Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lectures. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lectures. Mostrar tots els missatges

dimarts, 31 de març del 2009

Represa de la biblioteca paremiològica

Assessorat pel meu àngel de la guarda, he iniciat una nova línia de col·laboració editorial per comentar les darreres novetats que apareixen sobre paremiologia i fraseologia.

He demanat a algunes editorials que em facin arribar les darreres novetats en llibres sobre refranys i dites i en faré la ressenya corresponent a la Biblioteca paremiològica, un dels meus blogs degans, obert el juny de 2007, i amb 25 obres comentades en aquests moments.

L'intercanvi i el benefici mutu doncs sembla clar: jo rebo l'exemplar i en faig ressenya i difusió. A més a més, aquestes obres aniran a engruixir també la meva BBDD sobre paremiologia, amb la qual cosa aniran apareixent com a referències en la resta d'obres paremiològiques que mantinc a internet. I formaran part de la meva biblioteca especialitzada.

Així, per rigorós ordre d'arribada, les pròximes obres que comentaré a la biblioteca paremiològica seran:

PRATS-CERVERA-MANENT (2008): Prats i Sobrepere, Joan; Cervera i Batariu, Joan; Manent i Segimon, Albert (2008): Lèxic de meteorologia popular a les Garrigues. Juneda: Editorial Fonoll. «Col·lecció Quaderns, núm. 9». 75 pàgines. Amb pròleg de Joan bellmunt i Figueras.

ROMANÍ (2009): Joan Maria Romaní i Olivé (2009): Diccionari del vi i del beure. Valls: Cossetània Edicions. 350 pàgines.
És la primera edició en aquesta editorial, però és una segona edició revisada i augmentada del diccionari que va publicar el mateix autor l'any 1998 a Edicions La Magrana.


No cal dir que si algú està interessat en fer-me arribar alguna altra obra paremiològica perquè la comenti a la biblioteca, em pot contactar a través del correu electrònic visible en el meu perfil de Blogger.

divendres, 4 de juliol del 2008

Municions!

Arriba l'estiu, amb les hores perdudes a la platja, al parc amb els nens, a la gespa de la piscina municipal (cada any més cara)... És curiós que quan podem disposar "del nostre temps" per no fer res, tinguem la concepció que són hores perdudes.

Feia dies que no anava a veure el Manel i la Montse, del Bibliobús La Mola. A casa tots en som usuaris fidels. Aquest magnífic autobús adaptat a biblioteca de la Diputació de Barcelona omple el buit de molts pobles que no disposen de biblioteca pública. I ells (la Montse i el Manel) són encantadors i atents. Facilitadors. Res són pegues. Tot són facilitats perquè t'enduguis un llibre, un CD de música o un DVD per als més petits (abans eren pel·lícules de vídeo).

Doncs aprofitant la baixa per paternitat i que era al matí a casa, he aprofitat per atansar-m'hi amb el Lluc i fer arreplega de municions per a tota la família, abans no marxin de vacances.

La bossa de roba del bibliobús s'ha fet petita i m'ha calgut una bossa de paper addicional. Fet i fet:

- 3 pel·lícules en DVD infantils (eps, als urgellencs: una es titula: Els manairons),
- 2 contes de poca lletra per al Lluc,
- 1 conte amb força més lletra, també per a ell, que està aprenent a llegir molt bé i aquest estiu farem l'embranzida definitiva,
- 2 còmics per a l'Oriol, que els devora sempre que pot.

I tres llibres per a mi: dues lectures pendents i una lectura obligada, atesa la temàtica setmanal del Diccitionari: Moments estel·lars de la ciència, d'Isaac Asimov (Edicions de la Magrana, 1992, col·lecció «L'Esparver Ciència», 1. Cinquena edició, octubre de 1999. 181 pàgines). Traducció de Lluís Roura i Bahí (per cert, bastant dolentota).

Les lectures pendents:

- Pandora al Congo, d'Albert Sánchez Piñol, el tauromàquic (Ed. La Campana, 2005. Col·lecció Tocs, 47. 592 pàgines)
- Les set aromes del món, d'Alfred Bosch, Premi Ramon Llull 2004, de narrativa (Ed. Planeta, Barcelona, 2004. 309 pàgines).

