L'últim comiat

Com una espelma que s’apaga, a poc a poc, avui bufaré el teu bri amb enteresa i nostàlgia. És l’últim adéu de molts adéus. Molts anys d’anar perdent-te pel camí: un record, una veu, un cos. Nosaltres hem estat la teva àncora a través de la veu, les carícies i el plor.

Has marxat sense fer soroll, com qui no vol la cosa, d’aquella manera discreta que t’agradava de fer les coses. Avui et faré el darrer petó, t’arreglaré els cabells i et tornaré a dir que t’estimo.

Segueixes l’estela de les dones de casa. Ara quan marxis, tanca amb clau, que les que es queden volen cercar altres camins i volen trencar aquest cercle que mai s’acaba.

Descansa en pau, mare.

35 anys sense el pare

Avui fa 35 anys que ens vas deixar i encara no sabem com va poder passar. Jove, vital... res no feia imaginar el fatal desenllaç.

La mare ja fa anys que ha desconnectat d'una realitat que a poc a poc la va anar superant. L'Alzheimer se li ha endut gairebé tots els records, lentament, inexorablement. Jo, de tant en tant, li recordo que algun dia s'ha de morir. Porto ja molts anys acomiadant-me d'ella cada vegada que la veig.

I la genètica i la genealogia ens diuen que hi ha coses que no són perquè sí. Hi ha coincidències que no són perquè sí. I aquestes coses que no comprenem però que ens fan mal a nosaltres o als que ens envolten les hem de desactivar. Ens hem de desprogramar.

Quantes vegades hem sentit: «S'assembla al seu pare!» «Va morir el mateix dia que naixia la seva néta.» «Amb anys de diferència, però el pare i la mare han mort el mateix dia del mateix mes...» Casualitats?

Mira quines casualitats.

Quan tu vas marxar jo tenia 13 anys i el meu germà petit, 3. Tu llavors tenies 47 anys.

Jo ara, quan escric aquestes ratlles, tinc 47 anys, camí ja de 48. I el meu fill gran té 13 anys i la meva petita en té 3.

Abans de saber-ho, jo, cada 13 anys, més o menys, havia tingut algun problema greu de salut, sempre relacionat amb els pulmons. Com si em faltés l'aire: als 26, un pneumotòrax espontani. Als 39, una pneumònia eosinòfila que gairebé acaba amb mi.

Ara ja estic preparat i als 52 tindré una salut de ferro i vull que ho vegin els meus fills perquè aprenguin també a desprogramar aquestes bombes genealògiques que s'activen sense que sàpigues per què.

T'hem trobat a faltar, pare. I potser algun dia comprendrem perquè al 1976, amb 47 anys, un atac fulminant et va apartar de nosaltres.

Ara, a través de la genealogia ho intentem comprendre, a través dels guions de vida aprenem a superar-ho i a no repetir-ho. Tanquem les ferides emocionals i avancem decidits cap al nostre destí.

Veure que tots els germans han superat l'edat del pare em tranquil·litza! I ara em toca a mi. Però jo sé el camí a seguir. Recordant el nostre passat, avancem cap al nostre futur.

I per cert, tots els teus néts de Vallromanes juguen a tennis i ho fan prou bé. N'estaries orgullós. I la petita, la Berta, quan tingui edat també n'aprendrà. És que a Vallromanes només poden fer golf o tennis! No hi busquis cap altra motivació més casual...

T'estimo, pare.

Dia Mundial de la poesia

M'afegeixo al Dia Mundial de la Poesia amb un poema que ja vaig reproduir al blog el 4 d'abril de 2008. És un poema que vaig escriure al setembre de 2001 i s'inscriu dins un cicle de poemes que vaig fer dedicats al temps.

El temps passa
i al seu redós
s'escola l'estela
del que va ser i ja no serà.

El temps és l'arreplega d'instants.
És un seguit de neguits i delers,
de pauses i sons,
de silencis i asseveracions.

El temps és aquell company
que intangible i insolent
t'acorrala i et guia.

Com sona el temps?
Parla'm, digue'm.
Sempre al meu costat
i no et conec la veu ni l'aroma.

Passa el temps
molt de pressa,
massa de pressa.

