Tinc un blog... i si se m'esborra tot?

Totes les persones que utilitzem els serveis en línia del web 2.0 alguna vegada ens hem plantejat: «i si tanca el servidor on estan hostatjades totes les meves dades o es perden per algun error o algun atac?».

Bé, de fet no és gaire diferent que quan tenim les dades en el nostre ordinador i el disc dur esdevé inservible o algun virus ens obliga a reformatar-lo. Qui no ha perdut mai algun document que estava escrivint en el processadors de textos i marxa la llum en el moment més inoportú?

Jo us aconsello tenir el mateix comportament/hàbit que teniu amb la resta de dades informàtiques: fer còpies de seguretat periòdicament que ens permetin recuperar qualsevol dada amb el mínim marge de pèrdua.

I com ho podem fer amb dades que no tenim nosaltres desades? Com fem còpies de seguretat, per exemple d'algun blog de Blogger?

Tenim unes quantes opcions. Jo en faig servir 4 d'alternatives:

1. Faig còpia en PDF dels articles que m'interessa guardar o referenciar en algun escrit o document. Hi ha el PDF creator, que permet generar fitxers PDF a través de la impressora. Us el podeu descarregar des de la pàgina de Sourcefourge.net.
2. Faig una còpia en HTML de cada mes del blog, amb l'opció de desa la pàgina web completa (i no només l'HTML). Així, ens genera un directori amb les imatges i altres contingus que desa de la pàgina, a banda de tenir l'adreça HTML que veurem completa des de l'ordinador perquè hi té incurstades les imatges i altres continguts.
3. BlogBackupOnline ens permet obrir un compte gratuït, amb capacitat d'emmagatzematge per a 50 Mb i fer una còpia diària o cada quan ho programem dels canvis del nostre blog.
4. Blogger Backup és una eina de l'empresa CodePlex que ens descarreguem en el nostre ordinador i que ens permet fer còpies de seguretat de tots els nostres blogs de Blogger i desa aquests backups en el nostre ordinador, en arxius de format XML. Ho expliquen molt bé des de Blogoff.

En definitiva, tenim tot un plegat d'opcions per poder seguir dipositant la nostra confiança (i dades) en aquests serveis en línia tan pràctics i fàcils d'usar.

I em direu: quin avantatge hi ha en tenir dipositades les dades en un servidor extern? Si confiem en el bon ús de la confidencialitat de les dades que puguin fer aquestes empreses, el gran avantatge rau en el fet que hi podem accedir des de qualsevol lloc on hi hagi connexió a Internet, sense haver d'anar arrossegant còpies i diferents versions amunt i avall, en llapis USB, disquets, correus electrònics o adjunts. I que encara que formatem l'ordinador, canviem d'aparell, actualitzem programes o ens mudem de casa, hi podrem seguir accedint amb la mateixa facilitat i seguretat.

No entenc, tampoc...

... Que els polítics s'estranyin que la gent deixi d'anar a votar.
No. La gent ha deixat d'anar a VOTAR-LOS.

---

«Ho puc dir més alt i més fort, però no més clar»

Informacions poc contrastades o notícies poc documentades

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.

Què passa amb els metges a Catalunya?

Una altra mostra de la manca de previsió i de com es fan les coses. O tornem a fer aquell joc de les notícies contradictòries.

Amb les proves d'accés a la universitat d'aquest curs i la tria dels nostres joves de la carrera universitària que volen fer, veiem que l'oferta no s'adiu pas amb la demanda.

No fa gaire dies la premsa publicava que Catalunya necessita portar metges de l'estranger. Són metges vinguts de llatinoamèrica i Polònia, majoritàriament. Un motiu més d'agermanament del poble català amb el polonès.

Hi ha dèficit de metges. I el tema ve de llarg. I com s'ha arribat a aquesta situació? Doncs per una concatenació de fets, negligències i manca de previsió.

1. Una, les condicions econòmiques. Si el que diuen els diaris és veritat (que no sempre ho és), cobra més un diplomat (mestre, amb carrera de 3 anys), que un llicenciat (metge, amb carrera de 6 anys, més 4 d'especialització).
2. Dos, les condicions laborals. Prefereixen marxar a l'estranger, on poden desenvolupar la seva professió en unes condicions més dignes. La petició de 10 minuts per pacient a les consultes dels metges de família és ja una reclamació històrica.
3. Tres, no hi ha prou places a les universitats. I la nota de tall és elevadíssima. Cosa que provoca que un bon grapat d'universitaris no puguin optar a fer medecina, com seria la seva vocació i il·lusió.
4. Quatre. I si l'administració diu que no té la vareta màgica per solucionar-ho... Però és clar, Universitats no cal que sigui un departament autònom i el podem tenir en un calaix de sastre que els rebaixa el sostre competencial.
   

