu'es que sé que sab tothom?

RUS

- Qu'ho vols com arrop?

- La garrafa del xarops'ha aixefat ab'l trepitj.
- D'un buf va quedar pitof.

- Un ruch xich de Garraf va ferse un tip de garrofas.

- Aqueixa escarxofa fa tuf d'aygua naf.


POLACK

- Qui li piqui que s'ho rasqui.

- Quan pesqui no s'arrisqui.

- Mira que no s'osqui.

- Ves que no s'embesqui.

- No s'engresqui y no m'esquinsi.

- Vingui aquí á jugar á la brisca.

- Si te basca que busqui qui'l refresqui.

- No's trenqui la closca quan rellisqui.


ALEMANY
- Saben sí'l gotim vert fa las ocas grassas?

- Un cranch va caure sobre una brasa grossa.

- Xafan xuxos y fan traus.

- Jo't flich que flochs que du.

- Es que s'ha fet un gros trench al nas ab un catúfol esberlat de la cisterna.

- Ja vol préssechs grochs?

- Lo mal del fetje engreixa'l metje.

- Elástichs blaus fan fástich si's mullan y's tacan.


INGLÉS
- L'anech ha mort sens' haver-hi hagut espeternech.

- No's toquin ni's moquin.

- May estich tip de bescuyts.
- L'oncle broda á la moda.
- May cap gech me fa sachsons.

- No pot haverhi hagut may ví á n'aquest got.

- Lo got demlo al xicot que s'ha cruspit'l turró perque no xerri.


Y prou.


MARRAMAU.

Recorda aquella cançoneta infantil de Si tu vas al cel amb patinet, que construeix estrofes en diferents idiomes a partir de jocs lingüístics semblants (hi ha moltes variants i versions diferents):

1.- Si tu vas al cel amb patinet
fes-m'hi un bon lloc
que hi pujo jo.
Airi Airó! Airi Airó!
(castellà)
2.- Si al cielo vas patinando
hazme un lugar
que subo yo...

(francès)
3.- Si tu vas au ciel en patinant
fais un petit trou
que jo monte là...

(anglès)
4.- En un got no hi pot haver-hi hagut
mai vi del bo
sense un embut...

(àrab)
5.- Jamai jalem ni jalarem
fa mal aquí
fa mal allà...

(rus)
6.- Romanitoff truep titoff
strangula poff
amb l'aigua roff...

(xinès)
7.- Tinc tanta set que a les set tinc set
tinc tanta son
que a les cinc tinc son...

Font: Anuari de La Esquella de la Torratxa. (Barcelona, Llibreria Espanyola. López, Editor, 1895). Pàg. 90-93.

dissabte, 22 d’agost del 2009

Relat: La meva notícia (VI)

Pel seu domini dels idiomes mai li havia costat trobar feina durant els estius com a guia i animador turístic en un hotel a Cadaqués. Quan va renunciar a la beca d'estudis, va cercar una feina més estable i per tot l'any. Alguna feina amb ambició, que li permetés pujar dins l'empresa i somiar un sou folgat amb què poder viure bé i planificar un bon futur.

Uns amics de la família, dedicats a la importació d'antiguitats i objectes d'art, necessitaven algú que atengués les trucades dels contactes a l'estranger i que portés la paperassa del despatx. Un sou digne, en horari de matí, que li permetia seguir estudiant a la tarda a la Universitat l'especialitat de lingüística aplicada.

Al Jan sempre se li han donat bé els idiomes i amb quatre anys ja era a punt d'acabar la llicenciatura. El darrer any va poder agafar una altra beca d'estudiant per fer pràctiques de correcció a Catalunya Ràdio.

No recorda quan va començar a retocar les notícies. Semblava que ningú sabia explicar amb les paraules justes allò que havia passat. Diuen que una paraula dolça, en un moment determinat, pot consolar el cor més abaltit.

Doncs, per què explicar que una mina antipersona ha esquinçat la cama d'un infant de tres anys mentre jugava enmig uns camps de blat a Ruanda? Per què ferir la sensibilitat dels oients amb detalls tan escabrosos? No, "la meva notícia" és que un infant de tres anys ha sofert un petit desmai quan ha esclatat a pocs metres d'ell una mina antipersona per l'impacte d'una pedra llançada a l'atzar.

