Avui, dimarts, 4 de març de 2008, ha vingut al món la Berta Pàmies Milian, la tercera de la nissaga dels Pàmies i Milian de Vallromanes.
Berta, maca, t'has fet esperar, però ha valgut la pena l'espera, perquè has arribat amb aquella dolçor i tranquil·litat que només posseeixen les persones que controlen el seu temps.
Tots, els pares i els teus germans Oriol i Lluc, t'esperàvem amb ànsia i deler. Avui s'ha trencat l'espera i hem pogut fruir d'aquesta darrera figura familiar, la menuda Berta.
Set llarguíssimes hores de part fins a les 11.30 en punt del migdia, a la Sala de Parts de l'Hospital General de Granollers. Una nova vallromanesa de naixement!
Si veieu que aquests dies vag una mica desaparegut, és que la son i la gana han començat a apoderar-se del meu cos. Però tornaré. Ho prometo.
Per molts anys!!!!
ResponEliminaEnhorabona, Víctor!!
ResponEliminaI descansa.
Mooooooooooooltes felicitats!
ResponElimina(Avui el diccitionari et dedicarà un parell de citacions).
Moltes felicitats, Víctor!
ResponEliminaBenvingut al club dels pares de tres. Jo et duc un pèl d'avantatge: 4, Aitana; 5, Nahum; i, 10, Laura.
Que us vagi molt bé a tots i un petó especial (va, vinga, dos: un per cap) per la teva dona i la Berta.
D.
Ja sou familia nombrosa! Enhorabona!
ResponEliminaMoltes, moltes, moltes, moltes, moltes gràcies a tots: Núria, Marc, Puigmalet, David i Xavi.
ResponEliminaEls lectors del Raons que rimen us mereixíeu un article una mica més elaborat i original, però en aquests moments la Berta mana els meus horaris i encara sort que dimarts al vespre vaig passar per casa per dormir una estoneta, que si no, ni tan sols la Berta tindria article encara.
Moltes felicitats, germà, cunyada i nebots!! L'espera s'ha fet llarga, però ha valgut la pena. Espero conèixer la nova neboda ben aviat! (per cert, tampoc l'he trobat tan carrincló, l'escrit...)
ResponEliminaPetons per a tots i totes!
Ferran
Vaja, germanet gran, quina il·lusió la teva visita.
ResponEliminaEs comença tenint un blog, després es visiten altres blogs, després s'obren blogs compulsivament i ... acabaràs com jo, ja ho veig.
Moltíssimes felicitats, de part meva i de la Carme. Sou collonuts!!!
ResponEliminaJacint? Tu per aquí? Quina sorpresa! Gràcies, maco!
ResponEliminaSí, ja ho sé, amb sis dies de retard, però et prometo que vaig llegir el post el mateix dia que el vas penjar. Ja ho sé, no hi ha nom per definir-me per no haver-vos felicitat al seu moment i donar-li la benvinguda a la Berta; ho reconec. Tanmateix en aquell moment no estava inspirat i vaig pensar, els felicito d'aquí a una estona; paraula.
ResponEliminaPerò tan se val, més val tard que no mai. Ara us felicito de tot cor i, fins i tot us envejo, perquè un dia d'aquests jo també voldria tenir un altre fill; potser hauré de posar-me a fer feina, si recordo l'adreça de la cigonya per enviar-li la petició :-)
Bé, ja no sé que dir-vos més; que me'n deus una cerveseta per celebrar-ho potser :-) Entenc que deveu estar molt feliços i vull compartir també aquest moment amb vosaltres i, si necessiteu res, ja saps, una mica més a dalt em tens.
Vinga, felicitats i que ho gaudiu amb plenitud.
Salutacions fraternals
Jordi
Gràcies, Jordi! El millor de posar-se a fer un fill és precisament això, posar-s'hi. :)
ResponEliminaSobretot si triga una mica a arribar ;-)
Suposo que ara, de cara al bon temps, ens començarem a veure més sovint pel poble. A més em tocarà sortir més sovint, per treure a passejar la berta, que ha de conèixer elpoble on ha de viure.
Una cervesa? I tant! Quan sigui.
No m'havia adonat del fet, però encara que siga amb un pèl de retard --com que té tota la vida per davant-- et felicite per la Berta i li done l'enhorabona a la xiqueta perquè ha sabut triar on anar a caure en este món (ple de mones).
ResponEliminaGràcies, Miquel.
ResponEliminaJo també espero que la Berta se senti com a casa. De moment fem tot el possible perquè així sigui. :)
¡¡BENVINGUDA BERTA!!
ResponEliminaJa!... Uiiiii
Quin fred fa ací!
No puc mirar...
Per què hi ha tant soroll?
Aiiii, que caig!!
Buaaaa... Buaaaa...
On està
la meva marona??
Sí! Ací està!!
Abraça'm ben fort,
no em deixis anar.
¿On és el pare?
El que ara riu
però vol plorar?
I aquests dos més baixets??
Ah! Ja els reconec
són els meus germanets!
Però...
Per què us poseu
tots a plorar?
Si vosaltres sou
el millor
que m'ha pogut passar:
Els vostres ulls
guiaran el meu camí,
les vostres mans
m'acompanyaran
i els vostres cors
per sempre m'ompliran
d'energia i d'amor
per poder avançar.
Gràcies pares
per donar-me la vida,
gràcies de veritat
perqué els vostres somriures
seran la meva felicitat.
ENHORABONA PAPIS!
Petonets de caramel
;-) Margarida
(m'agradaria haver estat la primera
i quasi no arribo ni la darrera!)
Margarida, això no és pas una cursa! I les felicitacions arriben igualment. Gràcies, maca!
ResponElimina