Mapa de paremiologia tòpica

Al setembre de l'any passat vaig obrir al Google Maps una paremiologia tòpica i us convidava a participar-hi fent-me'n arribar d'allà on sou o les que pugueu conèixer i jo encara no hagi incorporat. I vaig implementar un formulari perquè, arribat el cas, me les poguéssiu fer arribar de la manera més senzilla per a vosaltres i que jo les pogués gestionar també d'una manera poc costosa.

Ara mateix el mapa ja incorpora 230 llocs dels Països Catalans i avui mateix he incorporat les darreres que m'han arribat a través del formulari:

• A Colldejou, fumats; a Vilanova d'Escolnalbou, puputs; a Botarell, guerxos; a Riudoms, tomaquers; a Reus, ganxets; a Montbrió, foradats; a Mont-roig, xuts, a Tarragona, pelacanyes (gràcies, Xavier!)
  
• Sallent, vila xica i mala gent (gràcies, Joan!)
• Carcaixent, bona terra i mala gent (gràcies, Noemí!)
  
• A Roses són gent del rei que tiren bombes i bales (gràcies, Anna!)
• Artés, tothom ho coneix, però ningú sap on és.
  

Us torno a incrustar el senzill formulari que he previst per aquesta col·laboració i us animo a que seguiu ajudant-me a completar aquesta geografia paremiològica.

El mapa ja fa força patxoca i dóna mostra de les zones que tinc més documentades. M'ajudeu a omplir els buits que hi queden?


Mostra un mapa més gran

Formulari per a dites tòpiques

Ara tot just fa uns tres mesos us vaig convidar a fer-me arribar dites tòpiques que coneguéssiu o d'allà on sou per incorporar-les al mapa de dites geolocalitzades.

Començava amb uns 200 llocs documentats i georeferenciats que han d'anar creixent i han de tenir el suport d'un blog on les pugueu trobar classificades per comarques.

En els darrers dies, un parell d'informants me n'han fet arribar algunes dites tòpiques del Pla de Mallorca, de Girona i de Sant Climent de Llobregat. I ja les he incorporades:

• Sant Climent, bona terra, mala gent!
• A Petra el dimoni s'hi va retre. I de Manacor s'en va fer por.
• A Ariany es viu be tot l'any i a Maria tot lo dia.
• Boira al castell, pluja al clatell (referida al castell de Torroella de Montgrí)
  

Us incrusto el senzill formulari que he previst per aquesta col·laboració i us animo a que m'ajudeu a completar aquesta geografia paremiològica.

El mapa ja fa força patxoca i dóna mostra de les zones que tinc més documentades. M'ajudeu a omplir els buits que hi queden?


Mostra un mapa més gran

Xitgoleps, zidgolep o xibòlet

Quan vaig fer l'article sobre el mot xitgolep, ja vaig veure que hi havia determinades inconcrecions i balls fonètics en el nom i la seva transcripció. Però em va resultar molt complicat trobar-ne prou dades per desencallar el trellat.

Jo vaig treballar amb la font més antiga on ho vaig trobar, Joan Amades en un article que escriu a l'Arxiu de Tradicions Populars, I (1928), que es diu Jocs de paraules i on fa un repàs de diferents mecanismes lúdics de la llengua. Les dades que ens dóna Amades són interessants, però bastant inconcretes i incertes. Us remeto a la transcripció que en vaig fer en aquell article.

Em sobta veure que Màrius Serra, en el seu Manual d'Enigmística (Barcelona, Ed. Columna, 1991), i en un article del seu blog d'enigmística amb el recull dels seus articles publicats al «Suplement Cultura» del diari 'AVUI' des de 1989 fins a 2007, remetent-se també a Amades, fa servir el terme zidgolep. Ell fa referència a una altra obra d'Amades, Números meravellosos, que en aquell moment no podia consultar.

Ara ja sí i us en dono la referència i la transcripció.