Eps!, i n'he encarregat algun altre per la setmana que ve...

dimecres, 4 de juny del 2008

Lectures: El vertigen del trapezista, de Jesús M. Tibau

Fitxa tècnica

Títol: El vertigen del trapezista
Autor: Jesús M. Tibau i Tarragó
Any: 2007
Editorial: Cossetània Edicions (Valls)
Edició: Primera (2007)
Col·lecció: "Notes de color", 11
Pàgines: 126
ISBN: 978-84-9791-339-3


Biografia de l'autor

Jesús M. Tibau i Tarragó (1964) és fill de Cornudella de Montsant, tortosí d'adopció, i, com acostuma a dir, aspirant a viure del "cuento", ja que la narrativa breu és el gènere on es troba més a gust.

Així comença la biografia de l'autor a la pestanya del llibre.

Abans de El vertigen del trapezista (2007), ha publicat un parell de reculls de contes, en solitari, Tens un racó dalt del món (2001) -que té la curiositat de ser un anagrama del seu poble natal, Cornudella de Montsant- i Postres de músic (2005), amb què va guanyar el Premi Marià Vayreda.

També ha guanyat altres premis, com ara el Premi Valldoreix 2004 i el Premi de les Lletres Ciutat de Corbera 2006, amb dos contes recollits en aquest recull.

Ha col·laborat en diversos reculls col·lectius, com per exemple: L'angoixa del retratista (1999), El brogit de l'Ebre (2003), Contes coordinats (2006), L'altre Nadal (2006) i Estius a l'Ebre (2007).

És funcionari a l'Ajuntament de Tortosa i coordinador del Club de Lectura de Tortosa.

L'abril de 2007, ara fa poc més d'un any, va decidir obrir un blog literari, Tens un racó dalt del món, on, a banda d'esdevenir un dels activistes més importants de la catosfera amb els jocs literaris que proposa cada dimecres i altres seccions fixes que tenen molta dinàmica, com les Desdefinicions o les Cares del món, també presenta i promou la seva obra.


Recensió del llibre

El llibre és un recull de 34 contes que pren el nom del blog d'un bloguer del Baix Camp, Òscar Palazon, també escriptor amb obra publicada. Només hi ha un trapezista, protagonista del darrer conte del recull, però tota l'obra presenta uns personatges -animats o inanimats- que fan equilibris entre el passat i el futur, entre la realitat i la ficció. I és aquest fràgil equilibri el que pot arribar a provocar vertigen.

Com diu el mateix autor allà on va a presentar els seus llibres, els seus són uns personatges sovint perdedors o grisos, que formen part d'històries quotidianes explicades amb aquell punt d'ironia que fa que sentis tendresa pels personatges i que sovint acaben sobtadament o amb un final inesperat.

Què hi ha d'autobiogràfic en aquests relats? Tibau somriu quan li fan aquesta pregunta, perquè no desvelarà el llarg camí de la literalitat a la 'literaturitat', si em permeteu el neologisme.

Però algunes coses s'hi endevinen: anècdotes que apareixen recurrentment, situacions que es repeteixen en diferents contes, com per exemple:
Quan era petit sempre estava al punt de mira dels companys de classe. Portava unes enormes ulleres que el seu nas minúscul suportava amb esforç, com demostraven les marques que duia a cada costat. Sempre treia bones notes a totes les assignatures, excepte educació física, i mai no el volien triar quan havien de fer un partit de futbol al pati.
Curiosament aquell conte, Quan la màscara es torna cara, comença:
-És tibat i orgullós, i quan passa pel costat mira com si et perdonés la vida.
Em sembla recordar que no és l'únic moment en què el verb tibar es fa present... I sabent del gust de l'autor pels jocs de paraules hem de pensar que no hi és gratuïtament.

Tibau té una prosa fresca, de fàcil lectura i que et captiva. Com també apunta ell en les presentacions, li agrada sobretot el relat curt i sembla que tingui un comptador de paraules, que quan passa dels dos fulls, ja li fa cercar el desenvolupament del relat, generalment enginyós i sorprenent.

