Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris parèmies encadenades. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris parèmies encadenades. Mostrar tots els missatges

diumenge, 14 d’abril del 2013

Dites del foc. Enfilall de Rodolf Llorens

Estic recopilant materials per als tallers de dites i refranys catalans i, per suggeriment d'un bon amic, llegeixo Com han estat i com som els catalans, de Rodolf Llorens i Jordana (1968) (Barcelona, Raval Edicions SLU, Pòrtic. Col·lecció «Visions», 29. 2a edició: març del 2009).

I quina sorpresa quan ja a la pàgina 38 em topo amb un enfilall de dites relacionades amb el foc, que faran la delícia dels meus alumnes.

Us atreviu a cercar expressions (locucions, frases fetes, refranys...), relacionades amb el foc i mirar quin significat els donem? D'aquí uns dies ho solucionarem.

El text:
Tinguérem també la primera fàbrica de teixits mecanitzada, però la incendiaren els obrers, «El Vapor» d’en Bonaplata (juliol de 1835); i se’n cremaren més pel juliol de 1854, en la qüestió de les selfactines. I altres juliols ardorosos i abrusadors vingueren, a més dels de 1835, 1854 i 1855: 1840, 1856, 1909, 1917, 1936. Els catalans no s’han distingit per llur esperit d’inventiva, però fou famosíssima la fornal de la farga catalana i hem inventat la pólvora blanca (Josep Roura). la nostra demografia es compta per «focs». El nostre sant i senya d’insurgència ha estat: «Foc!, foc!, foc!, i morin els traïdors!». En nosaltres l’esca del pecat no és metàfora, i així els almogàvers eren soldats de «deixa’m encendre» i d’alimares i duien un «foguer» (pedra foguera) per a entrar a sang i a foc, perquè les nostres guerres han estat guerres enceses, i els nostres bandolers, uns incendiaris. Per a les turbes iconoclastes els convents han estat matèries combustibles, i les esglésies, materials inflamables, i ni els monuments nacionals no s’han salvat de la crema. Segons Engels, Barcelona és la ciutat que compta amb «més combats de barricades que cap altra ciutat del món». A Europa, la nostra capital ha estat coneguda per «la ciutat més rebel», «la ciutat més turbulenta», «la ciutat més dinamitera», «la ciutat de les bombes», «la ciutat de la por», «la ciutat de les bullangues». Els vells captaires de la nostra terra maleïen els estadants de les cases que no els feien almoina, ni d’un mos de pa, amb aquest exorcisme: 

Catric-catroc, 
el ventre ple de foc! 

Jo encara he aconseguit anarquistes catalans que saludaven dient «Salut i petroli». La nostra part del foc, el nostre endavant les atxes, les nostres torxes enceses, no són per il·luminar, sinó per incendiar. No és el foc de Prometeu, sinó el de Plutó. La nostra purificació és la Candelera. Som gent de la «terra del foc» (Pirineus) i dominadors per centúries de l’illa de foc (Sicília); som volcànics, plutònics, piròfors, ignívoms, explosius; gent del camp, gent del llamp; i, per acabar-ho d’arranjar, tararots caps de trons, ja que n’hi ha més que un foc no en cremaria. Som una pólvora, de la flamarada, inflamats, del penó flamíger —el vermell de foc i el groc de sofre—, de les tombes flamejants, de la vora del foc i del Foc Nou! Ens donem brasa, som fogosos i tenim fums; juguem amb foc i al jo te l’encendré, a fer xera i a fer cagar el tió; celebrem les festes assenyalades amb castells de focs i falles, tranques i bengales, piules i coets, petards i correcames. Esperem amb candeletes, tenim cua de palla i, en el foc de la discussió, ens encenem; cuinem a la petarrellada i sortim de fogó, estem cuits i fregits, cremats i abrandats, i per deslliurar-nos del fum ens llancem al foc i sortim del foc per caure a les brases. Si la gent de Cocentaina i de Xàtiva són «socarrats», nosaltres tenim Fogues i Flamicell, Som flama al vent i som devorats pel foc quan es revifa malament o no el podem dominar. 

