Penedèsfera? Berguedàsfera?

Ara que comencen a créixer les esferes territorials nascudes de la Catosfera... Siguem seriosos! Siguem rigurosos!

Ja em va sorprendre veure que l'agrupació de blocaires del Berguedà es feien dir Berguedàsfera. I ara veig que, suposo que per mimetisme (o per error de NacioDigital.cat), parlen també de la Pendèsfera.

A veure. Segur que hi ha lingüistes més experts que jo en qüestions de formació de paraules, però de sempre en català al menys, quan es formen paraules compostes, poden mantenir una doble accentuació i la força de la veu recau sobre l'últim formant.

Per això hi ha dubtes en la pronúncia de determinats mots compostos i ens podem trobar amb parlants que diuen televisió [télevisió o talavisió], però fem metalingüístic [métalingüístic] o neorural [néorural].

Ara bé, mai escriurem ni accentuarem *télevisio, *mètalingüístic o *néorural, perquè, com deia, la tendència del català és accentuar el darrer formant.

Per tant, ni *Penedèsfera, ni Berguedàsfera, sinó, Penedesfera [Penedesféra] i Berguedasfera [Berguedasféra], per tant com són derivats de Catosfera o Blogosfera i no pas de *Catòsfera o *Blogòsfera.

Espero que encara siguem a temps d'esmenar una formació errònia i antinatural de la nostra llengua.

Vallromaquè? Vallromanesos!!

En un intercanvi de correus amb en Xavi Moya, em vaig assabentar, de rebot, d'un escrit d'en Sergi Santjoan sobre el gentilici dels habitants de Vallromanes.

Recordo que, en arribar al poble, ho havíem discutit alguna vegada amb l'Antoni Ibàñez i vam suposar que el gentilici adequat era vallromanins. Ara mateix no recordo pas com va anar la cosa, que potser n'Antoni ens farà llum en un comentari, però vam donar per bo parlar de vallromanins i vallromanines.

Aquest gentilici va fer forrolla i el van adoptar la majoria de formacions polítiques del poble, i així l'usen en els seus escrits i en la documentació que apareix a les seves pàgines web.

Ara fa poques setmanes, vaig preparar un recull en aquest mateix blog amb la documentació que apareix a Internet sobre Vallromanes i vaig detectar que tant a l'Hiperenciclopèdia d'Enciclopèdia Catalana com en d'altres webs institucionals i oficials, el gentilici emprat era vallromanesos.

També en Jordi Gomara em va consultar al respecte, perquè està redactant l'article sobre Vallromanes de la Viquipèdia.

Doncs ja tenim el debat obert. I penso que és el moment per donar clarícies al respecte.

Us reprodueixo en primer lloc, amb la seva autorització, l'escrit que Sergi Santjoan va lliurar a Xavi Moya, cap de comunicació de l'Ajuntament de Vallromanes perquè esmenessin i difonguessin el gentilici correcte.

Vallromanesos!

(i vallromaneses)

Els gentilicis tenen la importància que tenen. Fa poc, al poble d’Arnes, a la Terra Alta, em quedava sorprès amb el nom de la seva revista d’informació general, “L’Arnerol”. Algú em va aclarir que arnerol és l’habitant d’Arnes i jo vaig celebrar aquesta manera de reivindicar-la. Com trempolí és el de Tremp (i no pas una altra cosa mal sonant).

Encara ara recordo quan de petit estudiava castellà a l’escola, com un dia el professor de geografia em deia una paraula que em va fer molta gràcia: vallisoletano. Curiós. Els gentilicis tenen aquesta cosa de bellesa i de misteri. I què me’n diuen, de trobar el gentilici a partir del nom de la vetusta ciutat romana? Sublim, no? Així trobem ilurencs, ilerdenses, egarencs, etc.

Molt més a prop, ara fa un parell d’anys, a Montornès del Vallès, vaig haver d’escriure un article des de la meva oficina de català per recordar i subratllar a veïns i a administració que el seu gentilici era ni més ni menys que montornesenc / montornesenca. Molta gent, edils inclosos, feia servir un altre derivat incorrecte, potser influïts pel tan traginat barceloní / barcelonina.

