dilluns, 29 d’octubre del 2007

Terminologia política

Sempre hem lligat política amb oratòria, perquè és imprescindible parlar bé, amb enginy i d'una manera que enganxis qui t'escolta... i encara més difícil, que es cregui tot allò que li expliques.

Com a lingüista, també, sempre he pensat que si cada polític tingués un lingüista de capçalera, milloraríem la qualitat del discurs polític, la llengua no estaria tan maltractada i el col·lectiu de lingüistes tindríem alguna altra sortida laboral d'aplicació més quotidiana. Seria tota una revolució en allò que s'entèn actualment per la lingüística aplicada.

Però penso que també, des d'un vesant d'observació lingüística, aviat podrem parlar d'una terminologia política, encunyada al llarg dels anys i que no entèn de colors ni de partits.

Les últimes perles:
«No me voy a ir, no voy a dimitir y voy a solucionar los problemas que se plantean en el ministerio porque es mi responsabilidad. Correr es de cobardes y los que piden que me vaya seguramente es eso lo que harían».

«No es el primer problema que me encuentro, tengo edad suficiente para haber tenido unos cuantos y los he solucionado bien».

«El que no hace nada no se equivoca y es imposible que tenga un problema con una obra el que no la inicia».
Proveu de canviar obras i ministerio per qualsevol altra actuació o responsabilitat i us ajudaran a sortir del mal tràngol amb elegància i contundència.

En aquest cas han estat dites per Magdalena Álvarez, ministra de Foment del govern Zapatero, però les podia haver dit qualsevol altre polític en qualsevol altra situació.

Em recorda aquelles falques que tenen els meteoròlegs per dir que podrà ploure amb una intensitat variable en qualsevol indret del territori... i que les pluges podran ser localment intenses. Dir això i dir res, el mateix.

I mentre els polítics ens venen fum amb aquestes perles orals (pensar en l'eròtica del poder i en l'oralitat, ens fa pensar en altres coses...), la gent del carrer, que hem de sofrir la seva incompetència, només ens queda manifestar-nos i dir-los, clarament, i sense segones lectures, que ho estan fent molt malament i que ja n'hi ha prou!

M'ajudeu a recopilar altres perles de la terminologia política! Agraït d'antuvi!

diumenge, 21 d’octubre del 2007

Paremiologia comparada

Els lingüistes, generalment, quan ens trobem davant d'una paraula o d'una construcció d'origen dubtós, acudim a les gramàtiques i altres obres especialitzades per constatar-ne la seva bondat. És llavors quan podem detectar la introducció de barbarismes per contacte o influència d'altres llengües.

Quan això ens passa en el camp de la paremiologia, no sempre hem de dubtar de la bondat d'alguna construcció, que ens recorda una expressió castellana, per exemple.

El ric cabal del refranyer català i de la majoria de llengües romàniques, per descomptat, té el seu origen en els proverbis de la tradició grega i llatina, transmesa a través dels autors clàssics. Alhora aquells, la van prendre de la tradició oral o de la tradició d'altres cultures anteriors.

Els refranys neixen en el format que tenen per la necessitat de transmetre coneixements de manera oral i que siguin fàcils de recordar. Per això són sentències curtes i amb la musicalitat i rima d'un vers. Cal només recordar que els joglars, per exemple, recitaven llarguíssimes obres en vers, que cantaven. I aquesta música i aquesta rima els ajudaven a memoritzar-les.

Si ens remuntem a l'origen de les llengües romàniques i pensem en mans de qui estava la cultura escrita, tampoc ens semblarà estrany que aquests primers proverbis siguin preferentment amonestatius i alliçonadors. La literatura paremiològica i proverbial permetia la transmissió de coneixement i molts autors dediquen part de la seva obra a la literatura proverbial (Llull, Erasme de Rotterdam o el mateix Miguel de Cervantes).

Per tant són molt nombroses les obres recopiladores de proverbis, sentències i refranys, durant l'edat mitjana, en molt diverses llengües. Tradició que ha restat escrita i de la qual s'han anat alimentant obres posteriors.

Tornem doncs a la paremiologia comparada. Deia que és usual trobar el mateix proverbi expressat de maneres similars en diferents llengües i això no vol pas dir que siguin meres traduccions o adaptacions: ens trobem davant d'un antic proverbi que ens ha arribat a través d'un origen llatí o grec i que s'ha vist plasmat en les llengües que posteriorment derivarien del llatí o d'altres llengües i cultures que es farien ressò de la rica tradició cultural grecollatina.

