Centralisme

Els catalans sempre ens hem queixat del centralisme dels governs espanyol i francès que tant de mal i desinversió provoquen en els territoris perifèrics.

Tot ha de passar per la Cort i la resta de territoris són provincians o com reserves colonials.

I la paradoxa: quan nosaltres governem (o ens autogovernem) funcionem amb els mateixos tics autoritaris: menyspreu per les minories lingüístiques (aranès) i desinversió dels territoris allunyats del Cap i casal.

CiU denuncia que la Generalitat no inverteix en el Vallès Oriental (la meva comarca), on hi ha catorze municipis que no rebran ni un euro d'inversió directa (entre ells, Vallromanes, el meu poble) i, mentrestant, l'atur segueix pujant a la comarca de manera alarmant.

Segur que hi ha altres maneres de fer les coses molt millor.

---

La vinyeta és de Ran, que la va publicar a l'article Inversions de la Gene al Vallès Oriental, al seu blog L'últim que tanqui, el passat dijous, 3 de desembre de 2009.

Des de casa estant

Parlava no fa gaire dies de la nostra memòria meteorològica: sempre ens sembla que és l'hivern més fred, la nevada que més ens ha colgat o la calor més persistent de l'estiu. I segur que quelcom de semblant ens passa amb el vent. Sempre n'hi ha hagut de ventades, aquí o allà. I no ens és estrany veure arbres caiguts en imatges a la televisió, més o menys properes, també.

Avui s'ha aixecat el dia ventós. Però ventós de veritat. Ara diria que és el dia que més vent recordo haver sentit i escoltat. Tota la nit la sonsònia de les persianes mogudes pel xiulet del vent han acompanyat el nostre son mandrós de cap de setmana.

I potser la percepció que ha estat una ventada excepcional vingui donada perquè avui he vist caure un avet de més de 15 metres just davant de casa.

A mig matí, alertats pels moviments exagerats de l'arbre, ja han tallat el carrer. I la cosa ha anat ràpida. Suposo que entre tècnics forestals i jardiners han tingut temps d'assegurar la caiguda de l'arbre cap a la riera, lluny de les cases que s'alcen al costat per evitar mals personals i materials majors.

Hem sentit un cruixit sord i l'arbre ha anat a terra tan llarg com era. Arbre a terra no fa guerra i després ha tocat fer llenya de l'arbre caigut.

L'amic Joan em deia avui mateix per correu que a Manlleu (Osona) quan fa aquestes ventades fortes diuen que fa un vent que s'emporta (o aixeca) la bossa dels gossos (gràcies, Joan!). Me l'apunto, que em sembla que no l'havia sentit mai, però me n'estic de donar-vos l'explicació (escatològica de debò) que té aquesta frase. Ja hi trobaré el moment i el lloc adequat.

Avui, a Vallromanes, potser no n'hi ha hagut per tant, però hem vist caure un magnífic avet, per sort, sense haver de lamentar cap dany.

Declaració de Can Tacó / Turó del Roina, com a bé cultural d'interès nacional, en la categoria de zona arqueològica

En el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dimarts, 11 de novembre de 2008 (DOGC 5255), ha sortit publicat l'Acord del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació (ACORD GOV/179/2008), de 28 d'octubre, pel qual es declara bé cultural d'interès nacional, en la categoria de zona arqueològica, a favor de Can Tacó o Turó d'en Roina, en els termes de Montornès del Vallès i Montmeló (Pàg. 82862).

Can Tacó o Turó d'en Roina es troba situat en la confluència dels rius Congost i Mogent, en el Besòs. El perímetre del jaciment és de 190 metres, amb una àrea d'uns 2.700 metres quadrats. Les dades arqueològiques obtingudes fins ara indiquen que aquest jaciment va ser un castellum romà d'època republicana (segles II-I aC.), les construccions del qual s'estructuren en quatre terrasses on s'assenten els diferents àmbits. El jaciment era un punt de control i representació romà situat al costat de la via Hercúlia, a mig camí entre Emporion i Tarraco. La seva ubicació era de gran importància estratègica.

Reprodueixo l'Annex 1, on es detalla la descripció i ubicació del jaciment:

El jaciment de Can Tacó o Turó d'en Roina es troba just a la partió municipal entre els municipis de Montmeló i Montornès del Vallès, al Vallès Oriental. Des dels punts de vista geològic i geogràfic, can Tacó es troba dins de la Depressió Prelitoral, formada per dipòsits quaternaris, entre la serralada Prelitoral, al sud i sud-est, el massís del Montseny, al nord-est, i les muntanyes de Sant Llorenç del Munt fins als cingles de Bertí, al nord i l'oest.