El mot setze és de difícil pronunciació pels no catalans i ha estat generalment acceptat com el nostre zidgolep, això és, com la paraula que inclou tota la gràcia fonètica i pronunciativa del nostre llenguatge impossible de pronunciar amb tota propietat pels que no són catalans. El mot zidgolep és aplicat a la paraula típica que encarna tota la gràcia i la personalitat del llenguatge quant a la seva pronúncia i que es creu que no pot ésser tan perfectament pronunciada per ningú que no sigui de la mateixa llengua. Els zidgoleps són comuns a tots els països i a cada llenguatge el seu, el mot significa blat en una llengua oriental, i segons conta la tradició, en una gran batalla entre els troians i els sibarites, aquests darrers van perdre, i el seu exèrcit restà completament desfet; per fefecte de la brega els uns i els altres s'havien barrejat, i com que eren de la mateixa raça i parlaven la mateixa llengua era una mica difícil la identificació d'amics i enemics, i els sibarites van fer passar tota la barreja de l'exèrcit per un reducte, on en passar era exigit a tot soldat de pronunciar el mot zidgolep, que en sibarita significa blat, i que si bé els troians sabien ben dir, no hi donaven l'entonació pròpia d'aquells, i el qui per l'entonació va deixar entendre que no era sibarita, fou impietosament degollat.
La llegenda dóna al nostre "setze" un significat semblant durant la famosa batalla de Montjuíc, ocorreguda durant la Guerra dels segadors. La fosca de la nit va sorprendre els lluitadors en plena brega, i no podent identificar els uns dels altres, en trobar-se els grups els era reclamat de pronunciar el mot "setze" per a saber de quina banda era.
Fins al començament del segle passat només era usat com a zidgolep senzillament el mot setze, però aleshores es va augmentar la cosa amb alguns mots de pronúncia difícil per un no català, fent-se la coneguda frase:

"Setze jutges

mengen fetge

d'un penjat;

setze jutges

n'han menjat."

El zidgolep dels valencians és el número vuit.

Joan Amades (1930): Números meravellosos. Ed. Selecta (Barcelona). primera edició, 1982. Col·lecció "El tresor popular de Catalunya", núm. 7. Pàg. 214-216.

Tot em fa pensar en una transcripció d'un mot estranger amb diferents versions. Per això no trobo referències a Google.

Per mediació del meu col·lega lexicògraf Joan Puigmalet, Serra li apunta que en realitat no és ni xitgoleps, ni zidgolep, sinò xibòlet, d'acord amb la transcripció d'un terme hebreu que apareix en un paratge de la Bíblia.

Per tant, aquesta font incerta que Amades no detalla és un relat bíblic força conegut, recollit al Llibre dels Jutges, 12:5-6: el conflicte dels efraïmites amb Jeftè.

Reproduït de la Bíblia a Internet:

Conflicte dels efraïmites amb Jeftè

12

1 Els efraïmites es van aplegar i travessaren el Jordà en direcció a Safon. I anaren a dir a Jeftè:

--Per què has passat la frontera dels ammonites i els has atacat, sense cridar-nos perquè vinguéssim amb tu? Calarem foc a casa teva amb tu a dins!

2 Jeftè els va replicar:

--El meu poble i jo teníem un gran conflicte amb els ammonites; jo us vaig demanar auxili, però vosaltres no em vau alliberar del seu poder. 3 En veure que no veníeu a salvar-me, vaig arriscar la meva vida: vaig passar la frontera dels ammonites, i el Senyor els va posar a les meves mans. Així, doncs, per què heu vingut avui a atacar-me?

4 Jeftè va mobilitzar llavors tots els homes de Galaad i atacà els efraïmites. Els galaadites van derrotar els efraïmites, que els acusaven d'haver desertat d'Efraïm per passar-se a Manassès. 5 Els galaadites van ocupar els guals del Jordà, en direcció a Efraïm. I quan un efraïmita fugitiu els demanava que el deixessin passar, li preguntaven:

--Ets d'Efraïm?

Si contestava que no, 6 li demanaven que digués «xibòlet», però ell deia «sibòlet», perquè no sabia pronunciar-ho correctament. Aleshores l'agafaven i el degollaven vora els guals del Jordà. En aquella ocasió van morir quaranta-dos mil efraïmites.