Aquest origen comú és el que permet l'existència d'una disciplina com la paremiologia comparada o la gramàtica històrica, sense anar més lluny.

I és que la paremiologia comparada tracta d'això: d'estudiar l'origen i evolució d'una dita concreta i com s'ha transmès en altres llengües i cultures.

En principi qualsevol obra paremiològica que compari més d'un idioma s'inscriuria dins aquesta disciplina. Ja siguin diccionaris de refranys bilingües, com el meu refranyer català-castellà, o altres obres que comparin moltes altres llengües.

Dins la tradició catalana, ens podem remuntar a Oleguer Miró que a principis del segle XX escrivia una Aforística mèdica popular catalana, un recull d'un miler de parèmies de temàtica mèdica, publicat a Manresa per la impremta d’Anton Esparbé i acabat d’imprimir el 24 de juliol de 1900, i un altre autor que destaca especialment en aquest camp: Sebastià Farnés Badó (Sant Feliu de Codines 1854 - Barcelona 1934) i la Paremiologia catalana comparada, publicada per Columna el 1992, com una enciclopèdia de 8 volums, cinquanta anys després de la mort de l'autor, que dedicà tota la seva vida a l'arreplega del material per bastir-la.

A l'índex bibliogràfic del refranyer català-castellà també hi trobareu altres referències, no només del català, sinó també d'obres castellanes, a mida que les vagi incorporant al corpus del refranyer.

Acabo l'article amb un exemple de paremiologia comparada, fent un buidat de les entrades del refranyer català-castellà que tenen el seu origen en una sentència llatina. Fixeu-vos que són bàsicament dites sobre l'ull i el cap. Perquè de moment he anat buidant les obres bilingües que ja tenia informatitzades, entre les quals destaca els meus manuscrits En cap cap cap i Amb cara i ulls.
  1. al cap de cabells, tothom hi dóna cops de martell - [LL: impubes mullo malas digneris honore] - (ES: quijadas sin barbas no merecen ser honradas).
  2. allà on vas, fes com veuràs - [LL: si fueris alibi, vivito sicut ibi (trad. si en un altre lloc aniràs, com allí viuràs)] - (ES: donde fueres, haz lo que vieres) - (IT: quando a Roma vai, fai come vedrai) - (EN: when in Rome do as the Romans do).
  3. després de romput el cap es posen cervellera - [LL: demulcere caput quid fit? convicia fundens. Morsibus haud aliter significatur amor] - (ES: después de descalabrado, untarle el casco) -(IT: egli ha fatto como quel Perugino che sabito chi li fu rotto il capo, corse á casa per la celata).
  4. el cap li trencaràs, que el cor no podràs - [LL: bracteolam summa ventos in turre notantem, non turrim, ventivis agitare valet] -(ES: el viento que corre, muda la veleta; mas no la torre).
  5. en el cap de tot villà, mai en ell raó cabrà - [LL: rustica multantur virgis bene terga colurnis] - (ES: la encina y el villano da la fruta a palos) - (FR: oignez il vous poindra, poignez vilain, il vous oindra).
  6. la llum dels ulls és l'alegria de l'ànima - [LL: oculus animi index] - (ES: los ojos son el espejo del alma) - (FR: les yeux sont le miroir de l'âme).
  7. la necessitat no té llei - [LL: necessitas caret lege] - (ES: la necesidad tiene cara de hereje).
  8. la sort està tirada - [LL: alea jacta est] - (ES: la suerte está echada).
  9. molts escarmenten en el cap dels altres - [LL: feliciter is capit qui periculo alieno sapit] - (ES: feliz el que escarmienta en cabeza ajena) - (FR: belle doctrine prend en luy qui se chastie par aultruy).
  10. on hi entra el cap hi entra el cos - [LL: quo capit intravit, pars caetera corporis intrat] - (ES: en entrando la cabeza, cabrá el cuerpo).
  11. quan el cap es pela i treu pèl la seda, senyal de vellesa - [LL: dum caput est rasum, dum serica texta pilosa, et caput et textum deteriora fuint] - (ES: cuando el pelo enrasa y el raso empela, con mal anda la seda).
  12. quan el cap fa mal, tots els membres dolen - [LL: si caput dolet, omnia membra languent] - (ES: cuando la cabeza duele, todos los miembros duelen) - (FR: a qui la tête fait mal, souffre par tout le corps) - (IT: quando la testa duole, tutte le membre languono).
  13. qui diu que ja sap massa, té el cap de carabassa - [LL: consilium usque, senex, vel prudentissimus, audi] - (ES: aunque seas muy sabio y viejo no desdeñes consejo).
  14. qui és sabater que faça sabates - [LL: ne sutor ultra crepidam] - (ES: zapatero a tus zapatos, y déjate de otros tratos) - (FR: cordonnier, borne-toi à la chaussure) - (IT: ciabattino, parla sol del suo mestiere) - (PT: não suba o sapateiro além da chinela) - (EN: cobbler, stick to your last) - (DE: schuster, bleib bei deinen Leisten).
  15. qui renta el cap de l'ase, perd lleixiu, temps i sabó - [LL: sapo perit, sapone caput si tergis aselli] - (ES: lavar cabeza de asno, perdimiento de jabón) - (FR: a laver la tête d'un âne, on ne perd que la lescive (ou son temps e son savon)) - (IT: chi lava la testa all'asino, perde il sapone) - (PT: perdida es la lixia en la cabeça del asno).
  16. qui tant tiba, fa dos caps - [LL: in manibus pennae gallum captantibus haerent] - (ES: cada el gallo, toma el gallo, quedan las plumas en la mano).
  17. tant put un all com cent cabeces - [LL: ob centum libeat plecti, si plector ob unum ossum] [LL: perdita cum vestis sit, sit quoque perdita palla] - (ES: preso por uno, preso por ciento) - (FR: autant vaut bien battu que mal battu).
  18. val més fiar-se dels ulls que de les orelles - [LL: oculis magis habenda fides, quan auribus] - (ES: mejor fiarse de los ojos que de los oídos).
Al blog sobre paremiologia didàctica, ho enfoco des d'una perspectiva semblant, però, alhora, diferent i complementària.

