El Diccitionari ja és mil·lenari

L'immobilisme no és cap doctrina filosòfica;
és una actitud física

Miquel Martí i Pol, «Tot l'univers als ulls»,
dins Contes de la vila de R. i altres narracions (1978)

Avui 30 de juliol i després d'un intens mes d'introduir noves citacions, que no hem parat els quatre diccitionaristes!!! (David, Joan, Marc i Víctor ─en rigorós ordre alfabètic, perquè no s'enfadi ningú), finalment avui al migdia, a les 15:46 hora local del Vallès Oriental, hem arribat a la citació que feia 1.000.

Un llarg camí des d'aquell El món és un lloc bonic pel qual val la pena lluitar, d'Ernest Hemingway, de les 00:51 h del 16 de juny de 2007 quan iniciava en solitari la singladura.

Pel camí? Penso que dues decisions ben encertades.

La primera, decidir compartir-lo el febrer d'aquest any. Primer amb en Joan Puigmalet i el Marc Cortès. Ara fa poquet, amb el David Gálvez. Diversitat, diversió, aprendre cada dia, reactivar-te des de bon matí amb l'intercanvi d'idees, de citacions, de comentaris, de correus... No heu compartit mai un blog? Us ho recomano, sobretot si encerteu les persones amb qui compartir-lo. Jo em sento afalagat que tots tres hagin dit que sí sense pensar-s'ho gaire i que m'hagin permès conèixer-los i viure un bocí d'aquesta web 2.0 amb ells.

La segona, arriba avui i encara caldrà fer-ne valoracions. Hem decidit compartir el blog amb tots vosaltres. Amb qui vulgui.

Vèiem que potser els usuaris s'acostaven al blog amb recança, perquè veien les bromes i riures que deixem a gairebé totes les citacions llistades. I ho entenc: quan trobes un cercle tan viu, costa d'entrar-hi i acostar-t'hi.

Volem trencar també aquest cercle i us convidem a tots a què ens feu arribar citacions noves, frases que us agraden, que signifiquen alguna cosa per a vosaltres.

Tot el blog és farcit de referències a altres blogs i llocs on ofereixen de tant en tant alguna citació. Som lectors compulsius i ens agrada navegar per Internet cercant aquella citació que ens falta. I som decorosos amb la citació de les fonts. Noblesa obliga i és una bona manera de fer partícip a gent molt diversa de la nostra iniciativa. De la mateixa manera que usem i citem la Wikipèdia o Enciclopèdia Catalana com a fonts usualment utilitzades per emplenar les dades bibliogràfiques o les imatges que acompanyen les citacions.

Ja ens agradaria trobar un il·lustrador que ens ajudés a vestir el Diccitionari amb imatges pròpies! Llenço la crida... per si algú s'hi anima.

Però com deia, volem anar més enllà i hem obert un formulari perquè ens pugueu enviar d'una manera ràpida i senzilla les citacions que vulgueu. Això dels formularis ja ho he provat amb els refranys i és molt pràctic i fàcil d'utilitzar.

No us espanteu. El formulari té molts camps. Tan de bo els vulgueu emplenar tots! Però amb la citació i l'autor en tenim prou i després ja fem nosaltres la tasca de recerca.

Perquè recordeu que Encara no som allà on anem. Voleu que fem plegats el camí?

A veure com es veu el formulari en aquest escrit i us animo a fer-lo servir tants cops com vulgueu:

Joan Amades 2009: cinquantenari de la seva mort

A través del blog de Lo Consueta de Reus, m'assabento que l'any vinent s'escau el cinquantenari de la mort de Joan Amades i Gelats, folklorista i paremiòleg català.

Organitza els actes l'Associació Cultural Joan Amades i la crida que fan és aquesta:

L'Associació Cultural Joan Amades aprofitant l'efemèride vol impulsar la celebració d'un any homenatge amb l'objectiu de donar a conèixer l’obra de l'estudiós i reivindicar-lo, també, com una de les figures cabdals del panorama cultural català.

Joan Amades ha estat una figura cabdal en la cultura catalana i el seu treball ha estat essencial per tots els àmbits de la cultura popular, és un personatge amb el qual hi estem tots en deute i per això creiem que la iniciativa de l'homenatge és patrimoni de totes les associacions, organitzacions, i persones que valoren, es senten identificats o es dediquem a la cultura popular.

És per això, que per assolir aquest objectiu proposem l'adhesió a aquesta iniciativa de col·lectius, entitats, federacions, organitzacions, mitjans de comunicació, persones... sensibles a la proposta i a la figura de Joan Amades. Aquesta implicació pot materialitzar-se de moltes maneres com per exemple organitzant actes commemoratius a les vostres poblacions, afegint-vos a la iniciativa amb propostes que ja realitzeu en les programacions culturals, donant a conèixer el personatge i la seva obra ingent, fins i tot dedicant-li activitats que ja feu habitualment.

Amb aquesta intenció i amb la idea d'unificar visualment totes les activitats que s'organitzin al voltant de l'Any Amades, s'ha creat una marca que és a disposició de totes les entitats i organitzacions, i que podeu, si ho desitgeu, descarregar-la d'aquesta pàgina.

L'Associació Cultural Joan Amades agrairà rebre una notificació a través del correu electrònic a l'adreça anyamades@joanamades.cat per tal de tenir-ne constància i poder difondre l'acte organitzat en els mitjans que té al seu abast.

Figura controvertida, però imprescindible per conèixer la tradició i la paremiologia catalana, vull compartir amb vosaltres ara un fragment d'un article que va escriure Néstor Luján, «La memòria de Joan Amades», amb motiu del centenari del naixement d'Amades, el 1990. Us deixo també, la citació bibliogràfica per trobar-lo:

Luján, Néstor (2004): L'art de citar, en edició a cura d'Enric Vila. Barcelona: Ara Llibres, 2004. Article, «Memòria de Joan Amades».