Som caps calents, escalfats, abrusats, arborats, fogaters, calem foc; adustos, traiem foc pels queixals i fum pels ulls i tirem el barret al foc; ablamats, atiem la teia de la discòrdia; som de naturalesa ígnia; tenim fogots, som flama viva; tenim la sang encesa, ens bull la sang, amb foc a les venes, com expressa el nostre major poeta Ausiàs March: 

Foch amagat, nudrit dins en les venes, 
faent gran fum per vya dreta y torta. 

Ramon Llull i Arnau de Vilanova foren il·lustres «escalfats per Déu», i així mateix es consideraven els de la Busca barcelonina.


dimecres, 28 d’octubre del 2009

Locucions onomatopeiques, traduïdes i comentades

Anem doncs a reblar el clau amb l'explicació i la traducció de les 39 locucions onomatopeiques detectades al text del Ramon Solsona.

Us les presento en l'ordre d'aparició en el text, per facilitar-ne la localització.

  1. Xerric-xerrac - Onomatopeia del soroll de la carraca o dels instruments usats per a serrar - Carraca.
  2. (Pagar) bitllo-bitllo - (Pagar) al comptat. (Pagar) al contado.
  3. (Ésser un/a) Baliga-balaga - Persona poc seriosa, que no té formalitat en res - (Ser un/a) zascandil, tarambana.
  4. (Fer) Cofis i moris (Fer cofis i mofis, o fer cofis-mofis, segons el DCVB) - Fer el que es vol d'una cosa, tractar-la sense mirament, sense subjectar-se a llei - Hacer mangas y capirotes.
  5. Pengim-penjam - adv. Deixant-se anar indolentment a un costat i a l'altre, sense cap gràcia - Desgarbado/a, desmadejado/a
  6. Farrigo-farrigo - m. Barreja de coses desordenades - Batiburrillo, revoltijo.
  7. Ning-ning - interj. Onomatopeia que evoca el so d'una campaneta - Tilín-tilín.
  8. Xano-xano - adv. A poc a poc - Chano chano, paso a paso, pasito a pasito.
  9. Nyeu-nyeu- interj. Expressió que evoca el parlar d’una persona gata maula, hipòcrita - Ñi, ñi, ñi.
  10. Nyic-nyac (Nyic-i-nyac al DIEC2) - Raons, renyines, contínues entre dues persones - Chacarrachaca, dares y tomares, dimes y diretes.
  11. Tol·le-tol·le - Clamor d’indignació contra algú o alguna cosa - Tole tole.
  12. (Fer la) viu-viu- Anar tirant, anar passant la vida com hom pot - Ir tirando, ir viviendo.
  13. Nyigo-nyigo - interj. Expressió que evoca el so d'un violí, d'un violoncel, etc., mal tocats - m. Soniquete
  14. Tiroliro - So agut, com de flabiol - Tiroliro.
  15. Poti-poti - Desori, desordre - Batiborrillo (o batiburrillo), revoltijo.
  16. Banzim-banzam - loc. adv. Amb un moviment de fort balanceig, especialment en l'acte de caminar - Bamboleándose.
  17. Tau-tau - loc. adv. Així així, ni molt bé ni molt malament - Así así, regular, ni fu ni fa.
  18. Bum-buum - So continuat sord i confús. Rumor públic, murmuració de molta gent - Rumor, runrún.