Mala peça al teler, com amb Renfe. Denunciem situacions insostenibles. Trobem els culpables. Cerquem solucions.

No entenc...

... que allò que sempre s'havia fet d'intercanviar llibres, música i fins i tot roba, ara estigui perseguit i penalitzat.
... que no ens deixin seguir anant a l'encant. Perquè jo no vull posseir tot el que consumeixo, culturalment. Perquè no m'hi cap a casa, perquè no tornaré a llegir-ho o a escoltar-ho més. Perquè només vull mirar o escoltar un bocinet d'aquella obra.
... on volen anar a parar. Si no hi ha lucre, no hi ha delicte. Ells sí que persegueixen el lucre. Perquè jo sempre he compartit els meus llibres, discos, pel·lícules, amb la família i els amics. A aquest pas, ni les persones que conviuen amb mi a casa podran escoltar el que jo hagi comprat.

---

«Ho puc dir més alt i més fort, però no més clar»

Paremiologia didàctica. Refranys i dites

I avui us presento el cinquè blog que he obert... fins ara. I per què tants blogs, us preguntareu? Doncs per no tenir un calaix de sastre i poder facilitar que cadascú pugui consultar només allò que realment li interessi.

Jo, que mai he estat un exemple de l'ordre, pretenc en el món dels blogs de posar-hi una mica de remei.

Paremiologia catalana. Refranys i dites respon a un repte i a un vell projecte que, com altres materials que ara ofereixo, poden veure finalment la llum.

Un repte perquè comporta aportar el meu granet de sorra a la revista Cultura 21, un projecte del Grup Comunicació 21 que intenta obrir una escletxa cultural a Internet en català. Repte també perquè em demana un sobreesforç al canviar l'entorn Blogger pel que ofereix aquesta revista cultural. I tots els inicis són difícils. Però no hi racanejaré il·lusió ni ganes.


El vell projecte és l'elaboració d'un curs sobre paremiologia, la ciència que estudia els refranys, que el pensava estructurat en una vintena de sessions teoricopràctiques per poder fer des d'algun casal o entitat de caire cultural que volgués oferir-les a un públic força ampli i divers: qualsevol persona que volgués conèixer una mica més de prop el món dels refranys, les dites i els proverbis, on pogués aprendre una mica d'història, conèixer estudiosos de la matèria, veure, tocar i treballar els materials existents... tot d'una manera molt dinàmica i pràctica, amb el lliurament de diverses fitxes elaborades per al curs.

Un vell projecte que ara comença a dotar-se de format i que qualsevol dia pot acabar existint com a curs presencial, també.

Així, article a article, desenvoluparé un ampli temari que apropi i aclareixi la disciplina. Teoria, pràctica, materials i portes que s'obriran per a qui vulgui continuar investigant i coneixent.

La informàtica ha obert un nou horitzó per als estudiosos de la paremiologia, amb la facilitat per a catalogar documentalment les obres, per la facilitat d'indexació i d'ordenació dels materials i perquè podem fer que siguin les màquines les que cerquin la informació que abans havia de trobar la nostra memòria i els nostres ulls.

Paremiologia didàctica és una aproximació al món de les parèmies. Intentaré seguir el temari que exposo en el segon article, Didàctica paremiològica, i espero que l'oportunitat que ens brinda el blog d'intercanvi de parers i comunicació, a través dels comentaris, facin d'aquesta obra una obra col·lectiva, pràctica i útil.

Una carta que volia escriure

Hola, Víctor.

Abans que res, deixa'm felicitar-te, avui que fas 6 anys. Et volia fer un regal i dir-te, abans que se m'oblidi, que et vull agrair que siguis com ets, perquè m'has permès ser un home feliç, inquiet i compromès.

Diuen que l'experiència és una bona companya de viatge, però que sempre arriba tard. No t'ho creguis pas. Mira al teu costat: sempre l'has tinguda allà i mai ha deixat d'acompanyar-te. Escolta-la i pregunta-li. I estic segur que sabràs decidir en cada moment allò que calgui fer en cada situació.