7 Jeftè, el galaadita, va ser jutge d'Israel durant sis anys. Quan va morir, l'enterraren a la seva vila natal, a Sefé de Galaad.

Antoni Llull Martí, en Els perills d'una pronunciació inadequada en fa una narració molt aclaridora del passatge, que us reprodueixo també:

[...] Però la història registra casos d’efectes més greus, fins i tot de persones que perderen la vida per no ésser capaços de pronunciar un mot d’una determinada manera. Em sembla que el més conegut, és el que ens conta la Bíblia al Llibre dels Jutges, capítol 12.

Era el temps en què l’antic estat d’Israel encara no estava constituït, i per qüestions d’hegemonia en la projectada formació del nou regne, s’havia mogut una guerra entre la tribu d’Efraïm i la de Galaad. Uns i altres parlaven la mateixa llengua, però amb algunes diferències dialectals, i just acabada una batalla en la que els primers hi foren derrotats, els galaadites comandats per Jeftè, home cruel que anava a la seva sense contemplacions per a ningú, havien ocupat els guals del riu Jordà, que passava a ran del camp on havia tingut lloc aquella lluita fratricida, i quan, fugint de la desfeta, hi arribava un dels vençuts per intentar travessar-lo, li demanaven: “Ets efraïmita?” I aquell, com es pot suposar, responia “no”, i aleshores, els guardians del gual, per comprovar si deia la veritat, li manaven que digués xibòlet, mot hebreu que significa 'espiga' i també 'corrent d’un riu'. Com que aquell desgraciat, en el seu parlar deia sibòlet, talment l’amollava, sense malpensar-se o per pura incapa- citat de girar la llengua, i aquesta pronúncia el descobria com a pertanyent al poble enemic, i tot seguit aquells guardians del pas el degollaven.

No sabem quants en moriren, d’aquells desgra- ciats, descoberts per l’enginyosa i perversa estra- tagema lingüística, però el mateix passatge bíblic ens informa que foren quaranta-dos mil els homes d’Efraïm que en aquella ocasió caigueren. Els executats a la vora del riu possiblement no passa- ren d’alguns centenars, però mireu si ho pot ésser important pronunciar una paraula com pertoca! Avui en dia, aquell mot fatídic, xibòlet transcrit a la llengua anglesa amb la forma Shibolet és usual a Israel com a nom de nenes nascudes durant el Shavuot, la festa de la collita.

N'he buscat també els equivalents en castellà (schibboleth, sibbólet, shibólet o shiboleth, segons les fonts), anglès (shibboleth) i francès (chibboleth o schibboleth, segons les fonts) per poder-ho afegir al Vocabulari de paremiologia i a l'Enciclopèdia paremiològica.

Davant la variació per al castellà, prenc el terme que apareix a la Wikipèdia: schibboleth.

El terme ha acabat servint com a contrasenya o sant i senya, indicatiu de qualsevol ús de la llengua que denoti l'origen social o regional d'una persona o clau que permet identificar els membres d'un grup.

Els xítgoleps

Segueixo la via iniciada amb la temàtica de les dites tòpiques o refranys geogràfics i rescato del pou de la memòria (cap resultat a Google) una expressió que serveix per a identificar els propis dels estranys per la pronúncia que fan d'un mot clau en un determinat idioma: xítgolep. D'aquest mot ens en parla Amades en un article que escriu a l'Arxiu de Tradicions Populars, I (1928), que es diu Jocs de paraules i on fa un repàs de diferents mecanismes lúdics de la llengua per cercar l'entreteniment a través de la pronúncia o la repetició reiterativa de tirallongues llarguíssimes de versos, rondalles i cançons inacabables. Així, ens explica, amb profusió d'exemples i anècdotes, què són els embarbussaments i en fa una anàlisi profunda dels diversos tipus i mecanismes que empren.

I dins d'aquesta deliciosa explicació, treu l'anècdota del xítgolep.

