Fer la fi del Cagaelàstics

No sempre és fàcil determinar quin és l'origen d'una expressió o frase feta, perquè són molt antigues, perquè en la transmissió s'ha perdut la història que la va originar o perquè tracta de personatges que en el seu moment podien ser coneguts, però dels quals ara mateix en desconeixem els mèrits per haver passat a la memòria popular del refranyer.I com més enllà anem, més dificultat tindrem de trobar-hi rastres.

Avui volia parlar d'una expressió que podem datar amb certa precisió i explicar-ne l'origen i el sentit. És la frase feta Fer la fi del Cagaelàstics.

L’expressió apareix en una auca dedicada a la mort del dictador Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975, titulada L’auca de l’enfadós (o la fi del cagaelàstics), publicada per Edicions de la Magrana, el 1980, en un recull de Joan Crexell: La fi del cagaelàstics. Poesia política anònima (1939-1979). Apareix reeditat posteriorment com a opuscle per Editorial el Llamp, al 1989, sota el títol A Franco. Tretze poemes catalans 1939-1975. L’auca és atribuïda a Joan Oliver, Pere Quart, però com passa amb la majoria d’obres que han volgut ser pretesament anònimes, mai sabrem del cert l’autoria de qui les va imaginar.

L’expressió vol dir tenir una mala fi. I seria equivalent a altres expressions com Anar a mal borràs o Fer la fi d'en Camot o d'en Becaina, que eren uns bandolers coneguts, l'un per la zona del País Valencià, l'altre per la zona de Girona. En castellà en dirien Acabar como el gallo de Morón.

La documentació més antiga de la dita és del 1979, en el llibre de Sever Perramon i Barnadas, Proverbis, dites i frases fetes de la llengua catalana, publicat per Editorial Millà.

Sorprèn trobar-lo reproduït en la segona edició dels Refranys personals, de Joan Amades, publicat per Editorial Selecta, perquè la primera edició és de 1935 i això ens faria avançar unes quantes dècades l’aparició de la dita i desmuntaria la teoria que és una dita dedicada al dictador Franco. Però aquesta segona edició no és fidel als continguts de la primera edició i prova d’això és que aquesta expressió hi és afegida. D’aquestes edicions en tenia cura la cunyada de Joan Amades, Consol Mallofré, curadora de l’obra i el llegat de Joan Amades. I en el cas d'aquesta segona edició és una segona edició corregida i augmentada, encara que en cap lloc ens ho diguin i haguem d'acarar les dues edicions per a poder-ho esbrinar.

[Rectificació juny 2016]: Gràcies als comentaris d'una lectora d'aquest blog, trobo una referència molt anterior de l'expressió. En concret de l'any 1923 a la revista "La Tuies", núm. 11. L'expressió fa referència a un episodi grotesc d'un trobador que feia cançons d'època i que va guanyar un concurs de poesia. El premi consistia en uns elàstics brodats. Us podeu imaginar la resta de la història...

Reprodueixo, per acabar l'auca completa.

AUCA DE L'ENFADÓS (O LA FI DEL CAGAELÀSTICS)

Pel Sant de la Pilarica

a dintre del llit es fica.

Diuen que és un refredat

que ja el tenen controlat.

Quan agafa la gripota

té por d'estirar la pota,

perquè el cor se li ha embalat

i el ronyó se li ha parat.

Tot el "bunker" s'esvalota

i ja no toquen pilota.

La família i el Marquès

diuen que no serà res,

però criden amb urgències

moltes doctes eminències.

Tots els metges de l'equip

diuen: "Pobre! Ja està RIP!"

Però com que són manats,

controlats i ben pagats,

va i l'entuben i l'injecten,

i l'enxufen i el connecten,

tot dient: "es fa el que es pot

mal que ens quedi un trist "robot".

I així es queda dia i nit,

tot ben "lúcid" i ... adormit!

Però, ai! que un mal matí

amb la caca i el pipí

la mala sang concentrada

se li'n va d'una bufada.

Valga'ns Sant Nin i Sant Non!

Tot l'equip es descompon.

L'Arquebisbe ho vol curar

amb el "manto" del Pilar.

Quan l'hi planten al damunt

es pot dir que és mig difunt.

El Marquès diu: "Prou folló!

Li farem l'operació".

I en un lloc provisional

ja me l'obren en canal.

Li han trobat al païdor

més forats que a un colador.

El sargeixen ben sargit

i el tornen a ficar al llit.

Per ràdio i televisió

diuen Visca! ja està bo!

Tots els "ultres" del país

van bevent glopets d'anís

bo i dient: "Miracle gran!

viu i tot, el farem Sant".

