Dia catosfèric de l’enigma i l’endevinalla: Homenatge Mac McAbeu

Dibuix de la Carme Rosanas

Avui en McAbeu fa anys. I a la catosfera ens hem conxorxat per fer-li un petit homenatge. A ell i a l'enigmística. En Mac porta una colla d'anys oferint-nos cada dia un enigma, una endevinalla, un joc... Persistent, intel·ligent, sagaç... i generós. Ha estat en totes les mogudes hagudes i per haver, a banda de les que ell mateix ha perpetrat.

No oblidaré mai la seva genial participació en la presentació dels 10 refranys més populars del Top ten dels refranys catalans. Un joc en el qual vau poder intentar endevinar quins eren els 10 refranys escollits poques hores abans que sortissin publicats. La seva intervenció va ser providencial i va fer molt més vistosa la presentació de llarg dels resultats d'aquella enquesta.

Com a regal d'aniversari, he volgut recordar una obra que segur que ell ja té, coneix i remena. És una de les meves petites joies a la biblioteca: Enigmística popular, de Valeri Serra i Boldú (Editorial Políglota, Barcelona, 1922), dins  «Minerva, primera sèrie, Col·lecció popular dels coneixements indispensables, núm. XXXVI».

És el principal l'antecedent en català sobre enigmística, del qual també en parla sovint en Màrius Serra, el gran mag del gènere.

Per molts anys, McAbeu!

Noms predestinats i connexions casuals

Avui, casualment (o no), m'he retrobat amb el programa Connexions que presentava la Mari Pau Huguet a TV3 cap als anys 2001 i 2002. Bona cosa que, passats els anys, segueixi accessible la informació d'un programa concret.

Per als qui no hàgiu vist mai aquest programa era el típic programa d'algú que pregunta i algú que sap la resposta i li respon. El feien durant els matins feiners i contactaven (connexions) telefònicament amb aquells experts que els resolien els dubtes que plantejaven els oients.

Jo vaig parlar alguns cops amb el Crisol Tuà, un dels redactors del programa, que em consultava quan tenien algun dubte sobre l'origen de frases fetes o refranys.

Sempre em vaig resistir a fer les participacions en directe, perquè era en horari laboral i no ho trobava escaient. Llavors li enviava un correu amb la investigació i les conclusions finals i ho llegien al programa.

De fet, els vaig ajudar en un parell d'ocasions, quan preguntaven l'origen de la frase feta anar xino-xano i no arribar la sang al riu.

Sempre li deia que trobar les etimologies de les expressions paremiològiques era molt complex, perquè sovint s'ha perdut el context que va generar l'expressió: només ha pervingut l'expressió amb un sentit no sempre fidel a l'origen proverbial.

Bé, també mirarem de posar-hi remei a aquesta llacuna de materials paremiològics disponibles en xarxa, però tot arribarà.

L'altra cosa que m'ha sorprès gratament ha estat que hi conserven també les aportacions que Màrius Serra feia en el programa, a partir de l'enigmística i els jocs ludolingüístics a què ens té acostumats: les col·leccions del mes.

Així, la col·lecció d'octubre de 2002, era els Noms predestinats: persones el nom de les quals té a veure amb la seva activitat.

Així, apareixen Josep Campreciós, exencarregat de la gespa del Camp Nou; Jordi Follia, director General de Carreteres; Jordi Peix, exdirector general de Medi Natural; Inés Sastre, model; Joan Caball, coordinador nacional d'Unió de Pagesos; Àngel Sala, director del Festival de Cinema de Sitges; Pere Mata, nom del Centre Psiquiàtric de Reus; Salvador Pi, mestre jardiner, o Joaquim Fort, casteller dels castellers de Barcelona, entre d'altres.

I això m'ha permès connectar amb un article que vaig escriure fa poc, sobre el predeterminisme del meu cognom (Pàmies) amb el fet que m'hagi especialitzat en paremiologia, la ciència que estudia les parèmies.

Com deia, estic acomplint el meu destí.

