Què passa amb els metges a Catalunya?

Una altra mostra de la manca de previsió i de com es fan les coses. O tornem a fer aquell joc de les notícies contradictòries.

Amb les proves d'accés a la universitat d'aquest curs i la tria dels nostres joves de la carrera universitària que volen fer, veiem que l'oferta no s'adiu pas amb la demanda.

No fa gaire dies la premsa publicava que Catalunya necessita portar metges de l'estranger. Són metges vinguts de llatinoamèrica i Polònia, majoritàriament. Un motiu més d'agermanament del poble català amb el polonès.

Hi ha dèficit de metges. I el tema ve de llarg. I com s'ha arribat a aquesta situació? Doncs per una concatenació de fets, negligències i manca de previsió.

1. Una, les condicions econòmiques. Si el que diuen els diaris és veritat (que no sempre ho és), cobra més un diplomat (mestre, amb carrera de 3 anys), que un llicenciat (metge, amb carrera de 6 anys, més 4 d'especialització).
2. Dos, les condicions laborals. Prefereixen marxar a l'estranger, on poden desenvolupar la seva professió en unes condicions més dignes. La petició de 10 minuts per pacient a les consultes dels metges de família és ja una reclamació històrica.
3. Tres, no hi ha prou places a les universitats. I la nota de tall és elevadíssima. Cosa que provoca que un bon grapat d'universitaris no puguin optar a fer medecina, com seria la seva vocació i il·lusió.
4. Quatre. I si l'administració diu que no té la vareta màgica per solucionar-ho... Però és clar, Universitats no cal que sigui un departament autònom i el podem tenir en un calaix de sastre que els rebaixa el sostre competencial.
   

Mala peça al teler, com amb Renfe. Denunciem situacions insostenibles. Trobem els culpables. Cerquem solucions.

Coherència?

Ja sé que la coherència és un valor en vies d'extinció, però és que de vegades es troba tant a faltar que fa feredat.

Un exemple acabat de trobar d'incoherència absoluta: en una entrevista al vicepresident del Foro de la Familia publicada pel diari «La Razón» (una lectura que ni avalo ni us recomano pas, of course), primer ataca els diputats del PP que es van abstenir en la votació dels casaments entre persones del mateix sexe perquè no segueixen la disciplina de partit i després manté l'esperança que alguns diputats dels partits de l'òrbita del PSOE trenquin la disciplina de partit i es posicionin amb ells per a "proteger al matrimonio y a la familia como Dios manda".

Vinga, l'extracte d'aquesta perla (la negreta és meva):

-¿Qué opina de los diputados del PP que se desmarcaron de la disciplina de su partido y no votaron en contra del matrimonio gay?
-Pues que no fueron coherentes. Si estás en una formación política tienes que aceptar su programa y sus posicionamientos.

-¿Qué va a ocurrir hoy en el Congreso?
-Ya lo veremos. El PP y Unió nos van a apoyar, pero está claro que el Partido Socialista y sus socios tienen mayoría en el Parlamento. De todos modo es una ocasión estupenda para que algunos diputados reconsideren su voto, al margen de la disciplina de su partido y opten por proteger al matrimonio y a la familia como Dios manda.

Bravo, senyor Benigno Blanco!!!

Petroli i beneficis

Ja em perdonareu que volia fer un blog sobretot de temes relacionats amb el meu ofici de lingüista i recopilador de refranys, però l'actualitat de vegades ens sobrepassa i ens obliga a prestar atenció i fer-nos ressó de notícies que clamen al cel.

Llegeixo dues notícies que, home de lletres com sóc, em fan ballar novament el cap:

Máximos históricos para Repsol YPF y Cepsa por el encarecimiento del crudo

Resultados históricos para las dos principales petroleras españolas, Repsol YPF y Cepsa, que han recogido los beneficios del aumento del precio del crudo generado en 2005. Por su parte, Repsol YPF obtuvo el año pasado un beneficio neto de 3.120 millones de euros, cifra que supera en el 29,2% a la registrada en 2004 y que supone un nuevo máximo histórico.

