Dia Mundial de la poesia

M'afegeixo al Dia Mundial de la Poesia amb un poema que ja vaig reproduir al blog el 4 d'abril de 2008. És un poema que vaig escriure al setembre de 2001 i s'inscriu dins un cicle de poemes que vaig fer dedicats al temps.

El temps passa
i al seu redós
s'escola l'estela
del que va ser i ja no serà.

El temps és l'arreplega d'instants.
És un seguit de neguits i delers,
de pauses i sons,
de silencis i asseveracions.

El temps és aquell company
que intangible i insolent
t'acorrala i et guia.

Com sona el temps?
Parla'm, digue'm.
Sempre al meu costat
i no et conec la veu ni l'aroma.

Passa el temps
molt de pressa,
massa de pressa.

Podríem haver estat bons companys,
però això no té importància, veritat?
Tu seguiràs al meu costat
empenyent el meu caminar mandrós
o aturant la meva passa tenaç i decidida.

Nota: Escrit el 2 de setembre de 2001.

Des del 2008 que no m'havia apuntat a la diada!

Presentació de la infinitud dels eclipsis

Aquest dijous que ve, a la Llibreria La Gralla de Granollers, a dos quarts de vuit del vespre, fan la presentació del darrer poemari de Núria Sagués, La infinitud dels eclipsis.

Durant l'acte també hi haurà una exposició fotogràfica de Narcís Civil i Mascaró.

La Núria Sagués és una escriptora vallenca que ja ha publicat altres llibres, com La xarranca (en prosa). Aquest és el seu primer poemari. Com explica l'autora en el blog que ha obert per promocionar el llibre i acostar-lo als seus lectors:

Els poemes de La infinitud dels eclipsis són l’espai buits entre les paraules. Com en el joc infantil de la xarranca, mentre se salta d’un quadrat a l’altre, hom queda per uns instants sostingut en el vent i és en aquests moments quan apareixen els records i també l’amor.

En el primer llibre en prosa, comparo la vida amb aquest joc i el veig com una superació natural i constant de l’existència. La infinitud dels eclipsis és el que “hom calla” mentre es queda suspès en l’aire, el que hom pensa però queda perdut.

A través del poemari, exploro els racons de l’ànima i faig que part de l’inconscient es torni paraula.

Ha prologat el llibre Antoni Casals i Pascual.

Hola, amiga

Hola, amiga.

Amb tu he anat retardant aquesta conversa, perquè, no sé, en el fons ets l’única a qui em feia por d’atansar-m’hi massa.

Sí, sí. Em fas molta por, tot i que hem estat tan units i tan a prop l’un de l’altre.

He anat retardant aquesta conversa volgudament.

M’he atrevit de parlar amb l’amic Temps i m’ha dedicat uns instants deliciosos, uns moments inoblidables.

També he parlat amb l’amic Amor, que m’ha deparat sensacions, ara agradables, ara angoixants.

Però tu, amiga, tot i la teva tendresa, per què fas que m’aclapari la por?
Ets massa persuasiva, massa sensual, massa possessiva, fins i tot. Em vols tot per tu. O tot o res.

És un joc sense retorn on el que jo perdo tu ho guanyes. Però i després? Jo seré una més de les teves conquestes.

M’hauràs seduït, em duràs al teu món de sensacions i de plaers… però, i després, … què queda?

No amiga, no estic preparat per aquest viatge. Hi tinc molta tirada al que m’envolta i hi tinc encara massa deutes pendents, massa coses a fer, massa gent a qui estimar.

I tu ets molt gelosa. Em vols tot per a tu i jo no em puc donar a aquest plaer fugisser i destructiu.

Dóna’m temps. Necessito acabar quatre coses ben fetes encara. I ja en tornarem a parlar, d’acord?

Adéu, amiga Mort.

Sé que ens tornarem a veure, sense retrets, però sense presses, eh?