dilluns, 15 d’octubre del 2007

Vallromaquè? Vallromanesos!!

En un intercanvi de correus amb en Xavi Moya, em vaig assabentar, de rebot, d'un escrit d'en Sergi Santjoan sobre el gentilici dels habitants de Vallromanes.

Recordo que, en arribar al poble, ho havíem discutit alguna vegada amb l'Antoni Ibàñez i vam suposar que el gentilici adequat era vallromanins. Ara mateix no recordo pas com va anar la cosa, que potser n'Antoni ens farà llum en un comentari, però vam donar per bo parlar de vallromanins i vallromanines.

Aquest gentilici va fer forrolla i el van adoptar la majoria de formacions polítiques del poble, i així l'usen en els seus escrits i en la documentació que apareix a les seves pàgines web.

Ara fa poques setmanes, vaig preparar un recull en aquest mateix blog amb la documentació que apareix a Internet sobre Vallromanes i vaig detectar que tant a l'Hiperenciclopèdia d'Enciclopèdia Catalana com en d'altres webs institucionals i oficials, el gentilici emprat era vallromanesos.

També en Jordi Gomara em va consultar al respecte, perquè està redactant l'article sobre Vallromanes de la Viquipèdia.

Doncs ja tenim el debat obert. I penso que és el moment per donar clarícies al respecte.

Us reprodueixo en primer lloc, amb la seva autorització, l'escrit que Sergi Santjoan va lliurar a Xavi Moya, cap de comunicació de l'Ajuntament de Vallromanes perquè esmenessin i difonguessin el gentilici correcte.

Vallromanesos!

(i vallromaneses)

Els gentilicis tenen la importància que tenen. Fa poc, al poble d’Arnes, a la Terra Alta, em quedava sorprès amb el nom de la seva revista d’informació general, “L’Arnerol”. Algú em va aclarir que arnerol és l’habitant d’Arnes i jo vaig celebrar aquesta manera de reivindicar-la. Com trempolí és el de Tremp (i no pas una altra cosa mal sonant).

Encara ara recordo quan de petit estudiava castellà a l’escola, com un dia el professor de geografia em deia una paraula que em va fer molta gràcia: vallisoletano. Curiós. Els gentilicis tenen aquesta cosa de bellesa i de misteri. I què me’n diuen, de trobar el gentilici a partir del nom de la vetusta ciutat romana? Sublim, no? Així trobem ilurencs, ilerdenses, egarencs, etc.

Molt més a prop, ara fa un parell d’anys, a Montornès del Vallès, vaig haver d’escriure un article des de la meva oficina de català per recordar i subratllar a veïns i a administració que el seu gentilici era ni més ni menys que montornesenc / montornesenca. Molta gent, edils inclosos, feia servir un altre derivat incorrecte, potser influïts pel tan traginat barceloní / barcelonina.

