dissabte, 17 d’octubre de 2009

Més parèmies encadenades

Ja fa temps feia una crida des d'aquest blog per veure si algú em sabia donar notícia d'uns articles de Josep M. Espinàs i de Ramon Solsona sobre un enfilall de parèmies encadenades. Segur que n'hi ha molts més, però jo recordava aquests dos, de feia ja força temps.

La casualitat em va portar l'article d'Espinàs, que ja vaig reproduir fa uns mesos. I ara em retrobo amb l'article de Ramon Solsona, que el vaig trobar mentre feia endreça de papers encarpetats a casa.

Us el reprodueixo i mirarem de treballar-lo, com vam fer amb el de Josep M. Espinàs.

Xerric-xerrac

El dia de l'enterrament d'en Valeri Balari tothom el recordava com un home que tendia a la meticulositat i que pagava sempre bitllo-bitllo. Però en Valeri Balari no sempre havia estat un home formal. No és que mai hagués estat un baliga-balaga capaç de fer cofis i moris per embutxacar-se una pesseta que no s'hagués guanyat honradament, Però sí que de jove havia estat un pengim-penjam. Sa mare es desesperava, perquè no tenia ànsia per res, la seva habitació era un farrigo-farrigo espantós on tot s'havia de buscar com qui juga a la campaneta de la ning-ning. No tenia mai pressa i a tot arreu anava xano-xano.

S'havia acostumat al nyeu-nyeu de la mare i al nyic-nyac constant amb el pare, No hi havia setmana que a cals Balari no hi hagués un tol·le-tol·le, però ell sempre acabava fent la viu-viu, perquè totes aquelles raons li sonaven com un nyigo-nyigo amb el qual s'havia familiaritzat.

A la seva vida va sonar un fort tiroliro el dia que va conèixer la Mercè Marsà. No sabia què li passava, tot ell estava fet un poti-poti i no se'n sabia explicar la raó: el cervell li anava banzim-banzam quan anava tau-tau cap a casa tot reflexionant: "L'amor deu ser això: sentir aquest bum-buum a dins del cor i aquest nyic-nyic al cap que no et deixa pensar en altra cosa".

No sabia com declarar-se a la Mercè Marsà. No s'atrevia a anar de dret a l'assumpte, sinó fent ziga-zagues. Va deixar-de vestir-se barrim-barram i va fer la gara-gara als pares d'ella, fins que un dia el van convidar a sopar. Hi va anar i, aquell mateix vespre, després de les postres, es va endur la Mercè Marsà i li va dir que si no s'havia tornat boig estava leri-leri. Tota la vida es va meravellar d'ell mateix per haver-se declarat amb tanta passió. Sempre va pensar que en aquell sopar, aquell bacallà a la màquili-mòquili li havia infòs un valor extraordinari. I ja mai més no va ser un noi de nyigui-nyogui.

Des d'aleshores, sempre va associar el bacallà amb l'amor ardent. El xup-xup d'una cassola li feia venir un cori-mori amorós que el deixava, tal·là-tal·lera, a les portes de la glòria. Però mai no va saber la veritat i se'n va anar al sot sense saber-la. Li ha quedat a la Mercè Marsà un petit rau-rau a la consciència: ¿Va fer bé de posar afrodisíacs al bacallà aquella remota nit, quan eren joves i ell era tan tímid? Se sent culpable només així així, perquè, gràcies a ella, cada dia a frec a frec des del viatge de nuvis a Baden Baden, en Valeri Balari va fer elis elis a la vida desordenada.

El dia de l'enterrament, pagat trinco-trinco, feia la xim-xim. La gent va marxar amb un xiu-xiu de converses respectuoses i el fru-fru dels impermeables. Fins que només va quedar el cloc-cloc de les gotes que, arreu arreu, queien damunt de les làpides al cementiri de Vallmoll. L'endemà, tots els diaris publicaven de cap a cap l'emotiu elogi funerari que li va dedicar Vidal Vidal.

Ramon Solsona, dins l'Avui, en la columna Sala i alcova, del dia 15 de maig de 1994.

Juguem, com l'altra vegada? Apa, va, quantes locucions onomatopeiques hi trobeu? Més endavant en donarem l'explicació i mirarem de trobar-hi equivalents en castellà.
Publica un comentari a l'entrada