Cronologia d'un procés de canvi - I

Totes les persones necessitem marcar-nos el nostre rellotge biològic, el cronograma de la nostra vida a partir de les necessitats, els interessos i les prioritats.

Així, naixem, aprenem a viure, aprenem a relacionar-nos, creixem i ens omplim d'obligacions. Sí, ja sé que és un resum cronològic incomplet i esbiaixat. Però em servirà per al plantejament que us vull oferir.

Hi ha moments en la nostra vida que ens marquen perceptiblement i que aniran conformant la nostra personalitat i devenir:

• Néixer --> tot el que implica sortir del ventre de la mare.
• L'escolarització --> representa abandonar d'una manera sistemàtica i continuada la llar.
• La socialització --> fem els primers amics i establim les primeres relacions.
• La joventut --> ens omplim d'ideals, de bons propòsits i comencem a enfrontar-nos al poder establert.
• L'emancipació --> marxem de la llar familiar per crear la nostra pròpia llar. Sols, amb amics, en parella.
• El món de la parella --> aprendre a pensar en dual, preveure el futur...
• Els fills --> Desplacem la nostra atenció i interessos cap a ajudar a fer-se grans els nostres fills.

Podria continuar la llista, però ja no basant-me en la meva pròpia experiència, sinó en les vivències d'altres persones que ja ho han passat. O en el que he llegit. O en el que em puc imaginar que passarà. A partir d'aquest darrer punt, ja no em puc basar en la meva percepció dels fets, sinó que només puc fer una previsió de futur, puc apuntar cap on voldria que es dirigís la meva vida a partir d'aquest moment.

I és en aquest punt on em trobo actualment.

En comentaris posteriors voldré compartir amb vosaltres com he viscut el meu procés de canvi: de sentir-me només pare, a reprendre el meu camí com a persona individual. Sí, hi ha un seguit de condicionants que encotillen i redirigeixen les nostres decisions i el nostre futur. Però en determinats moments de la nostra vida hem de prendre decisions que conformaran el nostre futur i que condicionaran també els de les persones que ens envolten.

I en aquest procés hi ha tingut una importància cabdal la disciplina del coaching. Per coincidència i oportunitat.

Arriba 2007!!

A mida que ens anem fent grans i agnòstics, cada cop ens costa més felicitar el Nadal i tendim a girar la vista cap al canvi d'any, una festa més políticament neutra, sense connotacions i amb motius per celebrar-la.

Els que tenim mainada a casa, naveguem per aquestes festes, com qui corre entre dues aigües. Però bé, en el fons, la majoria de festes tenen orígens pagans i sempre podem dir que tornem als nostres orígens.

Doncs això, que tots tingueu una bona entrada d'any i que 2007 sigui sempre millor que el 2006, que ja hem gastat i se'ns ha caducat sense ni adonar-nos-en.

Bon any nou companys
que tinguem salut
la nit de cap d'any
tots celebrem junts.

Au! repiquem les olles
que arriba l'any nou;
Au! repiquem les olles
fem força enrenou.

Després de sopar
a les dotze en punt
mengem el raïm
i copes amunt.

I tot fent adéu
a l'any que ha marxat
diguem: benvingut
l'any nou que ha arribat.

(Àngel Daban)

La revenja

Ara, ja amb els resultats a la mà (no definitius, però gairebé, amb un 90% del vot escrutat), puc explicar la meva aposta un mes abans de les eleccions. Abans de la campanya, abans de les enquestes, abans que es definissin els polítics.

Jo apostava per un escenari en què ERC faria president Mas. Per què?

Per venjança, per despit, per revenja. Diuen que la venjança és un plat que se serveix fred... d'una manera calculada, amb premeditació i alevosia.

Seqüencia dels fets:

1. ERC va donar suport a CiU per dues vegades.

2. Després CiU va renegar dels vots d'Esquerra Republicana de Catalunya, per cercar aliances en el PP.

3. Esquerra va castigar CiU, fent president Maragall i fent possible el tripartit.

4. El PSC després va fer fora Carod-Rovira com a conseller en cap, després de l'error d'entrevistar-se amb ETA a Perpinyà.