Xitgoleps, zidgolep o xibòlet

Quan vaig fer l'article sobre el mot xitgolep, ja vaig veure que hi havia determinades inconcrecions i balls fonètics en el nom i la seva transcripció. Però em va resultar molt complicat trobar-ne prou dades per desencallar el trellat.

Jo vaig treballar amb la font més antiga on ho vaig trobar, Joan Amades en un article que escriu a l'Arxiu de Tradicions Populars, I (1928), que es diu Jocs de paraules i on fa un repàs de diferents mecanismes lúdics de la llengua. Les dades que ens dóna Amades són interessants, però bastant inconcretes i incertes. Us remeto a la transcripció que en vaig fer en aquell article.

Em sobta veure que Màrius Serra, en el seu Manual d'Enigmística (Barcelona, Ed. Columna, 1991), i en un article del seu blog d'enigmística amb el recull dels seus articles publicats al «Suplement Cultura» del diari 'AVUI' des de 1989 fins a 2007, remetent-se també a Amades, fa servir el terme zidgolep. Ell fa referència a una altra obra d'Amades, Números meravellosos, que en aquell moment no podia consultar.

Ara ja sí i us en dono la referència i la transcripció.

El mot setze és de difícil pronunciació pels no catalans i ha estat generalment acceptat com el nostre zidgolep, això és, com la paraula que inclou tota la gràcia fonètica i pronunciativa del nostre llenguatge impossible de pronunciar amb tota propietat pels que no són catalans. El mot zidgolep és aplicat a la paraula típica que encarna tota la gràcia i la personalitat del llenguatge quant a la seva pronúncia i que es creu que no pot ésser tan perfectament pronunciada per ningú que no sigui de la mateixa llengua. Els zidgoleps són comuns a tots els països i a cada llenguatge el seu, el mot significa blat en una llengua oriental, i segons conta la tradició, en una gran batalla entre els troians i els sibarites, aquests darrers van perdre, i el seu exèrcit restà completament desfet; per fefecte de la brega els uns i els altres s'havien barrejat, i com que eren de la mateixa raça i parlaven la mateixa llengua era una mica difícil la identificació d'amics i enemics, i els sibarites van fer passar tota la barreja de l'exèrcit per un reducte, on en passar era exigit a tot soldat de pronunciar el mot zidgolep, que en sibarita significa blat, i que si bé els troians sabien ben dir, no hi donaven l'entonació pròpia d'aquells, i el qui per l'entonació va deixar entendre que no era sibarita, fou impietosament degollat.
La llegenda dóna al nostre "setze" un significat semblant durant la famosa batalla de Montjuíc, ocorreguda durant la Guerra dels segadors. La fosca de la nit va sorprendre els lluitadors en plena brega, i no podent identificar els uns dels altres, en trobar-se els grups els era reclamat de pronunciar el mot "setze" per a saber de quina banda era.
Fins al començament del segle passat només era usat com a zidgolep senzillament el mot setze, però aleshores es va augmentar la cosa amb alguns mots de pronúncia difícil per un no català, fent-se la coneguda frase:

"Setze jutges

mengen fetge

d'un penjat;

setze jutges

n'han menjat."

El zidgolep dels valencians és el número vuit.

Joan Amades (1930): Números meravellosos. Ed. Selecta (Barcelona). primera edició, 1982. Col·lecció "El tresor popular de Catalunya", núm. 7. Pàg. 214-216.

Tot em fa pensar en una transcripció d'un mot estranger amb diferents versions. Per això no trobo referències a Google.

Per mediació del meu col·lega lexicògraf Joan Puigmalet, Serra li apunta que en realitat no és ni xitgoleps, ni zidgolep, sinò xibòlet, d'acord amb la transcripció d'un terme hebreu que apareix en un paratge de la Bíblia.

Per tant, aquesta font incerta que Amades no detalla és un relat bíblic força conegut, recollit al Llibre dels Jutges, 12:5-6: el conflicte dels efraïmites amb Jeftè.