Aquest any és el centenari del folklorista Joan Amades, autor d'una obra monumental i variada, sempre estimada i llegida perquè reuneix un món de notícies, de gentileses i d'imaginació que hauria estat molt difícil d'adquirir amb un simple rigor analític i amb una severitat científica. Amades fou un autodidacte ple de tendresa, de fantasia i de les més sorprenents i exactes erudicions.

[...] Ell, com dic, em va fer conèixer Amades, que era un barceloní que havia nascut en un carrer tan ple de tradicions com el del Peu de la Creu.

[...] Com he dit, Amades fou un autodidacte, coneixedor d'idiomes, un home d'idiomes, un home d'una memòria coherent, infal·lible i extraordinària. Va pertànyer a aquella entusiasta generació dels Aureli Capmany, Serra Boldú, Violant i Simorra, Serra Pagès, que, en un moment crític ─molt abans de la facilitat de les comunicacions, del turisme implacable i dels mitjans audiovisuals tan igualadors de la sensibilitat─, varen intentar retrobar cançons, desvetllar tradicions, evocar costums, reviure contes, recompondre balls, recordar refranys, recol·lectar acudits i endevinalles. Pertanyien a una generació d'excursionistes, de gent que tenien el desig de conèixer la nostra Catalunya pam a pam i, partint d'aquells viatges, molt sovint dificultosos i romàntics, varen anar fent la seva obra d'engruna en engruna.

[...] Com assenyalàvem, Joan Amades va fer una obra extraordinària, tenint en compte els mitjans de què llavors disposava. Tenia una capacitat de treball, una memòria i un instint d'organització que li van permetre treballar fins a l'últim dia. Retenia milers de dades i fitxes amb una intel·ligència minuciosa, glossadora i insistent. Més d'una vegada se li va retreure la seva excessiva credulitat o la imprecisió o l'embelliment d'una llegenda o d'una dita. Però sense aquesta curiositat confiada i aquesta ingènua tendència a poetitzar s'haurien perdut moltes coses positives. D'altra banda, no hi ha folklorista que no sigui instintivament crèdul. Després vénen, més o menys esmolades, l'anàlisi, la crítica, la fredor i l'erudició desmitificadora.

Hem de dir que Amades, al costat de totes aquestes condicions, va tenir l'obsessió d'editar bé. Els seus llibres presentaven una qualitat excel·lent, una tipografia acurada i, sobretot, una il·lustracions pertinents. Va ser un gran col·leccionista de ventalls, goigs, auques, gravats antics, estampes, fulls de rengles, cançoners i edicions populars. Això va fer que, el 1940, en crear-se el Museu d'Indústries i Arts Populars del Poble Espanyol de Montjuïc, en fos nomenat conservador i tingués al seu càrrec la secció de gravats populars.

Celebro de debò la iniciativa, me'n faig ressò dins la mesura de les meves humils possibilitats i encara celebro més que, a poc a poc, l'Associació Cultural Joan Amades s'hagi decidit a renovar i reactivar el lloc web, on esperem poder trobar moltes informacions i actualitat de la figura de Joan Amades.

Però temps al temps, que encara hi ha apartats del web inaccessibles.

Actualitat català. Termes normalitzats pel Consell Supervisor del Termcat

Avui, divendres 25 de juliol de 2008, ha sortit publicada una nova resolució de publicació de termes normalitzats pel Consell Supervisor del Termcat, que és l'òrgan encarregat de la normalització dels neologismes del lèxic d'especialitat. L’ús del català en els àmbits socioeconòmic, tècnic i cientíic requereix l’elaboració i la difusió dels recursos terminològics que permeten designar i deinir els nous conceptes que es posen en circulació a la nostra societat.

Ho trobareu al DOGC 5181 i la Resolució és VPC/2359/2008, de 16 de juliol, per la qual es publiquen termes normalitzats pel Consell Supervisor del Termcat.

Us recordo que des de ja fa uns quants mesos, la consulta del DOGC és gratuïta, en línia i oberta a tothom. Només cal que aneu al Gencat.

Jo, per la meva feina, ja fa molts anys que he pres el costum de llegir-lo a primera hora del matí, per comprovar que no hi hagi cap normativa que afecti les competències de la unitat on treballo. No us diré pas que sigui una lectura apassionant, però el deure obliga.

En aquesta resolució hi trobem termes dels àmbits dels Audiovisuals, Ciències de la vida i de la salut, Esports, Finances i Informàtica.

Poc més de 150 termes, majoritàriament de les àrees d'Esports i de Finances.

Destaco l'admissió de termes com ara com-s'ha-fet (EN making of) per definir el 'Reportatge audiovisual sobre el procés d’elaboració d’una obra cinematogràfica, d’una sèrie televisiva, d’un anunci, d’un disc, etc., o sobre la preparació d’un espectacle', aikido, el kendo, el nihon-taijutsu o el taijutsu, com a esports de combat, que són arts marcials d'autodefensa d'origen japonès o el full-contact, d'origen americà, el kick-boxing, d'origen oriental o el kungfu o el wushu, d'origen xinès. També bowling, per a l'Establiment públic destinat a la pràctica del bowling, que generalment comprèn diverses pistes de joc'.

Hi ha un grapat de termes sobre bitlles, força específics i altres de diversos esports, com ara corbata, en golf, per indicar el 'Putt en què la bola recorre la vora del forat sense arribar a entrar-hi'. També termes de motor i muntanyisme, com ara desgraduació ('Rebaixament de la graduació inicialment assignada a una via') o despitonar ('Extreure els pitons d’una via d’escalada') o espit, espitador o espitar, relacionats amb la 'Eina metàl·lica que, mitjançant la percussió, serveix per a introduir un espit a la roca'.

En l'àmbit de les finances, també trobem un seguit de termes, per a diverses operacions, assegurances, figures de canvi, entitats, mercats o cotitzacions. Podem destacar, per exemple, el cim (cotització més alta d'un valor o conjunt de valors) o el cim arrodonit (anunci del final d'una tendència alcista).