Mes ... l'eufòria es va acabar

quan se'ls hi torna a escolar.

L'equip creix i ell empitjora:

vint doctors i una doctora.

(La doctora que és tanoca

per si cal fer un boca-a-boca.)

I tots diuen: "Tu-ru-rut!

ja hem fet tot el que hem pogut".

Però el Marquès diu: "Cabrons!

ja en tinc plens els collons!

Tant si us pesa com si us plau,

el portarem a la PAU.

Allà hi tinc més maquinetes

i enfermeres molt maquetes

i amb una mica de sort

ressuscitarem el mort".

Dit i fet. Ben embalat

a la PAU l'han facturat:

Han escombrat els malalts

de les sales principals.

Un dia, amb gran cerimonial

l'han tornat a obrir en canal.

Per si un sí o per un no

li tallen el païdor.

(Tan d'estómac que tenia

ai, Senyor, ves qui ho diria!)

Quan el tenen ben cosit

el tornen a ficar al llit.

Això sí: ben entubat,

enxufat i connectat.

La maquinària a tot gas

el fa viure al seu compàs.

Si es parés un sol minut ...

"qui gemega ja ha rebut"!

La família mentrestant

guarda joies tot resant.

Van i vénen tots els dies

les més altes jerarquies,

preguntant pel Carcamal

de la sala principal.

També escriuen, puntuals,

llepaculs habituals

(adherències d'ajuntaments

i associacions innocents).

Però allò tan esperat:

un "Què tal?" d'un Cap d'Estat ...

no els arriba al teletip;

i és que el món n'està molt tip!

Mentrestant els reporters

que es gelaven pels carrers,

ara, dins de l'edifici

avorrits de tant desfici

van dient que ja n'hi ha prou

de tant "parte" amagant l'ou.

De tant en tant un "xou" de donacions,

de floretes i ronyons.

(De les Urdes un gallut

li ha cedit el seu canut.)

I així els dies van passant

i la mòmia es va aguantant.

Aguantant? Torna a fer el ruc

i als tres dies: Catacruc!

Ara, els sucs tan mal païts

se li'n van pels descosits.

El Marquès, fora de si,

decideix tornar-lo a obrir.

Diu, quan veu el mullader:

"mala peça té el teler".

I tallant d'aquí i d'allà

li treuen el budell culà.

I altre cop tot ben cosit

el tornen a ficar al llit.

I el deixen drogat i sol

com un "hippi" qualsevol.

Passa un dia, dos i tres

i els "partes" no diuen res.

Res més que dorm com un soc

i que tot va a poc a poc.

Les beates i els merdetes

van portant-li medalletes;

els normals i els eixerits

conten "xistos" divertits.

I entre el qui plora i qui riu

passa el post-operatiu.

(Algun dia es morirà

i ningú no s'ho creurà.)

Però al tomb dels quatre dies

tornen les anomalies.

Diuen que es torna a escolar

i ningú no ho pot parar.

Tothom prepara el xampany

que està en fresc fa més d'un any.

I que si això no s'acaba

ja tindrà "bouquet" de cava.

Amb l'orella al transistor,

l'ull ficat a la televisió,

tots els nervis en tensió

i el xampany dintre el porró,

esperem el gran final

d'aquest "xou" fenomenal.

L'últim "parte" demencial

de l'equip de l'hospital

diuen que l'han "invernat"

com un mero congelat.

El cas és fer-lo durar;

ningú sap per què serà.

Hi ha una explicació concreta:

és per fer-nos la punyeta!

Ens consola que ha patit

com pertoca a un mal parit.

VINT DE NOVEMBRE GLORIÓS

S'HA ACABAT EL "GRAN MERDÓS".

I aquests són els quatre fàstics

de la fi del Cagaelàstics!

Anònim del segle XX.

Internet: exemplaritzar els avantatges

Les obres, s'han d'oferir en paper o en línia?

Pregunta que permet moltes reflexions i sobre la qual podríem parlar i parlar, discutir i teoritzar sense arribar, potser, a cap punt de consens.

Depèn. És clar.

I jo us ho plantejaré des del meu perfil i des de la meva obra a través d'un exemple prou clar, espero.

D'entrada, una obra que en successives reedicions ampliï els continguts té molt a guanyat si es presenta en línia que si es fa en paper. Perquè obligues a desestimar edicions antigues i que qui vulgui llegir la darrera versió compri i recompri una mateixa obra. Una bicoca per a editors i autors, però una sagnia injustificable per als lectors potencials.

