De pals i de bastons

Acudir a les frases fetes i als refranys és un recurs sovint utilitzat pels periodistes per donar relleu a una idea i poder-la vestir amb certa ironia i bon humor.

És el cas de la frase que ha fet popular Joan Coma, regidor de l'Ajuntament de Vic, quan ha dit que per fer una truita cal trencar abans els ous. I per aquesta metàfora ha hagut d'anar a declarar emmanillat a l'Audiència Nacional a Madrid.

L'endemà, 29 de desembre de 2016, Jofre Llombart, al davantal d'El món a RAC1 feia un enginyós joc amb un reguitzell de frases fetes, que cercava exagerar el llenguatge metafòric amb l'ús de fraseologia popular. El titulava "Muts i a la gàbia". Escoltem-lo:


Per facilitar la comprensió, us enganxo també el text complet:

«Estimat jutge i estimat fiscal: 

Si jutgen una persona per fer servir metàfores i frases fetes, mala peça al teler. Llavors, hem begut oli. De fet, n’hi ha per llogar-hi cadires. Perquè si trencar ous és disparar amb bala, amb allò de xoc de trens s’enfonsa el món. Sé que encara volen remenar les cireres i que no faran ulls grossos si alguns volen partir peres. Com que sempre han tallat el bacallà, això els fa bullir la sang, ja veig que estan que s’enfilen per les parets. 

Però ja ho veureu, entendre-ho és bufar i fer ampolles. N’hi ha uns que volen tocar el dos i a d’altres ja els va bé tenir un ocell a la mà i no cent volant. Bé, també és cert que n’hi ha que neden i guarden la roba. En fi, no els voldria aixafar la guitarra però no poden fer com si sentissin ploure. S’ha de tocar de peus a terra i deixar que qui vulgui fer foc nou com a mínim pugui aixecar la mà. I avall, que fa baixada, perquè, si no, ens pot sortir per un ull de la cara. Això sí, que no ens aixequin la camisa perquè tampoc baixem de l’hort. 

Fins ara els ha anat com anell al dit fer-nos combregar amb rodes de molí però també els dic que voler parar això és posar portes al camp. I vostès el que fan és matar mosques a canonades. I sí, parlant la gent s’entén, però si posen pals a les rodes serem al cap del carrer. Jutjar algú per dir que per fer una truita cal trencar ous és agafar el rave per les fulles. 

Per això no s’estranyin si aquí tothom ha posat el crit al cel. Bé, tothom, no: n’hi ha que encara amaguen el cap sota l’ala però això són figues d’un altre paner. El cas, senyor jutge, senyor fiscal, és que no sé si ho fan per tocar el crostó, per posar la por al cos o simplement per tocar la pera. Suposo que, com que es tracta d’una truita, ho han fet per deixar clar qui té la paella pel mànec. I tot i que allò d’ahir sembla una innocentada, sabem que en el fons volen fer passar tothom per l’adreçador. Doncs sàpiguen que no plegaran veles perquè són del morro fort. 

Senyor jutge, senyor fiscal, no els volia deixar com un drap brut. Només els volia dir que han pixat fora de test.»

D'aquests reguitzells o enfilalls de fraseologia us n'he recollit i presentat diversos. Del d'avui només volia destacar una errada que sovint fem: barrejar pals i bastons.

La distinció és clara: els pals es planten a terra (pal de paller, pal d'una bandera, etc.) i els bastons, no, atès que són trossos de llenya llargs i manejables (bastoners, donar bastonades).

Fixeu-vos que l'única fraseologia referida a pals es refereix al municipi del Baix Empordà. La resta, sempre referida a bastons: Acabar amb un ball de bastons, Posar bastons a les rodes, etc. Perquè ja sabeu que Qui no vol creure amb raons, ha de creure amb bastons.

Dites del foc. Enfilall de Rodolf Llorens

Estic recopilant materials per als tallers de dites i refranys catalans i, per suggeriment d'un bon amic, llegeixo Com han estat i com som els catalans, de Rodolf Llorens i Jordana (1968) (Barcelona, Raval Edicions SLU, Pòrtic. Col·lecció «Visions», 29. 2a edició: març del 2009).

