diumenge, 29 de juny del 2008

Cantània 2008: El motí

El passat 8 de juny vaig tenir el goig de poder assistir a la representació que van fer a l'Auditori de Granollers els alumnes d'un grapat d'escoles de la comarca de la cantata El motí, un concert amb orquestra i director professionals, on els nens de primària fan els cors. Hi anava com a pare del meu fill gran, que fa quart de primària al CEIP Mestres Munguet i Cortès de Vilanova del Vallès.

Aquesta és una magnífica iniciativa de l'Auditori que ja fa vuit anys ininterromputs que dura. I esperem que segueixi molts anys més!

L'objectiu i metodologia l'expliquen així: "Cantània és una activitat amb diferents fases d’actuació: sessions de formació amb el professorat, treball del professorat a la seva aula i concerts finals interpretats per l’alumnat inscrit. Durant tot el curs escolar es treballa tant des de l’organització com des de l’escola. L’objectiu és organitzar un acte per als alumnes que, per les característiques globals pensades exclusivament per a ells, per la qualitat i per la implicació personal i col•lectiva en l’acte, es converteixi en una vivència musical important i inoblidable per a tots. "

Com deia, aquest any representaven El motí, amb música de Josep Vila i text de Josep Pedrals, amb la direcció musical de Josep Prats i Elisenda Carrasco.

L'argument és ben senzill però efectiu:
Hi ha un motí en un vaixell pirata. El capità és ferit i no toca ni quarts ni hores. Els pirates, mentrestant, fan xerinola. En un moment donat, el capità s'adona del motí, però la seva reacció comporta, per un error degut al lloro, que els pirates desmuntin el vaixell. Finalment, el capità torna a "tocar de peus a terra" i reprèn el comandament encara que el vaixell ja no sigui exactament un vaixell, sinó les quatre fustes que queden.
A principis de curs les escoles interessades s'han de posar en contacte amb l'Auditori, que forma els professors de música de primària perquè treballin l'obra durant tot el curs, fins a la representació final, en un marc impressionant i inoblidable per als nens i els pares assistents.

Com deien els organitzadors abans de l'acte, aquest curs hi han passat més de 18.000 nens, en més de seixanta representacions arreu del Principat: a Mataró, a Manresa, a Barcelona, a Granollers, a Olot...

És sens dubte una ocasió única d'actuar en un marc professional, davant un públic nombrós i acompanyats d'una orquestra i actors professionals que fan de l'experiència una vivència díficil d'oblidar... i, segons com, de repetir. Us enllaço el text complet de l'obra i una proposta de treball, que facilita el mateix Auditori.

Us deixo una gravació d'una de les moltes representacions que s'han fet aquest any, que he trobat al Youtube:

dissabte, 28 de juny del 2008

Adéu, Antoni!

Ahir, al punt del migdia, l'Antoni Bassas va aprofitar per acomiadar-se dels Matins de Catalunya Ràdio, després de dirigir-lo amb unes audiències espectaculars durant 14 anys, quan va prendre el relleu d'un altre monstre de la comunicació: Josep Cuní.

Va ser un adéu silenciós i educat, com ell. Sense fer soroll, com tants d'altres que han hagut d'anar desfilant de la ràdio pública per trobar nous horitzons i reptes, com a percentatge ultratjós d'aquella crosta nacionalista...

Curiosament estic treballant en un relat on el Bassas i el seu programa hi tenen un protagonisme força visible.

Us en mostro l'inici, com a tast i homenatge a aquest gran professional a qui desitjo tota la sort del món i que segueixi deixant empremta allà on vagi. Et buscarem, Antoni! (i et sintonitzarem).

Fins fa ben poc no se n'havia ni tan sols adonat. Tenia sospites, sí. Però resultava tan increïble pensar que pogués ser cert, que no se'n sabia avenir!

I ara, endebades, intenta rebobinar enrere en el seu cap confús per acotar el perquè i el quan. És un do sobrevingut en un moment donat a causa d'alguna circumstància ocasional? L'ha tingut sempre i no se n'havia adonat? L'ha anat polint i controlant amb el temps? Preguntes sense resposta com un gran esvoranc en el sostre de la seva memòria.

I mentre aquests dubtes li ocupen el pensament dóna voltes i més voltes al coixí. Ara cap a la dreta, ara cap a l'esquerra. Sent la remor del vent que mou les fulles del bosc proper i l'udol intens i harmònic d'un mussol que sembla sortit d'un conte de bruixes.

─Jan, Jan! Són les set! Amunt que fem tard a la feina!

La Lídia sempre és qui primer sent el despertador cada matí. Li agrada posar-lo deu minutets abans per despertar-se amb placidesa, amb la remor de la ràdio de fons. «─Bon dia! Són les set!». Cada matí la mateixa frase, embolcallada d'un sentiment que transmet als oients. Avui el Bassas està content. No sempre pot començar les notícies del matí amb una bona notícia. Però d'un temps ençà, sembla que una força inexplicable ha pres afecte al seu programa i li porta una bona notícia cada dia per començar el programa.

─L'atur baixa per segon mes consecutiu i la recessió persistent que havia abocat el país a la fallida econòmica s'esvaeix lentament però de manera decidida.

─Jan, Jan! Va, home, que són les set i deu. Després l'entrada a Barcelona es posa impossible i farem tard.

També en parlen:


- Avui: Bassas i Catalunya Ràdio.
- El Periódico: Bassas deixa Catalunya Ràdio després de 14 anys com a líder.
- NacióDigital.cat: Antoni Bassas plega per desacord amb la direcció de Catalunya Ràdio.
- Telenotícies: Antoni Bassas deixa la direcció i presentació d'El Matí de Catalunya Ràdio.
- Vilaweb: Antoni Bassas deixa El Matí de Catalunya Ràdio per discrepàncies amb la direcció.


Nota: La fotografia l'he trobat a Vilaweb.tv.

divendres, 27 de juny del 2008

Moments musicals

Cançons de sempre, cançons que han marcat una generació, cançons irrepetibles.

Don't Think, Twice It's All Right, de Bob Dylan, però interpretada i millorada per Peter, Paul & Mary. Deixa-ho córrer, ja està fet.



DON'T THINK TWICE, IT'S ALL RIGHT

It ain't no use to sit and wonder why, babe,
It don't matter, anyhow.
And it ain't no use to sit and wonder why, babe,
If you don't know by now.
When the rooster crows at the break of dawn,
Look out your window and I'll be gone
You're the reason I'm travelin' on,
Don't think twice it's all right.

It ain't no use in turnin' on your light, babe,
Light I never know'd
It ain't no use in turnin' on your light, babe,
I'm on the dark side of the road.
Still I wish there was somethin' you would do or say
To try and make me change my mind and stay,
We never did too much talkin' anyway,
Don't think twice it's all right.

I'm walkin' down that long, lonesome road, babe,
Where I'm bound, I can't tell
But goodbye is too good a word gal,
So I'll just say "fair-thee-well"
I ain't saying you treated me unkind,
You could uh done better, but I don't mind
You just sorta wasted my precious time,
Don't think twice it's all right.

