Excursió a Alella, Vallromanes i Montornès

Us reprodueixo avui la crònica d'una excursió del Centre Excursionista de Catalunya de l'any 1993, recollida al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya de gener-març de 1893 (Volum III).

S'hi reconeixen alguns llocs i s'intueix l'origen etimològic d'uns altres que ens han arribat ja una mica transformats.

Desconec si encara perviu el lloc on varen dinar: casa el Sastre, i hi relaciono les dates de l'excursió amb la festa d'hivern de Vallromanes, dedicada a sant Vicenç, copatró amb sant Miquel.

Els gonfanons (o gamfarons, ganfanons o gonfalons), en castellà gonfalones o pendones, com diu el Diccionari català-castellà-valencià, d'Alcover-Moll (s.v. gamfaró), són 'estendards que en l'edat mitjana s'usaven com a insígnia de guerra; més modernament, bandera que penja d'un pal travesser i que sol esser la insígnia d'una confraria, gremi o altra corporació'.

EXCURSIÓ Á ALELLA, VALLROMANAS Y MONTORNÉS

Lo dia 15 de Janer tingué lloch, ab assistencia del president del CENTRE, D. Francisco de S. Maspons, y els Srs. Delmas, Arabia, Golferichs y Vintró.
Sortiren ab lo segon tren de la línia del litoral, devallant al Masnou, d'hont, seguint sempre riera amunt, feren via á Alella, qual esglesia, que res ofereix digne d'esment, fou visitada.
D'Alella se dirigiren á Vallromanas, passant pel Coll de Font de Sera, punt culminant de la carretera que del Masnou va á Granollers, desde hont se gosa d'un estens panorama de la Costa de Llevant y Baix Vallès.
A l'arribar á Vallromanas, ahont s'esqueya esser la festa major, pugueren disfrutar del típich conjunt qu'oferia la professó, ab sos gonfanons, banderas y creu.
Després de dinar á casa el Sastre, que fan d'hostal, se dirigiren á Montornés, qual esglesia, aixís com la de Vallromanas, fou visitada.
Com lo temps apressava, no fou possible pujar á l'enderrocat Castell de Sant Miquel, del que sols resta en peu un gros frament de la Torre de l'Homenatge, lo qu'els obligà á sortir seguidament envers l'estació de Parets, hont culliren lo derrer tren de la línia de Sant Joan de las Abadessas, qu'els retornà á Barcelona á las set del vespre.

... I la font de santa Anna

Aquests dies de pluja han demorat la recerca de la font de santa Anna més dies dels previstos després d'aconseguir arribar a la font de Sant Joaquim.

Un agost plujós, tardoral i imprevist, quan a primers d'estiu la previsió era que fos un estiu molt calorós, després d'un hivern càlid i sec. El temut canvi climàtic. Au, vés! La natura és sàvia i es regula... mentre encara pot. I ja se sap, aigua d'agost, mel i most. No ens queixarem pas que plogui!

Per la situació a la ruta del Google Maps del Toni Ibàñez, sobre la primera caminada per les fonts de Vallromanes, no podia ser gaire lluny de la font de sant Joaquim.

I les circumstàncies d'aquesta sortida eren una mica diferents de la primera: hi anem a la tarda, que no fa tanta xafogor; hi anem després d'uns quants dies de pluja, amb la falsa esperança de poder veure la font rajar; sabem ja el camí per endinsar-nos-hi, sense por de perdre'ns, per tant.

Els dies s'escurcen, com diu el refranyer: per la Mare de Déu d'Agost, a les set ja és fosc. I amb les dues hores que portem avançades, vol dir que disposem de poc més de dues hores de llum per trobar la font cercada.

Reprenem el camí que s'endinsa pel torrent de Can Layret, just dessota del mas i ens sorprèn veure-hi un cartell que no vam veure el primer dia. Sí, és clar, és propietat privada. Com gairebé tota la forest que ens envolta. Com gairebé tots els boscos del territori nacional. "Propietat privada. No passeu".

