dimecres, 2 de maig del 2018

Sopar de Sant Jordi a Vallromanes

Enguany, el sopar literari de Sant Jordi a Vallromanes, del passat divendres 27 d'abril, ha estat dedicat a Montserrat Abelló, Maria Aurèlia Capmany i Maria Mercè Marçal, lligant-ho així amb l'elaboració del Pla Local d'Igualtat de Gènere de Vallromanes.

La qüestió gastronòmica del sopar ha anat a càrrec del restaurant Can Poal i, durant el sopar, Mariona Millà i el pianista Gustavo Llull han presentat l'espectacle Les dones de Guido Contini.

La part literària ens la van encarregar a Eugènia Oliveres, Sergi Santjoan i a mi mateix, perquè féssim una breu ressenya literària, respectivament, de Maria Mercè Marçal, Maria Aurtèlia Capmany i Montserrat Abelló.

Us deixo l'escrit que vaig dedicar a Montserrat Abelló:

«Montserrat Abelló i Soler és la més longeva de les tres autores homenatjades aquest vespre i ens ha deixat un llegat de veu i d’imatges que ens ajudaran a resseguir la seva biografia.
Va néixer a Tarragona el 1918 i morí a Barcelona el 2014, a 96 anys.


Quan diu “El meu cos és un pou de paraules que malden per eixir-ne” és refereix tant a la seva activitat poètica com de traductora. I no és que comencés a escriure tard, com li retreuen sovint, sinó que no va publicar allò que tenia escrit fins que va tornar de l’exili (a Xile), després de viure des de la infantesa a Londres, Cadis i Cartagena (perquè el seu pare era enginyer naval) i cursar els estudis a Barcelona i València. Els vint anys d’exili els recorda irònicament com “unes vacances massa llargues”. “Gairebé la meitat de la vida l'he passada fora de Catalunya, però puc dir que sóc catalana fins al moll de l'os i que tota la família sempre hem parlat català”.


Pilar Godayol en una entrevista feta en el marc d’un grup de recerca de la Universitat de Vic sobre estudis de gènere, diu d’ella: “Montserrat Abelló és una amalgama d'elements i llocs heterogenis: Catalunya, Anglaterra, Xile...Docència i creació, mare i esposa, amiga de les amigues, poesia i traducció”. Un breu resum d’allò més destacable de l’autora.


Una de les seves fites va ser posar en relleu la creació femenina, tant d’autores catalanes (a les quals apadrinà fins al darrer moment, amb aquell sentiment de passar el relleu generacional, i a les quals traduí a l’anglès per donar-les a conèixer al món: Mercè Rodoreda, Maria Àngels Anglada, Maria Mercè Marçal, Olga Xirinacs...), com d’autores de parla anglesa, com Sylvia Plath o Anne Sexton, que l’havien influït com a poeta i a les quals va traduir al català.


Així, el 2013, apadrina l’antologia de poetesses posteriors al 1970, Donzelles de l’any 2000, tal com havia antologat abans, el 1999, Paisatge emergent: trenta poetes catalanes del segle XX.
Quan al 2008 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, en reconeixement a la seva llarga trajectòria, va lamentar que, tot just entre 40 premiats, només tres fossin dones (Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies i ella mateixa). Deu anys més tard, la proporció no ha millorat pas gaire: entre els deu següents guardonats només hi ha Maria Antònia Oliver, al 2016, i Isabel-Clara Simó al 2017.


Sobre el seu estil, deia “Desconec tot enginy que / formula florides paraules, / i amb fermesa m’entesto / a parlar amb mots senzills”


El seu fons personal es conserva a la Biblioteca de Catalunya des del juliol de 2015.»