Alguns noms típics del parquet de la borsa, com el brocker (o mediador), el dealer o el tíquer.

Finalment, en Informàtica, s'aproven els termes aparador de dades (EN datamart), magatzem de dades (EN data warehouse) i repositori (EN repository).


Resolucions anteriors:

- DOGC 5090, d'13 de març de 2008 - Resolució VCP/696/2008. Ressenya.
- DOGC 5088, d'11 de març de 2008 - Resolució VCP/664/2008. Ressenya.
- DOGC 4976, de 27 de setembre de 2007 - Resolució CLT/2838/2007. Ressenya.
- DOGC 4868, de 24 d'abril de 2007 - Resolució VCP/1147/2007. Ressenya.
- DOGC 4812, d'1 de febrer de 2007. Resolució VCP/184/2007. Ressenya.
- D'anys anteriors.

L'imaginari dels infants

Diuen que el català està perdent presència als patis de les escoles, enfront del castellà, malgrat sigui la llengua vehicular d'ensenyament en tots els àmbits educatius.

Bé, jo sempre he cregut que la batalla estava perduda de molt abans: en els jocs i referents lúdics dels nostres infants.

Ja podem fer mans i mànigues perquè juguin a la xarranca al pati de l'escola i a futbol o a les estàtues, però hem perdut la batalla perquè l'imaginari col·lectiu dels jocs dels infants és en castellà, influït per l'omnipresent televisió, les empreses de jocs, les empreses de col·leccions del quiosc i el cinema i els personatges de ficció.

A què juguen els infants al pati, amb els amics? Amb els videojocs, a Pokémon, als personatges del Bola de drac... Què intercanvien? Cromos, tazos, stacks, rollers... tots en castellà, és clar.

I quan juguen i reprodueixen els jocs que veuen a la tele, a la consola, a l'ordinador... doncs juguen en castellà.

Ja no els cal ni tan sols que hi hagi un nen que parli castellà: tots catalans, i jugant en castellà. I aquesta és la veritable batalla perduda: els jocs, les joguines, les col·leccions i les sèries per als infants. Un món perdut.

Darrera tempesta política d'estiu

En la darrera compareixença pública del president de la Generalitat, José Montilla, davant el Parlament, Felip Puig, secretari general adjunt de Convergència Democràtica de Catalunya, als passadissos va etzibar una bona perla, mentre sortia enfurismat del debat del Parlament (abans que acabés): ─Constatar una vegada més que el president Montilla destrossa el català.

No content amb aquesta sortida de to, encara va argumentar: ─M'he posat de mal humor perquè ni tan sols llegint és capaç de tenir una mínima dicció i pronunciació correcta de la nostra llengua.¹

Bravo! Bravíssismo! Ja tenim titular per treure'ns la son de les orelles durant l'estiu!

I així, d'una tirada ens carreguem tots els esforços encaminats a que les persones no catalanes de naixement puguin algun dia atrevir-se a parlar la nostra llengua. Immersió lingüística? Li sona d'alguna cosa aquesta paraula, Sr. Puig?

I és clar que el president Montilla no parla la llengua de Carles Riba. Com no és menys veritat que difícilment una persona que adopti el català com a segona (o tercera o quarta) llengua ho farà mai com un parlant nadiu. Apa, vés i digues-li al Mathew Tree que dissimuli l'accent anglès i que parli tan bé com els funcionaris de la Generalitat.

I ja, de pas, fotem una andanada potser insalvable a la línia de flotació del naixent Manifest "El català, llengua comuna", signat per més de 25 associacions i entitats, moltes d'elles Associacions de persones immigants que arriben a aquest país ambla il·lusió de sentir-s'hi algun dia acollides.

Però és clar, com podem permetre que ho llegeixi Nahat El Hachmi i a qui se li ha acudit donar-li el premi de novel·la Ramon Llull!

Perquè jo puc entendre que critiquem amb duresa aquells que viuen, treballen i es lucren a Catalunya i no tenen ni han tingut mai el mínim interès en aprendre la nostra llengua. No els cal, és clar! No ho necessiten! I després resulta que és el castellà la llengua perseguida i maltractada. Botxins amb pell d'ovella!

Però tots aquells que fan l'esforç de parlar i entendre el català, malgrat les burletes d'aquells catalans de pedra picada que se'n riuen del seu accent (miserables, també!), doncs em mereixen tots els respectes i admiració. I els ajudaré sempre que els faci falta.

I mentrestant, al seu poble que també és el meu, els seus companys de partit programen una sessió d'estiu a la fresca a la plaça del Casal i ens fan empassar una pel·lícula en castellà. És clar!, perquè els nostres fills s'hi vagin acostumant ja de petits!

---

Nota ¹: Les declaracions i la imatge de Felip Puig les he preses d'un article de Nació Digital d'ahir, 17 de juliol de 2008.

Veritat o mentida?

Aquest matí, mentre acabava de recollir la cuina i gaudia (ara que sóc de permís de paternitat) per darrers dies del programa de l'Antoni Bassas, he pogut sentir per primera vegada la secció que fa amb l'Adolf Beltran, Veritat o mentida?, on normalment demanen els oients si estan d'acord amb sentències, aforismes o refranys, plens de contingut.

Avui acomiadaven la secció i demanaven als oients i col·laboradors de Catalunya Ràdio algun aforisme que els servís de lema, o que haguessin sentit dir als seus pares o que trobessin especial per algun motiu.

I nosaltres, des del Diccitionari, recopiladors de proverbis, sentències, citacions i frases il·lustres, desconeixíem l'existència d'aquest programa!

Doncs mireu, només avui, que el programa ha durat potser una mica més que de costum, n'he pogut recollir, a dictàfon del Winamp a través de l'ordinador, gairebé 125. Us les reprodueixo tot seguit, perquè les gaudiu com he fet jo, sentint-les en directe i rebobinant el reproductor per poder-les agafar totes.