Això seria així de senzill si les obres en línia tinguessin garantits uns ingressos per visita o per descàrrega. Que no és el cas actual.

Per tant, el camí ideal fóra trobar la línia de negoci en línia que permetés consultar en cada moment els materials actualitzats sense el sobrecost de pagar cada vegada l'obra, però amb la possibilitat que l'autor pogués cobrar per la feina feta.

És clar que a tots ens agrada poder disposar gratuïtament dels continguts que ens agraden. Ja siguin llibres, música, pel·lícules, fotografies, programes... Però tot té un cost de creació que els autors haurien de poder obtenir per la feina creativa desenvolupada. Si no, tots ens dedicarem a copiar, però cada cop seran menys els qui generin obra. Mal camí.

I el camí tampoc són les taxes indiscriminades, obscures i línials que s'apliquen amb determinats cànons, que tots coneixem. Cal trobar un altre camí.

I l'exemple.

Al novembre del 2007, obro una primera fitxa incipient al refranyer català-castellà sobre equivalents entre l'expressió castellana «Como el perro del hortelano, que ni come ni deja comer», amb un equivalent català trobat en un recull de 1992 de Josep Bellmunt i Figueras sobre Refranys de la Vall d'Aran: «Com el gos capat, que no pot ni vol deixar fer».

Si entreu ara a la fitxa del refranyer, veureu que hi ha una vintena de versions diferents en català i quatre equivalents castellans de fonts diverses, a banda d'explicacions aplicades a aquesta parèmia de tres fonts distintes i una nova fitxa sobre l'origen de l'etimologia de l'expressió recollida del Refranyer isòpic de Joan Amades (1935).

O sigui que d'una connexió entre dos refranys semblants hem acabat trobant una documentació extensa i concreta que vincula la parèmia amb la tradició faulística clàssica.

Avantatges de tenir el refranyer en línia i no pas en paper. Avantatges per als lectors. De moment, jo només em quedo amb la satisfacció de l'obra compartida.

Us sona?

Llegia a Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del Gè de Martí Gadea (1908):

A Albatera qui té un ull és l'amo

I em venia al cap una altra dita catalana molt sentida. Us passa el mateix?

I no m'he pogut estar de fer una proposta etimològica per aquesta dita geogràfica, al nou blog d'Etimologies paremiològiques.

Acompleixo el meu destí

Des que vaig descobrir la predestinació del meu cognom per dedicar-me a la paremiologia, tot un seguit d'indicis em van guiant i marcant el camí.

Us n'explico de seguida un altre.

Prenia unes notes la setmana passada al Calendar de Google per confegir un nou article de la paremiologia didàctica que escric a Cultura 21. Acostumen a ser articles que demanen temps i calma per elaborar-los, perquè intento anar seguint un fil conductor que em porti a elaborar una mena de curset de paremiologia senzill.

Ara que finalment m'he decidit a abordar una de les feines pendents i més demanades, l'Etimologia paremiològica, que restava pendent per la complexitat que li augurava i perquè no sempre és fàcil trobar què o qui ha originat una dita o un refrany, doncs com deia, ara començo a trobar ací i allà més i més informacions sobre etimologies de refranys. I jo que em pensava que em costaria sortir del Refranyer català comentat d'Amades! Doncs no, hi ha molta més vida i estudis al costat dels d'Amades i això m'està permetent mantenir una actualització i previsió de continuïtat del blog de vora dos anys, com a mínim.

Al que anava. Estava preparant un article per a la paremiologia didàctica sobre la relació entre els proverbis, els refranys i les frases proverbials i la rondallística, atès que abans, quan tota la cultura es transmetia per via oral bàsicament, les rondalles, amb un final rimat eren molt adequades per facilitar-ne la memorització i aconseguir transmetre dictats morals o conductes.

Doncs escrivia sobre això i divendres, a la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern de Passeig de Gràcia, el meu llibreter de capçalera tenia un llibre que no recordava d'Amades: La rondalla i el proverbi, publicat a Barcelona-Gràcia el 1938, per Gràfiques Calmell dins la col·lecció «Narracions populars», núm. 2.

Casualitat? Energies que s'atrauen? No ho sé pas, però que hi ha alguna mà o energia que comunica propòsits i desitjos ho crec cada vegada més ferventment.

Entre Pinto y Valdemoro

SABÍEU que Pinto y Valdemoro són dues poblacions de Toledo?

SABÍEU que hi ha una expressió catalana ben nostrada per expressar qualsevol cosa inversemblant succeïda en un lloc ignot o llunyà i que són reputades com a falses o impossibles?