Ningú ho ha vist... el teletip de l'Agència Efe ha anat a parar a la paperera del meu ordinador mentre enviava a la cua de les notícies del vespre "la meva notícia", la que llegiria la companya periodista que dóna veu a les notícies de les nou del vespre. Per a la dolça veu de la Marina hi escau molt més "la meva notícia". Endavant, doncs!

I és que cal tenir bona cura de les qüestions d'estil. En Jan creu que en qualsevol bon llibre d'estil editorial hi hauria d'haver un punt que parlés sobre la correcció de les notícies: «Cal molt de tacte per donar les males notícies». Quin millor tacte que convertir-les en un petit ensurt o, encara millor, en una fantàstica notícia?

(continua)


Enllaços als lliuraments anteriors

- La meva notícia (I)
- La meva notícia (II)
- La meva notícia (III)
- La meva notícia (IV)
- La meva notícia (V)

dimarts, 18 d’agost del 2009

Vallromanes a "Quin país!" el dimecres 19 d'agost a les 12.05 am


En Llucià Ferrer i el seu equip van estar gravant un programa del Quin país! sobre Vallromanes ara fa un parell de setmanes.

És un programa fresc, d'estiu, de consum i digestió ràpida i refrescant. Cada dia el Llucià visita un poble de Catalunya i en destaca allò que li sembla més noticiable.

No deu tenir gaire bon ull aquest manlleuenc que va trobar que un paremiòleg i recopilador compulsiu de refranys és noticiable a Vallromanes. Però bé, ell és el director del programa i no li portarem pas la contrària.

Encara que, com bé diu en la presentació del programa, "a partir d'algun fet o circumstància peculiar, en Llucià Ferrer ens descobrirà com a Catalunya hi ha fenòmens curiosos que moltes vegades no són apreciats i que s'han de conèixer. Per aquesta raó a cada capítol viatjarà a un racó diferent per descobrir-lo més a fons."

Doncs això, si em voleu veure passejar amb el Llucià per la riera de Vallromanes i parlar d'un refranyer sobre el sexe i altres questions menors de la meva fal·lera paremiològica, no us perdeu el programa que emeten aquest dimecres, 19 d'agost, a les 12.05 del migdia per TV3.

Quan pengin el vídeo al 3alacarta també us l'enllaçaré per si no podeu veure el programa en directe.

dissabte, 15 d’agost del 2009

Per la Mare de Déu d'Agost, a les set ja és fosc

VitrallsSi preguntem a algú per alguna dita o refrany referit a la Mare de Déu d'Agost, festivitat que se celebra el 15 d'agost, gairebé segur que triarà la que encapçala aquest article: Per la Mare de Déu d'Agost, a les set ja és fosc.

Aquesta dita s'inscriu dins El cicle de l'allargament del dia, representat amb la dita Per Santa Llúcia, un pas de puça: hi ha al llarg de tot el calendari, refranys que fan esment de l'escurçament o de l'allargament del dia, segons ens acostem al solstici d'hivern (representat per Nadal) o al solstici d'estiu (representat per Sant Joan).

La dita, també ens resulta enganyosa, perquè "a les set", el 15 d'agost, encara no és fosc. Potser per això a Tremp diuen "a les vuit és fosc" (que tampoc és ben cert). Hi ha un desfasament de dues hores entre l'horari solar i l'horari que marquen els nostres rellotges (només d'una hora passat el Pilar, quan ajusten l'horari d'hivern), cosa que fa que ens anem a les nou del vespre, hora que ja comença a fosquejar en aquesta època de l'any. Ara sí!

Però aquesta festivitat, ben viva i ben present entre tots nosaltres (per això encara segueix sent diada festiva), enclou tot un seguit de refranys i dites referides a altres àmbits i coneixements.

Només cal mirar com hi ha un bon grapat de dites referides a feines del camp o als productes que hi trobarem durant aquestes dates o si sembrem ara:
  • A la Mare de Déu d'agost totes les casquetes / primetes porten la farina del blat nou
  • De Mare de Déu a Mare de Déu, el blat collireu (es refereix al temps que va des de la Mare de Déu del Carme a la Mare de Déu d'Agost)
  • El sol de l'Assumpció fa el vi millor
  • La Mare de Déu d'Agost els madura i la de Setembre els cull
  • La Mare de Deu d'Agost, diada molt assenyalada, maduren els albercocs i alguna pruna de frare
  • La Mare de Déu d'agost, diada molt assenyalada, madura algun raïmet i cau alguna avellana
  • Per l'Assumpció, cada flor un carbassó
  • Per l'Assumpció, cireres en abundor (a València, aquí no)
  • Per l'Assumpció, es planta la grana del Senyor: el carbassó
  • Per l'Assumpció, sembra el meló
  • Per la Mare de Déu d'agost pinta el raïm, i per la de setembre ja es pot collir
No els cal gaire explicació, que són dites prou clares sobre el sentit que engloben.