Curiositats? Penso que guanyen per golejada aclaparadora els proverbis, sense autor conegut i amb un origen que podríem remuntar als nostres avantpassats grecs i romans. Una altra curiositat: també guanyen per golejada els refranys, proverbis i citacions fetes en català, respecte de les castellanes o en d'altres idiomes. Simptomàtic!, quan un dels motors del meu refranyer català-castellà, per exemple, o del diccitionari mateix, era poder fornir referents culturals en català que ja existien, però que la gent havia oblidat o se n'havia tallat la transmissió oral.

Amb il·lusió vana penso: Quants d'aquests aforismes (o parèmies, en general), hauran tingut de font les eines que conformen la paremiosfera?

Apa, us deixo amb el recull de citacions del programa d'avui.

1. Quan un fa tot el que pot no està obligat a més
2. Com més hi fas, més hi perds
3. La gent gran es torna com canalla
4. El que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú
5. Avui és el primer dia de la resta de la meva vida
6. Qui no està acostumat a bragues, les costures li fan llagues
7. La mujer que tiene punto y no tiene de que coma, tiene que comerse el punto para que tal punto como
8. Quan un polític diu que sí, vol dir ja ho veurem. Quan diu ja ho veurem vol dir que no. Si diu no, no és un polític
9. Tot és difícil abans de ser senzill
10. Mentre hi hagi burros, hi haurà qui anirà a cavall
11. La llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos
12. No es pot tenir el vi a la bóta i la dona borratxa
13. La cara de un niño lo dice todo, sobre todo la parte de la boca
14. Qui té el cul llogat no seu quan vol (depens d’altri i no ets mai independent)
15. L’única constant universal és el canvi (Heràclit)
16. La violència és l’últim recurs de l’incompetent (Isaac Asimov)
17. Qui de jove no treballa, quan és vell dorm a la palla
18. Viu la vida com si avui fos el darrer dia
19. No hi ha mal que per bé no vingui (sempre s’aprèn de les males coses)
20. Si té solució per què te’n preocupes i si no té solució per què te’n preocupes (Dalai Lama?)
21. De porc i de senyor se n’ha de venir de mena
22. Pa ser puta i no ganar na’, más vale ser mujer honrá
23. No es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré
24. Si vols mentir, digues el que sents a dir
25. No es pot tenir tot en aquest món
26. Más vale ponerse una vez colorado que ciento amarillo
27. No intentes engañarte, no podrás
28. No quieras para los demás lo que no quieras para ti
29. Donde hay patrón no manda marinero
30. Quien quiera peces que se moje el culo
31. Quien bien te quiere te hará llorar
32. Lo cortés no quita lo valiente
33. Del amigo ausente, como si fuese presente
34. El corazón atiende a razones que la razón no entiende (diu que ho va sentir al Cor de la Ciutat)
35. He trencat el testament que acabo d’escriure. Feia feliç a tanta gent amb ell que tal vegada m’hauria suïcidat per no fer esperar tant
36. No et fiïs mai de qui et deixa la mà morta quan t’encaixa la mà
37. El mai i el sempre no existeixen
38. El llegir et farà perdre l’escriure
39. Vola alt
40. Els cansats fan la feina
41. Gent jove pa tou
42. Per presumir s’ha de patir
43. Quants n’hi ha a l’ombra quan el sol tomba (quan el sol tomba ja no escalfa, i els que són a l’ombra vol dir que no hi toquen gaire del que està passant)
44. No et fiïs mai del que quan es lleva ja té el sou pagat . Equivalent a Músic pagat fa mal so
45. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era
46. La veritat és com l’oli, sempre acaba surant
47. La ignorància és molt atrevida
48. S’atrapa abans a un mentider que a un coix
49. L’aforisme és com una pedra preciosa. Més valuosa com més rara i que causa plaer només en petites dosis (Herman Hesse)
50. El treball ens allunya de tres grans mals: l’avorriment, el vici i la pobresa (Voltaire)
51. L’home que ha comès un error i no l’esmena, comet un altre error (Confuci)
52. El que s’aprèn mai del tot s’oblida (Sèneca)
53. Val més conèixer que fer-te conèixer
54. Viendo la choza se ve el guardián (Si veus com està la cosa ja veus qui la porta)
55. En aquest món ningú no regala res
56. La família no ve amb un manual d’instruccions
57. Mai diguis el que penses sense pensar el que has de dir
58. Contra l’estupidesa fins i tot els déus lluitaran debades
59. L’exigència comença per un mateix
60. Després de les rialles vénen les ploralles
61. Si tu mal tiene cura, por qué te apuras, y si no tiene cura, por qué te apuras
62. Carpe diem
63. Res tan cert com la mentida
64. Hi ha dos coses en el món que són infinites: l’univers i l’estupidesa humana. I de la primera no n’estic segur (Einstein)
65. No hi ha millor mirall que la cara d’un amic
66. Abaixar el cap només serveix perquè te’l tallin millor
67. És agradable ser important, però més important és ser agradable
68. Si te enamoras de un casado, no te pongas Rimmel
69. Tots som iguals, però alguns som més iguals que els altres (Orwell)
70. Tot està per fer i tot és possible (Miquel Martí i Pol)
71. Siguis el que siguis o facis el que facis, fes-ho bé
72. Hi ha un moment per cada cosa i una cosa per cada moment
73. No hi ha amos, només hi ha esclaus
74. Qui vol ser ben servit s’ha de fer ell mateix el llit
75. Mare feinenta fa filla dolenta
76. Si vols anar ben servit fes-te tu mateix el llit
77. La paciència és la mare de la ciència
78. Quan més anem menys valem
79. Treballa bé per viure millor
80. No fallem “lo” fàcil
81. No et riguis dels meus dols, que quan els meus seran vells, els teus seran nous
82. Sense sacrifici no hi ha benefici
83. És tan pobre que només té diners
84. Tal faràs, tal trobaràs
85. No facis als altres allò que no vulguis per tu
86. Vivim del passat, passem del present i somniem en el futur
87. Nadie se enriquece con lo que gana, si no con lo que ahorra
88. S’ha de tenir un roc a la faixa
89. S’ha de tenir una poma per a la set
90. Saber i actuar és no saber res
91. L’única veritat absoluta és que no hi ha veritats absolutes
92. Primer és el deure que la devoció
93. Treballa per viure i no visquis per treballar
94. No és més valent qui no té por, sinó qui la supera
95. Si els fills de puta volessin no es veuria mai el sol
96. Querer es poder
97. La veritable igualtat és tractar de manera diferent el que és distint
98. L’home és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules
99. Cal no penedir-se mai de res
100. No t’has de refiar ni de ton pare
101. La ignorància fa la felicitat
102. Ningú va dir que fos fàcil
103. Treballa per viure i no visquis per treballar
104. Pobre del qui entra en la panxa d’un altre
105. Déu pega amb un bastó que no fa remor
106. No diguis tot el que saps, no facis més del que puguis, no et creguis tot el que sents, no gastis tot el que tens, el que diu més que el que sap, el que fa més que el que pot (inacabada)
107. S’atrapa abans a un mentider que a un coix
108. Com més alt més animal i com més gros més talòs
109. Qui malpensi que li caigui el cap
110. Mai tindràs una segona oportunitat per donar una primera impressió
111. Gaudeix del treball com si haguessis de viure sempre amb ell, però a la vida com si demà fos el darrer dia
112. Estimar-se a si mateix és l’inici d’una aventura que dura tota la vida (Oscar Wilde)
113. El camí a totes les coses grans passa pel silenci (Nietzsche)
114. El bé pot resistir les derrotes, el mal no (Rabindranath Tagore)
115. Veure el que hi ha davant dels nostres propis ulls requereix un esforç constant (George Orwell)
116. Un li diu a un altre: mireu aquells ocells i aquells arbres. I l’altre li respon: voleu dir aquells pardals, més enllà de les pruneres (Joan Brossa). (El desig de no perdre el nom de cada cosa)
117. La desgràcia és ridícula (Simone Weil). La maleur est ridicule
118. Todos tenemos dentro un sauce (plorar per les desgracies)
119. Molta roba, tan oc sabó i tan neta que la volen
120. Si en el món hi ha alguna persona capaç d’heure-se-les tranquil·lament amb un filòsof, un bisbe, un torero, un professor de grec, un ballarí negre, un escriptor famós, una reina de la bellesa, un ministre, un saltimbanqui o un general, sense entendre res de bisbes, ni de filosofia, ni amb toros, ni amb grec, ni amb coreografia, ni amb literatura, ni amb política, ni amb estratègia, aquesta persona, ja en podeu estar segurs, és un periodista (Josep Maria Planes)
121. Si fos fàcil no ens hi guanyaríem la vida
122. Cada dia que amanece, el número de tontos crece