Doncs bé. Ara em trobo amb el mateix a Vallromanes. Sento el gentilici derivat d’aquesta terminació i m’inquieto. I és que no sembla pas que l’habitant de Vallromanes s’hagi de denominar amb el sufix –i, ina. Em proposo a investigar i a escriure un article que posi les coses al seu lloc. Pregunto a la gent gran i ningú sap ben bé dir-me el què. Passa que nosaltres, els de Vallromanes, érem de Montornès fins als anys 30 del segle XX. I passa també que Vallromanes no ha esdevingut un nucli important pel que fa al nombre d’habitants fins a aquest tombant de segle. Sigui el que sigui, segons que sembla, la gent no solia anomenar-se pel gentilici. Això també passa a la capital, on la gent diu sóc gracienc o sóc de Gràcia, però acostuma a dir només sóc de Sants. I és que els gentilicis, pel que es veu, fan més o menys fortuna segons el lloc.

La solució: buscar al Diccionari de gentilicis catalans, del professor August Bover, on hi trobem clarament que el nostre gentilici és VALLROMANÈS, VALLROMANESA, segons la manera com el català forma els seus gentilicis a partir del nom de poblacions.

Ara, doncs, ens toca a tots difondre’l. I usar-lo. Començant per la Casa Gran, continuant per la ràdio, aquesta revista, el Casal, etc., i acabant per la gent del carrer, que és qui, en definitiva, l’ha de fer seu.

Passin-ho bé, doncs, vallromanesos!

Reforcen la solució que defensa Santjoan les dades que ofereix la Generalitat de Catalunya tant al SIAL (Sistema d'Informació d'Administració Local), com al Municat (Web dels municipis i comarques de Catalunya), així com l'Enciclopèdia Catalana o diccionaris de gentilicis com el d'August Bover (al qual feia referència el Sergi en el seu article).

Cap dubte, així? Us cedeixo la paraula.

Però no voldria acomiadar-me sense alimentar una possible boira, treta del refranyer popular, del Cançoner de Joan Amades (Ed. Selecta, 1951):

a Vallromanes, romanins, i a la Roca escorxen pins

És a l'apartat de Refranys geogràfics, per això em fa pensar que pugués referir-se al gentilici. Encara que, altrament, podria referir-se a la planta del romaní, força abundant per les nostres contrades.

Renfe torna a la normalitat

Després de molts dies de tenir la sort de no ensopegar amb una avaria de Renfe, cosa que no vol dir pas que no hi hagi hagut incidències, avui he llepat, com dirien al Vallès (accepció que no recullen els diccionaris).

Quina és la millor manera de començar un dilluns postfestiu? Doncs amb retards, aglomeracions, corredisses i cursa lliure a través de les vies.

Confraternitza! I com no si som 20 persones en un metre quadrat! Per força!

Desapuntat del gimnàs! Renfe et garanteix unes quantes corredisses de bon matí que t'ajudaran a mantenir la forma.

A mi se'm cauria la cara de vergonya de treballar en una empresa com aquesta. I després no volen ser traspassats!! El que haurien de ser és acomiadats!

Volia relacionar aquest escrit d'avui amb el Blog Action Day, que enguany és dedicat al medi ambient. I volia treure a colació el perjudici que provoca Renfe, amb els seus retards i mal servei, perquè els usuaris acaben optant per utilitzar el transport privat per la por de no arribar a l'hora enlloc. Només així s'explica que Renfe rodalies sigui l'únic mitjà de transport públic amb disminució d'usuaris, quan en molts llocs és l'única alternativa viable al transport privat!

diumenge, 14 d’octubre del 2007

... i cent!

Amb aquest escrit, i poc més de dos anys més tard, arribo al text número 100 d'aquest blog, del Raons que rimen.

Ja sé que això no vol dir res. Però sempre hem sentit certa fascinació pels nombres rodons. I 100 ho és, sens dubte.

Com deia, això no vol dir res, perquè, per exemple, el refranyer el començava el maig d'aquest any, ara fa poc més de cinc mesos i ja vaig camí dels 850 escrits.

Però el Raons que rimen és el meu blog personal per excel·lència, el blog més miscel·lani, el més íntim, quan cal.