  19. Nyic-nyic- Expressió que evoca el parlar d'una persona que ens martiritza amb la seva insistència. Soroll desagradable i insistent - Erre que erre, dale que dale.
  20. Ziga-zagues - Zigzaguejar. Línia trencada en forma de Z - Zigzag.
  21. Barrim-barram - Amb un moviment atropellat, trafegós - Barahúnda | Barroer/a - Chapucero, -ra.
  22. (Fer la) gara-gara (a algú) - Tractar de plaure’l, d’atreure’s el seu afecte, la seva benvolença, etc., amb afalacs, llagots, compliments - Hacer la pelotilla, hacer la rosca.
  23. Leri-leri - adv. A punt, prop d’esdevenir-se, si cau no cau - A punto (o al borde) de, en un tris (o a dos dedos) de | (Estar) leri-leri (un malalt) - A punt de morir; molt malament de salut; en perill de mort - En las últimas.
  24. (Bacallà a la) màquili-mòquili - Sembla un tipus de recepta per preparar el bacallà. No ho he trobat documentat.
  25. De nyigui-nyogui - loc. adj. Fet de qualsevol manera, de construcció defectuosa, feble - De baratillo, de pacotilla.
  26. Xup-xup - Bull lent d'un líquid, com el suc d'un guisat, la llet, etc. - Hervor.
  27. Cori-mori - m. Mal de cor - Ahílo.
  28. Tal·là-tal·lera- loc. adv. Ni poc ni molt, si fa no fa, més o menys - Poco más o menos; más o menos | Mig mig - No del todo, a medias.
  29. Rau-rau - m. Remordiment, especialment de la consciència - Resquemor, reconcomio | Malestar de nervis, de gana - Desazón, comezón.
  30. Així així - loc. adv. Mig mig, mitjanament - Así así.
  31. A frec a frec (A frec, o Frec a frec de, segons el DIEC2) - loc. prep. A punt de - A punto de | Molt a la vora de - Muy cerca de; al borde de; a la orilla de || Frec a frec - adv. Gairebé tocant - Muy cerca, casi rozando.
  32. Elis elis - interj. per fer befa - Rabia, rabiña.
  33. Trinco-trinco - adv. Al comptat - A toca teja, a tocateja, al contado.
  34. Xim-xim - m. Plovisqueig - Calabobos, sirimiri | Seguit de músiques, d’actes ostensius, etc., amb què es vol donar solemnitat, importància, a un esdeveniment - Chinchín | Per a donar importància - Bombo.
  35. Xiu-xiu - Remor inintel·ligible d’una conversa tinguda en veu molt baixa - Cuchicheo, susurro, bisbiseo | So o soroll suau i continuat - Pío, pío.
  36. Fru-fru - m. Soroll produït per un fregadís lleuger, especialment el que fa un teixit de seda - Frufrú.
  37. Cloc-cloc - interj. Expressió que evoca la veu de la gallina - Clo clo.
  38. Arreu arreu (o pertot arreu o a tot arreu) - Arreu - En todas partes, por todos lados.
  39. De cap a cap - loc. adv. D'un extrem a l'altre - A lo largo y a lo ancho | Totalment - Totalmente.
I ara un nou repte. M'ajudeu a ampliar la llista de locucions onomatopeiques amb elements duplicats (similars, encara que no sempre idèntics)? N'hi ha un bon grapat més!