5. Finalment, el PSC va fer fora del govern Esquerra pel seu NO a l'Estatut.

Ara toca castigar els socialistes i fer president a Mas.

Aquesta era la meva lectura dels fets. Ara penso que una altra possibilitat és que Esquerra farà president qui li ofereixi més, a quien le ofrezca Mas.

Fem una porra

S'acosten eleccions i comença el ball de dades estadístiques, de declaracions, de contradeclaracions, d'insults i dards enverinats i, fins i tot, de citacions judicials a tort i a dret.

Joc brut. Política de la de debò.

I us proposo un joc agosarat, sense altre premi que el reconeixement a la clarividència o a les arts endevinatòries.

Pregunta: Qui governarà Catalunya la pròxima legislatura?

S'admeten raonaments, suggeriments, informacions confidencials o escoltades a "ràdio macuto". La meva aposta, ja us la mostro, d'entrada. A poc a poc us en justificaré l'elecció.

Linguamón: posada de llarg

Diuen que rectificar és de savis. I m'alegra molt haver-me de disculpar per les previsions agoreres que feia per la invisibilitat del projecte de la Casa de les Llengües. Suposo que un projecte d'aquesta envergadura i pretensió necessitava d'aquest temps de gestació.

Si la línia del centre segueix la qualitat marcada i demostrada el dia de la presentació al Petit Palau del Palau de la Música, aquest passat dimarts 11 de juliol, estic segur que ens reportarà moltes alegries.

Tot l'acte va ser exquisit. Amb ritme, bon gust, qualitat i missatge. Com no podia ser d'una altra manera: la Casa de les Llengües havia de començar amb un missatge clar i contundent.

Com diàfana i documentada fou la conferència de David Crystal (tan de bo algun dia la trobem reproduïda en el web institucional de Linguamón), el president del Comitè Científic.

Crystal va vertebrar el seu parlament al voltant de tres eixos, que marquen les tendències lingüístiques d'aquest nou segle:

• La globalització, per la irrupció de l'anglès com a lingua franca.
• L'extinció de llengües. Si al segle XX quedaven unes 6.000 llengües, es calcula que la meitat desapareixeran al llarg d'aquest segle XXI.
• La tecnologia. L'extensió d'Internet ha suposat una revolució a molts nivells per a les llengües... i una oportunitat de fer-se visibles a moltes llengües minoritàries.

El colofó: Jaume Sisa i el seu Qualsevol nit pot sortir el sol, interpretat per artistes d'arreu del món. Simplement excels.

En definitiva un acte pel multilingüisme, pel plurilingüisme i per la tolerància.

Veient la delicadesa amb que saben abordar les sensibilitats, els noms del Comitè científic (presidit per David Crystal, però amb altres noms com ara, Peter Austin, Colin Baker, Ayo Bamgbose, Manuel Castells, Jean Claude Corbeil, M. Carmen Garmendia, François Grin, Monica Heller, M. Carme Junyent, Luis Enrique López, Guillem López Casasnovas, Isidor Marí, Marianne Mithun, Juan Carlos Moreno, Òscar Pujol, Xavier Sala i Martín, Joe Sheils, Jesús Tuson, Llorenç Valverde i Colin Williams), els objectius i l'arquitectura del lloc web, tot fa preveure que en seguirem parlant.

I segur que també acudirem sovint al Portal de tecnologies multilingües, un repertori de recursos que haurà de créixer i créixer exponencialment.

Llengua.org

El passat dilluns 8 de maig de 2006 es va presentar públicament el portal del projecte Llengua.org, dins el context de FesInternet, la Festa d'Internet 2006, a la carpa situada a l'avinguda de la Catedral de Barcelona.

Llengua.org és un projecte impulsat per la Fundació Observatori per a la Societat de la Informació de Catalunya (FOBSIC), amb el suport de la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació del Departament d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació, de la Generalitat de Catalunya, amb la col·laboració del Consorci per a la Normalització Lingüística.