No us atabalaré pas amb estadístiques que no interessen a ningú. No ens enganyem. Jo sense vosaltres no existiria. I si jo deixés d'escriure hauríeu de sadollar la vostra curiositat i ganes de lectura en altres llocs. Però res resultaria dramàtic, ni traumàtic, tant per a mi, com per a vosaltres. Us necessito i ens necessitem, però tampoc hem signat cap contracte de fidelitat. Mentre el que jo escric us segueixi interessant, em seguireu venint a veure. I això és el que compta al capdavall.

Pel camí deixo ja un bon pòsit sobre els refranys (la meva passió), Vallromanes (el meu poble; lloc d'adopció), la tecnologia (el cuc que em rossega i em captiva) i la meva llengua (la meva professió).

I pel camí els companys de viatge i les descobertes al ciberespai han estat innombrables, excel·lents i sorpreses inoblidables.

Jo vull seguir fent camí... us hi apunteu?

divendres, 12 d’octubre del 2007

12-O: Una festa no nacionalista

Quan la festa de la hispanidad acaba esdevenint la festa de la españolidad, la festa dels no nacionalistes espanyols... què voleu que us digui?

Poca cosa tenim per celebrar, no us sembla?

dimarts, 9 d’octubre del 2007

Actualitat català. Termes normalitzats pel Consell Supervisor del Termcat


El passat 29 de setembre, van sortir publicats al DOGC un altre reguitzell de termes normalitzats pel Consell Supervisor del Termcat, publicats pel Departament de la Vicepresidència, d'on depèn la Secretaria de Política Lingüística, atès que l’article 4 del Decret 36/1998, de 4 de febrer, de mesures per a l’aplicació de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, estableix que la Direcció General de Política Lingüística ha de garantir l’aplicació de la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans i l’ús de la terminologia que elabora el Termcat en tots els departaments de la Generalitat.

El Decret 217/1997, de 30 de juliol, pel qual s’aproven els Estatuts del Consorci del Centre de Terminologia Termcat, estableix que el Termcat ha de difondre periòdicament els termes que hagin estats aprovats pel Consell Supervisor, que tenen caràcter subsidiari respecte a la normativa establerta per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

Fem, doncs una ullada al vocabulari fixat en aquesta resolució. Les àrees temàtiques abordades són Administració i direcció d'empreses (ADE), Arts gràfiques, Dibuix tècnic, Indústria, Rugbi, Societat de la Informació i Zoologia.

Així, en l'àmbit de l'ADE sabem que la resiliència i la trasiliència són la 'capacitat d’una organització o empresa per a anticipar-se i adaptar-se als canvis i imprevistos i per a respondre-hi positivament sense perdre la cohesió interna i les característiques pròpies' i la 'propietat d’una innovació per a alterar sobtadament, de manera positiva o
negativa, el sistema de producció i l’activitat comercial d’una empresa o organització', respectivament.

En Arts gràfiques, fixa coixinet (o quadradet) com el terme que correspon al símbol del sostingut (allò que en castellà en diuen almohadilla, cuadradillo o sostenido) que apareix, per exemple, als telèfons. Quan és el símbol gràfic, li direm coixinet o malla (a l'ordinador és la combinació de les tecles Alt Gr + 3: '#'). També fixa els termes et o i comercial per al símbol '&', que és el 'signe gràfic procedent de la lligadura de les lletres de la conjunció llatina et'; gràcia, per al 'traç decoratiu que forma la terminació de les astes de les lletres egípcies, romanes antigues i romanes modernes' i ratlla baixa per al caràcter de subratllat horitzontal per sota de la línia de base.

Pel que fa al vocabulari d'Indústria fixa diversos termes relatius als àmbits de la indústria alimentària, tèxtil, metal·lúrgica, de seguretat industrial o de la pell, entre d'altres. Així, de la 'tècnica de conservació d'aliments que consisteix a esterilitzar-los per mitjà de la calor en recipients tancats hermèticament' en direm appertització, denominació procedent del nom del pastisser francès Nicolas Appert (1749-1841), inventor d’aquesta tècnica.

En Societat de la Informació, s'admeten els anglicismes poadcast i poadcasting per al 'fitxer de ràdio, de so o de vídeo destinat a la difusió per podcàsting' i la 'tècnica per a crear i difondre arxius radiofònics, de so i de vídeo per Internet que permet que l’usuari, per mitjà d’una subscripció, pugui descarregar els arxius al seu ordinador de manera automàtica i escoltar-los o veure’ls quan vulgui, ja sigui des de l’ordinador mateix o bé, especialment, des d’un reproductor portàtil', respectivament.

