Qüestionaris de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya (AEFC)

El 26 de maig de 2021 escric a Lluís Calvo Calvo, antropòleg i historiador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) preguntant-li per la situació dels qüestionaris de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya (AEFC), unes enquestes que es van fer entre 1915 i 1968 sobre les diverses manifestacions de la cultura tradicional i folklòrica de Catalunya.

Tot aquest fons va passar a la Institució Milà i Fontanals d’Investigació en Humanitats, dependent del CSIC, a través del fons de Tomàs Carreras i Artau, qui, juntament amb el seu germà Joaquim (i d’altres), van dinamitzar i gestionar aquest arxiu. Per ell sé que aquest fons està digitalitzat a SIMURG, Fondos digitalizados del CSIC i em diuen que gairebé hi són totes les fitxes dels qüestionaris.

Aquest arxiu pretenia recollir i sistematitzar, a través de diferents qüestionaris, les diverses manifestacions de la cultura tradicional de Catalunya. Així, una bona part d’aquests qüestionaris eren dedicats a recollir parèmies, adagis, frases fetes, exclamacions, renoms o comparances entre molts d’altres materials folklòrics. En concret, dels 22 qüestionaris, el qüestionari 1, elaborat principalment per Sebastià Farnés, era sobre el fons paremiològic català. Però també el 7 era sobre expressions lingüístiques i poem espigolar moltes expressions en els qüestionaris sobre el cicle de la vida (3, 8, 12 i 14), geografia humana (15), anatomia i medicina populars (16, 19, 20, 21 i 22), fenòmens atmosfèrics (2) o festes religioses, mites i llegendes (11 i 12), entre d’altres.

Els informants són ben diversos i de formació també ben diversificada: capellans de pobles, prohoms de la burgesia i també gent anònima, sense cap formació específica. Això sí, d’entre els col·laboradors hi podem trobar personatges de renom en la història del folklore català, com Joan Amades, Sebastià Farnés, Irene Rocas, Antoni Bulbena, Francesc Camps i Mercadal (de Menorca), etc.

Els estudis d’aquest fons parlen d’uns 22.000 refranys recollits en aquests qüestionaris. Després del buidatge bastant sistemàtic dels qüestionaris que he pogut localitzar a través de cerques documents de catalogació a SIMURG, n’he arribat a extreure gairebé 18.000, de contingut i qualitat molt diversa i variada.

Crec que és un fons molt important, que cal tenir en compte, perquè és una radiografia extensa de l’estat de la llengua i de la fraseologia en una franja de temps molt determinada: principalment les dècades dels anys deu i vint del segle XX.

A partir de l’actualització d’agost de 2023 de la Paremiologia catalana comparada digital (PCCD), es podran veure els resultats en context d’aquest material amb la resta de fonts buidades en l’eina. A la PCCD, en aquests moments, hi ha gairebé 560.000 registres classificats en vora 58.000 paremiotipus diferents (un paremiotipus és l’expressió figurada que hem pres com a estàndard o principal d’un grapat de variants formals que, en el fons, volen dir el mateix, amb matisos).

Una de les intencions de la PCCD és poder fer aflorar materials inèdits o de difícil consulta com a fonts fraseològiques en contrast amb altres fonts més accessibles.

Aquest no és l’únic fons inèdit que hem incorporat, sinó que, a poc a poc, a mida que els podem anar convertint en registres digitals, apareixen noves fonts en els resultats de les cerques.

Dades de referència de la digitalització de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya:

Localització: Arxiu de la Institució Milà i Fontanals (IMF-CSIC). Barcelona.

Títol: Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya (AEFC).

Signatura: AMF/AEFC.

Dates: 1915-1968.

Extensió: 146 caixes, 2 carpetes i 38 calaixos de fitxes: 24,5 m lineals.

 

http://simurg.bibliotecas.csic.es/view/990001411080304201/17/

Joan Amades, 191u: Recull de refranys, cançonetes, dites, etc., entorn el temps.

Qüestionaris de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya Qüestionari 2. Folklore dels fenòmens afmosfèrichs - AMF/AEFC/0201/0001

http://simurg.bibliotecas.csic.es/view/990001433520304201/3/

Ariet i Domingo, Antoni, 1926: Refranys.

Qüestionaris de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya Qüestionari 1. Corpus paremiològic català - AMF/AEFC/0103/0019

http://simurg.bibliotecas.csic.es/view/990001435010304201/88/

Artigues i Sirvent, Ramon, 1921-22: Adagis.