It ain't no use in callin' out my name gal,
Like you never did before
It ain't no use in callin' out my name gal,
I can't hear you anymore.
I'm a thinkin' and a wonderin' all the way down the road
I once loved a woman, a child I'm told,
I gave her my heart but she wanted my soul,
Don't think twice it's all right.

Foto amb El vertigen del trapezista

En Jesús M. Tibau, una vegada més ens demana que ens traiem la son de les orelles i que participem en una altra iniciativa seva.

Aquest cop ens demana una fotografia nostra amb El vertigen del trapezista per fer un collage. I com dir-li que no, si hem llegit el llibre, si hem assistit a la presentació que va fer a Vallromanes i si li hem fet fins i tot una ressenya?

Va per tu, Jesús M., que t'ho mereixes!

dimarts, 24 de juny del 2008

Trobada de diccitionaristes


Quan a primers de febrer vaig decidir convertir el Diccitionari en un blog col·lectiu, vaig tenir la sort d'ensopegar amb el Marc i el Joan que, dia a dia, m'han convençut que vaig prendre la decisió adequada.

Una obra que duia al cap des de feia molts anys (ja apareixia a la primera Paremiologia catalana) va prendre cos en format de blog i s'ha desenvolupat com a obra col·lectiva.

Només faltava que els diccitionaristes que tanta sintonia demostràvem ens coneguéssim. Ens desvirtualitzéssim, que es diu ara. Ho vam intentar per la primera trobada de blocaires del Pirineu. Però la meva imminent paternitat ho va desaconsellar.

I hem hagut d'esperar fins al pont de Sant Joan per conèixer-nos, coincidint amb el primer aniversari del blog. Vam quedar tots d'acord per pujar al Pla de Sant Tirs, a cal Marc (no pas Karl Marx, eh?) i conèixer-nos.

Pel camí, centenars de comentaris a les diferents entrades del Diccitionari, correus amunt i avall, idees, projectes, bromes i humor. Molt bon humor, sí senyor. I que no falti!

No us avorriré amb els detalls de la trobada, que només alimentarien l'ego dels protagonistes, però la sintonia ha estat molt bona i l'humor i l'estimació ha traspassat la pantalla per col·locar-se en els nostres cors.

Pel camí? Unes bones anècdotes amb la tecnologia dels GPS, un grapat de fotos, un altre grapat de bolets dels quals ja hem donat bon compte i unes fotografies per al record. I un acord: incrementem la nòmina d'editors diccitionaristes amb el fitxatge del David Gálvez Casellas.

David!, ja trigues a fer la primera entrada!!!



divendres, 20 de juny del 2008

Quan ni les enquestes avalen les mentides

Qui no ha sentit la cantarella aquella que el castellà és perseguit a Catalunya, que hi ha infants de pobles d'interior que no entenen un borrall de castellà i altra xerrameca semblant?

Ja ho diu la saviesa popular: Calumnia, que alguna cosa queda! De tant dir les mateixes mentides, se les han acabat fent seves i se les han acabat creient.

No perdem el nord! Que la llengua minoritzada i en perill és el català i no pas el castellà, que la llengua perseguida i que ha de recuperar espais públics és el català i no pas el castellà.

Tot ve a tomb d'una notícia apareguda arran de la publicació de l'Estudi sociodemogràfic i lingüístic de l'alumnat de 4t d'ESO de Catalunya, impulsat pel Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu, dependent del departament d'Educació.

Dades esfereïdores:
  • la meitat dels alumnes d'ESO no parlen mai en català amb els amics, siguin de dins del centre o de fora
  • només un terç d'estudiants declaren utilitzar el català en la relació amb les amistats
  • un de cada tres alumnes que tenen el català com a llengua inicial admet que canvia sovint al castellà quan parla amb els amics
Tercera hora? Quina barra!! Si només haguessin de fer-se tres hores de castellà a la setmana en algunes escoles els caldria contractar mestres de català a dojo. És un decret de màxims o de mínims? Encara resultarà que haurem d'exigir que es facin menys hores de castellà per arribar a aquestes tres hores i no superar-les amb escreix com passa en tants i tants centres escolars!

I estem parlant de la situació a Catalunya, on el català encara té una presència prou consolidada. Però què passa al País Valencià? Què passa a les Illes? Què passa a la Catalunya Nord?

dimarts, 17 de juny del 2008

Actualització a Mozilla Firefox 3.0


Les actualitzacions de programari sempre fan mandra, però és evident que cal apostar, en general, per les noves versions, que acostumen a ser les més modernes, potents, actualitzades i amb manteniment i suport.

Tot i això, de vegades, ho intentes retardar tant com pots. Per aquesta mandra que comentava i per la por de fer de conillet d'índies.

Però, sabent que avui era el dia de la descàrrega del Firefox 3.0, i reconeixent que Firefox és dels programes que millor s'autoactualitzen, al menys de cara a l'usuari, amb menys patiment i molèsties, he apostat pel canvi i ja me l'he descarregat als dos ordinadors de casa.

Així, he contribuït modestament amb dues descàrregues i m'he posat al dia amb el navegador que faig servir habitualment.

La primera impressió és bona. He trobat totes les coses que tenia al mateix lloc, tret d'algunes extensions que no s'han actualitzat i la barra de Google que he hagut de reinstal·lar i espero notar-ho amb un menor consum de recursos de l'ordinador, que la versió anterior consumia molta capacitat i sovint comprometia el funcionament normal de la màquina.

Us animo a descarregar-vos la nova versió del Firefox. No us en penedireu!

Allons-hi! Collons!

Per si algú encara pensava que amb els de l'altra banda del Pirineu viuríem millor...

(Clica per ampliar la captura de pantalla o llegeix l'article sencer de Vilaweb)


Això sí, nosaltres signem un conveni entre el Departament d'Educació i el Servei de Cooperació i Acció Cultural de l'Ambaixada Francesa per garantir que el francès s'estudia a ca nostra i que els francesos poden venir a fer la formació professional en francès, no fos cas que haguessin d'aprendre català.

dilluns, 16 de juny del 2008

Aniversari del Diccitionari

Avui, 16 de juny de 2008, el Diccitionari, el diccionari de citacions, fa un anyet.

Més enllà de les dades fredes d'estadístiques d'ús, citacions, visites i altres galindaines, el Diccitionari va viure un moment d'inflexió definitiu per al seu enlairament i progressió:
Havien passat set mesos i mig d'aquells inicis amb una declaració de principis: Encara no som allà on anem.

Amb la perspectiva del temps i el camí recorregut, segueixo pensant que encara no som allà on anem i no sé si, després de conèixer-nos finalment en persona aquest divendres a can Marc, el Puigmalet seguirà pensant que és més intel·ligent que els seus col·laboradors o si el Marc es guardarà alguna cosa al pap, per no dir-ho tot.