Aquest portal pretén esdevenir el punt de confluència de les persones que gestionen llocs web perquè hi puguin trobar eines i recursos de programari lliure que els facilitin integrar diversos mòduls que millorin la interfície dels seus llocs webs institucionals o personals de la manera més còmoda i senzilla possible.

Així, no es pretén pas competir amb les iniciatives ja existents ni duplicar esforços en aquest sentit, sinó tot el contrari: que el portal permeti centralitzar totes les iniciatives existents per millorar el coneixement per desenvolupar llocs web, a través de mòduls tutoritzats i altres ajudes personalitzades.

El portal s'ha desenvolupat amb Drupal i permet l'autogestió dels continguts d'una manera dinàmica i senzilla.

A banda de presentar recursos per a la creació de pàgines web (wikis, calendaris o gestors de continguts), o per a la comunicació (correu electrònic, missatgeria, parla per internet o creació de weblogs), cal destacar el desenvolupament d'un mòdul d'importació de les dades de l'Open Directory Project (ODP) per incorporar d'una manera ràpida, còmoda i sense manteniment posterior, un directori d'enllaços propi basat en les dades de Dmoz.

Què vol dir això exactament? Doncs que pots incorporar en la teva pàgina web o en el teu lloc web institucional un apartat d'enllaços recomanats basat en alguna de les gairebé 7.000 categories (i vora 44.000 enllaços) que té en aquests moments l'apartat en català del directori.

I quins avantatges té tenir incorporat aquest mòdul o fer-me jo un apartat de llocs recomanats?
Doncs que l'ODP, que és un directori d'abast mundial mantingut per editors voluntaris d'arreu del món, ara com ara garanteix la integritat de les dades, en el sentit que:
- És un directori mantingut a diari per persones que revisen, cataloguen i descriuen els llocs web que suggereixen els usuaris.
- La potència del sistema utilitzat en el directori permet garantir que els llocs web llistats en les seves categories funcionen, perquè tenen ginys que revisen periòdicament els enllaços un a un i enretiren els que ja no són actius.
- Si prenem com a font un directori de prestigi, funcional, actiu i actualitzat, com és l'ODP, si nosaltres hi suggerim allà els nous llocs que anem creant (si som productors de nous recursos a la xarxa), l'entorn de llengua.org ens garanteix que aquells usuaris i usuàries que tinguin descarregat el mòdul de Dmoz podran trobar-hi automàticament aquest lloc que nosaltres haurem creat.
- El desenvolupament del mòdul dmoz de Llengua.org garanteix una captació automàtica de les noves dades del directori font. En menys d'una setmana, un lloc que hagi estat donat d'alta a Dmoz apareixerà en les vostres llistes d'enllaços de Llengua.org.

El meu apassionament per aquest projcte ve de dues bandes: d'una banda sóc editor de l'Open Directory Project des de fa més de cinc anys i vaig començar en una petita categoria de Llengua catalana, categoria que ha servit de mostra per iniciar aquest projecte; d'altra banda m'han demanat que m'integri en l'equip coordinador i dinamitzador del projecte Llengua.org. O sigui que us parlo amb coneixement de causa.

I el millor de tot és que això que ara veieu només és la primera fase de desenvolupament. En pocs mesos podreu provar la potència d'un mòdul personalitzat per triar enllaços d'una manera molt més dinàmica i personalitzada que estic segur que us encantarà per la versatilitat i facilitat d'ús.

I com a mostra, un botó: el pròxim article d'aquest blog serà una mostra de descàrrega d'enllaços utilitzant el mòdul Dmoz de Llengua.org.

Sant Jordi 2006

Sant Jordi Gloriós

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,

pintada de vermell i de neguit;

Catalunya és el nom d'aquesta rosa,

i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes

i ell se l'estima fins qui sap a on,

i amb ella té més sang a dins les venes

per plantar cara a tots els dracs del món.

Josep Maria de Segarra (1894-1961)

Que tingueu una feliç Diada i que el vent sigui suficient per fer onejar la senyera al balcó o fer córrer els estels pel cel de Sitges.

Fer ping o fer ploff!!