La gasolina subió en 2005 más que en cinco años

2005 fue un mal año para los bolsillos de los conductores y muy bueno para el de las petroleras.
Sólo el año pasado, el litro de la gasolina sin plomo 95 subió más que en los cinco años anteriores juntos.
Entre enero de 2005 y enero de 2006, el litro de este tipo de combustible (utilizado por el 18% de los vehículos) se encareció 14,6 céntimos (un 17% más, mientras que el IPC creció un 3,7%).
Entre enero de 2000 y enero de 2005, el litro subió 9,5 céntimos (un 12%).

Notícies que poden semblar inconnexes i sense relació, atès el tractament que en donaven els mitjans, en el sentit que estaven estudiant què havia provocat aquest increment desorbitant de beneficis.

I jo, que suposo que per això m'he dedicat a les lletres i no pas a l'economia, em pregunto: I tant costa entendre-ho com una relació de causa-efecte?

Em sembla claríssim que si paguem més per la gasolina que ens venen, ells obtinguin majors beneficis. I ja us dic que sóc bastant llec en temes d'economia (per això em costa arribar a final de mes).

Aquesta notícia em recorda altres notícies relacionades amb els enormes beneficis trimestrals de caixes i bancs, per exemple. Jo ho tinc ben clar: tenen aquests beneficis escandalosos, descomptats els escandalosos sous que cobren els capitostos, perquè em roben. A mi, a tu i a tothom: perquè ens estan cobrant de més

I podríem seguir la llista amb altres serveix bàsics o necessaris que s'estan inflant a fer diners a costa de cobrar preus abusius i no ajustats a les despeses que comporten oferir-los. I no vull dir noms.

La mentida de la política

Quan la política es fa des de les entranyes, des de la mentida i des de l’enfrontament, no podem esperar res més que crispació i violència.

Quan l’argumentari d’alguns polítics només descansa en la calúmnia (malparla, que alguna cosa queda), l’insult (quan s’acaben els arguments, aquest és l’únic camí) i la mentida (repeteixen tantes vegades les mateixes mentides que fins i tot ells acaben per creure-se-les), és quan arriba el moment de dir-los que no ens agrada aquesta manera de fer política i que tot no està justificat per un grapat de vots.

La irresponsabilitat d’atiar la crispació i l’enfrontament dels pobles per esgarrapar quatre vots o per fer fora l’oponent al preu que sigui (un preu desconegut per a nosaltres, però sembla clar que ells sí que saben què s’hi juguen) no ens pot deixar indiferents.

Hem d’exigir als nostres polítics educació, dignitat i integritat, de la mateixa manera que demanem això mateix a qualsevol persona del nostre entorn. I educació no és el que ens mostren els debats histriònics i maleducats de les nostres televisions públiques i privades, per exemple.

Civisme i solidaritat. Hem d’exigir civisme i educació als nostres fills (i als fills dels altres) ja sia al metro, al carrer o fent cua per comprar cent grams de bacallà dessalat.

Civisme i respecte. I no em parleu de tolerància zero, que és sinònim d’intolerància. Ni del respecte a la diversitat. Com volen que ens sentim part d’una Espanya intransigent i intolerant, uniformitzadora i centralista? Parlem de drets. Què menys que poder viure plenament amb la teva llengua pròpia al teu país, a casa teva!

Parlen de bilingüisme de manera farisea: els únics que practiquem el bilingüisme som els catalanoparlants, que ens preocupem de no reduir el nostre coneixement de llengües a català o castellà únicament. Que còmode exigir que coneguem la seva llengua des del desconeixement que mostren de la nostra! Espanya és un estat plurilingüístic que no respecta aquesta diversitat, encara que per llei (oh, santa Constitució!!) estiguin obligats a vetllar per la riquesa diversa dels pobles que la conformen. Paper mullat quan interessa. I que hi pensin: un bilingüisme ben entès comportaria un creixement espectacular de presència del català (a Catalunya, País Valencià i Illes Balears), del gallec a Galícia i de l’euskera al País Basc. Però és clar, com que el català a Catalunya és l’única llengua diferent de l’espanyol amb una mica de presència i vitalitat, cal debilitar-la i patuitzar-la, com ja ho vénen fent des del 1700 ençà. I si no que ho preguntin als francesos, que també en saben un niu de minoritzar llengües. Hi ha moltes subtileses que ajuden a diluir les reivindicacions nacionals dels pobles. Fosques, obscures... malintencionades.

I parlen de solidaritat amb malícia i desinformació. Què vol dir que l’Estatut de Catalunya costarà diners a la resta de Comunitats d’Espanya?
Mentida. Men-ti-da. M-e-n-t-i-d-a.