Ara bé: sense tots els que ens llegiu, ens comenteu, ens esmeneu i ens encoratgeu a seguir escrivint segur que tampoc resultaria tan plaent la tasca recopilatòria. Seguiu venint que intentarem no defraudar la confiança!

El que sí que és segur és que divendres 20 serà un altre punt d'inflexió, després del 16 de juny de 2007, l'inici, i el 3 de febrer, el triumvirat.

Algun dia parlaré amb profunditat de l'experiència de compartir un blog. Arriscat? La vida és risc. Els fruits i l'entesa amb aquests dos bons jans, però, m'han demostrat que vam triar el camí adequat. I sé que hores d'ara ells senten aquest blog tan seu com jo me'l sento meu. Jo els vaig regalar un blog a les beceroles i ells m'han regalat uns moments i una experiència inoblidable.

Ells encara no ho saben: però per aquesta data tan especial, aquest divendres 20 de juny de 2008, que finalment ens coneixerem en persona, els he preparat una sorpresa ben grossa. Ja us en farem partíceps!!

diumenge, 15 de juny del 2008

Gràcia o Donaire?

I us pensàveu que amb un sol exemple faríem net avui? Doncs, no.

La realitat sempre supera la ficció.

Mireu ara una altra notícia d'Europa Press sobre un estudi dels blocs polítics. Us porto també una captura de pantalla:


L'article parla d'un estudi fet per José Antonio Donaire, autor del blog De bat a bat, sobre l'actualització dels blogs polítics. Per art de birlibirloque, el cognom de José Antonio esdevé Gràcia. Quina gràcia! I encara que el traductor automàtic s'ha aturat en la primera accepció, perquè encara l'haguéssim pogut veure com a Galania, Finesa, Xamosia, Broma, Facècia, Acudit o Sortida... tots amb la preceptiva majúscula inicial dels noms propis, és clar.

I sort que no hem jugat al joc aquell de tornar a traduir a la inversa una traducció automàtica ja feta, perquè llavors ja apareix un text inintel·ligible absolutament i podíem trobar el Donaire adaptat a Sandunga. Cosa xunga!

I el millor de tot és que, a l'article, Donaire diu que fer un escrit en un blog "
no hauria de ser una reproducció d'un article publicat a la premsa, sinó una oportunitat per al combat dialèctic d'idees". No pateixis, José Antonio, que mentre a la premsa segueixin fent aquests articles, poca font d'inspiració hi trobarem. O no... mira: avui m'han servit per escriure dos articles!

La N-II curta?

─Són una bona eina els traductors automàtics? , sens dubte.
─Els hem de fer servir sempre? No, ni de bon tros.
─Cal una revisió posterior d'un professional a posteriori? Home, fora aconsellable per evitar pífies com les remarcades en la notícia següent:


(fes clic sobre la imatge per veure-la més gran)

Que algú faci servir un traductor automàtic per sortir del pas, per una comunicació informal, per intentar comprendre un document escrit en una llengua que no domina, doncs ho trobo raonable i pot resultar una ajuda eficient.

Ara bé, que un servei de notícies com Europa Press, que es guanya les garrofes difonen notícies, no pguui disposar ni tan sols d'un corrector o redactor en plantilla que domini el català... Doncs diu ben poc d'aquest servei de notícies!

I després som els blogs els qui hem de constar en un registre per garantir que oferim informació veraç. Homeeeeee!!!!

divendres, 13 de juny del 2008

Divendres 13: Renfe s'apunta a engrossir el mite

7.15 h del matí. Estació de Montmeló (Vallès Oriental). Línia 2 de Rodalies Renfe.
Matí xafogós i les cares endormiscades de la gent traspuen l'essència de cada divendres. De cada divendres dic? No pas! Avui és divendres 13. Qui creu en la malastrugança d'aquesta data? Nyec! Diu l'epistemologia popular que només queden 37 divendres 13 més perquè s'acabi el món.

Sí, ja ho sé que és superstició anglosaxona, però què en sap Renfe de les diferents cultures? S'apunten al primer carro que passa!

7.20 h del matí. Agafo el tren amb una puntualitat impròpia o sorprenent. No és el mateix tipus de tren de cada dia. Nyec. Alguna cosa passa. És un regional d'aquells més amples i de l'any de la Quica. Més nyec, si cal. Però trobo lloc, que és l'important a aquestes hores del matí que et ve de gust que et portin, asseure't, tancar els ulls i escoltar una bona música a través dels auriculars de l'mp3. Fa força dies que estic escoltant la discografia completa de Peter, Paul & Mary.

7.25 h del matí. Estació de Mollet-Sant Fost. Pugen al tren un grup de dones que em sona d'haver-hi coincidit algun altre cop. Ocupen els altres tres seients de la zona on jo estava. Parlen animadament entre elles, de la feina, de Sant Joan que ja s'acosta... Jo segueixo amb la meva música... I'm the kid who ran away with the circus | Now I'm watering elephants | But I sometimes lie awake in the sawdust | Dreaming I'm in a suit of light...

7:45 h del matí. Entrem al túnel que ens ha de portar fins a Passeig de Gràcia. A l'estació de Sant Andreu he mirat de cua d'ull l'andana i he vist una perspectiva diferent: avui vaig en el darrer dels tres primers vagons de cap i normalment ho faig en algun dels tres de cua. No per res, però al cap i a la cua del tren és on s'acumula sempre més gent i hi costa trobar un seient buit. Prefereixo després haver de caminar una mica més a l'andana de Passeig de Gràcia, estreta, sufocant i perillosa, que fer tot el trajecte dret i amb estretors.

7:50 h. del matí. Ja hem passat l'estació del Clot, de les més fosques, tètriques i deixades de la xarxa ferroviària amb què ens obsequia Renfe. Si les catenàries són d'abans de la Guerra Civil, l'estació del Clot l'hi fa justícia.

7.52 h. del matí. Deixem enrere l'estació del Clot i ens endinsem al túnel camí de Passeig de Gràcia i Sants. Tot sembla anar com sempre, quan sobtadament el tren fa una aturada brusca i inesperada al mig del túnel. No hi fas cas. El semàfor no haurà canviat encara. En hores punta, el trànsit de trens és elevat i de vegades s'arrengleren esperant que l'andana quedi lliure. Segueixo endormiscat amb la música que circula fluïda a través dels auriculars: I'm walkin' down that long, lonesome road, babe, | Where I'm bound, I can't tell | But goodbye is too good a word gal, | So I'll just say "fair-thee-well"... «Deixa-ho córrer, ja està fet!»... penso, mentre taral·lejo amb un somriure als llavis aquesta magnífica cançó de Bob Dylan.

8:10 h del matí. Una altra vegada faig tard! Va marxar el Morlán i aquí tot torna a desgavellar-se. Quan el gat no hi és, les rates ballen. Portem mitja hora aturats al túnel i no ens han dit res de res. No era la comunicació una de les prioritats de la companyia?

Tots comencem a impacientar-nos. Molts farem tard a la feina. Però potser hi haurà qui perdi un vol o qui faci tard a un examen. Sort que ahir es van acabar els exàmens de selectivitat!

