Internet: exemplaritzar els avantatges

Les obres, s'han d'oferir en paper o en línia?

Pregunta que permet moltes reflexions i sobre la qual podríem parlar i parlar, discutir i teoritzar sense arribar, potser, a cap punt de consens.

Depèn. És clar.

I jo us ho plantejaré des del meu perfil i des de la meva obra a través d'un exemple prou clar, espero.

D'entrada, una obra que en successives reedicions ampliï els continguts té molt a guanyat si es presenta en línia que si es fa en paper. Perquè obligues a desestimar edicions antigues i que qui vulgui llegir la darrera versió compri i recompri una mateixa obra. Una bicoca per a editors i autors, però una sagnia injustificable per als lectors potencials.

Això seria així de senzill si les obres en línia tinguessin garantits uns ingressos per visita o per descàrrega. Que no és el cas actual.

Per tant, el camí ideal fóra trobar la línia de negoci en línia que permetés consultar en cada moment els materials actualitzats sense el sobrecost de pagar cada vegada l'obra, però amb la possibilitat que l'autor pogués cobrar per la feina feta.

És clar que a tots ens agrada poder disposar gratuïtament dels continguts que ens agraden. Ja siguin llibres, música, pel·lícules, fotografies, programes... Però tot té un cost de creació que els autors haurien de poder obtenir per la feina creativa desenvolupada. Si no, tots ens dedicarem a copiar, però cada cop seran menys els qui generin obra. Mal camí.

I el camí tampoc són les taxes indiscriminades, obscures i línials que s'apliquen amb determinats cànons, que tots coneixem. Cal trobar un altre camí.

I l'exemple.

Al novembre del 2007, obro una primera fitxa incipient al refranyer català-castellà sobre equivalents entre l'expressió castellana «Como el perro del hortelano, que ni come ni deja comer», amb un equivalent català trobat en un recull de 1992 de Josep Bellmunt i Figueras sobre Refranys de la Vall d'Aran: «Com el gos capat, que no pot ni vol deixar fer».

Si entreu ara a la fitxa del refranyer, veureu que hi ha una vintena de versions diferents en català i quatre equivalents castellans de fonts diverses, a banda d'explicacions aplicades a aquesta parèmia de tres fonts distintes i una nova fitxa sobre l'origen de l'etimologia de l'expressió recollida del Refranyer isòpic de Joan Amades (1935).

O sigui que d'una connexió entre dos refranys semblants hem acabat trobant una documentació extensa i concreta que vincula la parèmia amb la tradició faulística clàssica.

Avantatges de tenir el refranyer en línia i no pas en paper. Avantatges per als lectors. De moment, jo només em quedo amb la satisfacció de l'obra compartida.

Dues llengües, dues mentalitats

Segur que, per una banda o una altra, us ha arribat un correu electrònic sobre les diferències que hi ha entre el català i el castellà en determinades expressions, amb la lectura que aquestes diferències també marquen una diferència de mentalitat o de pensament.

No vull entrar en raonaments científics, ni lingüístics, però és un correu ben trobat, curiós i que ens arrenca un lleu somriure. Us el reprodueixo tot seguit.

Dues llengües, dues mentalitats

Ells diuen «perro viejo» o «zorro» allà on nosaltres diem «gat vell» i «gata maula».
La sort màxima de la rifa és allà un masculí, «el gordo», i aquí és un femení, «la grossa».
De la dona de sant Josep els espanyols destaquen que sigui «Virgen» i nosaltres que sigui «Mare (de Déu)».
Ells paguen «impuestos», que ve d'«imponer», i nosaltres «contribucions» que ve de «contribuir».
Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns «sinvergüenzas», mentre que els corresponents catalans són, només, uns «poca-vergonyes».
Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen «madera» quan nosaltres toquem «ferro».
Allà celebren cada any «las Navidades» mentre que aquí amb un sol «Nadal» anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un «bon dia» i una «bona nit» cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus múltiples «buenos días» i «buenas noches» diaris.
A Espanya es veu que ho donen tot: «dar besos, abrazos, pena, paseos ...», mentre que als Països Catalans, com tothom sap, donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets: «fer petons, abraçades, pena, un tomb...».
Allà diuen «¡oiga!» quan aquí filem mes prim amb un «escolti!».
Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen «morenos» i nosaltres «rossos», colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.
Mentre ells «hablan» -i ho fan!- aquí «enraonem», és a dir, fem anar la raó -sense èxit, tanmateix.
Allà, per ensenyar alguna cosa a algú, «adiestran», i aquí «ensinistrem». Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la «destra» (dreta) i els altres sobre la «sinistra» (esquerra)...
I així...
Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir, només, sinó d'entendre.
Per això, tots els qui canvien de llengua, a casa, al carrer, a la feina, no únicament canvien de llengua sinó que també canvien de punt de vista.