Reproduït de la Bíblia a Internet:

Conflicte dels efraïmites amb Jeftè

12

1 Els efraïmites es van aplegar i travessaren el Jordà en direcció a Safon. I anaren a dir a Jeftè:

--Per què has passat la frontera dels ammonites i els has atacat, sense cridar-nos perquè vinguéssim amb tu? Calarem foc a casa teva amb tu a dins!

2 Jeftè els va replicar:

--El meu poble i jo teníem un gran conflicte amb els ammonites; jo us vaig demanar auxili, però vosaltres no em vau alliberar del seu poder. 3 En veure que no veníeu a salvar-me, vaig arriscar la meva vida: vaig passar la frontera dels ammonites, i el Senyor els va posar a les meves mans. Així, doncs, per què heu vingut avui a atacar-me?

4 Jeftè va mobilitzar llavors tots els homes de Galaad i atacà els efraïmites. Els galaadites van derrotar els efraïmites, que els acusaven d'haver desertat d'Efraïm per passar-se a Manassès. 5 Els galaadites van ocupar els guals del Jordà, en direcció a Efraïm. I quan un efraïmita fugitiu els demanava que el deixessin passar, li preguntaven:

--Ets d'Efraïm?

Si contestava que no, 6 li demanaven que digués «xibòlet», però ell deia «sibòlet», perquè no sabia pronunciar-ho correctament. Aleshores l'agafaven i el degollaven vora els guals del Jordà. En aquella ocasió van morir quaranta-dos mil efraïmites.

7 Jeftè, el galaadita, va ser jutge d'Israel durant sis anys. Quan va morir, l'enterraren a la seva vila natal, a Sefé de Galaad.

Antoni Llull Martí, en Els perills d'una pronunciació inadequada en fa una narració molt aclaridora del passatge, que us reprodueixo també:

[...] Però la història registra casos d’efectes més greus, fins i tot de persones que perderen la vida per no ésser capaços de pronunciar un mot d’una determinada manera. Em sembla que el més conegut, és el que ens conta la Bíblia al Llibre dels Jutges, capítol 12.

Era el temps en què l’antic estat d’Israel encara no estava constituït, i per qüestions d’hegemonia en la projectada formació del nou regne, s’havia mogut una guerra entre la tribu d’Efraïm i la de Galaad. Uns i altres parlaven la mateixa llengua, però amb algunes diferències dialectals, i just acabada una batalla en la que els primers hi foren derrotats, els galaadites comandats per Jeftè, home cruel que anava a la seva sense contemplacions per a ningú, havien ocupat els guals del riu Jordà, que passava a ran del camp on havia tingut lloc aquella lluita fratricida, i quan, fugint de la desfeta, hi arribava un dels vençuts per intentar travessar-lo, li demanaven: “Ets efraïmita?” I aquell, com es pot suposar, responia “no”, i aleshores, els guardians del gual, per comprovar si deia la veritat, li manaven que digués xibòlet, mot hebreu que significa 'espiga' i també 'corrent d’un riu'. Com que aquell desgraciat, en el seu parlar deia sibòlet, talment l’amollava, sense malpensar-se o per pura incapa- citat de girar la llengua, i aquesta pronúncia el descobria com a pertanyent al poble enemic, i tot seguit aquells guardians del pas el degollaven.

No sabem quants en moriren, d’aquells desgra- ciats, descoberts per l’enginyosa i perversa estra- tagema lingüística, però el mateix passatge bíblic ens informa que foren quaranta-dos mil els homes d’Efraïm que en aquella ocasió caigueren. Els executats a la vora del riu possiblement no passa- ren d’alguns centenars, però mireu si ho pot ésser important pronunciar una paraula com pertoca! Avui en dia, aquell mot fatídic, xibòlet transcrit a la llengua anglesa amb la forma Shibolet és usual a Israel com a nom de nenes nascudes durant el Shavuot, la festa de la collita.

N'he buscat també els equivalents en castellà (schibboleth, sibbólet, shibólet o shiboleth, segons les fonts), anglès (shibboleth) i francès (chibboleth o schibboleth, segons les fonts) per poder-ho afegir al Vocabulari de paremiologia i a l'Enciclopèdia paremiològica.