I no et preocupis si algun cop l'erres: la vida és plena de segones i terceres oportunitats. Hi ha senderes paral·leles, transversals, més curtes o més llargues, més costerudes o més plaents, que et permetran arribar on sóc jo ara.

No tinc cap dubte que hi arribaràs. T'esperaria, però estic segur que no m'ho perdonaries.

Segueixo el meu camí i et prometo seguir deixant petges i pistes perquè em vagis retrobant periòdicament. Estic segur que quan arribem allà on anem, la vida haurà colmat les nostres il·lusions, ambicions i inquietuds i que riurem molt revivint el camí que hem fet plegats.

T'estimo.

Víctor

Cròniques vallromanines

Diumenge de juliol xafogós. Som de vacances i ens aixequem tard. El plaer de no tenir horaris.

Ja no som a temps d'afegir-nos al Mulla't per l'esclerosi múltiple. A més, cada tarda anem a la piscina per fer el curs de natació. I el diumenge, en descansem. Massa gent, a més. Ens agrada més la tranquil·litat.

Així, al matí agafem les bicicletes i recorrem la riera. L'ombra dels seus plataners crea un microclima propi. És el lloc més fresc de Vallromanes a l'estiu, amb aquella brisa que mou i fa tintinejar les fulles que ens aixopluguen del sol.

Riera avall no cal pedalar. La inercia s'encarrega de dur-te a bon port. Només cal vigilar a les cruïlles, fer dringar el timbre perquè els vianants s'apartin de l'espai destinat a les bicicletes, esquivar algun excrement de gos i vigilar amb l'arbre de Can Morera, just al bell mig del recorregut del carril.

Trobem pinyons. Pocs, escadussers ja passat el migdia i amb moltes cames que han fet el mateix recorregut. I en donem compte ràpid. Els piquem àvidament amb aquella pedra que sempre amaguem al peu de la Riera... i que sempre desapareix.

Des d'allà també es veu el forat número 19 del golf. El més gran, el més visible. El més vergonyant.


De tornada, fem una curta aturada en el «magnífic» parc per a la gent gran (sic), plantat al bell mig d'un descampat erm, just a l'epicentre de la solana de juliol. Ai, les promeses electorals d'últim moment mig acomplertes cuita corrents!


Allà m'he endut la sorpresa del dia. Recolzat en un mur hi ha un dels indicadors de nom de carrer que s'utilitzen al poble, molt macos, per cert. Tot em fa pensar que l'han tret perquè està malament i cal corregir-lo. No se m'acut cap altre motiu.


El rètol de pedra fa referència al carrer de Rafael de Casanovas. Jo només conec un Rafael de Casanova, sense la «s» final, conseller en cap l'11 de setembre de 1714, durant la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques.


De Casanovas, conec el galant venecià, Giacomo Casanovas, que no té res a veure amb l'altre personatge i que potser tampoc ha fet prou mèrits per tenir un carrer dedicat a Vallromanes.


Prengui nota qui n'hagi de fer esmena.

Renfe.cat

Ahir, José Luis Rodríguez Zapatero, president del govern espanyol, va sorprendre tothom durant el debat de política general a les Corts prometent el traspàs del servei de Rodalies de Renfe a la Generalitat al gener de 2008.

Fantàstica notícia, només equiparable a la promesa que va fer d'aprovar l'Estatut de Catalunya que sortís del Parlament de Catalunya.

A banda de la credibilitat del senyor Zapatero a l'hora de fer promeses electorals, cal llegir amb deteniment la lletra menuda: traspàs de la gestió, sí; però acompanyada del traspàs de les inversions i rescabalament del dèficit ancestral que anem arrossegant des de fa algunes dècades.

Tan de bo no hagi estat solament una tempesta d'estiu.

La societat del benestar

Diuen -i m'ho crec- que vivim a la societat del benestar.
Què vol dir això? Que a mida que tenim cobertes les necessitats més primàries (les fisiològiques i les de seguretat, segons la piràmide de Maslow), podem començar a pensar en cobrir les que resten a la part més alta de la piràmide: les socials, les del Jo i les d'autorealització.

Suposo que és per això que cada vegada la gent gasta més diners en imatge personal, operacions d'estètica i creixement personal. I perquè vivim més anys, també, és clar. Invertim en nosaltres mateixos, en la nostra imatge. Esdevenim més narcisistes, més mirats amb la nostra imatge personal i pública.