8:20 h del matí. Finalment ens diuen per la megafonia interna del tren que posaran un tren arrenglerat a l'altra via i ens hi haurem de traslladar per una pasarel·la. Qui diu que ja ho ha vist tot amb Renfe? Jo ja serà el segon cop que faci aquest paperot. L'altra vegada, per un atropellament mortal a Montcada, també un divendres, el 2 de novembre passat, un dia de pont d'aquells que el seny t'aconsella de no anar a treballar amb Renfe.

Les dones del costat no acabaven d'entendre què havíem de fer tot seguit i els ho he explicat. «Tu passa davant, que ja tens experiència!», em deien, mofetes. Pots comptar! Va, que no es tan gros com sembla. Ens toca recórrer per dins els tres vagons davanters del tren fins a la pasarel·la habilitada per al transvassament de persones. O és una captació provisional de persones que fa un tren des d'un altre tren per fer-les arribar a bon port finalment? Fotos i més fotos. Des del mòbil. Amb flaix i sense flaix. Mirant avant i cap enrere.

─Paaaaaa-taaaaaaaa-taaaaaaaaaa!


Algú en podrà fer un bon reportatge gràfic. Periodisme ciutadà? Bah!, pamplines, que ja porto prou cabreig pel retard i la desinformació. Però si algú em vol fer arribar alguna instantània, acabaré d'arrodonir aquest article amb elements gràfics de l'esdeveniment.

8:25 h del matí. Els passatgers dels tres vagons del cap ja som a l'altre tren. Ens hi hem encabut com hem pogut, perquè han aprofitat un tren que passava per allà, camí del Clot (enrere, com els crancs! Un altre cop al Clot) i ni tan sols l'han buidat. A més, la gent té tendència a quedar-se a la primera porta per on entra i s'ha fet difícil fer espai per a tots els passatgers del tren accidentat.

«─I jo com vaig des del Clot a l'Illa? Si les comunicacions per anar-hi des de Passeig de Gràcia ja són dolentes, des del Clot... com m'ho faig? I hi ha vaga de taxis, oi? Per acabar-ho d'adobar!» Una de les dones que m'ha acompanyat durant el viatge s'exclamava en veu alta...

8:40 h del matí. No m'aturo a demanar el bitllet Express. Quin timo!! Et faig perdre el temps, arribes tard, fes cua per sortir de l'andana, fes cua per validar el bitllet de sortida, fes cua per demanar el bitllet express, fes cua per demanar el justificant de retard i fes cua per anar cap al metro, camí de la feina.

No, comptat i debatut, si m'afanyo encara podré validar el bitllet que he fet servir a Montmeló i no em costarà més el farciment que el gall. Si m'espero per al bitllet express, l'hauré de fer servir per agafar el metro fins a la feina. Ja s'ho munten bé, ja!

Divendres 13? Quina tonteria, no us sembla?


Nota: Ja sortim al Telenotícies, a l'Avui i a Vilaweb.

dijous, 12 de juny del 2008

Reorganització o atomització?

Les Jornades de la Catosfera de Granollers van ser la posada de llarg de la blogosfera catalana. Certament es pot dir que hi ha un abans i un després a la Catosfera amb aquelles jornades, a finals de gener d'enguany.

Van escenificar la posada de llarg dels blogaires catalans, en el sentit ampli del terme, des del component lingüístic del terme. Va ser el marc que va permetre prendre consciència que els qui ens dedicàvem a escriure a Internet a través dels blogs no estàvem sols, que hi havia molta gent que feien el mateix que nosaltres i cercaven també com fer-ho i cap on anar.

El nom fa la cosa. El nom esdevé la cosa. Tangible, emergent i dinàmica.


I després?

A gairebé mig any vista, aquell punt de partida ha servit per reorganitzar la Catosfera. A partir d'aquell punt d'intersecció han nascut un munt de noves iniciatives.

Algunes veus, apocalíptiques o inquietes, han parlat d'estancament, que és un model ja finiquitat. Que cal trobar-li la possibilitat de negoci i d'innovació o la bombolla 2.0 es desinflarà com la tecnològica de fa uns anys o la immobiliària que tot just comença a esclatar. Discrepo.

Arran de la Catosfera, han sorgit, bàsicament, dos tipus de reordenaments catosfèrics: els regionals i els temàtics.

És ben clar: amb qui mires d'ajuntar-te? Amb els semblants (temàtic) o amb els que tinc a la vora (territorials).

Per a seguir la vitalitat de la catosfera, ja sigui temàtica o territorial, us recomano un apunt de Saül Gordillo, sobre els principals agregadors de blogs en català, que altres han reproduït, però que no actualitzen tan regularment.


La Catosfera territorial

Així, la Catosfera territorial s'ha atomitzat en agregadors, esferes i planetes: els Arenyautes, la Bagesfera, la Berguedàsfera, els Blocaires del Pirineu, els Blocs Terrassencs, els Blocs Valencianistes, l'Ebresfera, Gent del Camp, la Girosfera, GràciaNET, Illencs, l'Osonosfera, la Penedesfera, el Planet Castelló, el Planeta Marina Alta, la Reusosfera, el Rubiplanet, Suecablocs, la Tarracosfera, la Vallesfera, la Xarxa Santboiana, etc.

No intento pas ser exhaustiu ni esgotar el llistat. I poso en el mateix sac agrupacions de més de 200 blogaires amb d'altres de més reduïdes; agrupacions consolidades i d'altres d'emergents; grups dinàmics i d'altres més aturats.

Una altra manera d'agrupar-se catosfèricament és a través de blogs compartits. Llenço només la idea, però no entro a posar exemples, que és un camí molt variat, productiu i efectiu. A més, té l'avantatge de la transversalitat, de saltar-se les classificacions temàtiques i territorials, perquè pot ser un blog de qualsevol temàtica i mantingut per gent de qualsevol punta del planeta. Jo ho he experimentat en primera persona amb el Diccitionari i us garanteixo que l'experiència és gratificant.

Acabaré parlant dels sistemes i plataformes on s'han desenvolupat que són força diversos: agregadors de blogs, planetes de blogs, esferes, blogs compartits... des de Wordpress, Blogger, Tinet, Bloc.cat, MésVilaweb, Blog.com... Un entramat formidable i no sempre comprensible per a neòfits. Si algun dia cal i tornem sobre el tema (segur) ja definirem aquestes plataformes i sistemes d'agrupació de blogs.


La Catosfera temàtica

La Catosfera temàtica és bastant més complexa i variada. Així, tret de les xarxes de blocs polítics (adscrits a algun partit polític) que són generalment (dic generalment perquè hi ha honroses excepcions) de qualitat molt fluixa, d'actualització intermitent (acostuma a coincidir amb períodes electorals) i de contingut lineal, que s'acosta perillosament al pensament únic, hi ha tot un món a la blogosfera, ben ric i variat.