Ja han publicat les balances fiscals!

Diuen que la justícia és cega. O... era l'amor qui era cec? Bé, la qüestió és que ens la representen amb una bena als ulls. Penso jo, més per no veure el que es fa amb el seu beneplàcit, que no pas per una ceguesa natural que vol metaforitzar que imparteix justícia amb imparcialitat (i com, si no?, si ha d'impartir?) i sense beneficiar ningú premeditadament i sense tenir en compte antecedents que podrien fer que decantés la balança cap una banda o l'altra.

De vegades, més que representar-la amb una balança a les mans, indicadora de l'equanimitat de les seves decisions, fora més adequat representar-la amb la roda de la fortuna, on reparteix sort i desgràcia d'una manera ben aleatòria.


No puc pas passar per alt tampoc que sempre l'han representada com una dona atractiva i sensual. Potser és l'inici de l'ús de la figura femenina com a objecte cobejat i desitjat! I com no! Parlen de l'eròtica del poder, oi? Què més poderós que una decisió que, a més, eixamplarà la jurisprudència! Què més eròtic que decidir sobre el destí de les persones i els pobles amb un cop autoritari de martell sobre la taula!

Avui han publicat les balances fiscals. Diuen que demostren que els qui més tenen més paguen. Malament comencem.

De tot allò que no han pogut manipular i amagar. O millor dit: malgrat l'enginyeria econòmica, fiscal i estadística que hauran aplicat per retocar, embellir i arrodonir unes xifres que han amagat tants anys... Malgrat tot això, encara surt que Catalunya té un dèficit fiscal proper al 8% anual.

Els qui més tenen més paguen. És clar. Però tot ha de tenir un límit. Perquè si no, passem de la solidaritat a l'espoli.

I què vol dir que qui més té més paga? Com calculen qui més té? Perquè és clar si d'un pam de terra d'aquí dic que val tants euros i allà, el doble de terra val una quarta part... doncs ja estem veient un llistó ben diferent de mesurar. I si hem de calcular la riquesa d'un país amb el que s'embutxaquen multinacionals, banques, empreses públiques i empreses privatitzades en mans de quatre amics... Aquests, poc reparteixen el benefici i prou que collen! Com per tenir-los entre nosaltres!

Primeres valoracions

Racocatalà - El govern publica les balances fiscals de l'estat i evidencia l'alarmant dèficit dels Països Catalans
Vilaweb - La publicació de les balances fiscals palesa que les Illes Balears, Catalunya, el País Valencià i Madrid són els territoris amb més dèficit


powered by ODEO

Personatges itinerants

L'altre dia vaig rebre un correu de la Carme Rosanas, amb qui hem coincidit a la xarxa en diferents moments, o bé comentant-nos els blogs respectius, o bé comentant blogs d'altri, que em convidava a participar d'una setmana poètica al seu blog col·laboratiu Personatges itinerants. Així, quan vam iniciar els Apunts simultanis amb el comentari de la imatge del Diccionari Collins sobre el mot polaco, la Carme s'hi va apuntar ràpidament

Em sembla que en determinats moment ja us he parlat d'altres blogs col·laboratius, com per exemple, sense anar més lluny, l'experiència del Diccitionari, obert ja a l'edició de quatre persones.