També diu el refranyer que la pluja en aquestes dates no és bona per a les collites:
  • Aigua per la Mare de Déu d'Agost, treu oli i aigua al most
  • De la Mare de Déu d'agost a sant Miquel, pluja, queda't al cel
  • Des de la Mare de Déu d'agost a sant Miquel, no hi ha cap pluja que faci bé
  • Pluges per la Mare de Déu d'agost, resta oli i aigualeix el most
  • Pluja de Sant Llorenç a l'Assumpció, no fa mal ni fa remor
  • Pluja per la Mare de Déu d'agost, any de most
  • Pluja que la Mare de Déu porta val una unça cada gota
I hi he trobat, com a curiositat, una perla difícil de trobar i que serveix per desmentir aquella dita que fa: El refranyer mai és mentider (o era El refranyer és mentider?): les antiparèmies, aquelles dites de sentit contrari:
  • Si plou passada la Mare de Déu del llit, el ramader es fa ric
  • Si plou passada la Mare de Déu del llit, el ramader és ferit
En Joan Arimany ens explica això de la Mare de Déu del Llit en l'article dedicat a la Mare de Déu d'Agost de la Devocioteca, citant un article del Tradicionari publicat per Enciclopèdia Catalana i la Generalitat de Catalunya el 2005:


Una de les expressions de la religiositat popular al voltant de l’Assumpció eren la instal·lació de l’anomentat Llit de la Mare de Déu. Aquesta construcció temporal, explica el Tradicionari, es tractava que “durant tota l’octava es parava un llit al mig de l’església amb la imatge de la Mare de Déu jacent en un cadafal guarnit i envoltat de flors i herbes oloroses, amb un sumptuós dosser, i amb un infant vestit d’àngel a casa costat” i especifica que “en alguns pobles se l’anomenava la ‘Mare de Déu Morta’ o ‘del Llit’.
I en el mateix article ens explica un parell de dites referides a la Mare de Déu del Llit, sembla que molt populars a Manlleu, segons explica Josep Gasol al Calendari folklòric manlleuenc (1958). En concret són:
  • Dormir més que la Mare de Déu d'Agost (per la vuitada de dies que durava parat el llit de la mare de Déu a les esglésies)
  • Anar enflocat com el llit de la Mare de Déu (per la fastuositat del llit de la Mare de Déu)
Jo també tenia recollit Fer la Mare de Déu d'Agost, amb el sentit d'anar-se'n a dormir, jeure o prendre la posició horitzontal, també en al·lusió a la Mare de Déu del Llit. Ho recullen el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) (1930), la Paremiologia catalana comparada de Sebastià Farnés (1913) o els Refranys personals de Joan Amades (1935).

Trobareu més les dites referides a aquesta diada a l'article corresponent del Refranyer temàtic.


La imatge correspon a un vitrall de l'església de La Canonja (Tarragonès), treta del web Vitralls 1997, del Centre d'Estudis Canongins Ponç de Castellví.

Relat: La meva notícia (V)

Noooo!! ... Un crit i el silenci més profund van seguir el brogit del mar, que amb la seva mà es va endur cap al fons la Louise. I amb aquella urpada es va endur també l'alè i l'aire del seu pit amb aquell esgarip desesperat.

Des d'aquell dia al Jan li costa trobar l'aire que demanen els seus pulmons i, com un tic cerimoniós, cerca l'aire que li manca en l'inhalador que desa sempre a la butxaca de la seva camisa. Prop del cor, prop del dolor. Prop de res i lluny de tot.

La seva mà esquerra, la que fa servir per esmenar els textos que corregeix sense ajuda de l'ordinador, va lliscar per la pell humida de la mà de la Louise, que amb un rictus inexpressiu en els seus llavis, va dir-li adéu amb una mirada plena de tendresa mentre se submergia en el laberint de pedra, aigua i vent que fuetejava la palidesa del seu rostre.