Podríem haver estat bons companys,
però això no té importància, veritat?
Tu seguiràs al meu costat
empenyent el meu caminar mandrós
o aturant la meva passa tenaç i decidida.

Nota: Escrit el 2 de setembre de 2001.

Des del 2008 que no m'havia apuntat a la diada!

Relat per als 365 contes de la Bajoqueta

Un alfabet per a lletres i notes musicals

Temps era temps hi havia un únic alfabet per a lletres i notes musicals, que hi convivien harmònicament. Per això els primers textos de la humanitat són versos, amb paraules rimades i una cadència rítmica irrepetible i inoblidable.

Tot comença en la dansa, en la cançó de bressol que la mare dedica a aquella criatura amorosa que amanyaga cada vespre entre els seus braços, en el xiulet emès amb força perquè et sentin a l'altra banda de la vall... El xiulet, és clar! El xiulet arriba on no arriben les paraules i els cors de veus es fan sentir com una única veu potent i harmonitzada.

I per què no va seguir sent així?

No ho sabem ben bé del cert. Però un primer constipat, aquella cançó de notes molt extremes en l'escala musical que demanen un sobreesforç a la gola... no sabem com va ser però va haver-hi un moment per al primer gall, un esgarip terrible que va ferir les orelles sensibles dels nostres avantpassats i que va provocar el divorci entre les lletres i les notes musicals, que mai més van voler compartir l'espai ordenat d'un únic alfabet.

Van ser anys d'incomunicació entre els pobles, de proses denses i fosques, i de ritmes barrocs i estridents. Sí que han intentat fer les paus, prou mostres en tenim! Però des d'aquell esgarip estrident, res va tornar a ser com abans.

Jo no sé si és veritat, però així m'ho han contat. I si no és cert, algú s'ho haurà inventat.

---

Publicat el dilluns, 12 d'octubre de 2009, al blog 365 contes.

Relat: La meva notícia

Com us havia avançat, he compartit el relat complet a través d'Issuu.

Suposo que és més còmode llegir-lo tot d'una tirada que a través dels lliuraments setmanals que he fet aquest estiu.

Obre l'obra publicada - Issuu - Més obres de vpamies

Relat: La meva notícia (i IX)

─Despenja't, maleïda maquinota!! Ara, precisament, no!

Mira al seu voltant. No queda ningú al despatx dels correctors. Tots els ordinadors són apagats i surt corrents cap a la sala de redacció.

─No sé què passa, Jan. El sistema s'ha aturat i no funciona cap ordinador.

Agafa la jaqueta al vol i surt esperitat de la seu de la Ràdio. Sap que al davant hi ha un bar amb connexió a Internet on pots connectar-te mentre fas un cafè o un refresc per un preu prou assequible. Des de l'altra banda estant, fixa els ulls en la sala d'ordinadors del bar i veu que només n'hi ha dos d'ocupats. Corre, corre, mentre les seves cames l'empenyen ràpid a creuar la Diagonal. Passa, amb agilitat, esquivant els matolls del marge enjardinat i nota com una branca li arrabassa l'inhalador de la butxaca. Gira els ulls per veure on ha caigut, mentre les cames el segueixen guiant cap al vial central de l'avinguda...

Tot passa molt de pressa. Té el temps just de girar el cap per mirar endavant, després de decidir que ja no necessita l'inhalador i, en el mateix moment que el peu dret trepitja la via del tramvia que travessa l'avinguda, sent un ofec al pit que fa que el seu cos es recargoli exhaust i sense forces al pas del tramvia.

El conductor no ha pogut fer res. L'home s'ha abraonat segons abans que passés el comboi 27 amb direcció cap al centre de Barcelona i l'ha arrossegat mentre el seu cos es desmembrava i exhalava un ofec sec.

─Bon dia. Són les set. Aquesta nit passada, poc després de les 10, un tramvia ha atropellat mortalment un treballador d'aquesta casa, en Jan Romeu, que en sortir, s'ha abocat embadocat al pas del vehicle. El conductor no ha pogut evitar que el tramvia arrossegués el seu cos sense vida al llarg d'uns deu inacabables metres.