Com deia, doncs, a banda d'aquests blogs i esferes sorgides al voltant de les diferents formacions polítiques, amb l'única intenció i voluntat de generar opinió favorable i seguidisme, han sorgit altres iniciatives temàtiques interessants, que, tampoc exhaustivament, passo a enumerar: Blocs de Lletres (sobre literatura), la Blocsfera Cristiana (un agregador de blogs cristians), Dones en Xarxa (portal feminista), el Pom de Blogs (Blogs de docents) Tradiblogs (la xarxa de blogs sobre cultura popular dels Països Catalans), la Xarxa de Blogs Sobiranistes (agregador de blogs que volen un estat propi) o l'XtecBlocs (Xarxa de Blogs del Departament d'Educació, per a centres i docents), entre molts d'altres.

Ja ho veieu, només un ventall acabat d'obrir de possibilitats que apunten maneres i que els queda molt camí per recórrer.


I cap on anem tots plegats?

Penso que potser aquest ha de ser un dels debats oberts en endavant. Realment creieu que la temàtica dels blogs està exhaurida? Realment creieu que estan perdent dinamisme?

Del que estic segur és que mai abans tanta gent havíem coincidit escrivint del que sigui i llegint altres persones que ens expliquen coses personals, d'opinió, sobre política, sobre un llogarret concret, d'una temàtica molt especialitzada o, simplement, sobre el temps que fa, com passa en les converses amb desconeguts a l'ascensor.

A banda del debat, el que volia presentar amb aquest escrit és la dinàmica de la Catosfera i mostrar amb una aproximació moltes de les coses que s'estan fent.

dimecres, 11 de juny del 2008

Programa 14 - Un polsim de refranys

Un polsim de refranysJa podeu escoltar el catorzè programa d'Un polsim de refranys, l'espai de refranys i dites de Ràdio Vallromanes, al 94.2 FM.

Aquest programa està dedicat especialment a les dites i refranys de Sant Joan. Una introducció breu a l'origen i als elements principals de la festa per passar a les seccions fixes del programa, les dites del refranyer català-castellà sobre Sant Joan i finalment un polsim de refranys referits a Sant Joan. L'amplitud dels refranys dedicats a aquesta diada permet fer agrupacions temàtiques i comentar-les. També són prou curioses les frases fetes referides al sant. Les expliquem i en comentem el significat. Com sempre, tanca el programa la resolució de la pregunta del programa anterior i el plantejament d'una nova etimologia d'una dita prou coneguda, perquè ens ajudeu a resoldre-la.

Tot amanit amb bona música de fons: Peter, Paul & Mary interpreten The Kid, Sau, Boig per tu, Esquirols, Fent camí i John Denver, Rhymes and Reasons (cançó que dóna nom al blog Raons que rimen).

Ràdio Vallromanes, 94.2 FMDes del blog del programa, podeu llegir un article referit a cada programa i podeu escoltar-lo amb un reproductor incrustat a l'inici de cada article. També, en la barra lateral dreta, teniu accés a reproduir des del web cada programa o a descarregar-vos-el en format mp3.

Si ho voleu sentir durant la programació en directe de la Ràdio, ho podeu fer els dimarts a les 21.00 h, els dijous a les 10.00 h o els dissabtes a les 18.00 h.


(Escolteu el programa en directe)

dimarts, 10 de juny del 2008

Posar portes a la blogosfera

S'ha de regular el que escriuen els blogaires?

Oi que sí, que sona a la cançó de l'enfadós d'aquells que ho volen controlar tot i tenir-ho ben apamadet i uniformat?

Les primeres veus es van sentir a Itàlia. Però el parlament transalpí va haver de fer marxa enrere.

Ara se senten veus d'una directriu (o sigui una normativa que no té rang d'obligatorietat) europea que va pel mateix camí: fer que els blogaires s'hagin d'inscriure en un registre d'etiquetatge voluntari. Malaguanyats esforços d'un invent de conglomerat (la Unió Europea) que s'oblida dels pobles, les persones i els drets... per imposar uniformitat, negoci i majories globalitzades.

Un registre voluntari!!! Quina gran pensada! O, i tant! I per quatre blogs que els incomoden (que no s'inscriuran pas al registre voluntari), haurem de passar tots per caixa i deixar-nos encorsetar?

Senyors, això no té res a veure amb l'antiga polèmica d'una possible ètica bloguera que demanaven alguns internautes de renom i que la Catosfera va debatre també a Granollers.

Què els fa por? Què ens ha de fer por d'aquests avisos?

Diuen que volen protegir la veracitat de les informacions que es publiquen i l'ètica en els mitjans de comunicació. Bla, bla, bla. Com si ara fóssim els blogaires els culpables de la manca d'ètica de la professió de la comunicació!

Penso que l'ètica i credibilitat de les informacions es veu i es palpa. Llegeix un mitjà qualsevol durant uns quants dies i ja sabràs de quin peu calça i si el seguiràs llegint o no. I em refereixo a qualsevol mitjà comunicatiu: sigui ràdio, televisió, diaris analògics, periodisme digital...

La credibilitat d'un mitjà s'aconsegueix dia a dia. Se m'acudirien molts símils per reflectir aquest fet: des de començar la casa pels fonaments i no pas per la teulada o que a cada passa s'avança.

Però el que sí que sé del cert és que no es poden posar portes al mar... ni a la blogosfera.


Nota: La imatge dels interrogants l'he treta del Programa d'Actuació Municipal (PAM) de l'Ajuntament de Barcelona.
La imatge dels paperots l'he treta d'una WebQuest de l'Escola d'Estiu 2007, dissenyada per Marta Cusidó: Paperots, paperots i més paperots.

dilluns, 9 de juny del 2008

Atac al català

Cíclicament apareixen campanyes o notícies en determinada premsa i en determinats cercles de pressió contra el català i els seus minsos espais on intenta desenvolupar-se amb naturalitat.

Cíclicament ens recorden que som mesells i que fins i tot ens deixem trepitjar la llengua. Perquè allò normal, d'un país normal, fora que la llengua pròpia s'hi trobés pertot. En qualsevol àmbit, mitjà o conversa.

Mireu com som, que fins i tot quan vénen a vendre'ns alguna cosa, ens trepitgen desconsideradament la llengua, els drets... i l'orgull propi. I si no, digueu-me: quants aparells tecnològics heu comprat amb les instruccions en català? Quants medicaments heu comprat amb el prospecte en català? Quants productes alimentaris heu comprat amb els ingredients detallats en català? No segueixo..., però les respostes no diferiran gaire del zero més absolut.

Ahir s'escandalitzaven que vulguem que els immigrants nouvinguts aprenguin la llengua catalana per integrar-los millor i que se sentin integrats en aquesta societat oberta que és la catalana.

Avui un xitxarel·lo que desconeix la realitat catalana fa unes declaracions incendiàries contra la Política Lingüística de les Illes Balears (La Política Lingüística de les Illes Balears!!!) i pretenia quedar-se tan ample i que des d'aquí potser encara li riguéssim les gràcies.