La seva ubicació en un punt elevat fa que aquest establiment gaudeixi d'un gran domini de la plana, encaixada entre els sistemes muntanyosos esmentats, que oscil·len entre els 400 i els 1.000 m.s.n.m. Així mateix, Can Tacó o Turó d'en Roina es troba situat en la confluència dels cursos fluvials del Congost i Mogent, en el Besòs. Aquests rius, juntament amb d'altres afluents com la Riera del Tenes o la Riera de Caldes, contribueixen a la fertilitat de les terres properes a la Depressió Litoral. Per tant, és fàcil comprendre per què el poblament prehistòric d'aquesta zona es va concentrar en les valls i en les planes: perquè eren les úniques aptes per a una població estable que necessitava camps per al conreu i pastures per als ramats.

El perímetre del jaciment és de 190 m, amb una àrea (comptabilitzant només les estructures detectades fins a l'any 2006) d'uns 2.700 m².

Les dades arqueològiques obtingudes fins ara indiquen que aquest paratge hauria estat un castellum romà d'època republicana (segles II-I aC.) de gran importància científica, històrica i patrimonial, les construccions del qual s'estructuren en quatre terrasses on s'assenten els diferents àmbits.

A la part superior i dominant el conjunt es troba la terrassa central. Per l'extrem est, només s'ha constatat l'existència d'una altra terrassa, mentre que per la banda oest es detecten dos nivells, terrassa 1W i 2.

La terrassa central té una amplada de 13,70 m, la terrassa 1W de 5,48 m, la terrassa 1E de 3,33 m i la terrassa 2 de 5,21 m.

Pel que fa a l'estructura d'aquest assentament, cal destacar que es tracta d'un assentament amb una planta planificada i regular.

Així mateix, s'ha de remarcar l'existència de dos cossos constructius amb una orientació diferenciada i que presenten problemes d'interpretació encara no resolts. Tot i així, fins ara s'ha pogut comprovar que tots els vestigis corresponen a una mateixa fase constructiva, que deu la seva morfologia a l'adequació i l'aprofitament total de l'erola del turó.

El Cos I, orientat de nord a sud, presenta un perímetre de 69,76 m, amb una àrea de 300 m² aproximadament, on s'han identificat 7 àmbits de mides diferents. Aquest cos, situat a la part més alta del turó, seria el principal i més important del conjunt, tal i com mostra l'excepcional decoració que s'hi ha conservat. Es tracta d'una decoració feta amb revestiment d'estuc motllurat que reprodueix el tipus característic de les pintures murals romanes del que es coneix com a .primer estil pompeià.. L'escassetat d'aquest tipus de decoració documentada a la Península Ibèrica fa de les restes decoratives trobades a Can Tacó un element singular de l'arqueologia hispànica i són mostra de l'elevada categoria i excepcionalitat de la residència que decoraven. El Cos II, amb una orientació nordoest-sudest, té un perímetre de 180 m i presenta una àrea de 1.700 m², on s'han registrat altres espais ben diferenciats. Cal destacar-ne la porta d'entrada a l'edifici, flanquejada per una torre, que segurament donaria a un pati, al costat est del qual hi hauria habitacions de servei. A més, hem d'afegir la troballa l'estiu del 2007, al cantó sud-oest del conjunt, d'una cisterna (d'uns deu metres de llargada per tres d'amplada), que a través de les teulades de l'edifici recolliria l'aigua de la pluja, garantint l'abastament d'aigua de l'establiment.

El jaciment, situat d'alt d'un turó, era un punt de control i representació romà situat al costat de la via Hercúlea, a mig camí entre Emporion i Tarraco. Es trobava en el punt d'encreuament entre aquella via i el camí natural que, seguint el Congost, porta a l'interior del país. La seva situació era de gran importància estratègica, just al mig del territori dels laietans. Hem de situar el conjunt en el context històric dinàmic i profundament innovador del primer segle de presència romana i relacionar-lo amb la lògica de l'assentament de l'exèrcit romà al país i amb la presència d'un alt comandament militar i polític. Es tracta d'un punt de control i gestió del territori que ens ha ajudar a entendre la romanització del segle II aC. El seu abandonament, a inicis del segle I aC., ja fundades les ciutats romanes no gaire allunyades de Baetulo i d'Iluro, que farien innecessari un centre com Can Tacó en la gestió del territori, assenyala a aquesta interpretació. Un altra element a favor d'aquesta idea és que l'abandonament es realitzà pacíficament tal i com mostra l'escassetat de troballes a l'excavació. No només es van endur el mobiliari i els aixovars de l'establiment, sinó que també es van desmuntar les teulades, segurament per tornar a aprofitar les teules romanes (tegulae i imbrices). Tot i que s'han trobat fragments de teules, el fet que n'hi hagi poques apunta a aquesta hipòtesi.