Tot i això, voldria comentar que un parell de relats m'han semblat molt inversemblants. Potser no n'he sabut trobar l'entrellat, però em grinyola el final d'alguns contes, com per exemple, El vestit (pàg. 80) i Un regal inesperat (Pàg. 82).

Altres relats potser pequen de tenir un final massa explícit, com De paper de plata, on no calia gaire explicacions per comprendre que parlàvem del riu del pessebre. de vegades, un final obert o incert alimenten la imaginació del lector i permet una lectura polièdrica del relat.

I algunes històries ens recorden algun altre conte, són potser massa semblants o deutors d'una mateixa idea original al darrera. per exemple La mosca (Pàg. 63) i D'un malson a un altre (Pàg. 86) o els dos que tenen una estàtua per personatge central, El Barbes (Pàg. 47) i Cor de pedra (Pàg. 51).
Un altre que vull comentar especialment: Buscant. La frase final és lapidària i adequadíssima per tancar el relat: El troba com sempre ajagut al llit, esgotat, exhaust, a punt de posar-se a plorar. No pel que no ha trobat, sinó perquè no recorda què buscava.

La tragèdia de les malalties de la memòria fetes relat. Tractat amb sensibilitat i enginy. L'únic però, per al meu gust és que en un relat d'una pàgina hi surti quatre vegades l'adjectiu ajagut o el verb jeure. Potser és un joc poètic que no he sabut entendre.

I finalment voldria destacar, per enginyosa i sorprenent, la història Massa personatges (Pàg. 112).


Fragments destacats

Perquè pugueu fer un tast de l'estil i la consistència dels relats de Jesús M. Tibau, he seleccionat uns fragments que m'han semblat especialment destacables i aclaridors:

El Manel, assegut a la vora del riu, busca confort en el so de l'aigua, i intenta comprendre-ho. Sa mare se n'ha anat i no tornarà mai més. Vista des dels vuit anys, la paraula mai és massa ampla, i es fa difícil d'abastar-la tota sencera.
[...] El Manel és un home bo, ningú al poble no gosaria dir-ne el contrari, però a vegades li agradaria donar algun cop a la taula, deixar anar el geni de tant en tant, només una mica, com qui obre la porta a un ocell que després de fer un volt petit torna a la gàbia espantat.
[Fragment del conte «Monedes o l'indecís rodar dels anys», Premi Valldoreix 2004]

A vegades, el mateix poble de Cornudella perd el sentit del temps i es queda embadalit en la visió d'aquestes muntanyes, que juguen a abraçar-lo des de fa tants anys. En aquests casos, pot semblar que els segles s'hagin cansat de córrer amunt i avall, i busquin un racó dalt del món on reposar les cames; però aquesta sensacióse'n va de seguida, quan algun dels habitants fa un gest que ens torna a la realitat, com ara el Jordi, que travessa en bicicleta la plaça de la Vila; o el Jaume, que torna en tractor del tros.
[Fragment del conte
«Ombres antigues», 1r accèssit del Premi Joan Cid i Mulet 2006]

Fraseologia destacada

La prosa de Tibau és sòbria, però efectiva, com la natura abrupta del Montsant, regada amb comparacions delicioses i poètiques, que fan l'efecte de l'aigua de l'Ebre en aquella zona.

No fa servir pas una prosa complexa ni recargolada. Les estructures són riques però sense complexitat i el vocabulari senzill i pla, amb algun toc ebrenc que denota la influència de la geografia en el seu parlar. Així trobem hòmens, seus i seues, moixons, xarrada, vindre, avindre, tindre, calapàndria, rancorosa, reng o fila.

Destaca el domini que té de la fraseologia popular, amb un reguitzell continuat de frases fetes, dites, refranys o sentències. No les destaco totes que fora inacabable, però sí les més curioses o ben trobades:
[Pàg. 15]
amb cara d'un be a l'entrada de l'escorxador.

[Pàg. 28]
Totes les roses tenen espines, Manel, però són tan boniques...

[Pàg. 31]
i l'artrosi a les mans li ha fet perdre gran part de la traça que tenia; però
on hi ha hagut foc sempre en queden brases, i no se'n pot estar de cosir una mica cada dia.

