diumenge, 13 de juny de 2010

Jesús Moncada, 5 anys

En Pere, de Saragatona, ens recordava fa pocs dies que avui fa 5 anys que va morir Jesús Moncada.

Pocs dies per improvisar un homenatge com caldria. També haurem d'acabar concretant quins homenatges emprenem i quines dates són prou assenyalades, per no convertir els nostres blogs en una efemèrides constant (centenaris, cinquantenaris, vint-i-cinc aniversaris...).

El que sembla clar, i encara bo!, és que entre tots fem memòria i que cada autor homenatjat desperta unes inquietuds o altres en determinades persones. Res uniforme ni predeterminat.

A mi, personalment, de Jesús Moncada, autor de la Franja de Ponent (nat a Mequinensa, al Baix Cinca), m'interessa la seva llengua, i l'ús que fa de les particularitats del llenguatge d'aquesta zona.

Com a paremiòleg, a banda d'interessar-me pels reculls paremiològics en paper (diccionaris, monografies locals, refranyers...), també m'interesso, i molt, per l'ús actual de les frases fetes i els refranys. Trobo imprescindible saber i determinar quin ús i quin coneixement se'n té ara mateix.

Per això, per exemple, engego iniciatives com la de determinar els refranys més populars de la llengua catalana.

Una altra via per determinar l'extensió i l'ús de determinada fraseologia és rellegir els nostres autors principals i extreure'n les peces paremiològiques que usen. Això permet veure la vitalitat d'aquestes peces, exemplificar-les en discursos i narracions concretes i localitzar-les a partir de l'ascendent dialectal de l'autor.

Us intento oferir una mostra, extreta del nou web dedicat a l'autor, Espais literaris, on hi ha un recull de textos dedicats a Mequinensa, el seu poble natal.
  • Arribaven a Fraga a hora foscant.
  • L’autocar es trobava gairebé a les envistes de la vila.
  • Des de la ferreria, fent marrada per eludir la manifestació.
  • Allí, sota els porxos, gairebé endret de Ca la Vila, trobarà la fonda.
  • Van treure’ls de la garjola a punta de dia.
  • [...] el ferrer Feliu caminava en silenci, amb el cap cot.
  • [...] feien petar la xerrada a la plaça d’Armes.
  • Com sabeu, és un punt de primera per matar l’aranya.
  • Ara i adés, per estirar les cames, aixequen el cul de la cadira, creuen la plaça, es recolzen a l’ampit del mur de l’Ebre, [...].
  • [...] a la vora dels dos rius, el Segre i l’Ebre, que confluïen a frec de les cases.
  • Seguí el curs del Segre: el transbordador el travessava ple de gom a gom de personal civil.
  • L’endemà mateix, en començar la feina, al Bakunin de Planes se li va posar pell de gallina […].
  • Amb la victòria de Franco, les aigües van tornar a mare [...].
  • Ara, vam haver de fer els ulls grossos amb els descreguts que s’havien esmunyit on no els corresponia durant aquells anys de confusió i desgavell.
  • A les oficines de Lignits Victòria, els pixatinters suportaven amb obligada resignació admonicions eternes sobre la puntualitat, la rectitud o l’eficàcia laboral.
  • [...] al casino no era rar veure pesar figues dissimuladament el capellà.
  • La puta d’oros!
  • I com se’n va aprofitar el Roca, que anava segon i sempre estava a matar amb l’oncle Sebastià!
  • I aleshores va començar una lluita llarga, de més de catorze anys, aspra com un renec, que cremava la sang dels mequinensans.
  • ¿Com havies de pensar a fer-hi obres, a modernitzar-la, ni tan sols a reparar-la, si potser seria treballar per al dimoni i llençar uns diners que després t’haurien de fer tanta falta com el pa?
  • Perquè, desenganya’t, treu-t’ho del cap i ficat’ho als peus, això ja no és un riu.
  • L’Estanislau tenia raó quan li havia insinuat temps enrera que seria millor oblidar allò, tirar-hi a sobre quatre palades de terra: no tenia remei, com abans s’ho esbandís del cap millor.
  • Me’n recordo del munt de gent estranya que de sobte va arribar, com una riuada, al poble.
  • Es veu que es tracta d’emprenyar la gent i tenir l’excusa perquè la guàrdia civil comenci a repartir llenya: la llei de l’estaca.
  • Les mines en explotació van començar a treballar a tot estrop.
  • La flota de llaüts no donava l’abast i va caldre construir-ne de nous per transportar el mineral Ebre avall fins a les estacions de ferrocarril.
  • Feia falta gent a les mines, al riu, pertot arreu.
  • «Ara aclarirem allò amb Manel de Roca», es veu que va exclamar a les acaballes.
  • Pagès havia de ser, el Silluè dels collons, per ficar la cullerada!
  • No hi havia millor patró en tota la ribera i coneixia el riu més bé que Déu, però era més tossut que una mula.
  • Redéu, quin viatge!
  • Amb la maniobra, el llaüt va tallar d’esquitllèbit el corrent, a fi d’esquivar el pedret.
  • En fallar el rem, la proa va enfilar bruscament el roquissar. Se’m va gelar la sang.
  • No, de cap manera, ni de bon tros.
  • Així ho hem entès sempre a la nostra família, i de l’ofici, cregui’m, en sabem un niu.
  • Tingui en compte que els Garrigues som els barquers de Mequinensa des que el món és món i, si no hi ha abans un daltabaix de mil hòsties, allò que una de les persones més sabudes d’aquí, el senyor Guillem de Segarra, un pou de ciència, en diu un cataclisme, ho serem fins al dia del judici.
  • ¿No ha estat mai al mig de l’Ebre a punteta de dia, quan el sol comença a llepar-lo?
  • La vida, però, senyora, fa més voltes que una baldufa.
  • [...] si els anomenem Cruïlles, és perquè miren amb un ull a Xerta i amb l’altre a Tivenys.
  • A Benissanet, va dir penjaments del rei amb un antic daliner, cec feia molts anys i autor de romanços d’amor.
  • Arribaven a Fraga a hora foscant: el sol acabava de rodolar darrere la massa de Montnegre, enllà de la vall del Cinca.
A les seves obres també hi ha un record per la vila vella de Mequinensa, que va desaparèixer el 1975 sota les aigües de l'Ebre. Mireu un retall d'Estremida memòria:
La Mequinensa que va viure aquell tràngol ja no existeix. La construcció d’un pantà a l’Ebre va esborrar-la del mapa el 1975. D’ençà de llavors, els mequinensans viuen en una població nova molt a prop de l’indret que ocupava l’antiga. Quan algú parla, doncs, de la «vila vella» es refereix a la desapareguda, ara un fràgil laberint de cendra que el vent esgarrapa i, engruna rere engruna, se’ns enduu de la memòria.
Publica un comentari a l'entrada