(final)


Enllaços als lliuraments anteriors

- La meva notícia (I)
- La meva notícia (II)
- La meva notícia (III)
- La meva notícia (IV)
- La meva notícia (V)
- La meva notícia (VI)
- La meva notícia (VII)
- La meva notícia (VIII)

---

Aquest relat el vaig pensar durant la primavera de 2008 i ara us l'ofereixo en lliuraments al blog.

Relat: La meva notícia (VIII)

A més, les notícies havien de ser prou versemblants perquè ningú sospités i el locutor les llegís sense demanar-ne explicacions. Oi que sovint els mitjans oficials i professionals de la comunicació ajuden a circular notícies falses, llegendes urbanes que mai s'han pogut demostrar i que sembla que prenguin l'estatus de veritat inamovible quan apareixen als diaris o les sentim narrades per la ràdio o la televisió? Però les seves notícies eren diferents: perquè en el moment que les escrivia esdevenien la realitat. Com podia la realitat mudar a cop de ratolí? No ho sabia pas. Però ho havia comprovat a bastament i ho havia d'aprofitar.

Era encara al despatx. Avui sentia que la seva sang arribava amb més pressió als capil·lars del seu cap. Notava amb força el pols a la seva templa. Estava en un estat d'excitació tan gran que va decidir allargar la jornada laboral a la recerca d'aquella notícia que no acabava d'arribar.

Ho sabia. Ho pressentia. I els seus ulls devoraven l'escaleta de teletips, mentre amb una combinació de tecles saltava de pantalla a pantalla. Ara un blog, ara un diari, ara un video d'una televisió estrangera, ara un portal de contactes... Sabia el què volia però no ho trobava.

─Maleït espai, que t'eixamples i t'esvaeixes davant dels meus ulls! Vol deturar la seqüència d'imatges davant la seva retina per copsar aquella notícia que espera amb anhel. Sap que avui és el dia. Només ha de trobar-la...

L'espera es fa llarga. Fa una estona ha trucat a la Lídia que no l'esperi a sopar. Ha estat una trucada curta, perquè no vol que res el destorbi de la seva cerca.

Una altra pàgina. Res. Mira el canal de videos, els últims que han pujat fa pocs minuts. Res, tampoc. El dit índex de la seva mà esquerra fa girar compulsivament la rodeta del ratolí i els bits no es mouen a la velocitat de les ninetes dels seus ulls.

De cop i volta, la pantalla de l'ordinador queda fulminada, amb el rellotge de sorra palplantat al centre de la pantalla. L'escaleta de notícies s'ha aturat, mentre es descarregava la darrera tongada de l'Agència Catalana de Notícies.

Només pot llegir el titular: «Un home de vint-i-sis anys mor en abocar-se al pas del tramvia al seu pas per la Diagonal».

(i acabarà)
Enllaços als lliuraments anteriors

- La meva notícia (I)
- La meva notícia (II)
- La meva notícia (III)
- La meva notícia (IV)
- La meva notícia (V)
- La meva notícia (VI)
- La meva notícia (VII)

Relat: La meva notícia (VII)

I és clar que els canvis d'estil que el Jan incorporava a les notícies que passaven per les seves mans depassaven de llarg les competències lingüístiques del corrector d'estil. Però li semblava que alguna cosa bullia al seu interior cada vegada que feia un d'aquests canvis. Era com una alenada d'aire fresc per als seus pulmons. Notava que no necessitava l'inhalador durant els dies següents d'haver modificat una notícia.

Al principi no ho feia gaire sovint. Li feia por que el descobrissin. I els canvis eren en notícies llunyanes, en qüestions poc conegudes. Recorda amb orgull quan va fer que ampliessin la Biblioteca del poblat d'Asillo, a Abancay, al Perú. Com havia de permetre que l'única biblioteca pública d'un municipi tan necessitat es cremés?

Però a poc a poc, com aquell lladre cada vegada més agosarat per la impunitat de les seves malifetes, necessitava fer-ho més sovint. Cada notícia, una nova alenada. Cada correcció, una injustícia aturada. Se sentia com el Robin Hood dels desemparats, com el benefactor invisible dels necessitats. Era com un déu en minúscula que cerca el reconeixement, la fama... i la majúscula inicial per poder mirar de tu a tu el Totpoderós: ─Sé el teu secret. L'atzar ha posat a les meves mans el poder del destí dels homes. I he de saber-lo aplicar amb més justícia que Tu mateix!
Durant els mesos següents va practicar amb cautela aquest do. Volia saber-ne els límits i temia ser descobert.