Bé, no són ni millors ni pitjors, els blogs col·laboratius, sinó una manera diferent de viure la creació a la xarxa cercant una major implicació i interrelació amb les persones que hi contactes. Res més. I és clar, sempre arriben més lluny cinc, deu o vint persones que una de sola.

En el cas els Personatges itinerants, la gestació neix al desembre de l'any passat, i la mecànica del blog consisteix amb, a partir d'un poema, un text o uns personatges compartits, teixir una cadena d'escrits fets per les diferents persones que s'han apuntat, i que escriuran en resposta al'escrit inicial o a escrits successius fets per altres persones.

Bé, jo m'he apuntat en l'última convocatòria, on hem comentat un poema inicial de Miquel Martí i Pol, del Poemari Per preservar la veu (1980-84):

Davallem junts pel pendís de la tarda.

Per més que ets lluny, davallem junts la lenta

progressió del temps que encara ens manca

per fer d'aquesta solitud un àmbit.

Davallem junts, i el vent no em pot distreure

d'aquest pensar-te que se'm fa presència

i em neguiteja i em consola alhora.

Tardes enllà, si llegim aquests versos,

t'amoixaré els cabells amb la mateixa

tendresa amb què escric per evocar-te.

Miquel Martí Pol

Els bells camins (1984-85)

El meu fragment (tercera resposta de la sèrie) fa així:

Temps enllà, el que era ja no és.

Abans, davallàvem com una torrentera

desfermada, voluptuosa i abassegadora.

Ara, arribats a les maresmes,

el nostre transitar és calm i parsimoniós

El nostre bagatge:

cada còdol arrossegat avall,

cada gra de sorra dipositat al mar.

La nostra experiència ha conformat la llera,

les nostres il·lusions han alimentat

el mar comú de totes les coses.

Temps enllà, el que abans era ja no és.

Però ara tampoc ens desagrada

el que hi resta, oi ?

M'ha semblat una bona iniciativa, una bona excusa per tornar a escriure poesia i he volgut compartir amb vosaltres l'experiència. No us esteu d'anar-hi a fer una ullada. Sempre hi podeu trobar coses prou interessants... o apuntar-vos a la propera convocatòria.

Només m'atreviria a suggerir-li un parell de coses a la Carme: ja que és un blog col·laboratiu, posa una llicència Creative Commons als continguts i l'arxiu d'escrits, és més clar quan es fa amb agrupacions mensuals i no pas diàries.

Immobilisme lingüístic

Les excuses de sempre per a l'immoblisme lingüístic dels de sempre.

Cansa haver d'argumentar contra els qui no volen escoltar. Botxins amb pell d'ovella. Assetjadors. Immobilistes.

L'acudit del Ferreres entronca el pamflet [pdf] d'ara amb les imposicions i prohibicions d'abans.

No hi destinaré més energies que les necessàries. Per higiene personal, perquè les mentides cal rebatre-les perquè no se les acabi creient ningú.

I perquè altres ho han argumentat molt i molt bé amb bona prosa i arguments contundents.

Us recomano algunes lectures:

• Gabriel Bibiloni - 28-06-2008 - dBalears.cat - Misèria "intel·lectual
• Jordi Graupera - Comentari de text del Manifiesto por una lengua común
• Juan Carlos Moreno Cabrera - 4-7-2008 - Público - Un manifiesto nacionalista
• Toni Strubell - 10-07-2008 - El Punt - Carta oberta a Mario Vargas Llosa

---

Nota: La imatge correspon a la caricatura de Ferreres a El Periódico de Catalunya, Animus Iocandi, del divendres, 11 de juliol de 2008.

Penedèsfera? Berguedàsfera?

Ara que comencen a créixer les esferes territorials nascudes de la Catosfera... Siguem seriosos! Siguem rigurosos!

Ja em va sorprendre veure que l'agrupació de blocaires del Berguedà es feien dir Berguedàsfera. I ara veig que, suposo que per mimetisme (o per error de NacioDigital.cat), parlen també de la Pendèsfera.

A veure. Segur que hi ha lingüistes més experts que jo en qüestions de formació de paraules, però de sempre en català al menys, quan es formen paraules compostes, poden mantenir una doble accentuació i la força de la veu recau sobre l'últim formant.

Per això hi ha dubtes en la pronúncia de determinats mots compostos i ens podem trobar amb parlants que diuen televisió [télevisió o talavisió], però fem metalingüístic [métalingüístic] o neorural [néorural].

Ara bé, mai escriurem ni accentuarem *télevisio, *mètalingüístic o *néorural, perquè, com deia, la tendència del català és accentuar el darrer formant.

Per tant, ni *Penedèsfera, ni Berguedàsfera, sinó, Penedesfera [Penedesféra] i Berguedasfera [Berguedasféra], per tant com són derivats de Catosfera o Blogosfera i no pas de *Catòsfera o *Blogòsfera.

Espero que encara siguem a temps d'esmenar una formació errònia i antinatural de la nostra llengua.

Disculpeu les molèsties

Per un error d'apreciació he pogut compartir alguna vegada amb vosaltres algun apunt de l'espai digital Blogosfera.
Avui he vist amb desagradable sorpresa que pertany a Periodista Digital, i hi havia un article infumable de Juan C. Osta. Tot plegat, sense dir-ho fa ferum de Libertad Digital i el Grup Recoletos.
Vista la baixa qualitat dels escrits, el to insultant (no sé pas d'on el deuen haver après) i la baixa estofa que permeten als comentaris, l'elimino immediatament dels meus canals RSS i us evito així la vergonya d'haver-ho de llegir.
Lamento si mai algú havia llegit algun apunt compartit d'aquesta font. Faig una mica de neteja al Google Reader.