Us en reprodueixo la descripció que és prou curta i clara:

«Un altre tipus potser no ja de joc de paraules ni embarbussaments, sinó d'enginy lingüístic, és aquell que té per objecte el que sia pronunciat, amb una precisió absoluta i fins amb una certa entonació i gràcia especial, sols característica de certs pobles i de certes gents, i que té per objecte no ja l'enginy d'enrevessament en la dicció, sinó la identificació de l'origen de qui ho pronuncia. No hi ha poble que no tingui algun mot o frase especialment dedicada a identificar els seus fills, la qual molt rarament és dita amb una absoluta exactitud pels qui no són fills del país, i que serveix com a mitjà d'identificació pels que es proposen fer-se passar per naturals del país sense ésser-ho.
Aquesta mena de fórmules són posades en pràctica des de temps molt llunyans, i se les coneix amb el nom de xítgolep, mot que en una llengua oriental significa 'blat'. Segons una vella llegenda clàssica, en ocasió d'una gran guerra entre dos pobles orientals, un dels exèrcits va sofrir una grossa desfeta; els vencedors sentien un odi mortal pels vençuts, i es proposaren d'exterminar-los. Confosos els dos exèrcits en indestriable barreja, era difícil de distingir els uns dels altres, car els perdedors com a mitjà de salvament es vestiren amb robes dels vencedors morts en la brega. La igualtat de raça no permetia als guanyadors de distingir els seus dels altres. Un enginy fou trobat: el de la diversitat de llengua. Fou manat que tota la tropa, en confosa barreja d'uns i altres, passés per un estret reducte; al moment de passar-hi els guardadors d'enguera exigien al passant que pronunciés la paraula xítgolep, la qual era de difícil dicció per als vençuts, i tot aquell qui no la deia amb la perfecció exigida pels guardadors de la sortida de la gorja, era al moment assassinat sense compassió. Aquest fet, segurament llegendari, ha donat lloc a l'adaptació d'aquest terme, com a significatiu de paraula especial per a identificar els propis dels estranys.

Els catalans tenim el nostre propi xítgolep, prou generalment conegut, que diu: «Setze jutges mengen fetge d'un penjat».

També hi ha una llegenda que n'explica l'origen, la qual passo de llarg, car no és del cas retreure-la.

Els del Camp de Tarragona, que es vanten de pronunciar amb una gran precisió la lletra 'v', la qual cosa no fem els altres catalans, que igualem els sons de la 'v' i de la 'b', tenen també el seu xítgolep, i proposen als no tarragonins que pronunciïn bé i de pressa les fórmules: «Venem vi de Valls, bo i barato», «─Vicents, encara vens vi bo com abans? ─Sí, en Vicents encara ven vi bo com abans».

Els mallorquins redueixen el seu xítgolep a una sola paraula, i sostenen que cap persona que no sia filla de l'illa daurada, per més anys que faci que hi visqui, no sabrà pronunciar, amb la precisió i el deix mallorquí, les paraules «tlot», «tsaim» i «juavert», de les quals ells es valen per a identificar els no mallorquins.»

Així, doncs, la lingüística fa la seva aportació allà on cap altra disciplina en podia treure l'entrellat: distingir els parlants nadius dels adoptats a través de la pronúncia.

No cal dir que aquest mecanisme detectivesc ha estat emprat també a bastament per ridiculitzar i riure's dels veïns que parlen diferent dels originadors de la dita ultratjosa.

Ja ho sabeu que, quan vol, el refranyer és cruel, políticament incorrecte, misògin i insultant. Ja sabeu que no ho aprovem: simplement fem una exposició crítica dels continguts que té i tot sovint ens alegrem que alguna cosa estigui canviant i que determinats refranys hagin passat a formar part del calaix de la memòria.

Només he trobat referència a aquest mot singular en Màrius Serra, l'insigne enigmista, que ho recull en el seu Manual d'Enigmística (Barcelona, Ed. Columna, 1991), sota el lema zidgolep. Desconec les motivacions d'aquesta variació en el mot. Suposo que en ser una adaptació fonètica d'un mot estranger, potser Amades inicialment no en va fer una transcripció curosa. Intentaré esbrinar-ne els motius d'aquesta variació.