Un indicador clar d'aquest procés: els cursos que ofereixen els diferents Departaments de la Generalitat per als seus treballadors:

1. Inicialment només oferien cursos sobre Administració i serveis i de llengua i ús del català, aplicat a les necessitats d'una Administració amb una llengua pròpia.
2. Seguidament, i per no perdre el tren de les noves tecnologies, van començar a oferir cursos d'ofimàtica, bàsics i avançats.
3. Cobertes aquestes necessitats inicials, van començar a aparèixer els cursos sobre riscos laborals i salut laboral.
4. Amb l'obertura a Europa, tímidament han començat a aparèixer cursos d'idiomes o d'aprofundiment del coneixement d'altres idiomes (bàsicament anglès).
   
5. Finalment, des de fa pocs anys, també comencen a oferir la possibilitat de realitzar cursos de creixement personal: qualitat personal, intel·ligència emocional, afrontament de l'estrès...

Ja arribats a aquest punt no ens queda cap dubte que som una Administració oberta a una societat moderna, cosmopolita i benestant.

Hi ha encara força gent reàcia o escèptica per deixar-se seduir per aquestes darreres temàtiques de creixement personal. Potser per por a conèixer-se i no agradar-se? Perquè potser millor no remoure coses que no acabo d'entendre o que em fan patir?

Nosce et ipsum: Coneix-te. El coneixement del món, de l'entorn, de les coses ha de començar per un mateix.

Potser la societat fins fa poc era poc donada a parlar d'afectivitat, de sentiments o d'emocions i a l'escola ens ensenyaven a emmascarar amb conductes i normes l'aflorament del Jo a l'exterior.

Tot això que hem guanyat. I ens queda tan camí per córrer.

Diccitionari: Diccionari de citacions i frases cèlebres

Ara que el temps i les obligacions m'ho permeten, he pogut encarar decididament la meva aportació en el camp paremiològic a la xarxa.

És clar que escriure un blog no és el mateix que publicar en paper. Però penso que Internet ens ha facilitat compartir moltes coses. La immediatesa en les consultes, l'actualització constant, la interacció entre l'autor i els lectors, la monitorització a través dels canals RSS, tot plegat li proporcionen uns bonus sobre el format paper que no es poden desestimar. Fins i tot cap la possibilitat de l'autopublicació, dels llibres digitals... En fi, un seguit d'avantatges que no podia deixar passar.

Així, al meu blog personal, aquest on escric ara, on parlo de les meves inquietuds, del meu poble, de la meva llengua, del meu país, de tot una mica, vaja, d'una manera més o menys miscel·lània, s'hi han anat sumant fins a 4 obres més, que, a poc a poc, us aniré presentant.

I com també ho vaig fer primer amb el Refranyer català-castellà i després amb la Biblioteca paremiològica, ara li toca el torn al Diccitionari. Després tocarà parlar de la Paremiologia didàctica, un altre projecte que m'il·lusiona especialment.

Aquest diccionari de citacions i frases cèlebres ja és un projecte antic que vaig iniciar en la meva pàgina personal, amb menys mitjans i coneixements, sens dubte.

Es tracta d'una recopilació de cites cèlebres i proverbis, amb anotació de la font on l'he trobada, d'equivalents idiomàtics si m'ha arribat en una altra llengua que el català i de l'obra o lloc concret on el personatge en qüestió la va dir, si tinc aquestes informacions.

El format blog, com en el refranyer, em permet també etiquetar cada comentari amb el nom de l'autor, la paraula temàtica i un buidat de les paraules clau. Com que Blogger només admet una indexació temàtica, he hagut de fer servir uns codis per diferenciar cada un dels tres apartats temàtics:

• 00 Per als noms d'autors
• 11 Per a les paraules temàtiques
• i a continuació la resta en ordenació alfabètica.

Al menú lateral dret també hi he incorporat un cercador cenyit al Diccitionari només i un apartat amb enllaçosinteressants de reculls de citacions i frases que aniré ampliant a mida que en vagin apareixent de noves.

També acostumo a incorporar un apartat per a les ressenyes que algú fa dels meus blogs. A veure qui s'anima a encetar l'apartat del Diccitionari!