I amb ella es van enfonsar uns projectes i il·lusions que pensava que mai més recuperaria, com si d'un passadís fosc es tractés. No sap el temps que va passar en la foscor i el silenci.

Però al fons d'aquell passadís, poc després, hi va veure una llum.

Vine! Vine! L'aparició de la Lídia li va permetre fer un tomb absolut a la seva vida.

Torno a casa. Torno "a la meva casa".

(continua)


Enllaços als lliuraments anteriors

- La meva notícia (I)
- La meva notícia (II)
- La meva notícia (III)
- La meva notícia (IV)

dijous, 13 d’agost del 2009

Fer endreça sense fressa

Com ja vaig avançar a uns mesos, he aturat una mica la producció als blogs per donar fortalesa als fonaments, per accelerar el buidatge dels materials amb els quals treballo. Ja diuen que Sense fonaments no es fan les cases.

Hi havia unes feines prioritàries que ja he enllestit:

  • Modificar l'estructura de la base de dades: calia posar al dia una estructura pensada el 1995, per a ordinadors 246, d'1 Mb de RAM i amb una capacitat limitada (disc dur de 20 Mb).
  • Capitalitzar tots els camps, llevat de les etiquetes d'índexs: vaig prendre la mala decisió, empès pel format "diccionari", d'entrar-ho tot en minúscules (diversos camps de les més de 250.000 entrades).
  • Ressituar en cada camp la informació pertinent, abans partida en diversos camps, condicionat per la mida dels camps de l'antiga base de dades.
  • Capitalitzar el Refranyer català-castellà (1.455 entrades) i les Dites i frases fetes (210 entrades), revisar l'estructura de totes les entrades i incorporar, quan no hi era, la dita del títol al cos de l'article en previsió de futures informacions.
  • Transvasar les entrades del Refranyer català-castellà que corresponen a les Dites i frases fetes.
  • Reprendre el buidatge d'obres en paper o d'Internet per engruixir la base de dades ( ara ja són més de 280.000, amb l'objectiu d'arribar a les 500.000 entrades).
  • Actualitzar la base de dades sobre obres paremiològiques consultades o documentades en bibliografies d'altres obres (actualment gairebé 1.500 fitxes bibliogràfiques amb anotacions diverses).
No sé si em deixo res... Ja veieu, en lloc de treballar pel diable, poso en ordre casa meva. Així, a banda de seguir buidant obres per a la meva base de dades, puc reprendre projectes i tasques que tenia al calaix esperant a disposar d'una mica de temps. Ja us n'aniré fent cinc cèntims!

dilluns, 10 d’agost del 2009

Google Books en català i fons digitalitzats de la Biblioteca de Catalunya

Dues notícies en una i quina més important que l'altra. Ens trobem, sens dubte davant d'una de les notícies més importants, en l'àmbit de la Cultura, de l'estiu i si no, feu un cop d'ull al final de l'escrit dels mitjans que se n'han fet ressó en un parell de dies. I aquestes només són notícies que, d'una manera o una altra, m'arriben a través de les meves subscripcions RSS.

La notícia: Google digitalitza més de 35.000 libres de la Biblioteca de Catalunya.

Aquest és el titular. Però hi ha moltes altres informacions al darrere d'aquest titular.