Conferència: La traducció automàtica de codi obert

La Càtedra de Multilingüisme Linguamón – UOC presenta la cinquena conferència sobre multilingüisme que es farà en el cicle 2008:

"La traducció automàtica de codi obert: una oportunitat per a les llengües menors", a càrrec de Mikel L. Forcada, de la Universitat d'Alacant, el proper dilluns 14 de juliol a la sala Pi i Sunyer de l'Institut d'Estudis Catalans (carrer del Carme 47).

L’acte, que començarà a les 18:30 hores, és obert a tothom. La conferència comptarà amb la presentació d'un espai virtual de comunicació multilingüe amb traducció automàtica, a càrrec d'Antoni Oliver, de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Causa-efecte

Telecinco és l'única televisió privada que ha donat suport al pamflet d'uns pseudointel·lectuals. No només hi dóna suport, sinó que "posa a disposició del col·lectiu que porta aquesta iniciativa el seu canal de televisió per donar suport a aquest projecte".

Telecinco era la cadena més vista a Catalunya. Sembla, que les coses comencen a no anar-li tan bé a la Teleberlusconicinco: Telecinco se hunde en el prime time.

Tal faràs, tal trobaràs. I segur que no serà la primera vegada que les audiències no li fan costat. Potser cal avaluar els actes i les companyies i el cost que poden tenir els nostres actes.

Objecció de consciència

En Marc Belzunces és un dinamitzador i un pencaire de la catosfera. Conegut per la seva tasca a Softcatalà o també pel seu blog personal Des de l'Holocè estant, pels mapes dels Països Catalans adaptats a partir del Google Eart, per la seva vinculació a Estat Propi, una iniciativa que vol localitzar sobre un mapa, amb llistats municipals, quantes persones serien a favor d'un estat propi dins l'àmbit dels Països Catalans, entre moltes altres iniciatives.

Jo el vaig conèixer arran de les Primeres Jornades que va organitzar Softcatalà a la Universitat de Barcelona, el 2003. Ell era el cap visible de l'organització i jo hi anava a parlar de l'Open Directory Project.

I des de llavors hem anat coincidint tangencialment o de ple en diversos moments o projectes, ja siguin virtuals o presencials. Relacions cordials i quan ens veiem ens saludem i si algú necessita res de l'altre sap on trobar-lo.

A banda de tot això que he dit, en Marc és un independentista de pedra picada. I hi aplica tota la coherència i contundència de la seva persona. Amb amabilitat i afabilitat, però amb fermesa i convicció.

Ara en Marc s'ha ficat en un bon embolic perquè no ha volgut formar part d'una Mesa on l'havien convocat de vocal suplent per a unes eleccions generals de l'Estat espanyol. I ha hagut d'anar a judici.

Ho tenia fàcil: «Hi vaig i no surto, perquè sóc vocal suplent». O «ara dic que m'he adormit». Però no. En Marc s'ha plantat i ha dit prou. Va fer una declaració escrita molt completa i polida, de la qual destaco alguns paràgrafs, que ens haurien de fer reflexionar:

• Com a independentista català la meva consciència m'impedeix completament col·laborar en l'organització d'unes eleccions espanyoles,
• No reconec com a pròpia la societat espanyola, ni en vull formar-ne part, per la qual cosa la meva consciència m'obliga a no participar en els actes pels quals se m'obliga a declarar.
• Apel·lo a la legislació nacional, espanyola i internacional que reconeixen i defensen la llibertat de les persones, la llibertat de pensament i de consciència, el dret a la dignitat, l'oposició a actes degradants, el dret inviolable de la dignitat personal, el lliure desenvolupament de la personalitat, la llibertat d'ideologia, la integritat moral, el dret a l'honor i a la pròpia imatge; el dret a viure amb dignitat i l'oposició a qualsevol tipus de maltractament.
• Que l’obligació de comparèixer a la Mesa electoral d'unes eleccions espanyoles atempta greument contra la meva LLIBERTAT, la meva PERSONALITAT, la meva DIGNITAT, la meva MORAL, la meva CONSCIÈNCIA, el meu HONOR, la meva IDEOLOGIA i la meva IMATGE PÚBLICA, sent a més una acte públic degradant i humiliant i un maltractament psicològic.

Som doncs, no ja davant un acte de rebel·lia o de rebequeria, sinó de consciència i conscienciació nacional. D'anar més enllà perquè les coses no segueixin igual. De donar una volta més a la troca per forçar la situació. Ni més ni menys, com els gestos que feia Lluís Maria Xirinachs, sense anar més lluny.

Marc, per l'amistat i el respecte que ens uneix, saps que aquí tens una porta oberta pel que et calgui.

De moment em faig ressò del teu acte i hi dono suport obertament. Que si en algun moment les forces et poguessin davallar, sàpigues que no estàs sol i que aplaudim la teva enteresa, comportament i compromís.

També se'n fan ressò:

- Vilaweb - A judici per no haver-se presentat a una mesa electoral
- Racó Català - Objecció de consciència a Espanya

---

Nota: La fotografia està treta del seu espai de Flickr i retallada (era una imatge de grup).

Moments musicals

Si la primera versió d'Hotel California d'Eagles era una delícia, aquesta versió acústica és una passada.Una gran cançó executada amb mestratge i sentiment. No hi calen més comentaris.

Municions!

Arriba l'estiu, amb les hores perdudes a la platja, al parc amb els nens, a la gespa de la piscina municipal (cada any més cara)... És curiós que quan podem disposar "del nostre temps" per no fer res, tinguem la concepció que són hores perdudes.