Des de sempre he tingut molt present intentar dotar de qualitat tot allò que faig: des de les coses més petites i intrascendents, fins a les més importants. I apartar-me de la mediocritat.

I aquest camí, l'intento també traçar en tot allò que m'envolta. I ho exigeixo a les amistats, als serveis que utilitzo o a les empreses, amb o sense afany de lucre, que la meva activitat diària m'acosta.

I trio. Quan em deixen, que de vegades no hi ha alternativa.

Així, per exemple, existeixen uns portals que volen potenciar la comunitat de weblogs en català, i que ofereixen, a més d'un directori temàtic d'aquests diaris, un llistat amb els darrers actualitzats.

Tot correcte. Fan el seu servei i són útils per veure la vitalitat de la blogosfera catalana i, alhora, serveixen de promoció dels weblogs que, d'una manera senzilla, poden promocionar el seu lloc i comunicar els canvis que s'hi van produint. Tan senzill com fer un ping cada vegada que actualitzes el teu blog.

Doncs això tan senzill que fins i tot els usuaris més destralers acabem aprenent, resulta que no és així de fàcil per als diversos portals que ofereixen aquest servei. Per a blogs en català, jo conec Bitácoles i Catapings.




Quan vaig crear el blog a l'agost passat, vaig intentar donar-me d'alta en ambdós portals. Bé, al principi hi havia alguns problemes amb Blogger, però finalment els van acabar solucionant amb l'opció del ping manual. Ho reconec: no en sé més i l'única manera que tinc d'aparèixer en el llistat d'actualitzats és anant al lloc web i fent un ping manual. Hi ha automatitzacions possibles, però com que no sé com es fan i tampoc faig un article diari ni m'he de donar d'alta en vint-i-cinc llocs, doncs, ja m'està bé passejar-me per aquells portals i així, de pas, tafanejo els weblogs acabats d'actualitzar.

Així, mentre amb Bitácoles tot ha estat bufar i fer ampolles, a hores d'ara, encara no he aconseguit sortit mai al llistat de Catapings. Sí, sí: MAI.

I m'hi he donat d'alta com a usuari. I hi he enviat més de dos i més de tres (crec) escrits a través del formulari de contacte explicant la meva situació. I res.

Més de mig any després, m'he decidit de treure el seu enllaç del meu blog i oblidar-me'n. Nul servei. Mala gestió. Comunicació zero. Bye, Pingu! Segueix dormint, tranquil!

Us recomano Bitácoles. L'altra cara de la moneda.

Lectures: La Bona Sort, d'Àlex Rovira i Fernando Trías de Bes

Fitxa tècnica

Títol: La Bona Sort
Subtítol: Claus per a la prosperitat
Autors: Àlex Rovira Celma i Fernando Trías de Bes
Any: 2004
Editorial: Empresa Activa (Ed. Urano) (Barcelona)
Edició: Tercera (2004)
Pàgines: 125
ISBN: 84-95787-58-X
Títol original: La Buena Suerte (castellà)

El llibre és una curta llegenda ambientada en temps del mag Merlí. El mag convoca els cavallers del regne i els diu que en set dies creixerà en el bosc encantat un trèvol màgic de quatre fulles que donarà sort ilimitada a qui el trobi.

Només accepten el repte d'anar-lo a cercar els cavallers Nott i Sid. Nott, el cavaller negre és l'arquetipus de la negativitat. Sid, per contra, el cavaller blanc, representa la positivitat i acabarà creant l'ambient que fa possible que el trèvol de la bona sort creixi en un lloc on tothom creia que era impossible de veure-hi créixer un trèvol qualsevol.

Així la història acompanya els dos cavallers, dia a dia, en el bosc encantat. Mentre un, en Nott, cerca la sort fàcil, sense merèixer-la i sense guanyar-se-la, i cada personatge que troba li confirma que és impossible que allà creixi mai un trèvol, l'altre, en Sid, dia a dia hi posa una mica de la seva part per provocar que s'esdevingui el miracle. Així, a poc a poc, crea les circumstàncies necessàries perquè en aquell bosc hi pugui créixer un trèvol de la sort ilimitada.