Doncs bé. Ara em trobo amb el mateix a Vallromanes. Sento el gentilici derivat d’aquesta terminació i m’inquieto. I és que no sembla pas que l’habitant de Vallromanes s’hagi de denominar amb el sufix –i, ina. Em proposo a investigar i a escriure un article que posi les coses al seu lloc. Pregunto a la gent gran i ningú sap ben bé dir-me el què. Passa que nosaltres, els de Vallromanes, érem de Montornès fins als anys 30 del segle XX. I passa també que Vallromanes no ha esdevingut un nucli important pel que fa al nombre d’habitants fins a aquest tombant de segle. Sigui el que sigui, segons que sembla, la gent no solia anomenar-se pel gentilici. Això també passa a la capital, on la gent diu sóc gracienc o sóc de Gràcia, però acostuma a dir només sóc de Sants. I és que els gentilicis, pel que es veu, fan més o menys fortuna segons el lloc.

La solució: buscar al Diccionari de gentilicis catalans, del professor August Bover, on hi trobem clarament que el nostre gentilici és VALLROMANÈS, VALLROMANESA, segons la manera com el català forma els seus gentilicis a partir del nom de poblacions.

Ara, doncs, ens toca a tots difondre’l. I usar-lo. Començant per la Casa Gran, continuant per la ràdio, aquesta revista, el Casal, etc., i acabant per la gent del carrer, que és qui, en definitiva, l’ha de fer seu.

Passin-ho bé, doncs, vallromanesos!

Reforcen la solució que defensa Santjoan les dades que ofereix la Generalitat de Catalunya tant al SIAL (Sistema d'Informació d'Administració Local), com al Municat (Web dels municipis i comarques de Catalunya), així com l'Enciclopèdia Catalana o diccionaris de gentilicis com el d'August Bover (al qual feia referència el Sergi en el seu article).

Cap dubte, així? Us cedeixo la paraula.

Però no voldria acomiadar-me sense alimentar una possible boira, treta del refranyer popular, del Cançoner de Joan Amades (Ed. Selecta, 1951):

a Vallromanes, romanins, i a la Roca escorxen pins

És a l'apartat de Refranys geogràfics, per això em fa pensar que pugués referir-se al gentilici. Encara que, altrament, podria referir-se a la planta del romaní, força abundant per les nostres contrades.

La transmissió dels recursos d'una llengua

Els estudis de sociolingüística s'entesten a presentar-nos el català com una llengua amb un ús minoritzat i que necessita una protecció especial perquè pugui esdevenir una llengua normalitzada. En plena era de la globalització, els auguris no poden ser més pessimistes per a les llengües petites. Ja ho sabem: el peix gros es menja el xic.

El fet que el català sigui la llengua vehicular de l'ensenyament pot ajudar a entreveure amb cert optimisme un millor coneixement de la llengua. Però no és gens clar que aquest coneixement comporti una més continuada i major presència social del català. Vull recordar aquí la polèmica oberta sobre si el català és realment la llengua dels patis, i no només la de les aules (i no sempre).

Si ens fixem en un aspecte molt concret de la llengua, com és el camp de la fraseologia, veiem que les previsions més apocalíptiques hi tenen un bon argument de pes. Quants cops no hem sentit aquell polític ─o aquell metge, o aquell artista, o aquell periodista, etc.─ en intervencions als mitjans de comunicació parlant un català no sempre prou polit ni fluid, que quan necessita usar una frase feta o fer referència a un refrany, espontàniament li surt la versió castellana?

Per exemple:

• «Els nens petits ploren, perquè, ja se sap, quien no llora no mama» (Carme, llevadora de Montmeló, 18-2-98). Podria haver dit qui no plora no mama, directament.
• «Ho diuen perquè en el món dels artistes hi ha aquesta provisionalitat, d'aquí te pillo, aquí te mato» (A. Buenafuente, Sense títol, s/n, TV3, 13-2-98). Podria haver dit d'aprofitar les ocasions o oportunitats.

La insistència amb què es produeix aquest fenomen ens podria fer pensar que el català no té refranys, ni frases fetes. I sabem del cert que això no és així. Què passa, doncs?

Els diccionaris no només recullen les paraules soltes de cada llengua. Hi ha un seguit d'expressions que són la combinació d'un seguit de paraules que no s'expliquen pel recte significat de cada una d'elles, sinó que prenen una nova significació. Això són els modismes i frases fetes d'una llengua. Desconèixer aquestes expressions ens pot portar a equívocs o a traduir veritables disbarats.