I bufa que bufaràs

He gaudit d'una setmana completa de vacances. Tot un luxe: a finals de juny, just per encetar bé les vacances d'estiu i amb prou previsió per guardar uns quants dies més ben entrat l'estiu, quan la xafogor és forta de valent i et ve de gust fer qualsevol cosa menys anar a la feina. I les minivacances hagueren estat completes si entre tots (i l'Ajuntament al capdavant) fóssim més respectuosos amb el descans dels veïns. M'explicaré.

Perquè és clar que quatre anys amb el Casal en obres generen molta polseguera i molt de soroll de màquines i d'obra; però t'has de callar, perquè és dins l'horari permès. I són sorolls inevitables. Bé, podríem dir-hi molt sobre la inevitabilitat dels sorolls, però en aquest cas accepto pop com animal de companyia.

El que ja no és tan inevitable és que en lloc d'escombrar i recollir les fulles l'Ajuntament es dediqui a bufar-les i escampar-les amb un bufador. I em direu, què és un bufador? Doncs només se m'acut de definir-lo com a màquina infernal pensada per a la tortura dels veïns que han de suportar-la. Segur que deu resultar còmoda per qui la fa servir (vaja, si no ja no m'ho explico), però és una veritable tortura per als qui l'hem de sentir i suportar dia sí dia també.

A més, una feina que pot durar poc més de mitja hora, ¿voleu dir que cal començar-la a les 8 del matí i no pots esperar a quarts d'onze quan segur que no queda cap ànima dormint (o només aquells que van amb els horaris canviats, per qüestions de feina o d'oci)?

És clar que potser passa cada dia i jo me n'he adonat avui que era a casa a aquesta hora. Com el camionet que recull les fulles (i no les escup pas) que passa per tot el poble (i per les Urbanitzacions i el Golf, of course), però no per davant de casa nostra, perquè algú que mana molt a l'Ajuntament ha decidit que per aquest carrer no ha de passar. I la veus amunt i avall tot el dia. Cinc, deu cops per la mateixa vorera de la Riera, però no passarà ni una sola vegada per davant de casa. I el bufador que bufa fulles i pols i merda. I que sovint ens les escampa cap al nostre carrer. Que és clar, després el camió no recollirà perquè algú que mana molt a l'Ajuntament haurà decidit que no passi per aquest carrer maleït. Bé, algú em comentava que durant el període d'eleccions sí que va passar pel nostre carrer aquest bonic camionet. Males llengües, segur...

I entre el nostre Ajuntament que no vetlla pels sorolls que hem de suportar i alguns veïns solidaris que tenen el bon costum de passar la màquina de la gespa a les 9 del matí d'un diumenge... Home, que tothom sap que aquestes tasques són millor fer-les a la tarda!! I ben entrada la tarda, eh? No pas a l'hora de la migdiada, que és la segona hora preferida pels bons veïns per passar la màquina o per retocar allò que no ha quedat prou polit a les 9 del matí.

Ara que es parla tant de la contaminació atmosfèrica, de la contaminació lumínica i que s'estan fent estudis de sostenibilitat i no sé quantes mandangues més... ¿segur que no hi ha hagut cap ment brillant que hagi pensat que la contaminació acústica ─motos a tot drap, quads a tot drap, totterrenys a tot drap, cotxes amb la música a tot drap i les finestres abaixades perquè sapiguem que tenen un equip de música que els ha costat un ronyó... i jo afeigiria "i que tenen un gust vomitiu per la música"... i que Gaes els conservi l'oïda d'aquí uns anys─ també és un tema important a tenir en compte de cara al benestar de tots els habitants del municipi?

Doncs aixó, qui vulgui bufar, que es dediqui a fer ampolles o a la música.

Networking: fent xarxa

Sempre he sentit a dir ─i crec que és així, sense embuts─ que cal saber trobar el temps per cuidar i mimar les amistats i les relacions diverses que ens presenta i possibilita la vida i que de vegades passen amb mes o menys força.

Allò que ara en diríem contactes. Que tant pot ser un veí, com un cosí, o una germana, o una excompanya de feina o algú que ens ha convidat a algun acte concret o aquella persona que ens va deixar la seva targeta de visita (o targeta personal) perquè el poguéssim localitzar si es presentava l'ocasió. Contactes, al capdavall.

Si tenim una mica de temps i una certa capacitat d'anàlisi, concreció i sistematització aquest pot ser el punt de partida del nostre networking. La nostra xarxa de contactes.