Com per exemple:
  • que això només és una tercera part del total de volums previstos, segons l'acord de Google i la Biblioteca de Catalunya de principis del 2007,
  • que tot són llibres sense drets d'autor vigents, però hi ha veritables joies de la literatura catalana o obres d'un gran interès per a estudiosos de molt diversos temes,
  • que els 35.000 llibres digitalitzats fins ara ocuparien en suport paper prop d'un quilòmetre lineal de prestatgeria,
  • que la Biblioteca de Catalunya disposa d'un fons de més tres milions de documents en diferents suports, com llibres, revistes, diaris, manuscrits, gravats o gravacions sonores
  • que majoritàriament són publicacions del s. XIX, entre les quals podríem destacar Don Joan de Serrallonga, de Víctor Balaguer (1868); Cuentos del avi, de Serafí Pitarra (1867); Crónica Catalana, de Ramon Muntaner (traducció al castellà d’Antoni de Bofarull, 1860); Diccionario catalán-castellano, de Magí Ferrer (1854); Poesias, de Joaquim Rubió i Ors, lo Gaiter del Llobregat (1841); Espill o Llibre de les dones, de Jaume Roig (1865), o El criterio, de Jaume Balmes (1862),
  • que Commentaria sive glossemata ad vtiliorem qvanda mex constitvtionibvs, de Francesc Ferrer i Nogués (1617), i Practica, forma i estil de celebrar Corts generals, de Lluys de Peguera (1701), són algunes de les obres més antigues de les digitalitzades,
  • que els llibres digitalitzats són sobretot de la Biblioteca Nacional de Catalunya, però ara començarà la digitalització dels de les biblioteques del Monestir de Montserrat, de l'Ateneu Barcelonès, del Centre Excursionista de Catalunya i del Seminari de Barcelona, que també van signar l'acord amb Google el gener del 2007,
  • que, de rebot, apareix la versió catalana del Google Books (mireu la imatge que encapçala aquest article), una de les 42 interfícies idiomàtiques del cercador de llibres de Google,
  • també hem sabut que el català és la 14a llengua més usada a Google Books, molt per sobre dels fons i usuaris disponibles en la nostra llengua,
  • que Google ja ha digitalitzat uns 10 milions de llibres de tot el món, procedents d'una trentena de biblioteques.


Mira també:

diumenge, 9 d’agost del 2009

2n convit d'estiu


Jo et segueixo




També participo en el segon convit d'estiu organitzat per Francesc Mompó, des del blog Uendos, Greixets i Maremortes.
Es tracta de fer-hi un sol vers inspirat en la imatge (sintagma, frase, oració...) d'entre dos i cinc mots; curtet.
Animeu-vos-hi. Les que m'arriben abans d'anar-nos-en les penjaré al post, i les altres ja ho faré en tornar.
Per començar, la meva proposta:

M'hi vaig oferir

Ps. Si pengeu la participació al vostre blog us en faré l'enllaç.

dissabte, 8 d’agost del 2009

Relat: La meva notícia (IV)

Tot just tornar d'Escòcia, desorientat, decebut i amb la sensació d'haver perdut el nord i el temps va decidir penjar els estudis, cercar una feina i demanar-li a la Lídia d'anar a viure junts. Ara recorda el temps a Escòcia sense color. Són records en blanc i negre d'un atzucac que cada cop l'estrenyia i ofegava una mica més.

Mai havia sabut nedar gaire bé i els espadats de la costa escocesa li causaven un vertigen superlatiu. Ja de lluny, sentia la remor de l'aigua trencant damunt les roques i s'imaginava caient a plom i diluint-se entre aquella escuma blanca impenetrable.

No t'acostis a la vora! ─li deia a la Louise gairebé en un estat de xoc cada cop que ella s'atansava al fil de les roques.

La Louise era una de les companyes del pis a Edimburg. Les llargues converses que passaven junts perquè en Jan aprengués a parlar amb fluïdesa l'anglès van passar de la parla a la gesticulació, de la gesticulació al contacte i del contacte a la passió. Les hores semblaven detingudes quan tenien una tarda per compartir.

Per què no anem a les Illes Orkney? Hi ha un ferry que ens hi porta des de Hills. És una passejada curta, bonica i intensa. I ja veuràs quines vistes. No les oblidaràs mai!

Ja ho pots prou ben dir que no ho oblidaria pas mai!

(continua)


Enllaços als lliuraments anteriors

- La meva notícia (I)
- La meva notícia (II)
- La meva notícia (III) 

dimecres, 5 d’agost del 2009

Quan passa una dita a formar part del cabal lèxic d'una llengua?

Sempre dic que és difícil traçar els límits entre la paremiologia popular i la sàvia. Què són citacions d'autor i què refranys o proverbis populars?

De vegades, només les etiquetem aquí o allà en funció de si en sabem l'autor (sàvia) o no (popular), però tampoc és així de senzill, és clar.

I... ¿quan un poema, un vers, una citació, una traducció... passa a engruixir el cabal lèxic d'una llengua? Jo crec que quan s'estronca l'arrel d'on prové i crea fortuna en l'imaginari popular.

Totes aquestes reflexions vénen a tomb d'un parell de fragments, seguits, que he llegit avui, on s'atorgava crèdit de refrany a dues expressions que jo crec reconèixer i conèixer d'autors castellans.

