Crònica de la catosfera 2008 (III): La Catosfera psicològica

Són bojos aquests catosfèrics?

La Xarxa, tot allò virtual, és una esfera més en la vida de les persones. Ens movem en diferents plans (virtual, real...) i en diferents àmbits (personal, familiar, professional, laboral...). I tots ajuden a conformar la nostra personalitat.

Aposto per una visió polièdrica de la persona on cada segon, cada vivència o cada experiència ens estan remodelant. Quan un pla o àmbit pren una presència dominant sobre la resta, fa que la persona tingui un creixement esbiaixat.

La tecnologia és una droga. I molts estem malalts de bits i de ferralla. A les Jornades de la Catosfera ho vaig acabar de comprovar i em vaig reafirmar en el meu pensament: Són bojos aquests catosfèrics!!

Podies seguir les jornades en directe des del web de la Catosfera, fer anar el Twitter des del portàtil, el mòbil, l'iPhone o la PDA, connectar-te entre taula i taula a la sala d'ordinadors...

Durant el cap de setmana passat tota la Catosfera crepitava d'antenes, wifi, missatgeria...

I jo em pregunto: Cal? Cal aquesta dependència extrema les 24 hores del dia? Cal estar connectat a tothora i arreu?

Voldria que aquest escrit servís per a la reflexió als que estan malalts de tecnologia. Seguir una conferència a través del portàtil, al meu entendre, és un acte d'onanisme. És fer més cas del medi que del missatge.

Un acte d'onanisme i en certa manera de mala educació. Em recorda aquelles persones amb qui parles i no paren de jugar amb la Blackberry o la PDA, dial amunt, dial avall, mirant què? Si han rebut correu nou? Alguna cosa tan urgent que no pot esperar que acabi una conversa curta? Això és TECNODEPENDÈNCIA. I en un estadi preocupant. Si no pots prescindir de tots aquests ginys una estona determinada (el temps d'una conversa, d'un desplaçament, d'una xerrada, d'un dinar...), t'ho has de fer mirar. Perquè n'ets dependent en un grau sever.

I ara em direu: el problema el tens tu, que t'estàs quedant enrere i esdevindràs un tecnoanalfabet.

Bé, confrontem realitats. Jo prefereixo tenir controlades les meves dependències i emocions i disposar lliurement del meu temps. Potser per això apago el mòbil al vespre, quan me'n vaig a dormir, o el deixo damunt la taula quan vaig a dinar.

Cronologia d'un procés de canvi - II

Reprenc el fil iniciat a primers d'any sobre la disciplina del coaching i sobre com he percebut jo l'evolució d'aquest procés amb el pas del temps.

Diuen que quan el deixeble és a punt, apareix el mestre. És clar que no existeixen les casualitats, sinó que tot són causalitats. Així s'explica que just quan decideixo reprendre la meva carrera i formació professional, després del parèntesi obligat i volgut per atendre els meus fills Oriol i Lluc ─ara fa vora un any i mig─, just en aquest moment tinc la possibilitat d'iniciar sessions de coaching amb en Jesús Cosido i la Maria Antònia Plaxats, amics amb qui hem compartit un grapat d'esdeveniments i vivències arran de l'elaboració a quatre mans (les mans femenines de la Cristina i la Maria Antònia) del llibre Miradas hacia la vida - Ganar al perder.

És clar que quan decideixes un procés de canvi, en positiu, amb uns objectius i unes fites clares, l'ajuda d'un professional és imprescindible i inestimable. I en aquell moment inicio el meu procés de coaching.

Acordem fer les sessions presencials amb el Jesús, i un seguiment telefònic i per correu electrònic amb la Maria Antònia. Així, en les primeres sessions, aprenc els orígens del coaching, des del vessant humanista amb què ho enfoquen la Maria Antònia i el Jesús, i fem una iniciació a l'anàlisi transaccional i altres disciplines emmarcades dins la psicologia humanista, esencialment.

Acordem la periodicitat quinzenal de les trobades, fixem l'objectiu sobre el qual treballarem (vull trobar feina de lingüista) i marquem l'estratègia inicial:

• Què em cal per trobar feina de lingüista?
• Quines possibilitats hi ha al mercat?
• Quins condicionants ─econòmics, familiars, formatius, professionals─ hem de tenir en compte?