---

Nota: Escrit el 15 de setembre de 2001.

Quan l'amor crida a la porta

Quan l’amor crida a la porta, no li cal timbre, ni porta, si m’apures.

De fet no li cal ni que estiguis pendent d’aquella trucada. Sempre t’envairà en el moment més inesperat.

A la porta de la teva vida hi rebràs moltes trucades. I sempre, vulgues que no, hauràs d’obrir-la, la porta. I hauràs d’aprendre a interpretar qui és aquest que ara arriba. Què vol? A on em portarà?

A mi em van trucar a la porta ara fa molts anys. Era una noia encisadora, somrient, que semblava que no volia res.

Junts vam créixer i vam canviar la porta i els mobles i els acabats.

Aquests dies l’he vista patir. Per por de perdre’m.
Aquella noia que va obrir la porta, amb aquell somriure encisador, és ara una dona meravellosa: la meva dona.

L’últim cop que va sonar el timbre de la porta, vam anar a obrir-la junts, i sembla que es devien equivocar, perquè no hi havia ningú.

---

Nota: Escrit al setembre de 2001.

La imatge correspon al Castell de Tamarit (Tarragona), feta per Joanot, adherit a la campanya perquè es vegi novament TV3 al País Valencià.

Vull escriure

Vull escriure
des de la llibertat de la innocència,
des de la serenor de l’experiència.

Vull descriure
des de la cruesa de la distància,
des de la nuesa d’un estil senzill.

A tot o res: una juguesca.
No puc més: un crit desesperat.
Au, vés: que encara no et toca.

Vull viure
des del reflex d’una sortida,
des del besllum d’una altra espelma.

I vull riure,
que un segon és un lapse massa curt
per desaprofitar-lo amb un mal pas.

---

Nota: Escrit al setembre de 2001.

No deixis les sendes velles per les novelles

El meu país és molt petit. I jo, dins ell, m'hi sento petit, petitíssim. Ben poqueta cosa.

El temps... què és el temps?

No existeix el temps, només el moment. Tot passa, res queda. Tot és ara mateix. I la memòria o el futur, per a què compten?

No deixis les sendes velles per les novelles.

─Sóc un sembrador que sembra llavor. Llavor nova ─penses─, que surti esplendorosa i forta.

Però no pots oblidar-te de collir allò que ja has sembrat, allò que ja ha crescut i ha donat els seus fruits. Sí, ja ho sé que sovint cal escardar la terra, remoure aquelles arrels seques.

─Tornaran a florir? En el seu moment ho sabràs...
─En el seu moment? Quin és aquest moment?

Doncs aquest moment és ara. El temps d'estimar i de demostrar que saps estimar. El temps d'estimar i de sentir-te estimat. El temps de patir i de plorar. És temps de tot i de res. És un temps que ja ha passat. És en aquests moments quan reverdegen aquells brots que tenies abandonats.

Els brots nous? Pobrets, deixeu-los créixer que més endavant també et satisfaran o s'assecaran el primer mes sense pluges.

Brots vells, brots nous... a cadascun el que li correspon... i donem-los temps, caram!

I jo no he vist descendre els àngels sobre els seus querubins, ni els arcàngels, ni... Només he sentit en Rafael que cridava: «─¡Enfermera, enfermera! ¡Por favor!».


Nota: escrit al setembre de 2001.

Temps, moment, instant

Ara no puc perdre el temps
amb aquestes coses.
El temps...
allò passat no pot revisitar-te.
El moment...
Per què sempre tenim coses pendents?
El temps s'escola
moment a moment.
Tot passa
i no som a temps
de rebobinar la cinta una altra vegada.
Temps... moment... instant.
INSTANT!
Vull copsar cada instant
com si fos únic,
com si fos l'últim.
L'instant...
Quina paraula tan meravellosa!

Nota: Escrit al setembre de 2001.

Bona Diada!

@|-8--'-,--

Temps de roses assadollades
on cada gota és un tresor
preuat, únic i escàs.