Cadenats, avisos, amenaces. No es poden posar portes al camp. No ens poden encerclar en els 100 metres quadrats de ca nostra i els carrers que són del comú.

No fem cap mal. Som curosos de no deixar rastre de la nostra estada, que res destorbi la tranquil·litat dels paratges que visitem. Un pare amb dos infants àvids de conèixer i de veure. Sense cotxes, sense fums, sense brossa ni brutícia.

Vam fer cas omís a l'avís, entenent que no fèiem mal a ningú i que la nostra visita seria curosa, respectuosa i ràpida.

Així, arribats a la pèrgola, vam seguir torrent amunt, en lloc d'agafar la drecera esquerra que du al pont i la font de sant Joaquim.

El camí, molt humit per les darreres pluges, amb un sotabosc abundós, salvatge i erràtic, mostra de trobar-nos en un indret poc passejat. Vam esquivar esbarzers i troncs d'arbres caiguts. Només ens acompanyava algun cant d'ocell llunyà i la seguretat de fer el camí per la fondalada del torrent, que et permet petites dreceres, però no perdre el bon camí.

Poc més de deu minuts i uns canvis en la vegetació a la banda dreta em van fer preveure que la font es podia trobar a mitja alçada del torrent, aprofitant un racó a ben cobert. Un ràpid ascens de pocs metres i se'm va presentar davant dels ulls la font, la placa de ceràmica i la taula per asseure'ns a recuperar les forces.


La font recorda molt la de Sant Joaquim. La distribució de la taula i el muret que l'encercla també. Mateix estil dins la diversitat.

















Però és clar, en aquesta font, que tampoc rajava, hi destaquen els dos grans arbres que semblen voler-la amagar de les mirades dels curiosos. La foscor del seu tronc et fan adonar, de seguida, que no són els plataners que abunden a Vallromanes, ni els coneguts roures, pins o alzines, també prou abundosos.

Sequoies dieu? Un punt d'exotisme deliciós per a un racó indescriptible. I cuidat, com demostren la jardinera al peu de la font i el test de damunt la taula, amb unes falgueres prou cuidades. De la bossa prenc una ampolla d'aigua fresca. Cal ser previsor, sobretot quan dus quitxalla. I arran de trobar la font de sant Joaquim ben seca, malgrat l'entorn humit i la pluja dels dies anteriors, ens feia preveure que tampoc trobaríem aigua a la de santa Anna.

Una porta metàl·lica a l'esquerra acompanyava la figura de la mare de la mare de Déu. No vam gosar d'obrir-la, ja que avui ja no hi cercàvem un botó que activés la font (quina ingenuïtat, criatures, no la perdeu mai!). I uns tubs negres que arribaven a la font ens fan pensar que potser hi arribi l'aigua per sistemes no naturals o que en algun moment es pogués fer servir el seu cabal per fer-la arribar a algun altre lloc.

Seguint amunt pel vertent de muntanya, cap a Can Layret, hi ha un caminet que deu portar a la casa: l'accés directe del mas a la font. Però ja no ens hi vam acostar.


Queia la tarda, volíem veure la posta de sol tot tornant per la riera i ens esperaven a casa.







Encara queden racons per explorar, però se'ns acaba l'estiu. Això de no tenir horaris és meravellós. I compartir aquestes troballes amb l'avidesa i pregona curiositat de la quitxalla... No té preu!, i ho tenim tan a prop de casa. Tan de bo sempre ho sapiguem valorar i aprofitar.

La font de Sant Joaquim

Migdia d'agost. Portem massa dies fent el mandra i després de la tempesta d'ahir tot convida a pensar que una caminada abans de dinar pot ajudar a obrir la gana sense que ens deixi extenuats.

Em vaig quedar amb les ganes de participar en la primera caminada per les fonts de Vallromanes, organitzada pel Centre Excursionista Vallromanes i guiada per Toni Ibàñez, bon coneixedor d'aquestes contrades.

Per les seves indicacions al Google Maps, sé que les fonts de Sant Joaquim i de Santa Anna són ben a prop de casa. Riera amunt... i trobar el trencant.