Així, en les primeres sessions dissenyem l'estratègia inicial que consistirà en fer una anàlisi dels possibles llocs de feina i els requeriments per obtenir-la, veure quina formació em demanen en aquests llocs i avaluar cap on oriento la meva formació per omplir els possibles buits del meu currículum personal, i també actualitzem i fem un currículum personal complet i posat al dia.

En les meves circumstàncies actuals, la meva estratègia de futur és una aposta de millora professional i personal, però des de la tranquil·litat de tenir ja un bagatge professional consolidat i una feina a partir de la qual poder fer el salt.

Per tant, sense urgències, però amb molta il·lusió i ambició, dissenyem els ciments sobre els quals volem bastir el projecte de millora.

... continuarà...

Una carta que volia escriure

Hola, Víctor.

Abans que res, deixa'm felicitar-te, avui que fas 6 anys. Et volia fer un regal i dir-te, abans que se m'oblidi, que et vull agrair que siguis com ets, perquè m'has permès ser un home feliç, inquiet i compromès.

Diuen que l'experiència és una bona companya de viatge, però que sempre arriba tard. No t'ho creguis pas. Mira al teu costat: sempre l'has tinguda allà i mai ha deixat d'acompanyar-te. Escolta-la i pregunta-li. I estic segur que sabràs decidir en cada moment allò que calgui fer en cada situació.

I no et preocupis si algun cop l'erres: la vida és plena de segones i terceres oportunitats. Hi ha senderes paral·leles, transversals, més curtes o més llargues, més costerudes o més plaents, que et permetran arribar on sóc jo ara.

No tinc cap dubte que hi arribaràs. T'esperaria, però estic segur que no m'ho perdonaries.

Segueixo el meu camí i et prometo seguir deixant petges i pistes perquè em vagis retrobant periòdicament. Estic segur que quan arribem allà on anem, la vida haurà colmat les nostres il·lusions, ambicions i inquietuds i que riurem molt revivint el camí que hem fet plegats.

T'estimo.

Víctor

La societat del benestar

Diuen -i m'ho crec- que vivim a la societat del benestar.
Què vol dir això? Que a mida que tenim cobertes les necessitats més primàries (les fisiològiques i les de seguretat, segons la piràmide de Maslow), podem començar a pensar en cobrir les que resten a la part més alta de la piràmide: les socials, les del Jo i les d'autorealització.

Suposo que és per això que cada vegada la gent gasta més diners en imatge personal, operacions d'estètica i creixement personal. I perquè vivim més anys, també, és clar. Invertim en nosaltres mateixos, en la nostra imatge. Esdevenim més narcisistes, més mirats amb la nostra imatge personal i pública.

Un indicador clar d'aquest procés: els cursos que ofereixen els diferents Departaments de la Generalitat per als seus treballadors:

1. Inicialment només oferien cursos sobre Administració i serveis i de llengua i ús del català, aplicat a les necessitats d'una Administració amb una llengua pròpia.
2. Seguidament, i per no perdre el tren de les noves tecnologies, van començar a oferir cursos d'ofimàtica, bàsics i avançats.
3. Cobertes aquestes necessitats inicials, van començar a aparèixer els cursos sobre riscos laborals i salut laboral.
4. Amb l'obertura a Europa, tímidament han començat a aparèixer cursos d'idiomes o d'aprofundiment del coneixement d'altres idiomes (bàsicament anglès).
   
5. Finalment, des de fa pocs anys, també comencen a oferir la possibilitat de realitzar cursos de creixement personal: qualitat personal, intel·ligència emocional, afrontament de l'estrès...

Ja arribats a aquest punt no ens queda cap dubte que som una Administració oberta a una societat moderna, cosmopolita i benestant.

Hi ha encara força gent reàcia o escèptica per deixar-se seduir per aquestes darreres temàtiques de creixement personal. Potser per por a conèixer-se i no agradar-se? Perquè potser millor no remoure coses que no acabo d'entendre o que em fan patir?

Nosce et ipsum: Coneix-te. El coneixement del món, de l'entorn, de les coses ha de començar per un mateix.

Potser la societat fins fa poc era poc donada a parlar d'afectivitat, de sentiments o d'emocions i a l'escola ens ensenyaven a emmascarar amb conductes i normes l'aflorament del Jo a l'exterior.

Tot això que hem guanyat. I ens queda tan camí per córrer.