[Pàg. 34]
El Vicent
va traure faves d'olla i s'ho va empassar tot amb tanta gana que va llepar el tupí i tot.

[Pàg 36]
Més val que no s'hi estigui gaire estona, aquí a les eres, i torni capa casa, perquè bufa el vent de mar i encara
agafarà una calapàndria.

[Pàg. 42]
Al començament les mirades que travessaven el vidre enriquien la seua vanitat i xalava pensant que a ningú no li quedava tan bé un vestit o una brusa, o que amb ella van trencar el motlle.

[Pàg. 49]
Diuen que una cosa, per a poder-la estimar de veritat, s'ha de conèixer bé.

[Pàg. 50]
Però el pescador no es neguiteja; té en compte que hi ha dies de totes les maneres, que són capriciosos i no s'hi pot enfadar, perquè després d'un dia en ve un altre i... com aquell ramat que segueix al pastor.

[Pàg. 55]
Per exemple, tot i el seu aspecte ferotge, l'Oriol és un tros de pa.

[Pàg. 64]
Diuen que ara surto per la tangent, o que les comparacions són odioses (les frases fetes a què recorrem constantment també).

[Pàg 110]
La famosa frase que un home se'l guanya per l'estómac, devia inventar-la la Montse.

També penso que és un tret ben distintiu de l'autor l'ús que fa de les comparacions, potser els elements més poètics de la seva prosa. Vegem-ne unes quantes:
[Pàg. 15]
necessitava el contacte amb la gent del poble
com la flama busca l'aire.

[Pàg. 18]
Es miren l'un a l'altre, a tots costats,
amb uns ulls tan oberts que ressalten com fars sobre la negror dels rostres.

[Pàg. 20]
I quan algú fa res fora de l'habitual
destaca com qui es mou sense ritme en un ball, o com un personatge en el llibre que no toca.

[Pàg. 27]
L'Àngels li té agafades les mans: les d'ell, grosses i solcades per la pols del camp; les d'ella,
petites, blanques i suaus, com de cotó fluix. Tot i això, s'hi sent protegit, com a la vora d'un foc quan bufa el vent.

[Pàg. 28]
Les dues dones se li atansen per fer-li dos petons i ell somriu mentre
es posa vermell, com una rosa tendra.

[Pàg. 33]
Però en aquells temps ningú no podia estar tranquil;
l'odi campava pels carrers, com un gos furiós sense corretja.

[Pàg. 55]
Un fet del tot inusual i més difícil de trobar que les tres fulles d'un trèvol.

[Pàg. 65]
Ens vam quedar glaçats força estona, com si un cambrer ens omplís de culpa els gots.

[Pàg. 80]
Va travessar imprudentment, sense esperar el verd del semàfor, amb el somriure d'una nena enganxat als llavis.

[Pàg. 82]
Però jo només tenia ulls per al paquet, i no el deixava per res del món, com el nàufrag que havia perdut tota esperança que l'ampolla arribés enlloc i veu a l'horitzó el vaixell de rescat.

[Pàg. 97]
Però aturàvem tota mena de jocs i rialles per arremolinar-nos al seu voltant, com papallones a la vora d'un fanal que s'acaba d'encendre.

Errates

Com a lingüista que sóc no me'n puc estar, sempre que llegeixo un text, d'anotar, al costat de les frases fetes i refranys (per a un futur buidat i incorporació a la base de dades de fraseologia), les errades que trobo al text. No hi cerqueu pas exhaustivitat, que tampoc em dedico professionalment a la correcció. I també altres anotacions més tècniques o de lector amatent.

Així, per si poden servir per al debat o per a l'esmena en una futura edició, les llisto al final d'aquest article.