Davant la variació per al castellà, prenc el terme que apareix a la Wikipèdia: schibboleth.

El terme ha acabat servint com a contrasenya o sant i senya, indicatiu de qualsevol ús de la llengua que denoti l'origen social o regional d'una persona o clau que permet identificar els membres d'un grup.

Falses etimologies o etimologies populars

L'Etimologia és una ciència que estudia l'origen dels mots. I al seu costat, d'antic, quan no se sabia del cert l'origen d'un mot, van néixer també les etimologies populars o falses etimologies, que consisteixen en relacionar dues formes que, sense tenir identitat d'origen, posseeixen una certa similitud formal.

Cada vegada més, i especialment en l'àmbit que ens ocupa, ni les ciències són exactes, ni monolíticament pures (a les ciències pures, sense anar més lluny, els cal la lletra per ser expressades i les lletres pures necessiten els nombres per expressar-se amb ordre) ni hi ha cap disciplina que pugui estudiar-se aïllada d'altres sabers. Per això actualment parlem de disciplines aplicades i d'estudis transversals i multidisciplinars.

Si ho vulguéssim adscriure dins d'algun àmbit de saber, sens dubte ho faria en l'àmbit de la ludolingüística, dins l'enigmística.

Màrius Serra, al Manual d'enigmística (1991) [Barcelona: Columna Edicions] diu de les falses etimologies:

La ciència etimològica no ha estat mai una ciència exacta. Els especuladors conscients i inconscients dels orígens dels mots han creat tota una literatura paraetimològica que, en alguns casos, ha assolit una gran popularitat, sobretot en el cas dels neologismes. [...] Quan la ciència etimològica queda de banda i neix la pura especulació, moltes vegades a partir dels mateixos mecanismes que defineixen els jocs enigmístics, podem parlar de falses etimologies. Llavors l'objecte de la recerca es desplaça de la veritat a la bellesa o l'enginy.

Un magnífic antecedent català de les falses etimologies: Josep Maria Espinàs va publicar el 1984 el Diccionari català de falses etimologies [Barcelona: Edicions 62], amb perles com la que ens recorda també Serra, fent referència a una entrevista a Espinàs a la revista de Mots encreuats "...Més":

Diu que la idea li vingué de recordar un joc popular sobre l'origen del mot "ambulància". Resulta que les primeres eren de la marca italiana Lancia i la gent deia que l'havien vingut a buscar "amb un Lancia".

I el que sembla ben clar és que en aquestes falses etimologies s'hi ha de barrejar l'humor, l'enginy i el joc especulatiu. Ens han de fer somriure, han de tenir tremp.

Manllevo, encara, una altra citació a Màrius Serra, per esmentar la falsa etimologia del mot anglès jazz, del qual n'han demanat la paternitat catalana:

També és curiós l'origen imprecís del mot "jazz", que alguns xifren com onomatopeic. Aquí hi ha una teoria genial, defensada per Lluís Urpinell, que especula sobre un origen català basant-se en el fet que Nova Orleans anava ple de prostíbuls regentats per menorquins. Així doncs el "jazz" provindria directament del "jaç" per via intrauterina.

No és pas un tema exhaurit, ni de bon tros. I prova d'això en són uns quants exemples internàutics brillants i de plena actualitat: d'una banda les Desdefinicions amb què Jesús M. Tibau ens delecta setmanalment i el magnífic Base de badades, un petit diccionari ludicofestiu il·lustrat de la llengua catalana.

Acabo amb uns quants exemples més, trets de Verbàlia, a través d'una recensió de Vicenç Pagès Jordà per al portal Girona.com:

Dins la secció de falses etimologies, podem esmentar les aportacions de Josep Maria Espinàs: "clandestí" és el destí de qualsevol clan, l’evangelisme és la doctrina que predica que tots els àngels són de sexe femení, i "tàctic" és un mecanisme de rellotgeria que funciona al revés. Segons Toni Soler la interjecció que cal dirigir als impuntuals és "Vastard!", mentre que la "llengua oficial" és, segons la definició d’Orteu, Perelló i Salvadó, allò que hom troba quan besa el cònjuge.