Per exemple, l'expressió fer moros no es pot explicar pel significat de cada una de les paraules de l'expressió. No vol dir 'engendrar, crear, etc., algú natural de la part septentrional d'Àfrica, de cultura i llengua àrab o berber', sinó que quan apareix així té una significació totalment diferent: 'cisar' (distreure fraudulentament [part d'una quantitat]).

Hi ha hagut un trencament en la transmissió d'aquestes expressions d'ús corrent fa unes dècades. Si fos perquè la llengua no les necessita per expressar-se, només caldria acceptar-ne el pas al calaix del passat. Però no és així.

El problema és que la gent usa el referent que té més proper en altres llengües ─en el nostre cas, per proximitat, la majoria de casos són per interferència del castellà─ perquè desconeix com es diu en la seva llengua pròpia.

No és un problema de la capacitat i ductilitat que té la llengua per generar aquestes expressions, sinó del desconeixement que els parlants tenen d'aquestes expressions, que són les que millor recullen el geni de la llengua.

Cal, doncs, fer una aposta clara per la recuperació d'aquestes expressions ben genuïnes del català. No només ens hem de preocupar d'una ortografia polida. Necessitem recuperar el geni creatiu de la llengua i dotar la llengua de les eines necessàries per moure's amb desimboltura en qualsevol àmbit. És molt important la feina de creació terminològica que s'està duent a terme des de diferents institucions. Però cal no oblidar tampoc el català més quotidià, el de la nostra llengua de cada dia.

I el que no es pot posar en dubte és la vigència absoluta que tenen aquestes petites fórmules en la vida quotidiana de cada dia. Quants cops no recorrem a aquella frase feta o aquell refrany per exemplificar una situació concreta!

Una altra mostra de la vigència de les parèmies és que, encara que tots els llibres d'estil periodístics s'entesten a recomanar que no s'usin en el llenguatge periodístic, tots els diaris en van plens, però plens de debò. Sobretot s'usen en titulars per ressaltar una notícia i donen nom a moltíssimes capçaleres de col·laboracions als nostres diaris i revistes (per exemple, encara recordem «Al cap i a la fi», de Salvador Alsius a l'Avui, «Pel broc gros», de Joan Oliver, també a l'Avui, etc.).

S'ha avançat molt, amb la disponibilitat d'internet per al públic en general, pel que fa a facilitar la consulta i l'accés a repertoris i bases de dades enciclopèdiques de les llengües. I en català, on l'índex d'estudiosos de la llengua i lingüistes deu ser de les més elevades del món, no hi manquen moltes i variades iniciatives, tant en paper com en línia; tant particulars, com d'entitats públiques.

En farem cinc cèntims i mirarem quines llacunes cal abordar i omplir.

Les imatges estan extretes del web. El mapa de l'extensió de l'expressió 'fer l'ullet' està tret del lloc El Talp, allotjat a Racó Català. I la portada d'Aforística Mèdica de d'Oleguer Miró, està tret del lloc web de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears.

No diguis...

No diguis despilfarro, si pots dir malbaratament.
No diguis desarrollo, si pots dir desenvolupament.
No diguis desparpajo, si pots dir desimboltura.
Ni diguis desahogo, si pots dir alleujament.

Pensa que també hauries pogut usar balafiament, desenrotllament, desvergonyiment o assuaujament.


Vale? Bueno? Desde luego? No: estem d'acord, bé i com no o i tant!

I recorda, també, que no cal dir después de un dia viene otro o ir de veinticinco alfileres, sinó que qui dia passa, any empeny i anem de vint-i-un botó.

I d'una tirada hem recuperat unes quantes expressions que de vegades tenim a la punta de la llengua, però no ens acaben de venir. No m'invento res, que això dels barbarismes és més vell que l'anar a peu. Oi que molts estàveu ja pensant en la Maria Castaña i no pas en l'any de la picor, quan tothom gratava o de l'any tirurany o de l'any de la Nana o de l'any de la tos?

Amb «No diguis...» o «Com diries..?» pretenc, pas a pas, recuperar expressions nostrades per aquells barbarismes o neologismes que penetren en la nostra llengua.

Recordeu: la llengua té mecanismes i és prou maleable per desenvolupar-se en qualsevol àmbit. Només cal proposar-s'ho i trobar les eines adequades. I lluitar contra la minorització de la nostra llengua en tots i cadascun dels àmbits on podem viure sense traduccions ni adaptacions.