Va ser quan el seu equip de futbol va guanyar espectacularment dues lligues seguides al darrer partit, i totes les travesses li eren contràries. Quan un gir espectacular va fer un tomb a les eleccions generals i una majoria d'esquerres va poder fer fora del govern la dreta rància neoliberal. Quan unes pluges inesperades i generoses van poder aparcar unes dures mesures del govern per combatre la sequera.

Però de què serveix tenir un do tan fantàstic i tan especial si ningú més ho sap, si no ho pots explicar a ningú, si ningú en nota l'efecte?

(continua)

Enllaços als lliuraments anteriors

- La meva notícia (I)
- La meva notícia (II)
- La meva notícia (III)
- La meva notícia (IV)
- La meva notícia (V)
- La meva notícia (VI)

Relat: La meva notícia (VI)

Pel seu domini dels idiomes mai li havia costat trobar feina durant els estius com a guia i animador turístic en un hotel a Cadaqués. Quan va renunciar a la beca d'estudis, va cercar una feina més estable i per tot l'any. Alguna feina amb ambició, que li permetés pujar dins l'empresa i somiar un sou folgat amb què poder viure bé i planificar un bon futur.

Uns amics de la família, dedicats a la importació d'antiguitats i objectes d'art, necessitaven algú que atengués les trucades dels contactes a l'estranger i que portés la paperassa del despatx. Un sou digne, en horari de matí, que li permetia seguir estudiant a la tarda a la Universitat l'especialitat de lingüística aplicada.

Al Jan sempre se li han donat bé els idiomes i amb quatre anys ja era a punt d'acabar la llicenciatura. El darrer any va poder agafar una altra beca d'estudiant per fer pràctiques de correcció a Catalunya Ràdio.

No recorda quan va començar a retocar les notícies. Semblava que ningú sabia explicar amb les paraules justes allò que havia passat. Diuen que una paraula dolça, en un moment determinat, pot consolar el cor més abaltit.

Doncs, per què explicar que una mina antipersona ha esquinçat la cama d'un infant de tres anys mentre jugava enmig uns camps de blat a Ruanda? Per què ferir la sensibilitat dels oients amb detalls tan escabrosos? No, "la meva notícia" és que un infant de tres anys ha sofert un petit desmai quan ha esclatat a pocs metres d'ell una mina antipersona per l'impacte d'una pedra llançada a l'atzar.

Ningú ho ha vist... el teletip de l'Agència Efe ha anat a parar a la paperera del meu ordinador mentre enviava a la cua de les notícies del vespre "la meva notícia", la que llegiria la companya periodista que dóna veu a les notícies de les nou del vespre. Per a la dolça veu de la Marina hi escau molt més "la meva notícia". Endavant, doncs!

I és que cal tenir bona cura de les qüestions d'estil. En Jan creu que en qualsevol bon llibre d'estil editorial hi hauria d'haver un punt que parlés sobre la correcció de les notícies: «Cal molt de tacte per donar les males notícies». Quin millor tacte que convertir-les en un petit ensurt o, encara millor, en una fantàstica notícia?

(continua)


Enllaços als lliuraments anteriors

- La meva notícia (I)
- La meva notícia (II)
- La meva notícia (III)
- La meva notícia (IV)
- La meva notícia (V)

Relat: La meva notícia (V)

─Noooo!! ... Un crit i el silenci més profund van seguir el brogit del mar, que amb la seva mà es va endur cap al fons la Louise. I amb aquella urpada es va endur també l'alè i l'aire del seu pit amb aquell esgarip desesperat.

Des d'aquell dia al Jan li costa trobar l'aire que demanen els seus pulmons i, com un tic cerimoniós, cerca l'aire que li manca en l'inhalador que desa sempre a la butxaca de la seva camisa. Prop del cor, prop del dolor. Prop de res i lluny de tot.

La seva mà esquerra, la que fa servir per esmenar els textos que corregeix sense ajuda de l'ordinador, va lliscar per la pell humida de la mà de la Louise, que amb un rictus inexpressiu en els seus llavis, va dir-li adéu amb una mirada plena de tendresa mentre se submergia en el laberint de pedra, aigua i vent que fuetejava la palidesa del seu rostre.