Feia dies que no anava a veure el Manel i la Montse, del Bibliobús La Mola. A casa tots en som usuaris fidels. Aquest magnífic autobús adaptat a biblioteca de la Diputació de Barcelona omple el buit de molts pobles que no disposen de biblioteca pública. I ells (la Montse i el Manel) són encantadors i atents. Facilitadors. Res són pegues. Tot són facilitats perquè t'enduguis un llibre, un CD de música o un DVD per als més petits (abans eren pel·lícules de vídeo).

Doncs aprofitant la baixa per paternitat i que era al matí a casa, he aprofitat per atansar-m'hi amb el Lluc i fer arreplega de municions per a tota la família, abans no marxin de vacances.

La bossa de roba del bibliobús s'ha fet petita i m'ha calgut una bossa de paper addicional. Fet i fet:

- 3 pel·lícules en DVD infantils (eps, als urgellencs: una es titula: Els manairons),
- 2 contes de poca lletra per al Lluc,
- 1 conte amb força més lletra, també per a ell, que està aprenent a llegir molt bé i aquest estiu farem l'embranzida definitiva,
- 2 còmics per a l'Oriol, que els devora sempre que pot.

I tres llibres per a mi: dues lectures pendents i una lectura obligada, atesa la temàtica setmanal del Diccitionari: Moments estel·lars de la ciència, d'Isaac Asimov (Edicions de la Magrana, 1992, col·lecció «L'Esparver Ciència», 1. Cinquena edició, octubre de 1999. 181 pàgines). Traducció de Lluís Roura i Bahí (per cert, bastant dolentota).

Les lectures pendents:

- Pandora al Congo, d'Albert Sánchez Piñol, el tauromàquic (Ed. La Campana, 2005. Col·lecció Tocs, 47. 592 pàgines)
- Les set aromes del món, d'Alfred Bosch, Premi Ramon Llull 2004, de narrativa (Ed. Planeta, Barcelona, 2004. 309 pàgines).

Eps!, i n'he encarregat algun altre per la setmana que ve...

Re, re, re...

L'altre dia, a La paraula del dia [mp3], Ramon Solsona feia referència al llibre de Pere Verdaguer, Diccionari de renecs i paraulotes (Editorial El Trabucaire, Perpinyà, 1999).

I en un moment concret, apuntava que el català té tendència a posar èmfasi en un insult o renec, afegint-li un re- de duplicació o repetició al davant i així surten els recarall, recollons!,redefotre!, redéu!, reflic!, refotre!, reïra de Déu!, rellamp!, remaleït, renom!, renoi!... i tants d'altres que no poso per no allargar-me gaire.

Em va fer molta gràcia l'exposició, em va alegrar recordar el magnífic llibre de Pere Verdaguer, de lectura sorprenent i curiosa i em va connectar amb el renom que alguns, de manera benintencionada i divertida, m'han posat per la meva dèria paremiològica: parèmies.

Sempre he cregut que el nom fa la cosa i que mai és balder decidir el nom d'una criatura. Quan la bategem, d'alguna manera l'estem predeterminant.

I segur que jo, amb el cognom Pàmies a les esquenes de sempre, no podia fer altra cosa que dedicar-me a les parèmies. Estic acomplint el meu destí.

---

Nota: La imatge està treta de la Filoxarxa.

Felicitats, Violant!

El refranyer català-castellà als Bloggies del món a RAC1

RAC1 i en concret el programa El món a RAC1, dirigit per Jordi Basté, és potser dels programes radiofònics que més han apostat per les noves tecnologies i pel món dels blogs en particular.

No són els únics, sens dubte, i no voldria pas oblidar programes com el que fa Vicent Partal a Catalunya Ràdio des de gairebé abans que s'inventés Internet, l'Internauta (que esperem que no salti com les darreres crostes nacionalistes que salten a Catalunya Ràdio) o el programa de Mònica López a COM Ràdio, Digitals, com una petita mostra que no vol pas ser exhaustiva.

Al que anava. El programa de Jordi Basté té diversos apartats dedicats a la tecnologia que van tenint una presència continuada durant les hores de programa i una presència palpable en forma de blogs propis i apartats al web de la Ràdio.

No són els únics espais recomanables del programa, també us recomano l'espai de Ramon Solsona, La paraula del dia, per exemple. Deu minutets diaris que podeu escoltar en diferit des dels podcasts de RAC1, amb explicacions lúcides i interessants sobre els mots i el seu origen.

Bé, doncs, un d'aquests apartats és els Bloggies del món, on cada dia proposen dos blogs entre els enllaços recomanats del Blog d'El Món a RAC1.

I el dia 1 de juliol, un dels bloggies del món era el Refranyer català-castellà. Us reprodueixo la breu ressenya que n'han fet:

“Un proverbi és l’enginy d’un de sol i la saviesa de tots”. Aquesta frase de John Russell ens dóna la benvinguda al blog dels refranys.

Sempre queda bé fer servir algun refrany o frase feta per posar la cirereta a, per exemple, un discurs o un escrit. Doncs bé, el blog Refranyer Català-Castellà ens n’ofereix un amplíssim ventall d’oportunitats. No només amb refranys, també amb els seus sinònims i els homòlegs en castellà. Per exemple: “Moneda falsa, de nit passa”, que és el mateix que dir “De nit, tots els gats són negres”, que en castellà és “De noche, todos los gatos son pardos”.

M'ha agradat que es fixessin en la frase de John Russell, que encapçala el blog, perquè és un dels idearis que em mouen a escriure sobre paremiologia, a compartir-la i a escoltar a tots els qui em volen aportar el seu granet de sorra.

Un anyet de vida, només, més de 1.300 refranys documentats, més de 25.000 visites i gairebé 75.000 pàgines visitades, amb una mitjana de gairebé 3 pàgines vistes per cada visitant, la qual cosa demostra que el contingut interessa i els usuaris no arriben i marxen, sinó que s'hi asseuen bé i gaudeixen del contingut.