La solidaritat porta implícit un component de voluntat i no pas d’obligació: sóc solidari perquè ho vull ser. I ho faig de grat i m’ho agraeixen de bon cor. La resta és espoli. Espoli recaptatori que compromet el teu benestar i la teva pròpia existència. Jo d’això en dic ser cornut i pagar el beure.

Molt podríem parlar de la solidaritat i del subsidi. Del compartir i de les balances. La solidaritat és com una goma elàstica, que es dóna i es dóna i es dóna... fins que es trenca. I em vénen al cap moltes altres imatges que parlen del límit de la solidaritat, com la gallina dels ous d’or o la mamella que s’asseca.

Qüestió de nombres

Estic d'acord que necessitem herois que omplin el nostre imaginari i que la fita assolida ara fa pocs dies per David Meca (Sabadell, 1974) és digne de lloança i d'admiració. Perquè és clar que s'ha volgut vendre la notícia sobretot per la seva èpica:

El nedador David Meca passarà dilluns per "El Club" per explicar com va aconseguir aguantar les 25 hores i 52 minuts a l'aigua del Mediterrani, a 12 graus, per fer 102 km.

Ara bé. Sóc de l'opinió que ens han volgut vendre un personatge més a prop dels famosets que surten a Salsa Rosa que no pas de l'èpica mitològica en què s'hauria d'encasellar la seva proesa, lligada al "sang, suor i llàgrimes", que intitulava la seva darrera aparició pública d'avui en una televisió (també pública). És clar que quan en David apareix a les televisions amb aquell xandall multicolor, sembla l'hipèrbole d'aquells adolescents que "volen anar vestits de marca". Però és clar, els esponsors i patrocinadors manen i també volen la seva part del pastís. Noblesa obliga.

Però anem al fet que ens ocupa. Deien les notícies:

David Meca s'ha convertit en la primera persona que fa la travessa entre la Península i les Balears nedant sense parar. El nedador de Sabadell ha estat 22 hores i mitja al mar, després que va sortir dimecres de Xàbia, a la Marina Alta, i ha arribat cap a les onze del matí de dijous a Sant Antoni d'Eivissa.

I el David no s'ha cansat de repetir fins a la sacietat la faula de l'aneguet lleig i del milió de braçades que ha hagut de fer en aquestes 26 hores de travessia. I vull deixar ben clar que sento una admiració molt gran pel David Meca i que considero que el que ha fet és una proesa titànica a l'abast de molt poques persones i que segur que porta al darrere un esforç i una dedicació inimaginable. I entenc que ara li toca viure el seu moment de glòria.

Però home..., encara que sóc de lletres... algú s'ha parat a pensar què suposa fer un milió de braçades?

Curiosament fa uns dies li explicava al meu fill de 7 anys, l'Oriol, que mai havia comptat a un milió i, que si ho volgués fer, necessitaria gairebé un mes per fer-ho. Sense dormir, sense menjar, sense beure... i sense parar. I ara pensava: pot en David fer anar els braços 10 vegades més ràpid del que jo compto o hi ha hagut aquí algun error o ball de números?

Som-hi: si dividim el milió de braçades per les 26 hores (fent números rodons) de la travessia, surten 38.462 braçades cada hora. Que són 641 braçades per minut. O sigui: més de 10 braçades per segon. Difícil? Sí. Imposssible? Encara més.

I és que és clar: no ens podem prendre les notícies al peu de la lletra. I en qüestió de números, millor que no ens passi allò que li va passar a un polític que diumenge apareixia a la ràdio dient: En dos palabras: vamos a crear más de un millón de puestos de trabajo en el próximo año.

Bé, la promesa electoral no sé si era fil per randa la mateixa, però veig que els arguments esgrimits no són originals, perquè Gonzalo Martner, professor de la Universitat de Santiago de Xile i subsecretari amb el socialista Lagos, ja feia una promesa semblant en el bloc de la candidata socialista a la presidència xilena:

En dos palabras: soy de los que piensa que los seres humanos somos iguales en dignidad y debemos llegar a serlo en derechos (políticos, sociales, económicos, culturales, ambientales) y en oportunidades de realización de nuestros proyectos de vida.

Ara sí, en dues paraules: im-pressionant!!!!