dimecres, 27 d’octubre de 2010

Adéu, mestre!

Avui ens hem despertat amb una molt mala notícia: ha mort Joan Solà. No és la notícia amb què han obert els informatius al matí, quan vaig cap a la feina, i me n'he assabentat perquè la Cristina m'ha trucat des de casa per dir-m'ho: ho havia escoltat a la ràdio.

A l'hora d'esmorzar, una mica com un autòmat, he anat cap a l'Institut d'Estudis Catalans, encara no sé ben bé per a què. Allà, a recepció, no en sabien res. S'ha mort el vicepresident! Per això han cancel·lat la sortida a Montserrat... Per això han sortit tots corrents! No m'ho podia creure. Ara veig que ja surt la notícia en portada.

Del mestre Solà n'he parlat sovint al blog. Menys del que caldria, però llegint els escrits de l'amic Puigmalet al seu Gazophylacium, em semblava que hi podia afegir ben poca cosa i seguia capficat amb les meves passions i cabòries paremiològiques.

Avui és un d'aquells dies que no pots delegar l'homenatge, que sento la necessitat de parlar sobre Joan Solà mentre boto d'escrit a escrit, de notícia a notícia, de twit a twit, recordant la seva bonhomia i saviesa.

Sempre explico que Joan Solà va ser qui va sembrar la llavor de la meva passió per les parèmies, quan vaig assistir com alumne a les seves classes d'Història de la filologia. Amb ell vaig descobrir els primers repertoris lexicogràfics del català. Però vaig aprendre moltes més coses: a estimar la llengua, a estimar el rigor i amb ell vaig aprendre que els coneixements van lligats a la persona i als ideals.

Ara fa uns pocs mesos, a finals de l'any passat, el 19 de novembre, vaig anar-lo a visitar al seu despatx (pis 4, despatx 4.7 de l'edifici Carner, que dóna a Aribau), segons les seves indicacions. Sabia que es jubilava i volia felicitar-lo personalment i presentar-li la feina que feia a Internet sobre paremiologia i demanar-li consells.

Va ser una classe particular magistral, com tantes d'altres que vaig poder viure. L'alumne que torna al mestre i el mestre que l'acull i l'orienta.

Aquell record serà sempre amb mi, com el poder assistir al Parlament de Catalunya el dia que va renyar els parlamentaris i poder-lo retrobar després, al carrer, amb els amics que l'havíem anat a veure.

Adéu, mestre! Seràs sempre amb nosaltres!
Publica un comentari a l'entrada