De vegades, només les etiquetem aquí o allà en funció de si en sabem l'autor (sàvia) o no (popular), però tampoc és així de senzill, és clar.
I... ¿quan un poema, un vers, una citació, una traducció... passa a engruixir el cabal lèxic d'una llengua? Jo crec que quan s'estronca l'arrel d'on prové i crea fortuna en l'imaginari popular.
Totes aquestes reflexions vénen a tomb d'un parell de fragments, seguits, que he llegit avui, on s'atorgava crèdit de refrany a dues expressions que jo crec reconèixer i conèixer d'autors castellans.
Primer, els fragments, i després en seguim parlant:
El Punt.cat - Endolls
25/07/09 02:00 - FERMÍN MASDEU. TARRAGONA
És per això que no me'n vaig refiar prou i vaig demanar-los que canviessin tot el sistema, per si de cas en poc temps la vella instal·lació provocava un incendi i em deixava sense casa. Llavors em vaig despertar i vaig descobrir que tot havia estat un somni i que encara tenia casa meva. Espero i desitjo que aquell refrany popular que diu que «els somnis, somnis són» no es compleixi per a ningú.
El Punt.cat - Les incògnites del finançament31/07/09 02:00 - JOSÉ MEGÍAS. SANT ADRIÀ DE BESÒS (BARCELONÈS)
Pel que sembla ja s'ha acabat el problema del finançament de les autonomies. Uns diuen que han guanyat i altres que han perdut. Com sempre passa en els temes de la política, res no és veritat ni res no és mentida, tot depèn del color del cristall amb què es mira. Almenys així resava el refrany.
La vostra intuïció funciona com la meva? Reconeixeu aquests "refranys" castellans? Va, digueu, que en un segon article intentaré treure'n el trellat.
Nota (posterior): Penso que amb el que hi ha apuntat als comentaris n'hi ha prou per acabar aquest apunt sense necessitat d'un altre que ho expliqui gaire més. Gràcies a tots els qui heu aportat el vostre parer!
11 comentaris:
Home, reconèixer-les no és gaire difícil: La primera pertany a "La vida és sueño" de Calderon de la Barca i l'altra al poema "Humoradas" de Ramón de Campoamor.
Ambdues són d'ús relativament popular (en espanyol) i suposo que per això classifiquen com refranys el que, de fet, són citacions.
McAbeu, vas per nota, eh? ;-)
Si mai necessito un col·laborador ja sé cap on mirar. :-)
Però sí, per aquí volia anar jo. Encara que podem filar encara més prim.
Molts autors d'aquella època o una mica anteriors (Góngora, Quevedo...) tenen peces teatrals que acostumen a prendre el nom d'un refrany popular. Els serveix d'excusa per bastir una trama.
Pot ser el cas del "Ande yo caliente y ríase la gente". L'inventa Quevedo (crec que era Quevedo)? Ho pren ell d'una tradició anterior?
Els dos casos que jo plantejo a l'escrit crec que són creacions poètiques dels seus autors, que han fet fortuna.
Però hi ha d'altres casos, com el que exposo ara, on aquesta frontera no és tan clara.
Jo crec que palesen més ignorància que res més, sovint sento aquestes cites que es donen com a refranys i em sembla que en el fons és manca de cultura, la veritat. O de cultureta.
Fa un temps llegia en un article que ignorar l'autor d'una cita en utilitzar-la demostra ganduleria. Avui, a més, això es pot resoldre fàcilment amb l'ordinador.
He sentit fins i tot a polítics i gent suposadament culta citant frases que eren de poemes o fragments literaris com si fossin frases fetes. Que provinguin del castellà (o del francès o d'on sigui) no es cap disculpa, la veritat.
El cas de l'ande yo caliente el pren Góngora, que no Quevedo, del llenguatge popular per escriure un poema amb aquesta temàtica, això és una cosa ben diferent. Aquest autor com d'altres de l'època tenen composicions basades en cançons del poble, en dites i refranys anònims, també.
Ostres!!! I tant que les reconec. Admeto que la segona no sabia el seu orígen, però estava segura de que tenia autor conegut. Però la primera... ostres!! el meu germà se'n sap un tros ben llarg i el recita molt bé :-))
Com poden dir que això són "refranys", això és catetisme i poques ganes de buscar.
Per exemple, jo he reconegut a l'instant la cita de Calderón... però l'altre, mai hagués dit "refrany", hagués buscat l'autor i l'hagués posat.
Tens raó, Júlia. Quevedo era el del "Poderoso caballero, Don Dinero", que serviría per al cas que apuntàvem.
Bé doncs, aspectes com aquest els intento resoldre a les etimologies paremiològiques: trobar l'origen de les frases fetes i refranys. Que no sempre és fàcil, perquè no sempre ens arriben notícies d'allò que va originar la parèmia.