I amb ella es van enfonsar uns projectes i il·lusions que pensava que mai més recuperaria, com si d'un passadís fosc es tractés. No sap el temps que va passar en la foscor i el silenci.

Però al fons d'aquell passadís, poc després, hi va veure una llum.

─Vine! Vine! L'aparició de la Lídia li va permetre fer un tomb absolut a la seva vida.

Torno a casa. Torno "a la meva casa".

(continua)


Enllaços als lliuraments anteriors

- La meva notícia (I)
- La meva notícia (II)
- La meva notícia (III)
- La meva notícia (IV)

2n convit d'estiu

Jo et segueixo

---

També participo en el segon convit d'estiu organitzat per Francesc Mompó, des del blog Uendos, Greixets i Maremortes.

Es tracta de fer-hi un sol vers inspirat en la imatge (sintagma, frase, oració...) d'entre dos i cinc mots; curtet.
Animeu-vos-hi. Les que m'arriben abans d'anar-nos-en les penjaré al post, i les altres ja ho faré en tornar.
Per començar, la meva proposta:

M'hi vaig oferir

Ps. Si pengeu la participació al vostre blog us en faré l'enllaç.

Relat: La meva notícia (IV)

Tot just tornar d'Escòcia, desorientat, decebut i amb la sensació d'haver perdut el nord i el temps va decidir penjar els estudis, cercar una feina i demanar-li a la Lídia d'anar a viure junts. Ara recorda el temps a Escòcia sense color. Són records en blanc i negre d'un atzucac que cada cop l'estrenyia i ofegava una mica més.

Mai havia sabut nedar gaire bé i els espadats de la costa escocesa li causaven un vertigen superlatiu. Ja de lluny, sentia la remor de l'aigua trencant damunt les roques i s'imaginava caient a plom i diluint-se entre aquella escuma blanca impenetrable.

─No t'acostis a la vora! ─li deia a la Louise gairebé en un estat de xoc cada cop que ella s'atansava al fil de les roques.

La Louise era una de les companyes del pis a Edimburg. Les llargues converses que passaven junts perquè en Jan aprengués a parlar amb fluïdesa l'anglès van passar de la parla a la gesticulació, de la gesticulació al contacte i del contacte a la passió. Les hores semblaven detingudes quan tenien una tarda per compartir.

─Per què no anem a les Illes Orkney? Hi ha un ferry que ens hi porta des de Hills. És una passejada curta, bonica i intensa. I ja veuràs quines vistes. No les oblidaràs mai!

Ja ho pots prou ben dir que no ho oblidaria pas mai!

(continua)


Enllaços als lliuraments anteriors

- La meva notícia (I)
- La meva notícia (II)
- La meva notícia (III) 

La meva finestra

M'ha agradat molt la idea del Xexu que obríssim la finestra que connecta el ciberespai amb el nostre espai real, en el meu cas, la Catosfera amb Vallromanes.

I avui us mostro el meu racó paremiològic, allà on es cuinen tots els blogs i escrits que faig sobre la paremiologia, la ciència que m'apassiona.

Tanta feina! Ja us devíeu pensar que no podia pas sortir d'un sol racó, oi? Doncs teníeu raó! Qualsevol racó és bo per dedicar-hi una estona a escriure, corregir, cercar, fotografiar, escanejar, programar, dissenyar... A casa hi treballo tant des del despatx (compartit amb la dona i els fills) com des del portàtil allà on pugui trobar un racó. També compartit, és clar, amb la dona i els fills.

La meva preferència? El despatx, amb vistes a la riera de Vallromanes. Encara que durant l'estiu, algunes tardes i nits xafogoses és més agradable de treballar a l'ombra del petit jardí de darrere, cara les muntanyes que envolten la bonica vall que m'ha acollit des de fa més de deu anys.

Relat: La meva notícia (III)

El segon punt va ser per tornar a casa. Bé, no ben bé a casa: va tornar «a casa seva».

