dimarts, 21 d’agost de 2007

... I la font de santa Anna

Aquests dies de pluja han demorat la recerca de la font de santa Anna més dies dels previstos després d'aconseguir arribar a la font de Sant Joaquim.

Un agost plujós, tardoral i imprevist, quan a primers d'estiu la previsió era que fos un estiu molt calorós, després d'un hivern càlid i sec. El temut canvi climàtic. Au, vés! La natura és sàvia i es regula... mentre encara pot. I ja se sap, aigua d'agost, mel i most. No ens queixarem pas que plogui!

Per la situació a la ruta del Google Maps del Toni Ibàñez, sobre la primera caminada per les fonts de Vallromanes, no podia ser gaire lluny de la font de sant Joaquim.

I les circumstàncies d'aquesta sortida eren una mica diferents de la primera: hi anem a la tarda, que no fa tanta xafogor; hi anem després d'uns quants dies de pluja, amb la falsa esperança de poder veure la font rajar; sabem ja el camí per endinsar-nos-hi, sense por de perdre'ns, per tant.

Els dies s'escurcen, com diu el refranyer: per la Mare de Déu d'Agost, a les set ja és fosc. I amb les dues hores que portem avançades, vol dir que disposem de poc més de dues hores de llum per trobar la font cercada.

Reprenem el camí que s'endinsa pel torrent de Can Layret, just dessota del mas i ens sorprèn veure-hi un cartell que no vam veure el primer dia. Sí, és clar, és propietat privada. Com gairebé tota la forest que ens envolta. Com gairebé tots els boscos del territori nacional. "Propietat privada. No passeu".

Cadenats, avisos, amenaces. No es poden posar portes al camp. No ens poden encerclar en els 100 metres quadrats de ca nostra i els carrers que són del comú.

No fem cap mal. Som curosos de no deixar rastre de la nostra estada, que res destorbi la tranquil·litat dels paratges que visitem. Un pare amb dos infants àvids de conèixer i de veure. Sense cotxes, sense fums, sense brossa ni brutícia.

Vam fer cas omís a l'avís, entenent que no fèiem mal a ningú i que la nostra visita seria curosa, respectuosa i ràpida.

Així, arribats a la pèrgola, vam seguir torrent amunt, en lloc d'agafar la drecera esquerra que du al pont i la font de sant Joaquim.

El camí, molt humit per les darreres pluges, amb un sotabosc abundós, salvatge i erràtic, mostra de trobar-nos en un indret poc passejat. Vam esquivar esbarzers i troncs d'arbres caiguts. Només ens acompanyava algun cant d'ocell llunyà i la seguretat de fer el camí per la fondalada del torrent, que et permet petites dreceres, però no perdre el bon camí.

Poc més de deu minuts i uns canvis en la vegetació a la banda dreta em van fer preveure que la font es podia trobar a mitja alçada del torrent, aprofitant un racó a ben cobert. Un ràpid ascens de pocs metres i se'm va presentar davant dels ulls la font, la placa de ceràmica i la taula per asseure'ns a recuperar les forces.


La font recorda molt la de Sant Joaquim. La distribució de la taula i el muret que l'encercla també. Mateix estil dins la diversitat.

















Però és clar, en aquesta font, que tampoc rajava, hi destaquen els dos grans arbres que semblen voler-la amagar de les mirades dels curiosos. La foscor del seu tronc et fan adonar, de seguida, que no són els plataners que abunden a Vallromanes, ni els coneguts roures, pins o alzines, també prou abundosos.

Sequoies dieu? Un punt d'exotisme deliciós per a un racó indescriptible. I cuidat, com demostren la jardinera al peu de la font i el test de damunt la taula, amb unes falgueres prou cuidades. De la bossa prenc una ampolla d'aigua fresca. Cal ser previsor, sobretot quan dus quitxalla. I arran de trobar la font de sant Joaquim ben seca, malgrat l'entorn humit i la pluja dels dies anteriors, ens feia preveure que tampoc trobaríem aigua a la de santa Anna.

Una porta metàl·lica a l'esquerra acompanyava la figura de la mare de la mare de Déu. No vam gosar d'obrir-la, ja que avui ja no hi cercàvem un botó que activés la font (quina ingenuïtat, criatures, no la perdeu mai!). I uns tubs negres que arribaven a la font ens fan pensar que potser hi arribi l'aigua per sistemes no naturals o que en algun moment es pogués fer servir el seu cabal per fer-la arribar a algun altre lloc.

Seguint amunt pel vertent de muntanya, cap a Can Layret, hi ha un caminet que deu portar a la casa: l'accés directe del mas a la font. Però ja no ens hi vam acostar.


Queia la tarda, volíem veure la posta de sol tot tornant per la riera i ens esperaven a casa.







Encara queden racons per explorar, però se'ns acaba l'estiu. Això de no tenir horaris és meravellós. I compartir aquestes troballes amb l'avidesa i pregona curiositat de la quitxalla... No té preu!, i ho tenim tan a prop de casa. Tan de bo sempre ho sapiguem valorar i aprofitar.
Publica un comentari a l'entrada