Néctar de sang,
degotim rogenc de rosada
on l'excepcionalitat és bellesa.

Oasi dins l'erm,
esclat de flaire, sobtat,
volva de color en la monotonia.

Rosa,
quan veig el teu puntual despertar
recordo somnis de color,
flairo aromes en pols,
crec en un devenir encara millor.

La fotografia, com apunta l'enllaç, l'he vista a Flickr. És de l'usuària Azorina, que la va penjar el 25 de novembre de 2005.

El temps passa

El temps passa
i al seu redós
s'escola l'estela
del que va ser i ja no serà.

El temps és l'arreplega d'instants.
És un seguit de neguits i delers,
de pauses i sons,
de silencis i asseveracions.

El temps és aquell company
que intangible i insolent
t'acorrala i et guia.

Com sona el temps?
Parla'm, digue'm.
Sempre al meu costat
i no et conec la veu ni l'aroma.

Passa el temps
molt de pressa,
massa de pressa.

Podríem haver estat bons companys,
però això no té importància, veritat?
Tu seguiràs al meu costat
empenyent el meu caminar mandrós
o aturant la meva passa tenaç i decidida.

Nota: Escrit el 2 de setembre de 2001.

La llum del teu somrís

Mai les coses se’ns presenten com volem,

senzilles i transparents,

quan l’impuls irreflexiu del nostre anhel

temorós es fa present.

Però la brillantor encesa dels estels

que a ratxes ens enlluerna

fa valent aquell amor nascut incert

que del somni és llumener.

La claror dels teus ulls

i un petó dolç i sincer

fan possible un deler

que innocent cerca sopluig.

No em preguntis el perquè d’aquell petó

ni perquè el vaig demanar.

Jo em sentia molt feliç al teu costat,

crec que és l’única raó.

I ara veig que la importància de l’amor

resideix en l’harmonia,

resideix en saber viure a cada instant

la presència del company.

La claror dels teus ulls...

En el dolç passar d’uns dies m’has donat

més del que podia esperar

i en el suau lliscar del temps pel meu record

ets un llumener silent

que acarona les follies del meu vers

fent de tot moment tendresa

i arrauleix la fosca densa de la nit

amb la llum del seu somrís.

La claror dels teus ulls...

Per al Dia Mundial de la Poesia, desenterro un poema del 19 de novembre de 1985, dedicat a la Cristina. Un altre dia us penjo la música.

També en parlen a Per a lectura i decoració.

Inici del cicle del temps. Hi havia una vegada

Hi havia una vegada
un Home que no es volia fer gran,
un Idealista que no volia baixar dels núvols
i un Poeta virtual.
I els tres eren la mateixa persona.

L’home es va casar,
va firmar una hipoteca
i va envellir sense ni adonar-se’n.
I el que veia no li agradava.

L’idealista va cercar el benestar,
va plantar arrels silencioses
i va descendir, pas a pas, a la terra dels mortals.
I el que veia no li agradava.

El poeta virtual va deixar d’escriure,
va oblidar versos i rimes
i va deixar assecar la tinta de la ploma.
I el que veia no li agradava.

I ara, aquest home gran, pragmàtic i deslletrat
vol tornar a escriure
i cerca amb anhel un nou ideal
globalitzat, com ara mana,
tecnificat, que tot ajuda,
col·lectivitzat, que ha fet família
i modernitzat, per posar-se al dia...

I, conte contat,
ja ha començat.

Intimíssim

Adéu, amiga,
que marxes sense fressa,
esllanguint-te amb els darrers reflexos de l'estiu.

Dus les alforges plenes de records i d'il·lusions.
T'han manllevat d'una urpada
tot un món de somnis, ara esvanit.

Com un far seguiràs encesa,
perquè no hi faltarà faroner
que mantingui encesa la teva flama
avui, demà... per sempre.
(A la Mercè)