Bravo, senyor Joachim Hunold. Acaba de fer prou mèrits per engrossir el mur de la vergonya que recopila perles com la seva, que no són altra cosa que un atac a la intel·ligència.

Les reaccions no s'han fet esperar: aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí... (fins a més de 153 missatges rebuts al meu Reader durant aquests pocs dies de polèmica). Hem sentit a parlar d'indignació, de menyspreu per la llengua catalana... i ens hem quedat curts, encara!

Doncs no, senyors. Així no es fan les coses. Primer de tot, si vols anar a vendre un producte o un servei a Calcuta, a dalt de l'Everest o a Maó, el primer que has de fer és respectar els possibles i potencials clients. Sembla lògic, oi?

Doncs exigim aquests serveis i productes en català, que a més tenim la llei de la nostra banda.

Sense anar més lluny, l'altre dia em truquen al mòbil d'una companyia de telefonia, competència de l'actual amb què estic subscrit.

¿Es usted el titular de la línea ....?
─Sí, sóc jo.
¿Me podría decir su nombre?
─Sí, em dic Víctor Pàmies.
Me puede decir de que provincia es?
─Sí, estic a Barcelona.
Señor Víctor, ¿tiene usted contratado el servicio en la compañía ...?
─Sí, efectivament
Pues quería hacerle una oferta que no podrá desaprovechar.
─No, escolti, és que estic content amb la companyia amb què estic (encara que sigui mentida)
Es que tenemos una oferta que le saldrán las llamadas a 0,5 céntimos.
─No, escolti, és que no vull canviar de companyia.
Es que le regalamos un móvil nuevo. Y tenemos una oferta que le saldrán las llamadas a 0,5 céntimos...
─Que no, escolti, que estic content amb la companyia que tinc i no vull canviar.
Es que tenemos una oferta que le saldrán las llamadas a 0,5 céntimos (no m'entén i va repetint la mateixa cantarella)
─Que no vull canviar de companyia, que pel que necessito ja m'està bé on estic.
Tut, tut, tut...

I és que, no només no t'escolten quan et volen vendre alguna cosa, sinó que, a sobre, no t'entenen!

La veritat és que em vaig quedar amb les ganes que em digués que no m'entenia i que fes el favor de parlar-li en castellà... Perquè li hagués dit que no es preocupés, que jo ja l'entenia, encara que em parlés en castellà i no fes ni l'esforç d'aprendre la meva llengua per vendre'm alguna cosa. És que s'ha de tenir barra!

I després som nosaltres els maleducats... No us equivoqueu: maleducat és qui no fa el mínim esforç de pretendre entendre els altres i sempre vol que siguin els altres qui facin l'esforç d'intentar comprendre'l, estigui aquí, a Taiwan o al Congo!!

I mentrestant, desenes de milers d'alumnes no poden estudiar en valencià (al País Valencià) per manca d'oferta.

diumenge, 8 de juny del 2008

No entenc...

... que en un programa de notícies que teòricament té molta audiència i s'hi fan les coses mínimament bé (Telecinco aquest migdia), puguin afirmar que es llancen al mar milers de milions de tones de deixalles;
... quan el pes total de la Terra és de vora els 6 trilions de quilos.

... Això em passa per mirar segons quins programes de la tele...


PD.: Pel que sembla l'exageració no és exclusiva d'aquests senyors, i una cerca a Google m'ha permès trobar un altre cas.


«Ho puc dir més alt i més fort, però no més clar»

dissabte, 7 de juny del 2008

Hola, amiga

Hola, amiga.

Amb tu he anat retardant aquesta conversa, perquè, no sé, en el fons ets l’única a qui em feia por d’atansar-m’hi massa.

Sí, sí. Em fas molta por, tot i que hem estat tan units i tan a prop l’un de l’altre.

He anat retardant aquesta conversa volgudament.

M’he atrevit de parlar amb l’amic Temps i m’ha dedicat uns instants deliciosos, uns moments inoblidables.

També he parlat amb l’amic Amor, que m’ha deparat sensacions, ara agradables, ara angoixants.

Però tu, amiga, tot i la teva tendresa, per què fas que m’aclapari la por?
Ets massa persuasiva, massa sensual, massa possessiva, fins i tot. Em vols tot per tu. O tot o res.

És un joc sense retorn on el que jo perdo tu ho guanyes. Però i després? Jo seré una més de les teves conquestes.

M’hauràs seduït, em duràs al teu món de sensacions i de plaers… però, i després, … què queda?

No amiga, no estic preparat per aquest viatge. Hi tinc molta tirada al que m’envolta i hi tinc encara massa deutes pendents, massa coses a fer, massa gent a qui estimar.

I tu ets molt gelosa. Em vols tot per a tu i jo no em puc donar a aquest plaer fugisser i destructiu.

Dóna’m temps. Necessito acabar quatre coses ben fetes encara. I ja en tornarem a parlar, d’acord?

Adéu, amiga Mort.

Sé que ens tornarem a veure, sense retrets, però sense presses, eh?


Nota: Escrit el 15 de setembre de 2001.

divendres, 6 de juny del 2008

RodaMots al Reader





Avui he comprovat que ja ens podem subscriure a través dels canals RSS al RodaMots de cada dia.

Una molt bona notícia, sens dubte, sobretot per als qui ens anem acostumant a rebre l'actualitat a través d'un lector RSS.

Ara fa pocs dies, precisament, us parlava d'aquest servei que envia cada dia un mot comentat a la bústia de correu electrònic.

dimecres, 4 de juny del 2008

Lectures: El vertigen del trapezista, de Jesús M. Tibau

Fitxa tècnica

Títol: El vertigen del trapezista
Autor: Jesús M. Tibau i Tarragó
Any: 2007
Editorial: Cossetània Edicions (Valls)
Edició: Primera (2007)
Col·lecció: "Notes de color", 11
Pàgines: 126
ISBN: 978-84-9791-339-3


Biografia de l'autor

Jesús M. Tibau i Tarragó (1964) és fill de Cornudella de Montsant, tortosí d'adopció, i, com acostuma a dir, aspirant a viure del "cuento", ja que la narrativa breu és el gènere on es troba més a gust.

Així comença la biografia de l'autor a la pestanya del llibre.

Abans de El vertigen del trapezista (2007), ha publicat un parell de reculls de contes, en solitari, Tens un racó dalt del món (2001) -que té la curiositat de ser un anagrama del seu poble natal, Cornudella de Montsant- i Postres de músic (2005), amb què va guanyar el Premi Marià Vayreda.

També ha guanyat altres premis, com ara el Premi Valldoreix 2004 i el Premi de les Lletres Ciutat de Corbera 2006, amb dos contes recollits en aquest recull.

Ha col·laborat en diversos reculls col·lectius, com per exemple: L'angoixa del retratista (1999), El brogit de l'Ebre (2003), Contes coordinats (2006), L'altre Nadal (2006) i Estius a l'Ebre (2007).

És funcionari a l'Ajuntament de Tortosa i coordinador del Club de Lectura de Tortosa.