Primer, els fragments, i després en seguim parlant:

El Punt.cat - Endolls
25/07/09 02:00 - FERMÍN MASDEU. TARRAGONA

És per això que no me'n vaig refiar prou i vaig demanar-los que canviessin tot el sistema, per si de cas en poc temps la vella instal·lació provocava un incendi i em deixava sense casa. Llavors em vaig despertar i vaig descobrir que tot havia estat un somni i que encara tenia casa meva. Espero i desitjo que aquell refrany popular que diu que «els somnis, somnis són» no es compleixi per a ningú.


El Punt.cat - Les incògnites del finançament
31/07/09 02:00 - JOSÉ MEGÍAS. SANT ADRIÀ DE BESÒS (BARCELONÈS)

Pel que sembla ja s'ha acabat el problema del finançament de les autonomies. Uns diuen que han guanyat i altres que han perdut. Com sempre passa en els temes de la política, res no és veritat ni res no és mentida, tot depèn del color del cristall amb què es mira. Almenys així resava el refrany.

La vostra intuïció funciona com la meva? Reconeixeu aquests "refranys" castellans? Va, digueu, que en un segon article intentaré treure'n el trellat.

Nota (posterior): Penso que amb el que hi ha apuntat als comentaris n'hi ha prou per acabar aquest apunt sense necessitat d'un altre que ho expliqui gaire més. Gràcies a tots els qui heu aportat el vostre parer!

dilluns, 3 d’agost del 2009

La meva finestra


M'ha agradat molt la idea del Xexu que obríssim la finestra que connecta el ciberespai amb el nostre espai real, en el meu cas, la Catosfera amb Vallromanes.

I avui us mostro el meu racó paremiològic, allà on es cuinen tots els blogs i escrits que faig sobre la paremiologia, la ciència que m'apassiona.

Tanta feina! Ja us devíeu pensar que no podia pas sortir d'un sol racó, oi? Doncs teníeu raó! Qualsevol racó és bo per dedicar-hi una estona a escriure, corregir, cercar, fotografiar, escanejar, programar, dissenyar... A casa hi treballo tant des del despatx (compartit amb la dona i els fills) com des del portàtil allà on pugui trobar un racó. També compartit, és clar, amb la dona i els fills.

La meva preferència? El despatx, amb vistes a la riera de Vallromanes. Encara que durant l'estiu, algunes tardes i nits xafogoses és més agradable de treballar a l'ombra del petit jardí de darrere, cara les muntanyes que envolten la bonica vall que m'ha acollit des de fa més de deu anys.

dissabte, 1 d’agost del 2009

Relat: La meva notícia (III)

El segon punt va ser per tornar a casa. Bé, no ben bé a casa: va tornar «a casa seva».

Va conèixer la Lídia en un d'aquells estius a la Costa Brava. El que són les coses: eren veïns de tota la vida i es van haver de conèixer a Cadaqués, durant el ball de Festa Major. Es van agradar només veure's, mentre feien cua per comprar una beguda al bar de la plaça. En Jan havia anat de festa amb la colla de sempre i la Lídia passava uns dies amb la seva cosina Rosa. Aquell dia van veure l'esclat de l'horitzó abraçats damunt una roca plana i humida per la brisa del mar, amb un núvol menut que tenia forma de petó com a únic testimoni del seu amor. Sis mesos després, quan en Jan tornava d'Escòcia sense haver acabat els seus estudis, agafaven un àtic petit a tocar del Born on començarien un llarg viatge ple de sensacions i afalacs. Bé, més que un àtic era un petit habitacle de poc més de 30 metres quadrats amb una petita terrassa que els oxigenava de la manca d'espai. Però l'amor no n'entén de mesures i aquell petit estudi va ser el seu niu d'amor perfecte durant un parell d'anys.

El tercer punt, ara fa tres anys. Aquell tres de març, en ple esclat primaveral quan, de bon matí, havent fet un cafè amb llet i un croissant al bar de la cantonada, perquè fins i tot els estris de cuina estaven ja embalats, van cercar el seu punt de fugida, vers aquell punt en l'infinit que només era visible en certs moments durant les nits de lluna plena.

Tres punts que ja no són un camí incert. Semblen talment uns punts suspensius... un camí cap a qui sap on. Per bé que, amb dos punts, ja pots marcar una trajectòria. I amb tres, una constant o un redreçament.

(continua)



Enllaços als lliuraments anteriors

- La meva notícia (I)
- La meva notícia (II)