Va conèixer la Lídia en un d'aquells estius a la Costa Brava. El que són les coses: eren veïns de tota la vida i es van haver de conèixer a Cadaqués, durant el ball de Festa Major. Es van agradar només veure's, mentre feien cua per comprar una beguda al bar de la plaça. En Jan havia anat de festa amb la colla de sempre i la Lídia passava uns dies amb la seva cosina Rosa. Aquell dia van veure l'esclat de l'horitzó abraçats damunt una roca plana i humida per la brisa del mar, amb un núvol menut que tenia forma de petó com a únic testimoni del seu amor. Sis mesos després, quan en Jan tornava d'Escòcia sense haver acabat els seus estudis, agafaven un àtic petit a tocar del Born on començarien un llarg viatge ple de sensacions i afalacs. Bé, més que un àtic era un petit habitacle de poc més de 30 metres quadrats amb una petita terrassa que els oxigenava de la manca d'espai. Però l'amor no n'entén de mesures i aquell petit estudi va ser el seu niu d'amor perfecte durant un parell d'anys.

El tercer punt, ara fa tres anys. Aquell tres de març, en ple esclat primaveral quan, de bon matí, havent fet un cafè amb llet i un croissant al bar de la cantonada, perquè fins i tot els estris de cuina estaven ja embalats, van cercar el seu punt de fugida, vers aquell punt en l'infinit que només era visible en certs moments durant les nits de lluna plena.

Tres punts que ja no són un camí incert. Semblen talment uns punts suspensius... un camí cap a qui sap on. Per bé que, amb dos punts, ja pots marcar una trajectòria. I amb tres, una constant o un redreçament.

(continua)



Enllaços als lliuraments anteriors

- La meva notícia (I)
- La meva notícia (II)

Convit estiuenc

Buit sobre l'ona,
cavalco sens defallir.
No tinc missatge!

Amb aquest haikú m'afegeixo a la iniciativa del blog Uendos, Greixets i Maremortes, d'escriure un haikú inspirat en la imatge que encapçala aquest escrit.

Relat: La meva notícia (II)

En Jan i la Lídia viuen en un poble als afores de Barcelona. Va ser una decisió difícil marxar de Barcelona, on tenien família, amics, la feina i un cabàs de records. Però el brogit constant del cor artificial de la ciutat, la contaminació sempre als límits de la salubritat ─que tan perjudicava els delicats pulmons del Jan─ i la il·lusió per bastir un niu de felicitat on els fills, a venir, tinguessin una infància feliç i tranquil·la, els van empènyer ara fa tres anys a marxar del niu urbanita i començar de nou en un altre lloc.

─Som joves ─es deien. Mentre acabaven d'embalar els darrers llibres en unes petites caixes de cartró, apilables i fàcilment movibles per al trasllat del matí següent. Els feia por, és clar. I qui no té por de fer cau i net i tornar a començar en un lloc que amb prou feines sap col·locar damunt d'un plànol?

─Demà al matí ha d'estar tot a punt, per quan arribi la furgoneta del trasllat. Vint-i-cinc metres cúbics de tragí és la xifra freda del que ocupen dos anys de records compartits.

No és pas un punt final. És el tercer trasllat des que va néixer en aquella casa a Sant Gervasi de Cassoles. El primer punt el va posar als dinou anys quan va marxar de casa els pares per aprofitar una beca d'estudis que li permetia seguir la carrera universitària a Escòcia.

─I per què no estudies psicologia aquí? Ja te'n sortiràs amb l'idioma, les feines i el clima? Qui realment no sabia si se'n sortiria era la mare, que veia marxar el fill petit abans que el gran.

(continua)



Enllaços als lliuraments anteriors

- La meva notícia (I)

Relat: La meva notícia (I)

Fins fa ben poc no se n'havia ni tan sols adonat. Tenia sospites, sí. Però resultava tan increïble pensar que pogués ser cert, que no se'n sabia avenir!

I ara, endebades, intenta fer memòria en el seu cap confús per acotar el perquè i el quan. És un do sobrevingut en un moment donat a causa d'alguna circumstància ocasional? L'ha tingut sempre i no se n'havia adonat? L'ha anat polint i controlant amb el temps? Preguntes sense resposta com un gran esvoranc en el sostre de la seva memòria.

