Noms predestinats i connexions casuals

Avui, casualment (o no), m'he retrobat amb el programa Connexions que presentava la Mari Pau Huguet a TV3 cap als anys 2001 i 2002. Bona cosa que, passats els anys, segueixi accessible la informació d'un programa concret.

Per als qui no hàgiu vist mai aquest programa era el típic programa d'algú que pregunta i algú que sap la resposta i li respon. El feien durant els matins feiners i contactaven (connexions) telefònicament amb aquells experts que els resolien els dubtes que plantejaven els oients.

Jo vaig parlar alguns cops amb el Crisol Tuà, un dels redactors del programa, que em consultava quan tenien algun dubte sobre l'origen de frases fetes o refranys.

Sempre em vaig resistir a fer les participacions en directe, perquè era en horari laboral i no ho trobava escaient. Llavors li enviava un correu amb la investigació i les conclusions finals i ho llegien al programa.

De fet, els vaig ajudar en un parell d'ocasions, quan preguntaven l'origen de la frase feta anar xino-xano i no arribar la sang al riu.

Sempre li deia que trobar les etimologies de les expressions paremiològiques era molt complex, perquè sovint s'ha perdut el context que va generar l'expressió: només ha pervingut l'expressió amb un sentit no sempre fidel a l'origen proverbial.

Bé, també mirarem de posar-hi remei a aquesta llacuna de materials paremiològics disponibles en xarxa, però tot arribarà.

L'altra cosa que m'ha sorprès gratament ha estat que hi conserven també les aportacions que Màrius Serra feia en el programa, a partir de l'enigmística i els jocs ludolingüístics a què ens té acostumats: les col·leccions del mes.

Així, la col·lecció d'octubre de 2002, era els Noms predestinats: persones el nom de les quals té a veure amb la seva activitat.

Així, apareixen Josep Campreciós, exencarregat de la gespa del Camp Nou; Jordi Follia, director General de Carreteres; Jordi Peix, exdirector general de Medi Natural; Inés Sastre, model; Joan Caball, coordinador nacional d'Unió de Pagesos; Àngel Sala, director del Festival de Cinema de Sitges; Pere Mata, nom del Centre Psiquiàtric de Reus; Salvador Pi, mestre jardiner, o Joaquim Fort, casteller dels castellers de Barcelona, entre d'altres.

I això m'ha permès connectar amb un article que vaig escriure fa poc, sobre el predeterminisme del meu cognom (Pàmies) amb el fet que m'hagi especialitzat en paremiologia, la ciència que estudia les parèmies.

Com deia, estic acomplint el meu destí.

Falses etimologies o etimologies populars

L'Etimologia és una ciència que estudia l'origen dels mots. I al seu costat, d'antic, quan no se sabia del cert l'origen d'un mot, van néixer també les etimologies populars o falses etimologies, que consisteixen en relacionar dues formes que, sense tenir identitat d'origen, posseeixen una certa similitud formal.

Cada vegada més, i especialment en l'àmbit que ens ocupa, ni les ciències són exactes, ni monolíticament pures (a les ciències pures, sense anar més lluny, els cal la lletra per ser expressades i les lletres pures necessiten els nombres per expressar-se amb ordre) ni hi ha cap disciplina que pugui estudiar-se aïllada d'altres sabers. Per això actualment parlem de disciplines aplicades i d'estudis transversals i multidisciplinars.

Si ho vulguéssim adscriure dins d'algun àmbit de saber, sens dubte ho faria en l'àmbit de la ludolingüística, dins l'enigmística.

Màrius Serra, al Manual d'enigmística (1991) [Barcelona: Columna Edicions] diu de les falses etimologies:

La ciència etimològica no ha estat mai una ciència exacta. Els especuladors conscients i inconscients dels orígens dels mots han creat tota una literatura paraetimològica que, en alguns casos, ha assolit una gran popularitat, sobretot en el cas dels neologismes. [...] Quan la ciència etimològica queda de banda i neix la pura especulació, moltes vegades a partir dels mateixos mecanismes que defineixen els jocs enigmístics, podem parlar de falses etimologies. Llavors l'objecte de la recerca es desplaça de la veritat a la bellesa o l'enginy.

Un magnífic antecedent català de les falses etimologies: Josep Maria Espinàs va publicar el 1984 el Diccionari català de falses etimologies [Barcelona: Edicions 62], amb perles com la que ens recorda també Serra, fent referència a una entrevista a Espinàs a la revista de Mots encreuats "...Més":

Diu que la idea li vingué de recordar un joc popular sobre l'origen del mot "ambulància". Resulta que les primeres eren de la marca italiana Lancia i la gent deia que l'havien vingut a buscar "amb un Lancia".

I el que sembla ben clar és que en aquestes falses etimologies s'hi ha de barrejar l'humor, l'enginy i el joc especulatiu. Ens han de fer somriure, han de tenir tremp.

Manllevo, encara, una altra citació a Màrius Serra, per esmentar la falsa etimologia del mot anglès jazz, del qual n'han demanat la paternitat catalana:

També és curiós l'origen imprecís del mot "jazz", que alguns xifren com onomatopeic. Aquí hi ha una teoria genial, defensada per Lluís Urpinell, que especula sobre un origen català basant-se en el fet que Nova Orleans anava ple de prostíbuls regentats per menorquins. Així doncs el "jazz" provindria directament del "jaç" per via intrauterina.

No és pas un tema exhaurit, ni de bon tros. I prova d'això en són uns quants exemples internàutics brillants i de plena actualitat: d'una banda les Desdefinicions amb què Jesús M. Tibau ens delecta setmanalment i el magnífic Base de badades, un petit diccionari ludicofestiu il·lustrat de la llengua catalana.

Acabo amb uns quants exemples més, trets de Verbàlia, a través d'una recensió de Vicenç Pagès Jordà per al portal Girona.com:

Dins la secció de falses etimologies, podem esmentar les aportacions de Josep Maria Espinàs: "clandestí" és el destí de qualsevol clan, l’evangelisme és la doctrina que predica que tots els àngels són de sexe femení, i "tàctic" és un mecanisme de rellotgeria que funciona al revés. Segons Toni Soler la interjecció que cal dirigir als impuntuals és "Vastard!", mentre que la "llengua oficial" és, segons la definició d’Orteu, Perelló i Salvadó, allò que hom troba quan besa el cònjuge.