Monedes o l'indecís rodar dels anys
[Pàg. 25]
  • com també sé que mai no podré agrair-te prou tot el [que] vas fer per mi (manca la conjunció que)
  • A la divisió on em trobo han vingut gent de tot arreu (discutible, però encara que gent faci referència a un grup de gent, plural, la concordança amb el verb hauria de ser amb singular, perquè parlem de la gent).
  • Molts morirem avui, i potser no us veuré més (falta l'accent de veuré)
Ombres antigues
[Pàg. 30]
  • perquè hi viu ben just un centenar [de] persones, a la Morera (hi manca la preposició de).
[Pàg. 40]
  • I sobretot els fa por la baixada, els fa por no poder tornar al seu món, a torcar la pols de casa seua, on se senten arracerats pels records i la companyia càlida d'ombres antigues (ha de ser arrecerats, que ve de recer).
La vida i el riu
[Pàg. 42]
  • La resta no pot ser més avorrida: el gris de la façana del davant, esquitxat només per algun cartell, i una farola que es fon cada dos per tres (farola només s'accepta com a tipus de far marítim. És un castellanisme. En català és fanal).
De paper de plata
[Pàg. 50]
  • Els pastors, com els pescadors, són uns altres que saber valorar el degoteig constant del temps (el verb en infinitiu ha d'anar conjugat. Ha de dir saben).
Amb un somriure
[Pàg. 53]
  • Primer que res hauria d'haver estudiat bé el contracte (Primer que res és una forma que a mi em grinyola molt, encara que la veig usada en alguns autors valencians. Jo diria Abans que res, Primer de tot).
[Pàg. 54]
  • Després de voltar tota Barcelona (Els determinants tot i mig no varien davant dels topònims (noms propis de lloc: ciutat, comarca, país, illa, continent, etc.) femenins no precedits d'article).
Un tros de pa
[Pàg. 55]
  • De vegades les coses semblen d'una manera, i resulta que [en] són d'una altra (em falta el pronom en pel manera el·lidit).
El germà preferit
[Pàg. 59]
  • tants diumenges, per dues pel·lícules cada diumenge, dóna tant (penso que és un d'aquells casos que en català fem i no donem, com fer un petó).
  • Jo era més de la Renaixença, potser perquè les butaques eres més còmodes (el verb ha de ser eren, per concordar amb les butaques).
[Pàg. 61]
  • Abans d'entrar a la sala calia proveir-se de tota mena de llepolies: pipes, moresc, bonys, tigretons, patates, refrescos, xiclets o regalèssia (bonys i tigretons ha d'anar en cursiva, perquè són marques de productes. Si no podem confondre els Bonys amb un bony al cap, per exemple).
  • Però jo ja no tenia vuit anys, i el meu preferit llavors era el Grouxo (en català, no traduím el nom, que segueix sent Groucho, amb ch).
La mosca
[Pàg. 65]
  • i nosaltres, els seus amics, posàvem la cara en blanc, recuperant-nos de la sorpresa, buscant a la memòria una imatge concreta d'una mosca en ple vol (no conec aquesta expressió de posar la cara en blanc, ni en sé el significat. És correcta?).
El vestit
[Pàg. 81]
  • Al provador, reia a la noia de dins del mirall (En català s'usa provador, per exemple, per a referir-se a provadors de cotxes. La saleta on algú s'emprova la roba, és un emprovador. Usar aquí provador és un castellanisme, que potser té certa extensió en valencià i tortosí (ho recull el DCVB)).
El vertigen del trapezista[Pàg. 117]
  • Dalt hi ha la glòria; baix, el fracàs i la decepció (els adverbis de lloc dalt i baix s'usen amb la preposició a al davant, però penso que en tortosí deu ser admissible, perquè es veu també en expressions mallorquines i menorquines).

Enllaços

dilluns, 12 de maig del 2008

Presentació de "El vertigen del trapezista", de Jesús M. Tibau, a Vallromanes

Divendres vinent, 16 de maig de 2008, a les 18.30, al Casal de Vallromanes, tindrà lloc la presentació de l'últim llibre del cornudellenc Jesús M. Tibau, El vertigen del trapezista.

Tibau és essencialment un escriptor de narrativa curta que des de fa poc més d'un any ha bolcat part de la seva creativitat en un blog, que pren el nom precisament d'un altre llibre seu, des d'on els seus lectors podem interactuar amb ell, a través dels seus jocs literaris, les desdefinicions, les cares del món o els avanços de les novetats narratives que ens prepara.