Les altres resolucions quadrimestrals del Departament de la Vicepresidència que publiquen termes normalitzats del Consell Supervisor del Termcat d'aquest any 2007 són:

- DOGC 4868, de 24 d'abril de 2007. Ressenya.
- DOGC 4812, d'1 de febrer de 2007. Ressenya.

I anteriorment ja havia recollit les resolucions d'anys anteriors.

Aprofito també per fer esment que el format del DOGC ha variat ostensiblement i ara es presenta a columna única i amb un cos de lletra superior. Pràctic per a la lectura en pantalla, des que va deixar de publicar-se en paper, però molt costós si mai s'ha d'imprimir algun contingut.
I tothom té accés a la base de dades del DOGC per consultar-ne continguts de diaris antics, anteriors al 2002, que abans només era accessible per subscripció.

dimecres, 3 d’octubre del 2007

Si no vols Windows... dues tasses

En Paco Rivière és d'aquelles persones de pedra picada. Pacient com un Job, un sac de paciència. Vaja, d'aquelles persones de mal ferrar, que traspassen l'àmbit de la individualitat per esdevenir estandard d'una causa. Admirable, ara ho veureu.

En Paco el vaig conèixer durant el meu pas com a coordinador de Llengua.org. Va venir a veure'ns per presentar-nos el Tiddly Wiki, un programa de tipus wiki, escrit per Jeremy Ruston, sota la llicència lliure BSD, que serveix com a llibreta de notes personal i com a base per a un lloc web sencer. També manté el lloc PalmCAT, de programari i continguts per a ordinadors de butxaca.

Però al que anàvem. La història del Paco s'inicia ara fa uns dos anys, quan es compra un ordinador portàtil de la marca Samsung a PC City i reclama que li retornin l'import del sistema operatiu Windows, preinstal·lat, perquè no el vol ni el pensa fer servir.

La llicència del Windows contempla aquesta possibilitat:
Al instalar, copiar o de otra manera utilizar el producto usted queda obligado por los términos del presente CLUF. Si no acepta, no instale ni use el producto; devuélvalo al lugar donde lo adquirió para los efectos de obtener un reembolso total del importe pagado.
Bé, doncs aquest dret li ha estat denegat una i altra vegada. Però la seva tossuderia l'ha portat a centralitzar aquesta demanda, a través del seu lloc web, on explica el per què, els fonaments legals, el com i fa un seguiment del ressò d'aquesta notícia en diferents mitjans.

Doncs això, dos anys després, l'Agència Catalana del Consum, organisme autònom de la Generalitat de Catalunya, que té l'objectiu principal de garantir els drets de les persones, com a consumidores de béns i productes, on havia interposat una demanda, li diu que arxiva el cas.

El Paco m'ha fet arribar un correu on diu que dijous exposarà el cas a Radio Nacional de España i que li sap greu que surti allà abans que a Catalunya Ràdio, per exemple, i que hagi tingut tan poc suport de les institucions, quan només està reclamant un dret, com a usuari, que la UE garanteix i que en altres països s'ha aconseguit.

Acabo amb un extracte del seu correu i amb el meu suport a la seva postura i campanya. Ànims, Paco!
T'envio això perquè em sap greu que el tema surti a RNE abans que a Catalunya Ràdio, per si pots fer alguna cosa.

Estic lluitant des de fa 2 anys perquè em tornin els diners del uindous en castellà que venia amb el meu portàtil, i que la llicència promet tornar en 30 dies.

Com que la Agencia Catalana de Consum ha arxivat el cas, m'he dirigit a ells en diverses ocasions sense rebre cap resposta. Darrerament els mitjans s'estan fent ressò i he volgut donar a la Agència una darrera oportunitat, ja que en el fons em sap molt de greu que els catalans quedem tan malament. Per això els he enviat el missatge que segueix.

«Si no hi ha cap canvi d'última hora, dijous vinent comentaré a Radio Nacional de España que creieu que no hi ha cap infracció en no tornar els diners del sistema operatiu Windows, quan es compra amb un ordinador, incomplint així la llicència, la qual cosa suposa a la pràctica que els catalans estem obligats a Catalunya a comprar els ordinadors amb un sistema operatiu en castellà. Mentre per altra banda la Unió Europea creu que aquest tipus d'abús mereix la sanció més gran de tota la història.»


[Nota: A petició del protagonista del reportatge, he canviat la fotografia que encapçala aquest article. Vaig posar aquella fotografia perquè no en vaig trobar més. Ara ell, amablement, me n'ha cedit unes quantes d'entre les quals he pogut triar la definitiva.]