El llibre és ple de conceptes i consells positius:

- Actua i no posterguis.
- Hi ha alguna cosa que en aparença no fos necessària, però sí imprescindible?
- Perspectiva, distància, tenir l'horitzó a la vista sempre dóna idees útils i impensades.

I també destaca el reforç imprescindible que comporta visualitzar constantment allò que es vol aconseguir.

La lliçó d'aquesta història és que cal provocar les circumstàncies que fan possible que la Bona Sort arribi. Ens ensenya que la sort és la suma d'oportunitat i preparació. Mentre l'oportunitat sempre hi és, la preparació cal que la faci cadascú. Perquè crear Bona Sort és preparar les circumstàncies a l'oportunitat.

En definitiva, una història enginyosa per transmetre la idea que cal crear les cirscumstàncies perquè la Bona Sort aflori. No queda tot a expenses dels designis de l'atzar: cal preparar el terreny perquè la Bona Sort ens visiti.

Finalment, em va sorprendre l'última frase del llibre: «El conte de la Bona Sort mai no arriba a les teves mans per casualitat». I és ben cert. Mireu: fa dos anys que tenia aquest llibre a casa i mai havia trobat el moment de llegir-lo. Fins ara. Us el recomano.

Enllaços

http://www.labonasort.com (redirigeix a la versió castellana del llibre)
http://www.labuenasuerte.com (en castellà)
http://www.alexrovira.com (en castellà)
http://www.empresaactiva.com (en castellà)

Més dura serà la caiguda

L'imperi romà va caure per uns brètols (o eren uns bàrbars?).

El mur de Berlin va caure de vell per donar pas a la nova era de la globalització, que s'avançava uns pocs anys al canvi de segle.

A Vallromanes ha caigut tot un símbol. Ni els brètols, ni el temps. Una ventada forta i el símbol de tot un poble s'ha vinclat, submís en la seva majestuositat.

Mals aires i mals auguris. Segur que no li agrada el que veu: estem canviant els boscos pels totxos. Bon negoci per a uns; mal negoci per al poble. I per al seu símbol, que rondina.

Petroli i beneficis

Ja em perdonareu que volia fer un blog sobretot de temes relacionats amb el meu ofici de lingüista i recopilador de refranys, però l'actualitat de vegades ens sobrepassa i ens obliga a prestar atenció i fer-nos ressó de notícies que clamen al cel.

Llegeixo dues notícies que, home de lletres com sóc, em fan ballar novament el cap:

Máximos históricos para Repsol YPF y Cepsa por el encarecimiento del crudo

Resultados históricos para las dos principales petroleras españolas, Repsol YPF y Cepsa, que han recogido los beneficios del aumento del precio del crudo generado en 2005. Por su parte, Repsol YPF obtuvo el año pasado un beneficio neto de 3.120 millones de euros, cifra que supera en el 29,2% a la registrada en 2004 y que supone un nuevo máximo histórico.

La gasolina subió en 2005 más que en cinco años

2005 fue un mal año para los bolsillos de los conductores y muy bueno para el de las petroleras.
Sólo el año pasado, el litro de la gasolina sin plomo 95 subió más que en los cinco años anteriores juntos.
Entre enero de 2005 y enero de 2006, el litro de este tipo de combustible (utilizado por el 18% de los vehículos) se encareció 14,6 céntimos (un 17% más, mientras que el IPC creció un 3,7%).
Entre enero de 2000 y enero de 2005, el litro subió 9,5 céntimos (un 12%).

Notícies que poden semblar inconnexes i sense relació, atès el tractament que en donaven els mitjans, en el sentit que estaven estudiant què havia provocat aquest increment desorbitant de beneficis.

I jo, que suposo que per això m'he dedicat a les lletres i no pas a l'economia, em pregunto: I tant costa entendre-ho com una relació de causa-efecte?

Em sembla claríssim que si paguem més per la gasolina que ens venen, ells obtinguin majors beneficis. I ja us dic que sóc bastant llec en temes d'economia (per això em costa arribar a final de mes).