L'abril de 2007, ara fa poc més d'un any, va decidir obrir un blog literari, Tens un racó dalt del món, on, a banda d'esdevenir un dels activistes més importants de la catosfera amb els jocs literaris que proposa cada dimecres i altres seccions fixes que tenen molta dinàmica, com les Desdefinicions o les Cares del món, també presenta i promou la seva obra.


Recensió del llibre

El llibre és un recull de 34 contes que pren el nom del blog d'un bloguer del Baix Camp, Òscar Palazon, també escriptor amb obra publicada. Només hi ha un trapezista, protagonista del darrer conte del recull, però tota l'obra presenta uns personatges -animats o inanimats- que fan equilibris entre el passat i el futur, entre la realitat i la ficció. I és aquest fràgil equilibri el que pot arribar a provocar vertigen.

Com diu el mateix autor allà on va a presentar els seus llibres, els seus són uns personatges sovint perdedors o grisos, que formen part d'històries quotidianes explicades amb aquell punt d'ironia que fa que sentis tendresa pels personatges i que sovint acaben sobtadament o amb un final inesperat.

Què hi ha d'autobiogràfic en aquests relats? Tibau somriu quan li fan aquesta pregunta, perquè no desvelarà el llarg camí de la literalitat a la 'literaturitat', si em permeteu el neologisme.

Però algunes coses s'hi endevinen: anècdotes que apareixen recurrentment, situacions que es repeteixen en diferents contes, com per exemple:
Quan era petit sempre estava al punt de mira dels companys de classe. Portava unes enormes ulleres que el seu nas minúscul suportava amb esforç, com demostraven les marques que duia a cada costat. Sempre treia bones notes a totes les assignatures, excepte educació física, i mai no el volien triar quan havien de fer un partit de futbol al pati.
Curiosament aquell conte, Quan la màscara es torna cara, comença:
-És tibat i orgullós, i quan passa pel costat mira com si et perdonés la vida.
Em sembla recordar que no és l'únic moment en què el verb tibar es fa present... I sabent del gust de l'autor pels jocs de paraules hem de pensar que no hi és gratuïtament.

Tibau té una prosa fresca, de fàcil lectura i que et captiva. Com també apunta ell en les presentacions, li agrada sobretot el relat curt i sembla que tingui un comptador de paraules, que quan passa dels dos fulls, ja li fa cercar el desenvolupament del relat, generalment enginyós i sorprenent.

Tot i això, voldria comentar que un parell de relats m'han semblat molt inversemblants. Potser no n'he sabut trobar l'entrellat, però em grinyola el final d'alguns contes, com per exemple, El vestit (pàg. 80) i Un regal inesperat (Pàg. 82).

Altres relats potser pequen de tenir un final massa explícit, com De paper de plata, on no calia gaire explicacions per comprendre que parlàvem del riu del pessebre. de vegades, un final obert o incert alimenten la imaginació del lector i permet una lectura polièdrica del relat.

I algunes històries ens recorden algun altre conte, són potser massa semblants o deutors d'una mateixa idea original al darrera. per exemple La mosca (Pàg. 63) i D'un malson a un altre (Pàg. 86) o els dos que tenen una estàtua per personatge central, El Barbes (Pàg. 47) i Cor de pedra (Pàg. 51).
Un altre que vull comentar especialment: Buscant. La frase final és lapidària i adequadíssima per tancar el relat: El troba com sempre ajagut al llit, esgotat, exhaust, a punt de posar-se a plorar. No pel que no ha trobat, sinó perquè no recorda què buscava.

La tragèdia de les malalties de la memòria fetes relat. Tractat amb sensibilitat i enginy. L'únic però, per al meu gust és que en un relat d'una pàgina hi surti quatre vegades l'adjectiu ajagut o el verb jeure. Potser és un joc poètic que no he sabut entendre.

I finalment voldria destacar, per enginyosa i sorprenent, la història Massa personatges (Pàg. 112).


Fragments destacats

Perquè pugueu fer un tast de l'estil i la consistència dels relats de Jesús M. Tibau, he seleccionat uns fragments que m'han semblat especialment destacables i aclaridors:

El Manel, assegut a la vora del riu, busca confort en el so de l'aigua, i intenta comprendre-ho. Sa mare se n'ha anat i no tornarà mai més. Vista des dels vuit anys, la paraula mai és massa ampla, i es fa difícil d'abastar-la tota sencera.
[...] El Manel és un home bo, ningú al poble no gosaria dir-ne el contrari, però a vegades li agradaria donar algun cop a la taula, deixar anar el geni de tant en tant, només una mica, com qui obre la porta a un ocell que després de fer un volt petit torna a la gàbia espantat.
[Fragment del conte «Monedes o l'indecís rodar dels anys», Premi Valldoreix 2004]

A vegades, el mateix poble de Cornudella perd el sentit del temps i es queda embadalit en la visió d'aquestes muntanyes, que juguen a abraçar-lo des de fa tants anys. En aquests casos, pot semblar que els segles s'hagin cansat de córrer amunt i avall, i busquin un racó dalt del món on reposar les cames; però aquesta sensacióse'n va de seguida, quan algun dels habitants fa un gest que ens torna a la realitat, com ara el Jordi, que travessa en bicicleta la plaça de la Vila; o el Jaume, que torna en tractor del tros.
[Fragment del conte
«Ombres antigues», 1r accèssit del Premi Joan Cid i Mulet 2006]

Fraseologia destacada

La prosa de Tibau és sòbria, però efectiva, com la natura abrupta del Montsant, regada amb comparacions delicioses i poètiques, que fan l'efecte de l'aigua de l'Ebre en aquella zona.

No fa servir pas una prosa complexa ni recargolada. Les estructures són riques però sense complexitat i el vocabulari senzill i pla, amb algun toc ebrenc que denota la influència de la geografia en el seu parlar. Així trobem hòmens, seus i seues, moixons, xarrada, vindre, avindre, tindre, calapàndria, rancorosa, reng o fila.

Destaca el domini que té de la fraseologia popular, amb un reguitzell continuat de frases fetes, dites, refranys o sentències. No les destaco totes que fora inacabable, però sí les més curioses o ben trobades:
[Pàg. 15]
amb cara d'un be a l'entrada de l'escorxador.

[Pàg. 28]
Totes les roses tenen espines, Manel, però són tan boniques...

[Pàg. 31]
i l'artrosi a les mans li ha fet perdre gran part de la traça que tenia; però
on hi ha hagut foc sempre en queden brases, i no se'n pot estar de cosir una mica cada dia.

[Pàg. 34]
El Vicent
va traure faves d'olla i s'ho va empassar tot amb tanta gana que va llepar el tupí i tot.

[Pàg 36]
Més val que no s'hi estigui gaire estona, aquí a les eres, i torni capa casa, perquè bufa el vent de mar i encara
agafarà una calapàndria.

