I és clar que els canvis d'estil que el Jan incorporava a les notícies que passaven per les seves mans depassaven de llarg les competències lingüístiques del corrector d'estil. Però li semblava que alguna cosa bullia al seu interior cada vegada que feia un d'aquests canvis. Era com una alenada d'aire fresc per als seus pulmons. Notava que no necessitava l'inhalador durant els dies següents d'haver modificat una notícia.
Al principi no ho feia gaire sovint. Li feia por que el descobrissin. I els canvis eren en notícies llunyanes, en qüestions poc conegudes. Recorda amb orgull quan va fer que ampliessin la Biblioteca del poblat d'Asillo, a Abancay, al Perú. Com havia de permetre que l'única biblioteca pública d'un municipi tan necessitat es cremés?
Però a poc a poc, com aquell lladre cada vegada més agosarat per la impunitat de les seves malifetes, necessitava fer-ho més sovint. Cada notícia, una nova alenada. Cada correcció, una injustícia aturada. Se sentia com el Robin Hood dels desemparats, com el benefactor invisible dels necessitats. Era com un déu en minúscula que cerca el reconeixement, la fama... i la majúscula inicial per poder mirar de tu a tu el Totpoderós: ─Sé el teu secret. L'atzar ha posat a les meves mans el poder del destí dels homes. I he de saber-lo aplicar amb més justícia que Tu mateix!
Durant els mesos següents va practicar amb cautela aquest do. Volia saber-ne els límits i temia ser descobert.
Va ser quan el seu equip de futbol va guanyar espectacularment dues lligues seguides al darrer partit, i totes les travesses li eren contràries. Quan un gir espectacular va fer un tomb a les eleccions generals i una majoria d'esquerres va poder fer fora del govern la dreta rància neoliberal. Quan unes pluges inesperades i generoses van poder aparcar unes dures mesures del govern per combatre la sequera.
Però de què serveix tenir un do tan fantàstic i tan especial si ningú més ho sap, si no ho pots explicar a ningú, si ningú en nota l'efecte?
(continua)
Enllaços als lliuraments anteriors
- La meva notícia (I)
- La meva notícia (II)
- La meva notícia (III)
- La meva notícia (IV)
- La meva notícia (V)
- La meva notícia (VI)
4 comentaris:
Estic molt preocupada per en Jan. Vols dir que aquest xicot veritablement es creu que les notícies que canvia passen realment com ell les diu?
O sigui, es creu que la Biblioteca ha estat ampliada de veritat pel sol fet que ell ho ha dit?
Perquè si això funciona, ara mateix "atracaré" una emissora de ràdio i explicaré que estem vivint unes temperatures inusualment baixes per aquesta època de l'any i potser passa :-))
Ah!! Això de les eleccions que guanyen les esquerres i fan fora la dreta rància neoliberal, a quin lloc és? A Catalunya no pas, eh? jajaja
Apa que els Ajuntaments i... bé, bé, no parlem de política :-))
Assumpta, aquest és el do d'en Jan: canvia les notícies i la història canvia: és el do transmès per la Louise en aquell espadat a Escòcia.
És el nus de la història: els poders d'en Jan i què farà amb ells.
O sigui... que canvia la història DE VERITAT? :-))
M'agrada!!
Ara entenc això de les cinc copes seguides després de dos anys de no menjar-nos res :-))
Víctor... no he llegit la teva història dissabte a dissabte. la llegeixo ara d'una tirada. Sóc massa impacient per resistir una tortura així de trossets tant curts. pensava deixar un comentari al final. Però ara no me'n puc estar. Aquest noi l'hauríem de cuidar molt i molt. I tinc por que acabi malament... Víctor, si us plau...
Publica un comentari a l'entrada