Com deia, Màrius Serra també en parla i fa referència a Amades com a font. O sigui que tornem al cap del camí. Ho defineix com el mot emblemàtic d'una llengua que, suposadament, només els que la tenen de llengua materna poden pronunciar amb exactitud.

Màrius Serra, ha obert un blog d'enigmística amb el recull dels seus articles publicats al «Suplement Cultura» del diari 'AVUI' des de 1989 fins a 2007 . En l'article Digueu 'Zidgolet', Altesa reprodueix aquesta història i esmenta l'anècdota de l'origen de l'expressió catalana Setze jutges mengen fetge d'un penjat utilitzada com a zidgolet o xítgolep en català.

Diu Serra al Manual d'enigmística (s. v. zidgolep, pàg. 115-116):

En el cas català, Amades recull una altra llegenda a partir de la qual el nostre mot «setze» pren un significat molt semblant al del zidgolep. Diu que durant la famosa batalla de Montjuïc, la fosca de la nit va sorprendre els lluitadors en plena brega. Com que no hi havia energia elèctrica, els escamots catalans van acordar la contrasenya «setze» per saber de quin bàndol eren. De resultes d'aquesta contrasenya, aquest numeral esdevingué el nucli embrionari de la primera versió de l'embarbussament català més famós: «Setze jutges mengen fetge d'un penjat; setze jutges n'han menjat».

Dites tòpiques o refranys geogràfics

Diu Valeri Serra i Boldú a les 'Paraules proemials a Geografia Popular', dins l'Arxiu de Tradicions Populars, I (1928):

Dins el llenguatge, ben sovint brollen frases o parèmies que es refereixen a un subjecte, a una casa, a un carrer, a un poble, a una regió o a una col·lectivitat encara més gran, de vegades per a cantar o ponderar-ne les seves qualitats; altres vegades per a remembrar-ne un fet llegendari o històric.

Fixant-nos en les que tenim arreplegades, de caràcter tòpic, referents a persones i a pobles, muntanyes, rius, torrents i altres accidents geogràfics, sigui per a dir-ne la situació només, sigui per a posar de manifest llurs condicions, sigui per a dir-ne els fruits que elaboren, etc., ens vingué la idea de publicar-ne una col·lecció ordenada...

L'Arxiu de Tradicions Populars és una publicació periòdica que dirigí Valeri Serra i Boldú entre 1928 i 1935, període en el qual va publicar-ne 7 volums. Cada volum contenia articles de diferents col·laboradors agrupats en 4 apartats generals:

1. Demofilologia o literatura oral
2. Etologia o costums
3. Pistologia o creences i supersticions
4. Noticiari

En l'apartat de demofilologia és on s'encabien els treballs paremiològics, principalment aportacions dels seus col·laboradors per a la geografia popular i articles de més pes i molta més concreció de Joan Amades, Sebastià Farnés o Aureli Capmany, entre molts d'altres.

D'entre les moltes aportacions rebudes, hi destaquen una mena de corrandes o cançons que fan un repàs de malnoms o renoms dels pobladors de diferents indrets. Ja veureu que la frontera entre refrany i cançó, entre paremiologia i rondallística, entre cançoner i refranyer no són gens clares i generalment no es pot abordar un camp sense acabar capbussant-te en l'altre: tot dins la demofilologia o literatura popular.

Així, avui, us volia reproduir una cançó atribuïda a un patró de nau mataroní, que caracteritza les poblacions de gairebé tota la costa catalana. L'he trobada recollida per Joan Amades al llibre Refranys geogràfics, i reproduït per Isabel Gimeno a El llibre dels refranys catalans (1989):