Aquesta notícia em recorda altres notícies relacionades amb els enormes beneficis trimestrals de caixes i bancs, per exemple. Jo ho tinc ben clar: tenen aquests beneficis escandalosos, descomptats els escandalosos sous que cobren els capitostos, perquè em roben. A mi, a tu i a tothom: perquè ens estan cobrant de més

I podríem seguir la llista amb altres serveix bàsics o necessaris que s'estan inflant a fer diners a costa de cobrar preus abusius i no ajustats a les despeses que comporten oferir-los. I no vull dir noms.

La xacra de Renfe

Si jo fos l’inepte que dirigeix una empresa com Renfe, ja fa molts anys que hauria plegat. Per dignitat i per ineptitud.

I quan la ineptitud arriba a afectar a milers i milers d’usuaris, llavors això ja hauria de convertir-se en una qüestió política. I què hi diuen els nostres polítics?

Si tenim lleis que permeten multar empreses per no respectar els drets lingüístics dels catalanoparlants, caldrien lleis que multessin la negligència en la gestió dels serveis públics o el lucre excessiu que apliquen certs monopolis en serveis bàsics.

I la mobilitat és un servei bàsic i una qüestió política. I crec que caldrien actuacions valentes en el preu de la gasolina, en el preu dels peatges i en el preu i mal servei dels transports públics.

Perquè, mentre empreses com TMB apliquen mesures correctores per intentar descongestionar l’allau d’usuaris que cada dia fan servir el metro i els autobusos de Barcelona (i no entraré a comparar els ajuts públics que reben els transports públics de Barcelona amb els transports de Madrid, per exemple) i se’ns informa de la compra de nous combois de Metro i de més autobusos per reduir el temps d’espera dels usuaris, ... què fan els caps pensants (perdoneu que usi aquest símbol tan inadequat, perquè els fets ens demostren que el cap no el tenen gaire ben moblat) de Renfe per solucionar els greus problemes de saturació i inseguretat de la xarxa de Rodalia? Res. Res de res.

I pitjor encara: malbaraten els pocs recursos que destinen a modernitzar el servei per reduir el personal de control (menys revisors i més segurates) i per blindar les estacions com si de gàbies es tractés. Aquesta actuació tan galdosa ha comportat un augment de la inseguretat i situacions de risc personal dia sí dia també (i si no arrisqueu-vos a agafar un dels últims trens de la nit en cap de setmana, si teniu la sort d’ensopegar amb l’hora de sortida que hagin decidit per aquell tren, amb baralles, incivisme, fum, agressions i altres episodis de violència injustificable... però cap persona de seguretat).

I qui assumeix el cost social, familiar i laboral de milers de persones aturades en andanes cada dos per tres?

I el cost en la sensibilització de les persones perquè usin el transport públic? Com volen que els usuaris confiem en uns serveis de mobilitat indignes i sovint perillosos? O no són un perill real i tangible les estacions plenes a vessar i sense la infraestructura necessària per contenir aquests allaus de gent, com és el cas de Passeig de Gràcia? O no és un perill real circular en trens plens de gom a gom, amb una capacitat molt per sobre del que marquen les plaques interiors dels vagons?

Pots entendre que passi això en una situació excepcional o per una catàstrofe imprevisible i no desitjada. Però quan això és el pa nostre de cada dia i l’excepcionalitat esdevé rutina... què podem fer els usuaris davant d’aquest abús reiterat i vexatiu?

Sóc usuari del servei de rodalia de Renfe des de fa més de 10 anys. I puc assegurar que no s’ha fet cap actuació en aquests 10 anys per millorar el servei. El nombre d’usuaris s’ha multiplicat exponencialment (i els guanys, és clar), però ni s’ha incrementat la freqüència de pas dels trens, ni la capacitat, ni l’accessibilitat a l’estació. Són 10 anys d’empitjorar el servei, d’apujar abusivament el preu del servei i de veure incrèdul i impotent que ens maltracten, ens menystenen i se’n riuen de nosaltres. Seguim sent cornuts i els paguem el beure.