I quina sorpresa quan ja a la pàgina 38 em topo amb un enfilall de dites relacionades amb el foc, que faran la delícia dels meus alumnes.

Us atreviu a cercar expressions (locucions, frases fetes, refranys...), relacionades amb el foc i mirar quin significat els donem? D'aquí uns dies ho solucionarem.

El text:

Tinguérem també la primera fàbrica de teixits mecanitzada, però la incendiaren els obrers, «El Vapor» d’en Bonaplata (juliol de 1835); i se’n cremaren més pel juliol de 1854, en la qüestió de les selfactines. I altres juliols ardorosos i abrusadors vingueren, a més dels de 1835, 1854 i 1855: 1840, 1856, 1909, 1917, 1936. Els catalans no s’han distingit per llur esperit d’inventiva, però fou famosíssima la fornal de la farga catalana i hem inventat la pólvora blanca (Josep Roura). la nostra demografia es compta per «focs». El nostre sant i senya d’insurgència ha estat: «Foc!, foc!, foc!, i morin els traïdors!». En nosaltres l’esca del pecat no és metàfora, i així els almogàvers eren soldats de «deixa’m encendre» i d’alimares i duien un «foguer» (pedra foguera) per a entrar a sang i a foc, perquè les nostres guerres han estat guerres enceses, i els nostres bandolers, uns incendiaris. Per a les turbes iconoclastes els convents han estat matèries combustibles, i les esglésies, materials inflamables, i ni els monuments nacionals no s’han salvat de la crema. Segons Engels, Barcelona és la ciutat que compta amb «més combats de barricades que cap altra ciutat del món». A Europa, la nostra capital ha estat coneguda per «la ciutat més rebel», «la ciutat més turbulenta», «la ciutat més dinamitera», «la ciutat de les bombes», «la ciutat de la por», «la ciutat de les bullangues». Els vells captaires de la nostra terra maleïen els estadants de les cases que no els feien almoina, ni d’un mos de pa, amb aquest exorcisme: 

Catric-catroc, 

el ventre ple de foc! 

Jo encara he aconseguit anarquistes catalans que saludaven dient «Salut i petroli». La nostra part del foc, el nostre endavant les atxes, les nostres torxes enceses, no són per il·luminar, sinó per incendiar. No és el foc de Prometeu, sinó el de Plutó. La nostra purificació és la Candelera. Som gent de la «terra del foc» (Pirineus) i dominadors per centúries de l’illa de foc (Sicília); som volcànics, plutònics, piròfors, ignívoms, explosius; gent del camp, gent del llamp; i, per acabar-ho d’arranjar, tararots caps de trons, ja que n’hi ha més que un foc no en cremaria. Som una pólvora, de la flamarada, inflamats, del penó flamíger —el vermell de foc i el groc de sofre—, de les tombes flamejants, de la vora del foc i del Foc Nou! Ens donem brasa, som fogosos i tenim fums; juguem amb foc i al jo te l’encendré, a fer xera i a fer cagar el tió; celebrem les festes assenyalades amb castells de focs i falles, tranques i bengales, piules i coets, petards i correcames. Esperem amb candeletes, tenim cua de palla i, en el foc de la discussió, ens encenem; cuinem a la petarrellada i sortim de fogó, estem cuits i fregits, cremats i abrandats, i per deslliurar-nos del fum ens llancem al foc i sortim del foc per caure a les brases. Si la gent de Cocentaina i de Xàtiva són «socarrats», nosaltres tenim Fogues i Flamicell, Som flama al vent i som devorats pel foc quan es revifa malament o no el podem dominar. 

Som caps calents, escalfats, abrusats, arborats, fogaters, calem foc; adustos, traiem foc pels queixals i fum pels ulls i tirem el barret al foc; ablamats, atiem la teia de la discòrdia; som de naturalesa ígnia; tenim fogots, som flama viva; tenim la sang encesa, ens bull la sang, amb foc a les venes, com expressa el nostre major poeta Ausiàs March: 

Foch amagat, nudrit dins en les venes, 

faent gran fum per vya dreta y torta. 

Ramon Llull i Arnau de Vilanova foren il·lustres «escalfats per Déu», i així mateix es consideraven els de la Busca barcelonina.