Qüestionaris de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya Qüestionari 1. Corpus paremiològic català - AMF/AEFC/0102/0064

Ausellé i Rigau, Joaquim, 1918-19: Dites populars.

Qüestionaris de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya Qüestionari 1. Corpus paremiològic català - AMF/AEFC/0103/0021

http://simurg.bibliotecas.csic.es/view/1362720

Balcells Mariné, Salvador, 1917-18: Motius i comparances.

Qüestionaris de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya Qüestionari 6. Qualitats mentals del poble català: trets característics i sancions populars: motius, “àlias”, mals noms, penjaments, vituperis, etc. - AMF/AEFC/0602/0013

http://simurg.bibliotecas.csic.es/view/990001435020304201/7/

Bosch Comellas, Xavier, 1921-22: Refrans i dites.

Qüestionaris de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya Qüestionari 1. Corpus paremiològic català - AMF/AEFC/0102/0065

http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/image/990001435030304201/49/

Camí, Modest, 1916-17: Dites, modismes, giros i mots fets presos de la boca del poble.

Qüestionaris de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya Qüestionari 1. Corpus paremiològic català - AMF/AEFC/0102/0066

http://simurg.bibliotecas.csic.es/view/1361914

Capdevila, Sanç, 1916-17: Termes de comparacions populars usades a S. Marti de Maldà.

Qüestionaris de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya Qüestionari 7. Qualitats mentals del poble català: comparances populars - AMF/AEFC/0705/0026

http://simurg.bibliotecas.csic.es/view/990001411360304201/3/

Carreras y Artau, Joaquín, 1917: Algunes respostes al Qüestionari dels fenómens atmosférics.

Qüestionaris de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya Qüestionari 2. Folklore dels fenòmens afmosfèrichs - AMF/AEFC/0201/0017

http://simurg.bibliotecas.csic.es/view/990001433940304201/17/

Carreras y Artau, Tomás, 1926: Dites, refranys, crits.

Qüestionaris de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya Qüestionari 1. Corpus paremiològic català - AMF/AEFC/0103/0029

Internet: exemplaritzar els avantatges

Les obres, s'han d'oferir en paper o en línia?

Pregunta que permet moltes reflexions i sobre la qual podríem parlar i parlar, discutir i teoritzar sense arribar, potser, a cap punt de consens.

Depèn. És clar.

I jo us ho plantejaré des del meu perfil i des de la meva obra a través d'un exemple prou clar, espero.

D'entrada, una obra que en successives reedicions ampliï els continguts té molt a guanyat si es presenta en línia que si es fa en paper. Perquè obligues a desestimar edicions antigues i que qui vulgui llegir la darrera versió compri i recompri una mateixa obra. Una bicoca per a editors i autors, però una sagnia injustificable per als lectors potencials.

Això seria així de senzill si les obres en línia tinguessin garantits uns ingressos per visita o per descàrrega. Que no és el cas actual.

Per tant, el camí ideal fóra trobar la línia de negoci en línia que permetés consultar en cada moment els materials actualitzats sense el sobrecost de pagar cada vegada l'obra, però amb la possibilitat que l'autor pogués cobrar per la feina feta.

És clar que a tots ens agrada poder disposar gratuïtament dels continguts que ens agraden. Ja siguin llibres, música, pel·lícules, fotografies, programes... Però tot té un cost de creació que els autors haurien de poder obtenir per la feina creativa desenvolupada. Si no, tots ens dedicarem a copiar, però cada cop seran menys els qui generin obra. Mal camí.

I el camí tampoc són les taxes indiscriminades, obscures i línials que s'apliquen amb determinats cànons, que tots coneixem. Cal trobar un altre camí.

I l'exemple.

Al novembre del 2007, obro una primera fitxa incipient al refranyer català-castellà sobre equivalents entre l'expressió castellana «Como el perro del hortelano, que ni come ni deja comer», amb un equivalent català trobat en un recull de 1992 de Josep Bellmunt i Figueras sobre Refranys de la Vall d'Aran: «Com el gos capat, que no pot ni vol deixar fer».