Si a sobre em dieu què volen dir i on les heu sentides (si són d'un lloc molt concret), l'agraïment serà ja ultrasideral. Au!, au!... ja m'he passat.



He fet servir, bàsicament, les informacions que forneix l'Optimot referides al Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a. edició en línia) (DIEC2) i al Diccionari català-castellà castellà-català d'Enciclopèdia Catalana (4a. edició, 1994), i algunes consultes puntuals al Diccionari català-valencià-balear (en línia) (DCVB).

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Locucions onomatopeiques de l'article de Ramon Solsona detectades

Au, va. Donem resposta a la qüestió que us plantejava sobre l'article de Ramon Solsona: Quantes locucions onomatopeiques hi trobeu?

Qui més s'hi acosta és en Puigmalet, que diu 38... I L'ENCERTA!! Felicitats, potablava! Bé, no del tot: jo en localitzo 39 comptant el xerric-xerrac del títol.

Anem-les a detectar:

Xerric-xerrac1

El dia de l'enterrament d'en Valeri Balari tothom el recordava com un home que tendia a la meticulositat i que pagava sempre bitllo-bitllo2. Però en Valeri Balari no sempre havia estat un home formal. No és que mai hagués estat un baliga-balaga3 capaç de fer cofis i moris4 per embutxacar-se una pesseta que no s'hagués guanyat honradament, Però sí que de jove havia estat un pengim-penjam5. Sa mare es desesperava, perquè no tenia ànsia per res, la seva habitació era un farrigo-farrigo6 espantós on tot s'havia de buscar com qui juga a la campaneta de la ning-ning7. No tenia mai pressa i a tot arreu anava xano-xano8.

S'havia acostumat al nyeu-nyeu9 de la mare i al nyic-nyac10 constant amb el pare, No hi havia setmana que a cals Balari no hi hagués un tol·le-tol·le11, però ell sempre acabava fent la viu-viu12, perquè totes aquelles raons li sonaven com un nyigo-nyigo13 amb el qual s'havia familiaritzat.

A la seva vida va sonar un fort tiroliro14 el dia que va conèixer la Mercè Marsà. No sabia què li passava, tot ell estava fet un poti-poti15 i no se'n sabia explicar la raó: el cervell li anava banzim-banzam16 quan anava tau-tau17 cap a casa tot reflexionant: "L'amor deu ser això: sentir aquest bum-buum18 a dins del cor i aquest nyic-nyic19 al cap que no et deixa pensar en altra cosa".

No sabia com declarar-se a la Mercè Marsà. No s'atrevia a anar de dret a l'assumpte, sinó fent ziga-zagues20. Va deixar-de vestir-se barrim-barram21 i va fer la gara-gara22 als pares d'ella, fins que un dia el van convidar a sopar. Hi va anar i, aquell mateix vespre, després de les postres, es va endur la Mercè Marsà i li va dir que si no s'havia tornat boig estava leri-leri23. Tota la vida es va meravellar d'ell mateix per haver-se declarat amb tanta passió. Sempre va pensar que en aquell sopar, aquell bacallà a la màquili-mòquili24 li havia infòs un valor extraordinari. I ja mai més no va ser un noi de nyigui-nyogui25.

Des d'aleshores, sempre va associar el bacallà amb l'amor ardent. El xup-xup26 d'una cassola li feia venir un cori-mori27 amorós que el deixava, tal·là-tal·lera28, a les portes de la glòria. Però mai no va saber la veritat i se'n va anar al sot sense saber-la. Li ha quedat a la Mercè Marsà un petit rau-rau29 a la consciència: ¿Va fer bé de posar afrodisíacs al bacallà aquella remota nit, quan eren joves i ell era tan tímid? Se sent culpable només així així30, perquè, gràcies a ella, cada dia a frec a frec31 des del viatge de nuvis a Baden Baden, en Valeri Balari va fer elis elis32 a la vida desordenada.

El dia de l'enterrament, pagat trinco-trinco33, feia la xim-xim34. La gent va marxar amb un xiu-xiu35 de converses respectuoses i el fru-fru36 dels impermeables. Fins que només va quedar el cloc-cloc37 de les gotes que, arreu arreu38, queien damunt de les làpides al cementiri de Vallmoll. L'endemà, tots els diaris publicaven de cap a cap39 l'emotiu elogi funerari que li va dedicar Vidal Vidal.

Ramon Solsona, dins l'Avui, en la columna Sala i alcova, del dia 15 de maig de 1994.

Hi ha una mica de poti-poti, és cert: locucions onomatopeiques, locucions que es desenvolupen dins una frase feta, onomatopeies simples i expressions de la llengua basades en la duplicació més o menys idèntica d'un mateix element.

En qüestioneu algun? N'afegirieu algun altre? (no admeto pop-pop com animal de companyia, aviso).

Més endavant intentarem explicar-les totes i cadascuna d'elles i de cercar-los, si el sabem (m'hi haureu d'ajudar força!) equivalents idiomàtics.


Nota: La imatge del solucionari l'he manllevat del blog de Jordi Sanz, de l'IES Celesti Bellera, de Granollers.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Més parèmies encadenades

Ja fa temps feia una crida des d'aquest blog per veure si algú em sabia donar notícia d'uns articles de Josep M. Espinàs i de Ramon Solsona sobre un enfilall de parèmies encadenades. Segur que n'hi ha molts més, però jo recordava aquests dos, de feia ja força temps.