[Pàg. 42]
Al començament les mirades que travessaven el vidre enriquien la seua vanitat i xalava pensant que a ningú no li quedava tan bé un vestit o una brusa, o que amb ella van trencar el motlle.

[Pàg. 49]
Diuen que una cosa, per a poder-la estimar de veritat, s'ha de conèixer bé.

[Pàg. 50]
Però el pescador no es neguiteja; té en compte que hi ha dies de totes les maneres, que són capriciosos i no s'hi pot enfadar, perquè després d'un dia en ve un altre i... com aquell ramat que segueix al pastor.

[Pàg. 55]
Per exemple, tot i el seu aspecte ferotge, l'Oriol és un tros de pa.

[Pàg. 64]
Diuen que ara surto per la tangent, o que les comparacions són odioses (les frases fetes a què recorrem constantment també).

[Pàg 110]
La famosa frase que un home se'l guanya per l'estómac, devia inventar-la la Montse.

També penso que és un tret ben distintiu de l'autor l'ús que fa de les comparacions, potser els elements més poètics de la seva prosa. Vegem-ne unes quantes:
[Pàg. 15]
necessitava el contacte amb la gent del poble
com la flama busca l'aire.

[Pàg. 18]
Es miren l'un a l'altre, a tots costats,
amb uns ulls tan oberts que ressalten com fars sobre la negror dels rostres.

[Pàg. 20]
I quan algú fa res fora de l'habitual
destaca com qui es mou sense ritme en un ball, o com un personatge en el llibre que no toca.

[Pàg. 27]
L'Àngels li té agafades les mans: les d'ell, grosses i solcades per la pols del camp; les d'ella,
petites, blanques i suaus, com de cotó fluix. Tot i això, s'hi sent protegit, com a la vora d'un foc quan bufa el vent.

[Pàg. 28]
Les dues dones se li atansen per fer-li dos petons i ell somriu mentre
es posa vermell, com una rosa tendra.

[Pàg. 33]
Però en aquells temps ningú no podia estar tranquil;
l'odi campava pels carrers, com un gos furiós sense corretja.

[Pàg. 55]
Un fet del tot inusual i més difícil de trobar que les tres fulles d'un trèvol.

[Pàg. 65]
Ens vam quedar glaçats força estona, com si un cambrer ens omplís de culpa els gots.

[Pàg. 80]
Va travessar imprudentment, sense esperar el verd del semàfor, amb el somriure d'una nena enganxat als llavis.

[Pàg. 82]
Però jo només tenia ulls per al paquet, i no el deixava per res del món, com el nàufrag que havia perdut tota esperança que l'ampolla arribés enlloc i veu a l'horitzó el vaixell de rescat.

[Pàg. 97]
Però aturàvem tota mena de jocs i rialles per arremolinar-nos al seu voltant, com papallones a la vora d'un fanal que s'acaba d'encendre.

Errates

Com a lingüista que sóc no me'n puc estar, sempre que llegeixo un text, d'anotar, al costat de les frases fetes i refranys (per a un futur buidat i incorporació a la base de dades de fraseologia), les errades que trobo al text. No hi cerqueu pas exhaustivitat, que tampoc em dedico professionalment a la correcció. I també altres anotacions més tècniques o de lector amatent.

Així, per si poden servir per al debat o per a l'esmena en una futura edició, les llisto al final d'aquest article.

Monedes o l'indecís rodar dels anys
[Pàg. 25]
  • com també sé que mai no podré agrair-te prou tot el [que] vas fer per mi (manca la conjunció que)
  • A la divisió on em trobo han vingut gent de tot arreu (discutible, però encara que gent faci referència a un grup de gent, plural, la concordança amb el verb hauria de ser amb singular, perquè parlem de la gent).
  • Molts morirem avui, i potser no us veuré més (falta l'accent de veuré)
Ombres antigues
[Pàg. 30]
  • perquè hi viu ben just un centenar [de] persones, a la Morera (hi manca la preposició de).
[Pàg. 40]
  • I sobretot els fa por la baixada, els fa por no poder tornar al seu món, a torcar la pols de casa seua, on se senten arracerats pels records i la companyia càlida d'ombres antigues (ha de ser arrecerats, que ve de recer).
La vida i el riu
[Pàg. 42]
  • La resta no pot ser més avorrida: el gris de la façana del davant, esquitxat només per algun cartell, i una farola que es fon cada dos per tres (farola només s'accepta com a tipus de far marítim. És un castellanisme. En català és fanal).
De paper de plata
[Pàg. 50]
  • Els pastors, com els pescadors, són uns altres que saber valorar el degoteig constant del temps (el verb en infinitiu ha d'anar conjugat. Ha de dir saben).
Amb un somriure
[Pàg. 53]
  • Primer que res hauria d'haver estudiat bé el contracte (Primer que res és una forma que a mi em grinyola molt, encara que la veig usada en alguns autors valencians. Jo diria Abans que res, Primer de tot).
[Pàg. 54]
  • Després de voltar tota Barcelona (Els determinants tot i mig no varien davant dels topònims (noms propis de lloc: ciutat, comarca, país, illa, continent, etc.) femenins no precedits d'article).
Un tros de pa
[Pàg. 55]
  • De vegades les coses semblen d'una manera, i resulta que [en] són d'una altra (em falta el pronom en pel manera el·lidit).
El germà preferit
[Pàg. 59]
  • tants diumenges, per dues pel·lícules cada diumenge, dóna tant (penso que és un d'aquells casos que en català fem i no donem, com fer un petó).
  • Jo era més de la Renaixença, potser perquè les butaques eres més còmodes (el verb ha de ser eren, per concordar amb les butaques).
[Pàg. 61]
  • Abans d'entrar a la sala calia proveir-se de tota mena de llepolies: pipes, moresc, bonys, tigretons, patates, refrescos, xiclets o regalèssia (bonys i tigretons ha d'anar en cursiva, perquè són marques de productes. Si no podem confondre els Bonys amb un bony al cap, per exemple).
  • Però jo ja no tenia vuit anys, i el meu preferit llavors era el Grouxo (en català, no traduím el nom, que segueix sent Groucho, amb ch).
La mosca
[Pàg. 65]
  • i nosaltres, els seus amics, posàvem la cara en blanc, recuperant-nos de la sorpresa, buscant a la memòria una imatge concreta d'una mosca en ple vol (no conec aquesta expressió de posar la cara en blanc, ni en sé el significat. És correcta?).
El vestit
[Pàg. 81]
  • Al provador, reia a la noia de dins del mirall (En català s'usa provador, per exemple, per a referir-se a provadors de cotxes. La saleta on algú s'emprova la roba, és un emprovador. Usar aquí provador és un castellanisme, que potser té certa extensió en valencià i tortosí (ho recull el DCVB)).
El vertigen del trapezista[Pàg. 117]
  • Dalt hi ha la glòria; baix, el fracàs i la decepció (els adverbis de lloc dalt i baix s'usen amb la preposició a al davant, però penso que en tortosí deu ser admissible, perquè es veu també en expressions mallorquines i menorquines).

Enllaços