Avui fa 35 anys que ens vas deixar i encara no sabem com va poder passar. Jove, vital... res no feia imaginar el fatal desenllaç.
La mare ja fa anys que ha desconnectat d'una realitat que a poc a poc la va anar superant. L'Alzheimer se li ha endut gairebé tots els records, lentament, inexorablement. Jo, de tant en tant, li recordo que algun dia s'ha de morir. Porto ja molts anys acomiadant-me d'ella cada vegada que la veig.
I la genètica i la genealogia ens diuen que hi ha coses que no són perquè sí. Hi ha coincidències que no són perquè sí. I aquestes coses que no comprenem però que ens fan mal a nosaltres o als que ens envolten les hem de
desactivar. Ens hem de
desprogramar.
Quantes vegades hem sentit: «
S'assembla al seu pare!» «
Va morir el mateix dia que naixia la seva néta.» «
Amb anys de diferència, però el pare i la mare han mort el mateix dia del mateix mes...» Casualitats?
Mira quines casualitats.
Quan tu vas marxar jo tenia 13 anys i el meu germà petit, 3. Tu llavors tenies 47 anys.
Jo ara, quan escric aquestes ratlles, tinc 47 anys, camí ja de 48. I el meu fill gran té 13 anys i la meva petita en té 3.
Abans de saber-ho, jo, cada 13 anys, més o menys, havia tingut algun problema greu de salut, sempre relacionat amb els pulmons. Com si em faltés l'aire: als 26, un pneumotòrax espontani. Als 39, una pneumònia eosinòfila que gairebé acaba amb mi.
Ara ja estic preparat i als 52 tindré una salut de ferro i vull que ho vegin els meus fills perquè aprenguin també a desprogramar aquestes bombes genealògiques que s'activen sense que sàpigues per què.
T'hem trobat a faltar, pare. I potser algun dia comprendrem perquè al 1976, amb 47 anys, un atac fulminant et va apartar de nosaltres.
Ara, a través de la genealogia ho intentem comprendre, a través dels
guions de vida aprenem a superar-ho i a no repetir-ho. Tanquem les ferides emocionals i avancem decidits cap al nostre destí.
Veure que tots els germans han superat l'edat del pare em tranquil·litza! I ara em toca a mi. Però jo sé el camí a seguir. Recordant el nostre passat, avancem cap al nostre futur.
I per cert, tots els teus néts de Vallromanes juguen a tennis i ho fan prou bé. N'estaries orgullós. I la petita, la Berta, quan tingui edat també n'aprendrà. És que a Vallromanes només poden fer golf o tennis! No hi busquis cap altra motivació més
casual...
T'estimo, pare.