Dit i fet, engalipo l'Oriol i el Lluc perquè m'hi acompanyin i marxem amb les gorres de visera calades i una petita bossa d'esquena que porto jo. M'agrada sempre dur una bossa amb allò que penso que puc necessitar o que em pot fer servei en qualsevol desplaçament. En definitiva, dues ampolles d'aigua, la videocàmera digital, un parell d'impressions fetes cuita corrents de la ruta triada, uns quants caramels, un intercomunicador (perquè la Cristina no pateixi), les ulleres de sol, claus i documentació, un grapat de caramels i paper i llapis. Fet i fet, poc pes per a una esquena que ha trescat força muntanyes (encara que fa temps).

Riera amunt el passeig comença lent, perquè anem fotografiant el camí: cases, torres i masies; arbres, arbredes i arbusts; pedres, pedrots i pedreres. Pel meu gust, massa cotxes que et destorben el plaer de caminar.

L'inici és fàcil. Riera amunt, riera amunt... fins a Can Layret. Ai!, Can Layret! Riera amunt hi hem passejat sovint, però dels masos, pocs tenen cartell al camí que t'indiqui d'on et trobes. Recordo el trencant que porta cap a Ca l'Agutzil i perquè el nom sempre m'ha fet certa gràcia. Em recorda les històries de lladres i serenos.

I poc més. O sigui que he hagut de confiar en la meva intuïció i orientar-me a partir de la vista d'ocell del mapa de Google. Sí, he trobat els camps d'abans i de després del trencant de les fonts. O sigui que aquesta casa que trobem ara ha de ser Can Layret.

En un primer moment de desconcert, erro el camí i vaig cap a Can Campa. Però, no. Les indicacions són precises i el trencant ha de quedar just a l'altra banda del camí.

I a la segona va la vençuda: entrem pels camps i de seguida veiem, entre els arbres, quelcom que s'assembla a un camí que s'endinsa torrentera avall... i de sobte apareix davant nostre la pèrgola de ferro, ara deixada, rovellada i mig amagada. Eureka! Ho hem trobat!

De fet, ara mateix aquella pèrgola ja no hi fa cap funció, perquè allà el bosc és prou frondós per no caldre una ombra addicional. Ens hi asseiem: havia promès als nens un petit descans, quan trobéssim el camí, per recuperar forces i beure un bon glop d'aigua.

I camí enllà ja ens apareix el pont...
Sí, em venen a la memòria les explicacions i cròniques del Toni i podria tancar els ulls i veure això mateix que ara se'm presenta.

Mentre els nens travessen el pont i s'endinsen torrent avall, jo encaro la filmadora i faig, a tentines, el descens cap a la font de sant Joaquim, a través del visor de la càmera.



Realment és un lloc ben amagat dels ulls, però prop de tot. De la font estant, sentim el brogit d'algun cotxe que enfila la carretera a pocs metres d'on som nosaltres.

Ocult, obac, salvatge, humit, fosc, fresc... i deixat.




Les pluges dels darrers dies ens feien pensar que veuríem brollar la font. Però més que brollar, plorava: li queien quatre llàgrimes que acaronaven la pedra molsosa, just al dessota de la imatge del sant.

Respireu el silenci. Toqueu la calma que emana d'aquest lloc. Un tronc que fa de porta. Una taula rodona de pedra, amb cinc pilars (i un tronc de fusta) per asseure-s'hi en silenci i deixar passar el temps. Tot i la deixadesa, el lloc és net i recollit. Potser l'oblit ha ajudat a mantenir-ho intacte, com si el temps s'hi hagués deturat.







Sant Joaquim i santa Anna... els pares de Maria. Tan a prop l'un de l'altre,... Però això ho haurem de descobrir un altre dia que ja són quarts de tres i ens esperen a taula.

De tornada, passat el pont, miro de cua d'ull un camí que s'endinsa torrent enllà... Santa Anna, espera'ns que venim aviat!