─Noooo!! ... Un crit i el silenci més profund van seguir el brogit del mar, que amb la seva mà es va endur cap al fons la Louise. I amb aquella urpada es va endur també l'alè i l'aire del seu pit amb aquell esgarip desesperat.
Des d'aquell dia al Jan li costa trobar l'aire que demanen els seus pulmons i, com un tic cerimoniós, cerca l'aire que li manca en l'inhalador que desa sempre a la butxaca de la seva camisa. Prop del cor, prop del dolor. Prop de res i lluny de tot.
La seva mà esquerra, la que fa servir per esmenar els textos que corregeix sense ajuda de l'ordinador, va lliscar per la pell humida de la mà de la Louise, que amb un rictus inexpressiu en els seus llavis, va dir-li adéu amb una mirada plena de tendresa mentre se submergia en el laberint de pedra, aigua i vent que fuetejava la palidesa del seu rostre.
I amb ella es van enfonsar uns projectes i il·lusions que pensava que mai més recuperaria, com si d'un passadís fosc es tractés. No sap el temps que va passar en la foscor i el silenci.
Però al fons d'aquell passadís, poc després, hi va veure una llum.
─Vine! Vine! L'aparició de la Lídia li va permetre fer un tomb absolut a la seva vida.
Torno a casa. Torno "a la meva casa".
(continua)
Enllaços als lliuraments anteriors
- La meva notícia (I)
- La meva notícia (II)
- La meva notícia (III)
- La meva notícia (IV)
Blog personal de Víctor Pàmies i Riudor. En aquest diari pretenc fer la meva aportació a partir dels següents temes principals: l'actualitat de la llengua catalana; l'actualitat a Vallromanes, el meu poble; les meves lectures; llocs webs d'interès, i la paremiologia. Encara que finalment, acabaré parlant d'aquelles coses que em preocupen o que se m'acuden a cada moment.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Acabo de recordar que no havia llegit el capítol d'aquesta setmana!!
Ostres!! s'ha suïcidat!!
No sé pas què dir! Ha de ser terrible pels que "es queden" que un esser estimat es llevi la vida!!
Per cert, que no m'agrada la Louise. Li demana que l'acompanyi i li parla de les vistes tan boniques que veuran tot dient-li "que no les oblidaràs mai"... i que volia? ja tenia planejat matar-se davant d'ell? Pobre noi!!
Jo crec que ho podíem deixar en un accident terrible. Rellisca, les mans són molles de la brisa del mar... i ell no pot retenir-la.
Hi ha gent que en el moment de morir té un posat tranquil, com la Louise. Morir potser no sempre ha de ser un moment atenallant: suposo que es pot encarar amb tranquil·litat i lucidesa.
Publica un comentari a l'entrada