Com ell mateix es defineix en el perfil del blog, és un "Escriptor i funcionari a l'Ajuntament de Tortosa. Coordinador del Club de Lectura de Tortosa. Fill de Cornudella de Montsant i tortosí d'adopció".

El llibre és un recull de contes que pren el nom d'un blog d'un bloguer del Baix Camp, Òscar Palazon, també escriptor amb obra publicada.

Publicat per Cossetània Edicions aquest any 2008 i en plena promoció del llibre, podrem veure'l i adquirir el seu llibre a Vallromanes mateix. Farà la presentació l'Antoni Ibàñez, escriptor i veí de Vallromanes.

dilluns, 27 de març del 2006

Lectures: La Bona Sort, d'Àlex Rovira i Fernando Trías de Bes


Fitxa tècnica

Títol: La Bona Sort
Subtítol: Claus per a la prosperitat
Autors: Àlex Rovira Celma i Fernando Trías de Bes
Any: 2004
Editorial: Empresa Activa (Ed. Urano) (Barcelona)
Edició: Tercera (2004)
Pàgines: 125
ISBN: 84-95787-58-X
Títol original: La Buena Suerte (castellà)

El llibre és una curta llegenda ambientada en temps del mag Merlí. El mag convoca els cavallers del regne i els diu que en set dies creixerà en el bosc encantat un trèvol màgic de quatre fulles que donarà sort ilimitada a qui el trobi.

Només accepten el repte d'anar-lo a cercar els cavallers Nott i Sid. Nott, el cavaller negre és l'arquetipus de la negativitat. Sid, per contra, el cavaller blanc, representa la positivitat i acabarà creant l'ambient que fa possible que el trèvol de la bona sort creixi en un lloc on tothom creia que era impossible de veure-hi créixer un trèvol qualsevol.

Així la història acompanya els dos cavallers, dia a dia, en el bosc encantat. Mentre un, en Nott, cerca la sort fàcil, sense merèixer-la i sense guanyar-se-la, i cada personatge que troba li confirma que és impossible que allà creixi mai un trèvol, l'altre, en Sid, dia a dia hi posa una mica de la seva part per provocar que s'esdevingui el miracle. Així, a poc a poc, crea les circumstàncies necessàries perquè en aquell bosc hi pugui créixer un trèvol de la sort ilimitada.

El llibre és ple de conceptes i consells positius:

- Actua i no posterguis.
- Hi ha alguna cosa que en aparença no fos necessària, però sí imprescindible?
- Perspectiva, distància, tenir l'horitzó a la vista sempre dóna idees útils i impensades.

I també destaca el reforç imprescindible que comporta visualitzar constantment allò que es vol aconseguir.

La lliçó d'aquesta història és que cal provocar les circumstàncies que fan possible que la Bona Sort arribi. Ens ensenya que la sort és la suma d'oportunitat i preparació. Mentre l'oportunitat sempre hi és, la preparació cal que la faci cadascú. Perquè crear Bona Sort és preparar les circumstàncies a l'oportunitat.

En definitiva, una història enginyosa per transmetre la idea que cal crear les cirscumstàncies perquè la Bona Sort aflori. No queda tot a expenses dels designis de l'atzar: cal preparar el terreny perquè la Bona Sort ens visiti.

Finalment, em va sorprendre l'última frase del llibre: «El conte de la Bona Sort mai no arriba a les teves mans per casualitat». I és ben cert. Mireu: fa dos anys que tenia aquest llibre a casa i mai havia trobat el moment de llegir-lo. Fins ara. Us el recomano.

Enllaços

http://www.labonasort.com (redirigeix a la versió castellana del llibre)
http://www.labuenasuerte.com (en castellà)
http://www.alexrovira.com (en castellà)
http://www.empresaactiva.com (en castellà)

dilluns, 12 de desembre del 2005

Lectures. Baudolino, d'Umberto Eco

Fitxa tècnica

Títol: Baudolino
Autor: Umberto Eco
Any: 2001
Editorial: Edicions Destino (Barcelona)
Edició: Primera
Col·lecció: L'Àncora, núm. 151
Pàgines: 508
ISBN: 84-9710-018-2
Traductora: Carme Arenas Noguera
Títol original: Baudolino (italià)



Biografia de l'autor

Neix a Alessandria (Piemont) el 1932. Semiòleg i crític literari. Professor de semiòtica a la Universitat de Bolonya des del 1971. És un dels novel·listes italians contemporanis de més prestigi, capaç de combinar literatura i pensament en una obra de creació pròpia.