Coordinar-nos, organitzar-nos i obligar, amb actuacions valentes i decidides, a qui hagi de prendre decisions perquè les prengui. Això és el que cal. Caldria organitzar alguna associació de perjudicats forta. Potser existeix i ho desconec. Però cal fer-hi alguna cosa, això és ben clar. Només conec una iniciativa mataronina i els Txuquis, una plataforma d’usuaris de Renfe de Vilafranca del Penedès.

I que deixin de prendre’ns el pèl!!! Que estem pagant per un servei que no ens ofereixen. Que estem pagant per poder seure i viatjar en unes condicions mínimes de seguretat i comoditat que no es respecten. Que som persones i no pas ramats impersonals que es poden tractar de qualsevol manera

I la puja de l’IPC anual no se’ls oblida mai (a banda que no el sàpiguen calcular i que sempre escombrin unes quantes dècimes cap al seu favor). Però res de comprar més trens, posar més vagons, fer un estudi d’utilització del servei, fer un estudi de satisfacció dels usuaris, vetllar per la seguretat dels usuaris, prendre mesures efectives contra l’incivisme i la violència en tot l’àmbit de Rodalia, facilitar zones d’aparcament perquè els usuaris puguin optar a fer servir el transport públic i deixar aparcat el cotxe particular... Per donar només algunes idees positives i efectives per millorar el servei.

Us convido a fer-los saber el nostre malestar a través del formulari d’atenció al client (que curiosament, el primer cop que hi he intentat accedir, era fora de servei) o a través del Síndic de greuges. I també us animo a transmetre l’efecte crida d’escriure les nostres males experiències amb el transport públic i no callar-nos. En diaris, en blogs personals, fent queixes públiques o donant suport a iniciatives ja existents: que ens sentin, que se sàpiga. QUE HI POSIN REMEI!!!

I deixeu-me acabar amb la pregunta del milió: Per què les corones de rodalies de la ciutat de Barcelona estan més juntes que les corones de rodalies de la ciutat de Madrid, amb la qual cosa el preu per quilòmetre recorregut és ostensiblement més car?


Enllaços

Renfe
TMB
El Síndic de Greuges de Catalunya
Mataró viu
Campanya "Els trens de rodalies són el nostre Metro


Alguns damnificats (qui serà el següent?):

David Poblador - M'ha passat avui
David Poblador - "Seguretat" a Renfe
La trona - Històries de la Renfe
Diari de la kriz_peta - Queixes a Renfe
Calaix de sastre - La Renfe
Pinxitoblog - Bendita Renfe

La mentida de la política

Quan la política es fa des de les entranyes, des de la mentida i des de l’enfrontament, no podem esperar res més que crispació i violència.

Quan l’argumentari d’alguns polítics només descansa en la calúmnia (malparla, que alguna cosa queda), l’insult (quan s’acaben els arguments, aquest és l’únic camí) i la mentida (repeteixen tantes vegades les mateixes mentides que fins i tot ells acaben per creure-se-les), és quan arriba el moment de dir-los que no ens agrada aquesta manera de fer política i que tot no està justificat per un grapat de vots.

La irresponsabilitat d’atiar la crispació i l’enfrontament dels pobles per esgarrapar quatre vots o per fer fora l’oponent al preu que sigui (un preu desconegut per a nosaltres, però sembla clar que ells sí que saben què s’hi juguen) no ens pot deixar indiferents.

Hem d’exigir als nostres polítics educació, dignitat i integritat, de la mateixa manera que demanem això mateix a qualsevol persona del nostre entorn. I educació no és el que ens mostren els debats histriònics i maleducats de les nostres televisions públiques i privades, per exemple.

Civisme i solidaritat. Hem d’exigir civisme i educació als nostres fills (i als fills dels altres) ja sia al metro, al carrer o fent cua per comprar cent grams de bacallà dessalat.

Civisme i respecte. I no em parleu de tolerància zero, que és sinònim d’intolerància. Ni del respecte a la diversitat. Com volen que ens sentim part d’una Espanya intransigent i intolerant, uniformitzadora i centralista? Parlem de drets. Què menys que poder viure plenament amb la teva llengua pròpia al teu país, a casa teva!

