L'altre dia vaig rebre un correu de la
Carme Rosanas, amb qui hem coincidit a la xarxa en diferents moments, o bé comentant-nos els blogs respectius, o bé comentant blogs d'altri, que em convidava a participar d'una setmana poètica al seu blog col·laboratiu
Personatges itinerants. Així, quan vam iniciar els
Apunts simultanis amb el comentari de la imatge del Diccionari Collins sobre el mot polaco, la Carme s'hi va apuntar ràpidament
Em sembla que en determinats moment ja us he parlat d'altres blogs col·laboratius, com per exemple, sense anar més lluny, l'experiència del
Diccitionari, obert ja a l'edició de quatre persones.
Bé, no són ni millors ni pitjors, els blogs col·laboratius, sinó una manera diferent de viure la creació a la xarxa cercant una major implicació i interrelació amb les persones que hi contactes. Res més. I és clar, sempre arriben més lluny cinc, deu o vint persones que una de sola.
En el cas els Personatges itinerants, la gestació neix al desembre de l'any passat, i la mecànica del blog consisteix amb, a partir d'un poema, un text o uns personatges compartits, teixir una cadena d'escrits fets per les diferents persones que s'han apuntat, i que escriuran en resposta al'escrit inicial o a escrits successius fets per altres persones.
Bé,
jo m'he apuntat en l'última convocatòria, on hem comentat un poema inicial de Miquel Martí i Pol, del Poemari Per preservar la veu (1980-84):
Davallem junts pel pendís de la tarda.
Per més que ets lluny, davallem junts la lenta
progressió del temps que encara ens manca
per fer d'aquesta solitud un àmbit.
Davallem junts, i el vent no em pot distreure
d'aquest pensar-te que se'm fa presència
i em neguiteja i em consola alhora.
Tardes enllà, si llegim aquests versos,
t'amoixaré els cabells amb la mateixa
tendresa amb què escric per evocar-te.
Miquel Martí Pol
Els bells camins (1984-85)
El meu fragment (tercera resposta de la sèrie) fa així:
Temps enllà, el que era ja no és.Abans, davallàvem com una torrentera
desfermada, voluptuosa i abassegadora.
Ara, arribats a les maresmes,
el nostre transitar és calm i parsimoniós
El nostre bagatge:
cada còdol arrossegat avall,
cada gra de sorra dipositat al mar.
La nostra experiència ha conformat la llera,
les nostres il·lusions han alimentat
el mar comú de totes les coses.
Temps enllà, el que abans era ja no és.
Però ara tampoc ens desagrada
el que hi resta, oi ?
M'ha semblat una bona iniciativa, una bona excusa per tornar a escriure poesia i he volgut compartir amb vosaltres l'experiència.
No us esteu d'anar-hi a fer una ullada. Sempre hi podeu trobar coses prou interessants... o apuntar-vos a la propera convocatòria.
Només m'atreviria a suggerir-li un parell de coses a la Carme: ja que és un blog col·laboratiu, posa una
llicència Creative Commons als continguts i l'arxiu d'escrits, és més clar quan es fa amb agrupacions mensuals i no pas diàries.
Porto 
Temps enllà, el que era ja no és.