A Alatafulla són valents, foc a la Torredembarra,
a Vilanova boters, a Sitges en són gitanes,
a Castelldefels són grocs i a Barcelona són dames.
Al Besòs són passacolls, Badalona pany de tàpia,
a Montgat són calciners, venen la calç a fornades.
A Alella són cargolers quan els cargols treuen banya.
Al Masnou són palangrers que no perden mai calada,
a Tiana males cares, a Premià són gafarrons
i a Vilassar pengen ases; a Cabrils en són gentils
i a Cabrera vint-i-un ase. A Argentona moliners
que el treballar no els agrada. A Mataró caps de bou
les senyores són bissarres. A Llavaneres nansers,
Caldes s'emporta la palma, a Arenys en són vaixellers
dels que van a l'altra banda; a Canet són figueters,
a Sant Pol són gent de manta, a Calella són cadells.
a Pineda tots són nyerros, a Malgrat són peix fregit,
jurioles a la brasa. A Blanes són flassaders,
paguen el dot amb flassades. A Lloret són caganers
que se caguen a sa platja; a Sant Feliu són tapers
i a Palamós els embarquen. A Begur, coralladors
que corallen a la brama, i els de Pals són arrossers,
mengen l'arròs a llossades. A l'Estartit peix fregit.
A l'Escala n'és mal port pel vent de la tramuntana.
A la Pera i a l'Armentera tot són jutges i notaris.
A Empúries n'hi ha un convent que no en volen donar aigua.
A Castelló, vila major, tot són jutges i notaris.
A Roses són gent de rei que tiren bombes i bales.
A Cadaqués tabaquers contrabandistes de fama.
A la Selva són bisers, venen els bisos a cargues.
A LLançà són fumadells, tenen les cases fumades.
A Colera fan bon vi, millor però en fan la garnatxa.
De Portbou, no us dic res, perquè hi ha molt poques cases.
I fins aquí hem arribat fins a la ratlla de França.

I encara una altra cançó marinera, extreta d'un «Butlletí del Centre Excursionista de Gràcia», de l'any 1935 i reproduïda per Sylvia Lagarda-Mata a Goita, camaco! Vale, pagès! (Ed. La Magrana, 1997):

El pare va als sardinals,
que és un ofici de mandra;
bufa, vent de garbí,
vent de popa i mar bonança.
Anirem cap a llevant,
tot a voreta de l'aigua,
tot a voreta del mar,
fins a la ratlla de França.
A Vilanova són boters;
els de Sitges són gitanos;
a Castelldefels són grocs
i a Barcelona, les dames.
Al Besòs són passacolls;
a Badalona, pany de tàpia;
a Montgat són calciners,
venen la calç a fornades.
A Alella són cargolers;
a Tiana, saltamarges;
al Masnou són palangrers
que no perden mai calada.
A Premià són gafarrons;
a Vilassar, penjaases;
genovesos a Cabrils;
a Cabrera, vint-i-un lladres.
A Argentona, traginers,
que el treballar no els agrada;
a Mataró caps-de-bou
de les senyores bizarras.
A Caldetes són nansers;
a Arenys s'emporten la palma;
a Canet són figueters,
i a Sant Pol són gent de manta.
A Calella són cadells;
a Pineda, males cares;
a Malgrat són carboners,
venen el carbó a la platja.
A Blanes són flassaders,
paguen el dot amb flassades;
a Lloret són gitanets,
i a Tossa la bona mossa.
A Sant Feliu són ganxons,
Palamós i la Vall d'Aro;
Palafrugell, peix fregit,
julioles a la brasa.
A Begur són bacanarts
que coralen a la brama;
els de Pals són arrossers,
mengen l'arròs a llossades.
A l'Estartit, fangadors
que fanguen tota la plana,
i l'Escala és un mal port
pel vent de la tramuntana.
A Sant Pere Pescador
tots són jutges i notaris;
a Roses són gent del Rei,
que tiren bombes i bales.
A Cadaqués, tabaquers,
contrabandistes de fama.
Port de la Selva i Llançà,
són a la ratlla de França.
Cançoneta qui t'ha fet?,
qui t'ha fet, qui t'ha dictada?
Un pilot de Mataró
que té la cara ratada,
un dia de vent del sud,
allà al Canal de les Dames.

Com podeu veure l'imaginari popular no té deturador quan ha d'empescar-se-les per anomenar els veïns i fer-ne burla.

En nous articles aniré recollint altres perles de la geografia popular.

Per cert! Us en recordeu que tenia un dubte paremiològic? Feu-me un cop de mà, va, i digueu-me quin sentit té per a vosaltres l'expressió haver-hi més dies que llonganisses.