I mentre aquests dubtes li ocupen el pensament dóna voltes i més voltes al coixí. Ara cap a la dreta, ara cap a l'esquerra. Sent la remor del vent que mou les fulles del bosc proper i l'udol intens i harmònic d'un mussol que sembla sortit d'un conte de bruixes.

─Jan, Jan! Són les set! Amunt que fem tard a la feina!

La Lídia sempre és qui primer sent el despertador cada matí. Li agrada posar-lo deu minutets abans per despertar-se amb placidesa, amb la remor de la ràdio de fons. «─Bon dia! Són les set!». Cada matí la mateixa frase, embolcallada d'un sentiment que transmet als oients. Avui el Bassas està content. No sempre pot començar les notícies del matí amb una bona notícia. Però d'un temps ençà, sembla que una força inexplicable ha pres afecte al seu programa i li porta una bona notícia cada dia per començar el programa.

─L'atur baixa per segon mes consecutiu i la recessió persistent que havia abocat el país a la fallida econòmica s'esvaeix lentament però de manera decidida.

─Jan, Jan! Va, home, que són les set i deu. Després l'entrada a Barcelona es posa impossible i farem tard.

(continua)

Somnis programats

Si pogués programar els somnis
com qui programa escrits al blog,
voldria que en fossis la protagonista
cada dia, cada moment de son,
perquè et trobés en totes les meves fantasies.

---

L'aquarel·la és de l'Eulàlia Sariola, una magnífica il·lustradora amb un bagatge impressionant a les esquenes.

Hola, amiga

Hola, amiga.

Amb tu he anat retardant aquesta conversa, perquè, no sé, en el fons ets l’única a qui em feia por d’atansar-m’hi massa.

Sí, sí. Em fas molta por, tot i que hem estat tan units i tan a prop l’un de l’altre.

He anat retardant aquesta conversa volgudament.

M’he atrevit de parlar amb l’amic Temps i m’ha dedicat uns instants deliciosos, uns moments inoblidables.

També he parlat amb l’amic Amor, que m’ha deparat sensacions, ara agradables, ara angoixants.

Però tu, amiga, tot i la teva tendresa, per què fas que m’aclapari la por?
Ets massa persuasiva, massa sensual, massa possessiva, fins i tot. Em vols tot per tu. O tot o res.

És un joc sense retorn on el que jo perdo tu ho guanyes. Però i després? Jo seré una més de les teves conquestes.

M’hauràs seduït, em duràs al teu món de sensacions i de plaers… però, i després, … què queda?

No amiga, no estic preparat per aquest viatge. Hi tinc molta tirada al que m’envolta i hi tinc encara massa deutes pendents, massa coses a fer, massa gent a qui estimar.

I tu ets molt gelosa. Em vols tot per a tu i jo no em puc donar a aquest plaer fugisser i destructiu.

Dóna’m temps. Necessito acabar quatre coses ben fetes encara. I ja en tornarem a parlar, d’acord?

Adéu, amiga Mort.

Sé que ens tornarem a veure, sense retrets, però sense presses, eh?

---

Nota: Escrit el 15 de setembre de 2001.

Quan l'amor crida a la porta

Quan l’amor crida a la porta, no li cal timbre, ni porta, si m’apures.

De fet no li cal ni que estiguis pendent d’aquella trucada. Sempre t’envairà en el moment més inesperat.

A la porta de la teva vida hi rebràs moltes trucades. I sempre, vulgues que no, hauràs d’obrir-la, la porta. I hauràs d’aprendre a interpretar qui és aquest que ara arriba. Què vol? A on em portarà?

A mi em van trucar a la porta ara fa molts anys. Era una noia encisadora, somrient, que semblava que no volia res.

Junts vam créixer i vam canviar la porta i els mobles i els acabats.

Aquests dies l’he vista patir. Per por de perdre’m.
Aquella noia que va obrir la porta, amb aquell somriure encisador, és ara una dona meravellosa: la meva dona.

L’últim cop que va sonar el timbre de la porta, vam anar a obrir-la junts, i sembla que es devien equivocar, perquè no hi havia ningú.

---

Nota: Escrit al setembre de 2001.

La imatge correspon al Castell de Tamarit (Tarragona), feta per Joanot, adherit a la campanya perquè es vegi novament TV3 al País Valencià.