Parlen de bilingüisme de manera farisea: els únics que practiquem el bilingüisme som els catalanoparlants, que ens preocupem de no reduir el nostre coneixement de llengües a català o castellà únicament. Que còmode exigir que coneguem la seva llengua des del desconeixement que mostren de la nostra! Espanya és un estat plurilingüístic que no respecta aquesta diversitat, encara que per llei (oh, santa Constitució!!) estiguin obligats a vetllar per la riquesa diversa dels pobles que la conformen. Paper mullat quan interessa. I que hi pensin: un bilingüisme ben entès comportaria un creixement espectacular de presència del català (a Catalunya, País Valencià i Illes Balears), del gallec a Galícia i de l’euskera al País Basc. Però és clar, com que el català a Catalunya és l’única llengua diferent de l’espanyol amb una mica de presència i vitalitat, cal debilitar-la i patuitzar-la, com ja ho vénen fent des del 1700 ençà. I si no que ho preguntin als francesos, que també en saben un niu de minoritzar llengües. Hi ha moltes subtileses que ajuden a diluir les reivindicacions nacionals dels pobles. Fosques, obscures... malintencionades.

I parlen de solidaritat amb malícia i desinformació. Què vol dir que l’Estatut de Catalunya costarà diners a la resta de Comunitats d’Espanya?
Mentida. Men-ti-da. M-e-n-t-i-d-a.

La solidaritat porta implícit un component de voluntat i no pas d’obligació: sóc solidari perquè ho vull ser. I ho faig de grat i m’ho agraeixen de bon cor. La resta és espoli. Espoli recaptatori que compromet el teu benestar i la teva pròpia existència. Jo d’això en dic ser cornut i pagar el beure.

Molt podríem parlar de la solidaritat i del subsidi. Del compartir i de les balances. La solidaritat és com una goma elàstica, que es dóna i es dóna i es dóna... fins que es trenca. I em vénen al cap moltes altres imatges que parlen del límit de la solidaritat, com la gallina dels ous d’or o la mamella que s’asseca.

Enllaços recomanats II - Més diccionaris en obert

L'aparició de qualsevol nou recurs en línia i en català és una bona notícia. I més encara quan ens referim a recursos de qualitat contrastada i d'una utilitat fora de dubte.

A finals del mes passat ens assabentàvem que la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació (STSI) del Departament d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació (DURSI) i el Grup Enciclopèdia Catalana (GREC) havien acordat l'accés lliure des d'Internet al Diccionari de la llengua catalana multilingüe castellà-anglès-francès-alemany i al Dídac.

El Diccionari multilingüe consta d'un diccionari de llengua catalana de 20.000 entrades amb definició, acompanyades d'un bon nombre d'exemples, locucions i frases fetes, i les equivalències en castellà, anglès, francès i alemany. També està format per quatre diccionaris bilingües inversos: castellà-català, anglès-català, francès-català i alemany-català.

El Dídac és un diccionari escolar, especialment adreçat per a l'ensenyament primari i el primer cicle de l'educació secundària. Aquest diccionari ve acompanyat de làmines temàtiques, dibuixos i altres il·lustracions que en facilitin la comprensió.

Aquests diccionaris en obert s'afegeixen als diccionaris que Enciclopèdia Catalana ja oferia en obert: el Gran diccionari de la llengua catalana, el Diccionari enciclopèdic de medicina o la Catalan Encyclopaedia.

En volem més!!!

Enllaços recomanats

Grup Enciclopèdia Catalana
Diccionari multilingüe
Dídac
Gran diccionari de la llengua catalana

Per cert, a On anar.net, Joan Razola ens manté també informats de les novetats que apareixen a la xarxa.

I un altre recurs del mateix estil i d'una qualitat també envejable és Zootoon.

O tots moros o tots cristians

Jo no insulto,
tu insultes,
ell i ella insulten.

Nosaltres no insultem,
vosaltres insulteu,
ells i elles insulten.

Com ha canviat la conjugació dels verbs de quan jo els estudiava ara fa uns quants anys...!! Potser ja n'hi ha prou de fer el préssec i ja és moment d'exigir el mateix raser per a situacions anàlogues.