La casualitat em va portar l'article d'Espinàs, que ja vaig reproduir fa uns mesos. I ara em retrobo amb l'article de Ramon Solsona, que el vaig trobar mentre feia endreça de papers encarpetats a casa.

Us el reprodueixo i mirarem de treballar-lo, com vam fer amb el de Josep M. Espinàs.

Xerric-xerrac

El dia de l'enterrament d'en Valeri Balari tothom el recordava com un home que tendia a la meticulositat i que pagava sempre bitllo-bitllo. Però en Valeri Balari no sempre havia estat un home formal. No és que mai hagués estat un baliga-balaga capaç de fer cofis i moris per embutxacar-se una pesseta que no s'hagués guanyat honradament, Però sí que de jove havia estat un pengim-penjam. Sa mare es desesperava, perquè no tenia ànsia per res, la seva habitació era un farrigo-farrigo espantós on tot s'havia de buscar com qui juga a la campaneta de la ning-ning. No tenia mai pressa i a tot arreu anava xano-xano.

S'havia acostumat al nyeu-nyeu de la mare i al nyic-nyac constant amb el pare, No hi havia setmana que a cals Balari no hi hagués un tol·le-tol·le, però ell sempre acabava fent la viu-viu, perquè totes aquelles raons li sonaven com un nyigo-nyigo amb el qual s'havia familiaritzat.

A la seva vida va sonar un fort tiroliro el dia que va conèixer la Mercè Marsà. No sabia què li passava, tot ell estava fet un poti-poti i no se'n sabia explicar la raó: el cervell li anava banzim-banzam quan anava tau-tau cap a casa tot reflexionant: "L'amor deu ser això: sentir aquest bum-buum a dins del cor i aquest nyic-nyic al cap que no et deixa pensar en altra cosa".

No sabia com declarar-se a la Mercè Marsà. No s'atrevia a anar de dret a l'assumpte, sinó fent ziga-zagues. Va deixar-de vestir-se barrim-barram i va fer la gara-gara als pares d'ella, fins que un dia el van convidar a sopar. Hi va anar i, aquell mateix vespre, després de les postres, es va endur la Mercè Marsà i li va dir que si no s'havia tornat boig estava leri-leri. Tota la vida es va meravellar d'ell mateix per haver-se declarat amb tanta passió. Sempre va pensar que en aquell sopar, aquell bacallà a la màquili-mòquili li havia infòs un valor extraordinari. I ja mai més no va ser un noi de nyigui-nyogui.

Des d'aleshores, sempre va associar el bacallà amb l'amor ardent. El xup-xup d'una cassola li feia venir un cori-mori amorós que el deixava, tal·là-tal·lera, a les portes de la glòria. Però mai no va saber la veritat i se'n va anar al sot sense saber-la. Li ha quedat a la Mercè Marsà un petit rau-rau a la consciència: ¿Va fer bé de posar afrodisíacs al bacallà aquella remota nit, quan eren joves i ell era tan tímid? Se sent culpable només així així, perquè, gràcies a ella, cada dia a frec a frec des del viatge de nuvis a Baden Baden, en Valeri Balari va fer elis elis a la vida desordenada.

El dia de l'enterrament, pagat trinco-trinco, feia la xim-xim. La gent va marxar amb un xiu-xiu de converses respectuoses i el fru-fru dels impermeables. Fins que només va quedar el cloc-cloc de les gotes que, arreu arreu, queien damunt de les làpides al cementiri de Vallmoll. L'endemà, tots els diaris publicaven de cap a cap l'emotiu elogi funerari que li va dedicar Vidal Vidal.

Ramon Solsona, dins l'Avui, en la columna Sala i alcova, del dia 15 de maig de 1994.

Juguem, com l'altra vegada? Apa, va, quantes locucions onomatopeiques hi trobeu? Més endavant en donarem l'explicació i mirarem de trobar-hi equivalents en castellà.