I el tema que tracteu, Júlia i assumpta, de la cultura general (o el catetisme) també donaria per a molt. El que està clar és que ningú es pot cenyir al que pugui aprendre només durant els anys d'escolarització.
Estic reflexionant sobre el tema, que dóna per a molt i potser m'he mostrat massa contundent. En els exemples que has posat, sembla molt evident l'origen, sobretot en el primer cas, ja que vam estudiar en castellà i La vida es sueño era, i és, un clàssic. En el segon cas, i actualment, el pobre Campoamor està una mica desvaloritzat, en una ocasió li vaig dedicar un post. Però en el temps dels meus avis era famosíssim, molt popular, tothom el recitava i en tenia llibres. Capri el va parafrasejar en un monòleg on recitava: en este mundo traidor, nada es verdad ni es mentira, todo es según el color de la camisa de Elvira, de Julia o de Leonor. Quan t'imiten és que ets molt popular.
Els meus pares i avis utilitzaven sovint frases o dites que semblaven populars, més endavant vaig saber que eren de sarsueles, cançons, o d'obres de teatre de l'època, que jo coneixia poc: 'semblar els de Calatorao', 'la culpa és del manxaire', 'verás que todo es mentira', 'anda que te ondulen' i moltes altres. En temps més recents, el cinema també ha popularitzat coses com 'sempre ens quedarà París', 'digues que m'estimes encara que sigui mentida' i d'altres. Fins i tot cada família té dites pròpies, que tenen una història, la història es perd i la frase queda, amb el temps m'he adonat que expressions que es deien a casa no eren pas generals sinó pròpies del 'clan'. De vegades pot ser que les frases, dites o facècies tinguin orígens molt antics...
Un tema interessant, vaja. La veritat és que no ho podem saber tot però la curiositat de saber d'on ve alguna cosa que escoltem o diem sovint ens hauria d'estimular en aquesta recerca, sobre tot per no fer un tort als pobres autors oblidats.
...així que ja tindràs feina, amb aquestes etimologies.
Sobre Capri, el meu pare en tenia molts discos, un d'ells era la gravació de 'El pobre vídu' de Santiago Rusiñol (autor també de moltes frases avui anònimes, com allò dels duros a quatre pessetes). Un vidu comença a reunir a casa seva dones, parentes, conegudes, atretes pels seus diners fins que ha de fer-les fora perquè perd la salut i els diners. Doncs una cosa que repeteix el protagonista a les dones és 'totes quedareu contentes', aquesta frase s'ha popularitzat entre la meva família i amics i sovint quan un senyor està voltat de senyores manifesta el mateix 'totes... quedareu contentes'. Capri també va popularitzar moltes frases.
La definició que has fet la trobe encertadíssima:"I... ¿quan un poema, un vers, una citació, una traducció... passa a engruixir el cabal lèxic d'una llengua? Jo crec que quan s'estronca l'arrel d'on prové i crea fortuna en l'imaginari popular". Jo hi afegeria en la gènesi també "Un fet" Ex. Et quedaràs com Camot; o aquell castellà dels dos germans bisbes: Quien se fué a Sevilla perdió su silla.
Ara bé, abans el temps en què transcorrien les coses era lent i respectava els tempos; i l'imaginari col·lectiu podia anar pastant el seu teixit lingüístic del qual s'anaven nodrint les noves generacions i el feien seu. I a la vegada el podien transmetre a les següents com a forma d'algun tipus d'aprenentatge. Tanmateix, ai las, la societat neuroticacompulsiva que hem creat no deixa assentar-se aquesta saviesa popular i, per tant, anem perdent les antigues i no som capaços de crear-ne de noves. I això sense comptar amb el procès de fagocitació de la llengua castellana.
Salut i Terra
N'hi ha un munt d'obretes d'aquestes, Júlia. A València hi havia molta tirada a veure-les (suposo) i molts autors que en composaven.
Jo crec que l'alarma s'encén quan veus que el jovent d'avui (menys de trenta anys) ja no reconeix aquests fragments. O no sap qui va ser Franco, ni en sap un borrall d'història bíblica. O no coneix Crosby, Stills, Nash & Young.
Canvien els referents i es perd sense remei una bona part de la nostra història.
Ja és normal que els referents canviïn, però suposo que els qui ens trobem al mig i ho detectem no podem menys que sentir un pèl de nostàlgia.
Francesc, sí que el castellà ha influït molt en el català. Com el català influeix en el castellà i en determinats moments històrics tenia més força la influència del català en el castellà que a l'inrevés.
Però cal no oblidar tampoc l'anglès. I el giny de la llengua: no perdre la capacitat de fer maleable la llengua per adaptar-se als nous usos.
Publica un comentari a l'entrada