Si entreu ara a la fitxa del refranyer, veureu que hi ha una vintena de versions diferents en català i quatre equivalents castellans de fonts diverses, a banda d'explicacions aplicades a aquesta parèmia de tres fonts distintes i una nova fitxa sobre l'origen de l'etimologia de l'expressió recollida del Refranyer isòpic de Joan Amades (1935).

O sigui que d'una connexió entre dos refranys semblants hem acabat trobant una documentació extensa i concreta que vincula la parèmia amb la tradició faulística clàssica.

Avantatges de tenir el refranyer en línia i no pas en paper. Avantatges per als lectors. De moment, jo només em quedo amb la satisfacció de l'obra compartida.

Noms predestinats i connexions casuals

Avui, casualment (o no), m'he retrobat amb el programa Connexions que presentava la Mari Pau Huguet a TV3 cap als anys 2001 i 2002. Bona cosa que, passats els anys, segueixi accessible la informació d'un programa concret.

Per als qui no hàgiu vist mai aquest programa era el típic programa d'algú que pregunta i algú que sap la resposta i li respon. El feien durant els matins feiners i contactaven (connexions) telefònicament amb aquells experts que els resolien els dubtes que plantejaven els oients.

Jo vaig parlar alguns cops amb el Crisol Tuà, un dels redactors del programa, que em consultava quan tenien algun dubte sobre l'origen de frases fetes o refranys.

Sempre em vaig resistir a fer les participacions en directe, perquè era en horari laboral i no ho trobava escaient. Llavors li enviava un correu amb la investigació i les conclusions finals i ho llegien al programa.

De fet, els vaig ajudar en un parell d'ocasions, quan preguntaven l'origen de la frase feta anar xino-xano i no arribar la sang al riu.

Sempre li deia que trobar les etimologies de les expressions paremiològiques era molt complex, perquè sovint s'ha perdut el context que va generar l'expressió: només ha pervingut l'expressió amb un sentit no sempre fidel a l'origen proverbial.

Bé, també mirarem de posar-hi remei a aquesta llacuna de materials paremiològics disponibles en xarxa, però tot arribarà.

L'altra cosa que m'ha sorprès gratament ha estat que hi conserven també les aportacions que Màrius Serra feia en el programa, a partir de l'enigmística i els jocs ludolingüístics a què ens té acostumats: les col·leccions del mes.

Així, la col·lecció d'octubre de 2002, era els Noms predestinats: persones el nom de les quals té a veure amb la seva activitat.

Així, apareixen Josep Campreciós, exencarregat de la gespa del Camp Nou; Jordi Follia, director General de Carreteres; Jordi Peix, exdirector general de Medi Natural; Inés Sastre, model; Joan Caball, coordinador nacional d'Unió de Pagesos; Àngel Sala, director del Festival de Cinema de Sitges; Pere Mata, nom del Centre Psiquiàtric de Reus; Salvador Pi, mestre jardiner, o Joaquim Fort, casteller dels castellers de Barcelona, entre d'altres.

I això m'ha permès connectar amb un article que vaig escriure fa poc, sobre el predeterminisme del meu cognom (Pàmies) amb el fet que m'hagi especialitzat en paremiologia, la ciència que estudia les parèmies.

Com deia, estic acomplint el meu destí.

Re, re, re...

L'altre dia, a La paraula del dia [mp3], Ramon Solsona feia referència al llibre de Pere Verdaguer, Diccionari de renecs i paraulotes (Editorial El Trabucaire, Perpinyà, 1999).

I en un moment concret, apuntava que el català té tendència a posar èmfasi en un insult o renec, afegint-li un re- de duplicació o repetició al davant i així surten els recarall, recollons!,redefotre!, redéu!, reflic!, refotre!, reïra de Déu!, rellamp!, remaleït, renom!, renoi!... i tants d'altres que no poso per no allargar-me gaire.

Em va fer molta gràcia l'exposició, em va alegrar recordar el magnífic llibre de Pere Verdaguer, de lectura sorprenent i curiosa i em va connectar amb el renom que alguns, de manera benintencionada i divertida, m'han posat per la meva dèria paremiològica: parèmies.

Sempre he cregut que el nom fa la cosa i que mai és balder decidir el nom d'una criatura. Quan la bategem, d'alguna manera l'estem predeterminant.

I segur que jo, amb el cognom Pàmies a les esquenes de sempre, no podia fer altra cosa que dedicar-me a les parèmies. Estic acomplint el meu destí.

---

Nota: La imatge està treta de la Filoxarxa.