EL primer cop que vaig sentir a parlar d'aquest terme, va ser quan m'ho va comentar la Maria Antònia Plaxats, amiga i coach personal i professional, perquè ho apliqués al meu entorn per reactivar els meus contactes. I per a què vull jo una xarxa de contactes, em diràs? Bé, potser per a moltes coses i per a cap en concret.

Sense anar més lluny, a mi m'agrada mantenir determinades tradicions i fer un escrit als meus coneguts en moments determinats del calendari. Ja sigui Nadal, Sant Jordi o ara que ve la revetlla de Sant Joan. Tampoc se n'ha d'abusar, per tal de no caure en la tramesa indiscriminada de correus no desitjats. I sempre hem de donar l'opció que qui vulgui no torni a rebre aquests comunicats.

No sempre hi ha la transacció econòmica o el vessant publicitari en una xarxa de networking. Tinc uns amics, familiars i coneguts als quals aprecio i estimo de diferents maneres i intensitats i vull que ho sàpiguen, encara que sigui dos, tres o quatre cops a l'any. Com dic, no cal que hi hagi un interès econòmic o comercial al darrere.

És, simplement, alimentar una relació. Comunicar-los coses que et passen i que són importants per a tu. Coses que et passen i que poden ser importants per a ells. I estàs facilitant que coses que els passin i siguin importants per a ells s'atreveixin a destorbar-te per comunicar-te-les.

No sé, jo penso que les noves tecnologies ens obren un ventall molt ample de possiblitats. No només aïllen, com retreuen sovint a Internet. Encara que, depèn de com les utilitzis, sí que poden arribar-te a aïllar.

Jo puc fer servir el messenger per parlar amb la Maria i quedar un dia per sopar. O puc escriure-li un correu al Lluís per veure'ns i parlar dels nostres projectes. O perquè l'Anna m'avisi que el Miquel està molt malalt. És un mitjà que em permet passar de la virtualitat a la realitat i a l'inrevés: «dóna'm el correu, que t'enviaré una adreça que t'interessarà».

A mi, especialment, m'agrada enviar determinades notícies que llegeixo a persones molt concretes que penso que els pot interessar aquella informació. Res. Un correu curt. Dues ratlles i un enllaç. «Mira-t'ho, i ja em diràs».

Això és el networking. El networking cassolà, el que et fabriques tu mateix amb els teus contactes. Després, és clar, has de tenir el tacte i la paciència per anar contestant tots aquells correus que t'arriben i que esperen una resposta. Res resulta més decebedor que enviar un correu i no rebre cap resposta. S'haurà perdut? No l'hi haurà arribat? Ha canviat de correu i no m'ha dit res. L'he molestat amb el meu correu? Costa tan poc escriure dues ratlles, encara que només sigui per cortesia.

Després, l'actual web 2.0 ens obre un ventall inesgotable de recursos per a contactes personals, contactes professionals, contactes fugaços, compartir interessos, aficions, gustos. El que us pugueu imaginar i molt més.

Jo n'utilitzo uns quants (amb intensitat i fidelitat ben diferent), que us apunto per si poden fer servei a algú.

• Infonomia: En castellà. Una xarxa d'innovadors amb píndoles imaginatives per a crear i innovar. El meu perfil.
• Neurona: En castellà. Una xarxa de contactes professionals. Amb fòrums i xarxes temàtiques. El meu perfil.
• Estat Propi: per crear consciència nacional.
• Xarxes de blogs: Xarxa de blogs sobiranistes, Catablogs, Bitàcoles.net, Bitácoras.com [ES], Agregax [ES], Technorati [EN]: per donar presència i difusió al que escrius en els teus blogs.
• Xarxes socials: Orkut, Myspace, Xat.cat, i moltíssimes més.
• Compartir enllaços preferits: Mr. Wong, del.icio.us i no us oblideu pas de l'Open Directory Project.
• Compartir i votar notícies: La Tafanera, Menéame [ES] o Remou-me.
• Compartir fotografies: Flickr.

Si voleu informació d'alguna xarxa en especial o en coneixeu alguna que m'he oblidat de fer esment, deixeu-m'ho escrit en un comentari, sius plau, i ho esmenaré.

Bye, bye, RENFE, al 2010

La setmana passada, Manel Nadal, secretari de Mobilitat del departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, advertia Renfe que a partir de l'any 2010 pot negociar amb altres operadors el servei de Rodalies si no millora el que està donant la companyia.