Refranys geogràfics

També s'anomenen dites tòpiques i són un dels apartats de la paremiologia més recursiu i productiu: són les expressions referides als diferents pobles i persones. N’hi ha de llocs i llogarrets. Pocs pobles se n’escapen.

Suposo que la mateixa condició humana fa que molt sovint aquestes parèmies siguin de caire vexatori o fins i tot insultant. I curiosament, és habitual que trobem la mateixa dita referida a diferents pobles, sobretot en el cas de les dites difamatòries i poc decoroses amb la qualitat de les persones d'algun lloc en concret: s'exporta la dita, tot canviant-ne el nom de procedència. Però també poden servir per cantar les meravelles d’algun lloc, com si d’un eslògan turístic es tractés.

A més, no són un apartat exclusiu dels refranys, perquè sovint es barregen amb corrandes i altres peces musicals populars i tampoc podem descartar la "rima fàcil" o rodolí, que sovint ha fet fortuna i ha originat moltes d'aquestes dites tòpiques.

Finalment, voldria destacar que moltes d'aquestes dites fan referència a personatges més o menys famosos o populars que han fet forrolla en l'imaginari popular i, encara que ara ens resulti gairebé impossible saber qui era aquell personatge, en el seu moment van destacar per alguna qualitat excepcional o per alguna pífia monumental.

He cercat els refranys geogràfics referits als pobles del Vallès (Oriental, preferiblement) i el resultat ha estat prou divers i positiu. Com podreu veure, a més de l'arxifamós Com el Vallès no hi ha res (que podríem acompanyar d'algunes altres sentències, com ara A muntanya són cap-grossos, al Vallès són encantats, i a Sant Feliu de Codines n'hi ha alguns de barrejats, Al Vallès, tot hi és; a Marina tot s'inclina, Boira del Vallès no té malícia, Si Montnegre porta capell, Vallès no et fiïs d'ell, Llenya d'alzina, vi de Mausia, xeixa del Vallès i moltó del Penedès o Trons a Mallorca, aigua del Vallès) són força prolífiques les dites tòpiques sobre pobles vallesans:

. A Arbúcies són gent d'astúcies, a Breda tenen mala art, a Sant Celoni, dimonis, i a Hostalric són cremats.
. A Cardedeu els dentistes engreixeu.
. A Castellar del Vallès, ni dona ni res.
. A Centelles són boniques, a Sant Quirze no ho són tant, a Bertí les morenetes i a Riells la flor del ram.
. A Fogars, putes o lladres.
. A Granollers, el sol hi neix.
. A l'Ametlla del Vallès, s'hi troba bé qui no hi és.
. A la muntanya de Mollet, val més dur capa que barret.
. A la Roca, el sol hi toca; a Granollers, el sol hi neix; Vilanova, la flor nova.
. A Martorelles, carboners (la gent es guanyava la vida fent de boscater o carboner. N'hi havia molts).
. A més a més, no hi ha terra com Granollers ni ciutat com Barcelona.
. A més a més, no hi ha terra com Granollers, i per millor, la de Mataró, i per no haver de fer res, la de Montornès.
. A Mollet ballen amb les calces a la mà.
. A Montbui fan les sopes en una campana (ironia per la grandària de les campanes d'aquesta població).
. A Montmeló, carbassots.
. A Montornès, manlleven coses i no tornen res.
. A Sant Celoni són de la pell del dimoni.
. A Sant Celoni venen oli, a Cardona venen sal, a Sant Feliu el vinagre i a Caldes fan l'enciam.
. A Sant Celoni, venen oli.
. A Terrassa, mala raça; a Sabadell, mala pell, i a Granollers us prenen els diners.
. A Vallromanes, toquen les campanes.
. A Vallromanes, esquelles en lloc de campanes.
. A Vallromanes, romanins, i a la Roca escorxen pins.
. Aiguafreda, aiguafregits.
. Així ballen a Mollet.
. Anem a Sant Cugat del Vallès, que molts en parlen i no saben on és.
. Budallers de Sant Celoni són pitjors que luterans, van ficar foc a l'església per cremar la barba dels sants.
. Cabanyes, Martorelles i Sant Fost, tres parròquies dintre un bosc (o Reixac, Martorelles i Sant Fost, tres parròquies dins un bosc).
. Com el ferrer de Montmeló, que quan tenia ferro no tenia carbó.
. Com el graller de Montornès, que li donaven un sou perquè toqués i cent perquè callés.
. Déu ens lliuri del dimoni i del Ramis de Sant Celoni.
. El poble de Montornès, molts l'anomenen i no saben on és.
. El sastre de Campins, cosia de franc i encara hi posava el fil.
. El tastador de la Garriga, que es bevia el vi i deia que era aigua.
. Els de Campins, dels diables són cosins.
. Els de Riells van a capgirells.
. Fer com la gent de Mollet, que duen la camisa més llarga que el fasset.
. Granollers és el graner del Vallès.
. Granollers és l'esparver del Vallès.
. Les noies de Montmeló porten les mitges al garró.
. Parlant del Vallès, porc i blat i de dona cap.
. Pel camí de Granollers, qui no camina perd els diners.
. Per a no haver de fer res, Montornès.
. Sant Celoni, prop d'Arbúcies, dotze cases, tretze bruixes.
. Sant Celoni, són de la pell del dimoni.
. Sant Celoni, venen oli.
. Santa Eulàlia de Ronçana, voltada de presseguers, els fadrins no fan ballades perquè no tenen diners.
. Si el Vallès fos un ou, el rovell fora a Palou (hi ha un equivalent en francès: si la France éstoit un oeuf, Saintonge en seroit le moyeut) (que tant pot fer referència a la situació geogràfica central, com per destacar-ne la qualitat. Altres refranys, ho canvien per Palau, suposo que referit a Palau-solità i Plegamans).

