dissabte, 1 d’agost de 2009

Relat: La meva notícia (III)

El segon punt va ser per tornar a casa. Bé, no ben bé a casa: va tornar «a casa seva».

Va conèixer la Lídia en un d'aquells estius a la Costa Brava. El que són les coses: eren veïns de tota la vida i es van haver de conèixer a Cadaqués, durant el ball de Festa Major. Es van agradar només veure's, mentre feien cua per comprar una beguda al bar de la plaça. En Jan havia anat de festa amb la colla de sempre i la Lídia passava uns dies amb la seva cosina Rosa. Aquell dia van veure l'esclat de l'horitzó abraçats damunt una roca plana i humida per la brisa del mar, amb un núvol menut que tenia forma de petó com a únic testimoni del seu amor. Sis mesos després, quan en Jan tornava d'Escòcia sense haver acabat els seus estudis, agafaven un àtic petit a tocar del Born on començarien un llarg viatge ple de sensacions i afalacs. Bé, més que un àtic era un petit habitacle de poc més de 30 metres quadrats amb una petita terrassa que els oxigenava de la manca d'espai. Però l'amor no n'entén de mesures i aquell petit estudi va ser el seu niu d'amor perfecte durant un parell d'anys.

El tercer punt, ara fa tres anys. Aquell tres de març, en ple esclat primaveral quan, de bon matí, havent fet un cafè amb llet i un croissant al bar de la cantonada, perquè fins i tot els estris de cuina estaven ja embalats, van cercar el seu punt de fugida, vers aquell punt en l'infinit que només era visible en certs moments durant les nits de lluna plena.

Tres punts que ja no són un camí incert. Semblen talment uns punts suspensius... un camí cap a qui sap on. Per bé que, amb dos punts, ja pots marcar una trajectòria. I amb tres, una constant o un redreçament.

(continua)



Enllaços als lliuraments anteriors

- La meva notícia (I)
- La meva notícia (II)
Publica un comentari a l'entrada