Si necessiten signatures, els dono ja la meva. Incondicional. Que n'estic fart que aquesta gent juguin amb el nostre temps, amb el nostre benestar i amb els nostres sentiments (hi ha poques coses que provoquin tan d'odi i menyspreu com sentir parlar d'aquesta operadora ferroviària tercermundista, inepta i estafadora).

I ara s'han inventat el meravellós invent de la devolució express: t'estic donant pel sac tota la teva vida i et rescabalo amb un miserable bitllet... si JO, l'omnipotent operadora, considero que he tingut un retard superior a 15 minuts i, a més, per causes degudes a la meva gestió.

I així ens trobem:

• Que la previsió perquè Catalunya tingui el tren d'alta velocitat i aquest connecti amb França s'endarrereix fins al 2012. Només són 20 anys després que s'estrenés la línia Madrid-Sevilla. Però què són vint anys en la vida de ningú? I no cal que ningú faci números del retard i llast econòmic que suposa per a un país arribar 20 anys tard. Imagineu que sou una empresa, us fan una comanda i dieu que sí, que ja els la fareu arribar... als seus néts d'ací vint anys!!!
• Que la devolució express és insuficient i a sobre la gent no s'hi acull. Per mandra, per desídia, perquè ja ens hem acostumat a no reclamar els nostres drets. Tothom ha de reclamar el bitllet!! Ahir, a Montmeló, només 3 persones el vam demanar, d'un tren que anava ple de gom a gom i del qual vaig veure baixar prop d'una cinquantena de persones a la mateixa estació.
• La devolució express hauria de ser més senzilla. Aquests informadors amb casaca vermella que només són visibles quan els trens van bé (i això passa poc, és clar), haurien de repartir automàticament a tots els usuaris del tren un nou bitllet abans que baixessin o arribessin a la seva destinació. Com fan algunes companyies aèries quan hi ha retards en els vols: surts de l'avió amb el teu val.
• El greuge de retards continus i injustificats no es compensen amb un bitllet gratuït (que a més no serveix per als viatges combinats). Volem un bitllet de desgreuge que sigui integrat amb la resta de mitjans de transport que tenen un funcionament més correcte que Renfe.
• Ahir, sense anar més lluny, arribava a Montmeló 45 minuts tard. Un tren que havia de sortir de Passeig de Gràcia a les 16.22 h. no va passar fins les 17.05 h. Us heu estat mai més de 5 minuts a l'estació de Passeig de Gràcia a l'estiu? I acompanyats per un parell de centenars de persones (o més).
• No entenc que no funcionin els trens de Rodalia, i no parin de passar trens que fan el mateix recorregut, però que no paren en aquestes estacions. Senyors de Renfe: quan hi ha retards i avaria cal posar tots els recursos disponibles per solventar-ho o alleugerir-ne els efectes. Per tant, si hi ha un tren regional que va cap a Girona i només té previst parar a Sant Celoni i alguna altra estació abans d'arribar a Girona, hauria d'aturar-se a totes les estacions per tal que els soferts clients de Renfe que porten estona i estona esperant un tren a l'andana puguin arribar amb el menor perjudici a la seva destinació. Que si hi ha un tren que té previst el final a Sant Andreu Comtal, però hi ha milers d'usuaris penjats a les estacions, tingueu prou cintura per modificar-ne el recorregut i fer-lo arribar a Granollers o Sant Celoni. Però no, és clar, per això cal algú que en sàpiga de gestió i d'improvisar i aquestes són qualitats que no sobren a l'operadora.
• També volem cabines gratuïtes a totes les estacions per poder informar les nostres famílies dels retards que patim o vals per a saldo del mòbil. Per què hem de sufragar també nosaltres aquesta despesa?
  