El Montseny és referència obligada a la comarca i en condiciona ostensiblement l'orografia i la meteorologia. Són constants les referències meteorològiques que el refranyer li dedica, la qual cosa ens fa pensar que, a pagès, sempre l'hi han tingut posat un ull a sobre per preveure quin temps farà:
. El Montseny com més blanqueja més bogeja.
. El Montseny florit (nevat), pluja (o fred) a la Plana de Vic (sembla que per la variació de les condicions climàtiques, avui en dia ja no és cert).
. Mentre vegis neu al Montseny no podis el cep.
. Montseny ferrat, mal temps.
. Montseny tapat, aigua aviat.
. Montseny: per l'abril la múrgula gentil.
. Quan el Montseny fa capell, no et fiïs d'ell (tapat amb núvols).
. Quan el Montseny fuma, aigua segura (ho diuen a Malgrat de Mar, quan de la muntanya surt com un fum de boira).
. Quan el Montseny se serra, pluja en aquesta terra (amb els núvols serrats a la muntanya).
. Quan lo Montseny té caputxa, lo migjorn punxa (vol dir que el vent de migjorn entra amb força).
. Si al Montseny els núvols vénen i se'n van, senyal de mort.
. Si les cabres pasturen al Montseny, plourà (cal canviar cabres per núvols).

I no oblidem què diu el refranyer de les millors muntanyes de Catalunya: Quatre monts té Catalunya, quatre monts sants i sagrats: el Montseny, el Montsant, el Montsec i el Montserrat.

També, com a curiositat, voldria destacar un embarbussament (paraules o frases que fan de mal pronunciar i que se solen proposar com a joc) sobre la Garriga:
En Garrigosa, carregat de garrons, rosega cigarros rebregats, regalats pels esguerrats de la Garriga, quan amb regadores reguen els graons de la grota cigarrera; rebreguen gorres grogues, i roseguen guimbarros i rosegons arrossegats pels toscs reguerots i regueres.

I voldria acabar amb una fòrmula de brindis molt gastada per aquestes llars, que fa referència a tres pobles vallesans i que és paral·lel al castellà Arriba, abajo, al centro y a dentro: Corró d'Amunt, Corró d'Avall, Campins i cap endins.

Salut i fins a la pròxima!