SABÍEU que l'expressió Entre Tots Sants i Manresa es refereix a dos punts geogràfics del Bages ben pròxims i que a València tenen una expressió equivalent?

Al nou blog d'Etimologies paremiològiques trobareu l'explicació a expressions com aquesta i moltes altres que anirem desvelant a poc a poc.

Etimologies paremiològiques

Sempre he dit que, en paremiologia, allò més difícil de trobar i documentar és l'origen que va fer néixer un refrany, un proverbi o una frase feta.

Sovint hem perdut pel camí aquest referent i personatges o llocs que surten esmentats en diferents parèmies ja no sabem on són, ni tan sols si van existir.

I aquesta és la pregunta habitual quan algú demana per alguna frase feta o refrany. Per què es diu aquesta expressió? Què passava amb la bóta de sant Ferriol? Quina relació té Atenes amb les òlibes? Què va passar aquell rosari de l'Aurora que ha acabat sent proverbial? Per què llancem la tovallola? O caiem d'oros? O enganyem algú com a un xino?

No sempre és fàcil saber l'origen de totes aquestes expressions, però sortosament, molts autors les han documentades al llarg dels segles i ara, espigolant d'ací i d'allà podem saber l'origen d'expressions que ara, altrament, ens resultarien absolutament fosques i incomprensibles. Sovint són explicacions que ens fan somriure i que difícilment són creïbles. Però ara mateix és l'únic que ens resta. Jo sols les recolliré, sense fer-ne crítica ni devoció. Amb les dades a la mà, que cadascú cregui el que li plagui!

Les etimologies paremiològiques volen omplir aquest buit, perquè hi pugueu trobar explicades aquestes expressions que us tenen encuriosits o no us deixen dormir.

Com la resta d'obres paremiosfèriques, hi ha un índex alfabètic per facilitar-ne la consulta, una bibliografia detallada de les obres consultades i cada fitxa conté totes aquelles informacions que he trobat al respecte de cada expressió descrita.

No dubteu a fer-me arribar els vostres suggeriments i dubtes, que miraré d'atendre puntualment.

Noms predestinats i connexions casuals

Avui, casualment (o no), m'he retrobat amb el programa Connexions que presentava la Mari Pau Huguet a TV3 cap als anys 2001 i 2002. Bona cosa que, passats els anys, segueixi accessible la informació d'un programa concret.

Per als qui no hàgiu vist mai aquest programa era el típic programa d'algú que pregunta i algú que sap la resposta i li respon. El feien durant els matins feiners i contactaven (connexions) telefònicament amb aquells experts que els resolien els dubtes que plantejaven els oients.

Jo vaig parlar alguns cops amb el Crisol Tuà, un dels redactors del programa, que em consultava quan tenien algun dubte sobre l'origen de frases fetes o refranys.

Sempre em vaig resistir a fer les participacions en directe, perquè era en horari laboral i no ho trobava escaient. Llavors li enviava un correu amb la investigació i les conclusions finals i ho llegien al programa.

De fet, els vaig ajudar en un parell d'ocasions, quan preguntaven l'origen de la frase feta anar xino-xano i no arribar la sang al riu.

Sempre li deia que trobar les etimologies de les expressions paremiològiques era molt complex, perquè sovint s'ha perdut el context que va generar l'expressió: només ha pervingut l'expressió amb un sentit no sempre fidel a l'origen proverbial.

Bé, també mirarem de posar-hi remei a aquesta llacuna de materials paremiològics disponibles en xarxa, però tot arribarà.

L'altra cosa que m'ha sorprès gratament ha estat que hi conserven també les aportacions que Màrius Serra feia en el programa, a partir de l'enigmística i els jocs ludolingüístics a què ens té acostumats: les col·leccions del mes.

Així, la col·lecció d'octubre de 2002, era els Noms predestinats: persones el nom de les quals té a veure amb la seva activitat.

Així, apareixen Josep Campreciós, exencarregat de la gespa del Camp Nou; Jordi Follia, director General de Carreteres; Jordi Peix, exdirector general de Medi Natural; Inés Sastre, model; Joan Caball, coordinador nacional d'Unió de Pagesos; Àngel Sala, director del Festival de Cinema de Sitges; Pere Mata, nom del Centre Psiquiàtric de Reus; Salvador Pi, mestre jardiner, o Joaquim Fort, casteller dels castellers de Barcelona, entre d'altres.

I això m'ha permès connectar amb un article que vaig escriure fa poc, sobre el predeterminisme del meu cognom (Pàmies) amb el fet que m'hagi especialitzat en paremiologia, la ciència que estudia les parèmies.

Com deia, estic acomplint el meu destí.