• Finalment: estem pagant un import per fer un viatge en condicions: amb puntualitat, asseguts i sense aglomeracions. A algú li cap al cap la possibilitat que agafessis un taxi i haguessis d'anar 5 persones al darrera, o encarcarat al portamaletes? a algú li cap que agafessis un avió i haguessis d'anar dret al passadís central? A algú li cap que lloguessis una bicicleta i haguessis de portar dues persones de paquet, que a més no coneixes? Oi que no? Doncs quan paguem un bitllet de tren, estem pagant fer un trajecte en condicions. Que potser algun dia (dic algun dia) hi ha aglomeracions perquè hi ha un esdeveniment extraordinari i més gent ha agafat el tren. Potser aquell dia hauríem d'anar drets, alguns. Però no pas cada dia. Hi ha usuaris de determinades estacions que encara no deuen saber ni de quin color són els seients dels trens, perquè mai els han vist buits.
• I pagar menys. Si ens estàs donant un servei deficient i ho saps, no ens pots cobrar com si el servei fos bo i eficients. Que rebaixin l'import dels bitllets mentre el servei no sigui el correcte. Llavors sí que es posaran les piles.

Bé, suposo que haureu notat que avui estava molt enfadat amb les condicions que ens toca viure dia sí dia també als soferts usuaris dels serveis públics.

Per tot això, poso ara mateix una ampolla de cava a la nevera i espero poder-la obrir per celebrar el canvi d'operadora el 2010... o abans.

Pacte d'alcaldia

Avui finalment s'ha desvelat la composició final de l'equip de govern a l'alcaldia de Vallromanes.

Pocs canvis. Res a dir. L'aritmètica política permet aquesta combinació, com també en podia haver permès d'altres de possibles.

Quan arribaven veus de les dificultats per establir ponts de diàleg, hom sabia que s'havia d'escenificar i posar-hi més pa que formatge en les consultes i negociacions entre partits.

Tots temíem aquest desenllaç, però als actors principals (del pacte) no els interessava mostrar les cartes d'entrada i abans calia poder fer visible la impossibilitat del pacte amb la força guanyadora, que, d'altra banda, era qui havia de prendre les regnes de la negociació en haver estat la força més votada.

Per tant, escoltem MxV-ERC, donem allargues i falses esperances, per no fer evident que ja hem pactat, que ja ho tenim coll avall: dos anys jo i dos anys tu. I aquí pau i allà glòria:

14/06/2007 - Nota de Premsa Vallromanes
INDEPENDENTS DE VALLROMANES i CONVERGENCIA i UNIÓ tanquen el pacte a Vallromanes amb el repartiment de l’Alcaldia durant dos anys.
L’actual alcaldessa de CiU, Maria Cabot, tornarà a ser l’alcaldessa de Vallromanes fins el 16 de juny del 2009. A partir d’aquesta data serà rellevada per la candidata d’iVall, Lurdes Prims, que ho serà fins el 2011 i ara serà la primera tinent d’alcalde.
El govern municipal de Vallromanes quedarà format per 6 electes, 3 d’iVall: Lurdes Prims, Mª Antònia Camps i Carles Ortiz, i 3 de CiU: Maria Cabot, Joan B. Hernàndez i Mª Luz Muñoz.

Res canvia, però tampoc res és ja igual. El sedàs de les urnes ha posat moltes coses al seu lloc:

• Uns, sense representació al consistori, amb vot de càstig o amb vots d'esperança per a un futur més o menys llunyà.
  
• Altres, han crescut i han copat l'increment de 9 a 11 regidors.

El poble ha parlat i ha creat jerarquia. Una jerarquia que posteriors pactes no respectaran (repeteixo que és una decisió respectable que permet l'actual sistema democràtic), malgrat haver fet gala que els ciutadans no van a votar perquè no volen que després es facin pactes i no serveixi de res haver votat una formació o altra. Les paraules es perden al vent. I les promeses, també: per la boca mor el peix.

Per tant, només queda acceptar aquest resultat i, amb tota la humilitat del món, deixo unes reflexions de la situació que ara s'esdevé:

• La legislatura és molt llarga.
• L'actual oposició és més forta, organitzada i entusiasta. Mereix aquest reconeixement i tenir-la en compte.
• Aquesta oposició porta temps fent feina. I l'han de seguir fent. Perquè es pot fer molta feina des de l'oposició.
• Demano als governants que vulguin ser-ho de tots els vilatans, sense que soni a tòpic: dels qui els han votat i dels qui volien una opció de canvi.
• Demano als governants d'aquesta nova legislatura (no pas nous governants) que recapacitin pel que fa a la pluralitat dels mitjans de comunicació a l'abast del poble (Ràdio, revista, web institucional, Plens...) donant cabuda , sense colors ni partidismes, a totes les sensibilitats i persones interessades.

I no desesperar, que tot està per fer i tot és possible (Miquel Martí i Pol).