Per tots aquests motius considerem que les restes trobades al Turó d'en Roina o Can Tacó constitueixen un patrimoni arqueològic de gran interès per la seva cronologia, la seva riquesa en vestigis i la seva representativitat d'un moment clau de la romanització de les terres catalanes.

Mira també

• Institut Català d'Arqueologia Clàssica (ICAC) - Èxit de públic a les visites guiades al jaciment de Can Tacó.
• Institut Català d'Arqueologia Clàssica (ICAC) - Jaciment romà de Can Tacó / Turó del Roina.
• Ajuntament de Montornès del Vallès - Presentat el Pla director de Can Tacó Turó del Roina.
• Ajuntament de Montmeló - El Govern declara bé cultural d'interès nacional el jaciment de Can Tacó

---

• Fotografia 1: Vista aèria del jaciment de Can Tacó (Montmeló-Montornès del Vallès) al final de la campanya d’excavacions de l'estiu del 2007. Reproduïda de l'ICAC.
• Fotografia 2: Vista aèria del jaciment de Can Tacó - Turó d'en Roina. Reproduïda del web de l'Ajuntament de Montornès del Vallès.
• Fotografia 3: Plànol en PDF del DOGC 5255.

Refranys geogràfics

També s'anomenen dites tòpiques i són un dels apartats de la paremiologia més recursiu i productiu: són les expressions referides als diferents pobles i persones. N’hi ha de llocs i llogarrets. Pocs pobles se n’escapen.

Suposo que la mateixa condició humana fa que molt sovint aquestes parèmies siguin de caire vexatori o fins i tot insultant. I curiosament, és habitual que trobem la mateixa dita referida a diferents pobles, sobretot en el cas de les dites difamatòries i poc decoroses amb la qualitat de les persones d'algun lloc en concret: s'exporta la dita, tot canviant-ne el nom de procedència. Però també poden servir per cantar les meravelles d’algun lloc, com si d’un eslògan turístic es tractés.

A més, no són un apartat exclusiu dels refranys, perquè sovint es barregen amb corrandes i altres peces musicals populars i tampoc podem descartar la "rima fàcil" o rodolí, que sovint ha fet fortuna i ha originat moltes d'aquestes dites tòpiques.

Finalment, voldria destacar que moltes d'aquestes dites fan referència a personatges més o menys famosos o populars que han fet forrolla en l'imaginari popular i, encara que ara ens resulti gairebé impossible saber qui era aquell personatge, en el seu moment van destacar per alguna qualitat excepcional o per alguna pífia monumental.

He cercat els refranys geogràfics referits als pobles del Vallès (Oriental, preferiblement) i el resultat ha estat prou divers i positiu. Com podreu veure, a més de l'arxifamós Com el Vallès no hi ha res (que podríem acompanyar d'algunes altres sentències, com ara A muntanya són cap-grossos, al Vallès són encantats, i a Sant Feliu de Codines n'hi ha alguns de barrejats, Al Vallès, tot hi és; a Marina tot s'inclina, Boira del Vallès no té malícia, Si Montnegre porta capell, Vallès no et fiïs d'ell, Llenya d'alzina, vi de Mausia, xeixa del Vallès i moltó del Penedès o Trons a Mallorca, aigua del Vallès) són força prolífiques les dites tòpiques sobre pobles vallesans:

. A Arbúcies són gent d'astúcies, a Breda tenen mala art, a Sant Celoni, dimonis, i a Hostalric són cremats.
. A Cardedeu els dentistes engreixeu.
. A Castellar del Vallès, ni dona ni res.
. A Centelles són boniques, a Sant Quirze no ho són tant, a Bertí les morenetes i a Riells la flor del ram.
. A Fogars, putes o lladres.
. A Granollers, el sol hi neix.
. A l'Ametlla del Vallès, s'hi troba bé qui no hi és.
. A la muntanya de Mollet, val més dur capa que barret.
. A la Roca, el sol hi toca; a Granollers, el sol hi neix; Vilanova, la flor nova.
. A Martorelles, carboners (la gent es guanyava la vida fent de boscater o carboner. N'hi havia molts).
. A més a més, no hi ha terra com Granollers ni ciutat com Barcelona.
. A més a més, no hi ha terra com Granollers, i per millor, la de Mataró, i per no haver de fer res, la de Montornès.
. A Mollet ballen amb les calces a la mà.
. A Montbui fan les sopes en una campana (ironia per la grandària de les campanes d'aquesta població).
. A Montmeló, carbassots.
. A Montornès, manlleven coses i no tornen res.
. A Sant Celoni són de la pell del dimoni.
. A Sant Celoni venen oli, a Cardona venen sal, a Sant Feliu el vinagre i a Caldes fan l'enciam.
. A Sant Celoni, venen oli.
. A Terrassa, mala raça; a Sabadell, mala pell, i a Granollers us prenen els diners.
. A Vallromanes, toquen les campanes.
. A Vallromanes, esquelles en lloc de campanes.
. A Vallromanes, romanins, i a la Roca escorxen pins.
. Aiguafreda, aiguafregits.
. Així ballen a Mollet.
. Anem a Sant Cugat del Vallès, que molts en parlen i no saben on és.
. Budallers de Sant Celoni són pitjors que luterans, van ficar foc a l'església per cremar la barba dels sants.
. Cabanyes, Martorelles i Sant Fost, tres parròquies dintre un bosc (o Reixac, Martorelles i Sant Fost, tres parròquies dins un bosc).
. Com el ferrer de Montmeló, que quan tenia ferro no tenia carbó.
. Com el graller de Montornès, que li donaven un sou perquè toqués i cent perquè callés.
. Déu ens lliuri del dimoni i del Ramis de Sant Celoni.
. El poble de Montornès, molts l'anomenen i no saben on és.
. El sastre de Campins, cosia de franc i encara hi posava el fil.
. El tastador de la Garriga, que es bevia el vi i deia que era aigua.
. Els de Campins, dels diables són cosins.
. Els de Riells van a capgirells.
. Fer com la gent de Mollet, que duen la camisa més llarga que el fasset.
. Granollers és el graner del Vallès.
. Granollers és l'esparver del Vallès.
. Les noies de Montmeló porten les mitges al garró.
. Parlant del Vallès, porc i blat i de dona cap.
. Pel camí de Granollers, qui no camina perd els diners.
. Per a no haver de fer res, Montornès.
. Sant Celoni, prop d'Arbúcies, dotze cases, tretze bruixes.
. Sant Celoni, són de la pell del dimoni.
. Sant Celoni, venen oli.
. Santa Eulàlia de Ronçana, voltada de presseguers, els fadrins no fan ballades perquè no tenen diners.
. Si el Vallès fos un ou, el rovell fora a Palou (hi ha un equivalent en francès: si la France éstoit un oeuf, Saintonge en seroit le moyeut) (que tant pot fer referència a la situació geogràfica central, com per destacar-ne la qualitat. Altres refranys, ho canvien per Palau, suposo que referit a Palau-solità i Plegamans).

El Montseny és referència obligada a la comarca i en condiciona ostensiblement l'orografia i la meteorologia. Són constants les referències meteorològiques que el refranyer li dedica, la qual cosa ens fa pensar que, a pagès, sempre l'hi han tingut posat un ull a sobre per preveure quin temps farà:
. El Montseny com més blanqueja més bogeja.
. El Montseny florit (nevat), pluja (o fred) a la Plana de Vic (sembla que per la variació de les condicions climàtiques, avui en dia ja no és cert).
. Mentre vegis neu al Montseny no podis el cep.
. Montseny ferrat, mal temps.
. Montseny tapat, aigua aviat.
. Montseny: per l'abril la múrgula gentil.
. Quan el Montseny fa capell, no et fiïs d'ell (tapat amb núvols).
. Quan el Montseny fuma, aigua segura (ho diuen a Malgrat de Mar, quan de la muntanya surt com un fum de boira).
. Quan el Montseny se serra, pluja en aquesta terra (amb els núvols serrats a la muntanya).
. Quan lo Montseny té caputxa, lo migjorn punxa (vol dir que el vent de migjorn entra amb força).
. Si al Montseny els núvols vénen i se'n van, senyal de mort.
. Si les cabres pasturen al Montseny, plourà (cal canviar cabres per núvols).

I no oblidem què diu el refranyer de les millors muntanyes de Catalunya: Quatre monts té Catalunya, quatre monts sants i sagrats: el Montseny, el Montsant, el Montsec i el Montserrat.

També, com a curiositat, voldria destacar un embarbussament (paraules o frases que fan de mal pronunciar i que se solen proposar com a joc) sobre la Garriga:
En Garrigosa, carregat de garrons, rosega cigarros rebregats, regalats pels esguerrats de la Garriga, quan amb regadores reguen els graons de la grota cigarrera; rebreguen gorres grogues, i roseguen guimbarros i rosegons arrossegats pels toscs reguerots i regueres.

I voldria acabar amb una fòrmula de brindis molt gastada per aquestes llars, que fa referència a tres pobles vallesans i que és paral·lel al castellà Arriba, abajo, al centro y a dentro: Corró d'Amunt, Corró d'Avall, Campins i cap endins.

Salut i fins a la pròxima!