Ha escrit, entre altres obres, 'Apocalittici e Integrati' (1964), 'Trattato di semiotica generale' (1975), 'Semiotica e filosofia de llinguaggio' (1988), 'I limiti dell'interpretazioni' (1990), 'Il nome della rosa' (1980), 'Il pendolo di Foucault' (1989), 'L'isola del giorno prima' (1994) i 'Baudolino' (2000).


Recensió del llibre

Sense arribar a la frescor i captivació que despertava en el lector El nom de la rosa ─sens dubte la seva novel·la més reeixida─, a Baudolino torna a captivar el públic amb una novel·la ambientada en l'alta edat mitjana, on convergeixen aventures, intrigues i un enciclopedisme sempre evident, a través de bestiaris o cartografia medievals.

Eco ens presenta un enfilall de personatges murris que, gairebé sempre movent-se en espais oberts, reals o imaginats, abasten tots els confins del món conegut. De la mà de Baudolino es barreja la realitat i la ficció, la història i les mentides. Sovint, però, aquestes mentides acaben esdevenint realitat i canviant el curs de la història. Així ens obre les portes del Regne del Preste Joan, dóna vida als Reis Mags i transforma un simple got en el Sant Graal que tots veneren.

L'obra també és un gran homenatge a la ciutat natal de l'autor, Alessandria, al Piemont, llegendàriament sorgida del no res d'avui per demà, allà on també havia nascut el protagonista.

L'obra comença amb Baudolino ja gran a Constantinoble, que conta la seva història a Nicetas perquè l'escrigui, ja que ell coneix moltes llengües, però només sap escriure en vulgar. Així, tot el llibre és l'autobiografia de Baudolino, l'afillat de l'emperador Frederic, des dels seus orígens humils a Alessandria fins al moment que comença el relat, durant la croada i saqueig de Constantinoble. I entre un punt i l'altre, es va teixint una història bastida en mentides i mitges veritats del protagonista.

Eco no sols rememora l'ambient de l'edat mitjana en la història que conta, sinó també en el tractament que en fa dels aspectes llegendaris o de la passió amorosa dels personatges o del tractament de les relíquies, per exemple.


Fragments destacats

He triat quatre fragments que ens acosten a la capacitat lingúística i a la dimensió literària del protagonista i a unes reflexions que fa l'autor, a través dels personatges, sobre la veritable Història.


[Pàg. 17 Baudolino té do de llengües]
D’altra banda, el primer vespre li havia dit que ell posseïa un do: que en tenia prou sentint dos que parlessin una llengua qualsevol, i al cap de poc era capaç de parlar com ells. Un do especial que Nicetas creia que només havia estat concedit als apòstols.
[Pàg. 57 La retòrica i la poesia]
A París estudiaràs retòrica i llegiràs els poetes: la retòrica és l’art de dir bé allò que no és segur que sigui cert, i els poetes tenen el deure d’inventar mentides boniques. [...] Mira, no et demano que diguis allò que creus que és fals, que seria pecat, sinó que testimoniïs falsament allò que creus veritable ─la qual cosa és una acció virtuosa perquè supleix la manca de proves sobre alguna cosa que certament existeix o ha succeït.
[Pàg. 392 Les mentides es tornen veritat]
─No senyor, no amic meu ─el consolava Baudolino─, el regne del teu pare existeix, perquè jo n’he sentit parlar no ja pels eunucs, sinó per persones que hi creien. La fe fa que les coses siguin de veritat.

[Pàg. 508-09]
Sí, ja ho sé, no és la veritat, però en una gran Història es poden canviar petites veritats perquè en ressalti la veritat més gran. Has d’explicar la història veritable de l’imperi dels romans, no una anècdota que va néixer en un pantà llunyà, en països bàrbars i entre gent bàrbara. I a més, voldries ficar al cap dels teus futurs lectors que hi ha un Graal allà dalt entre la neu i el gel, i el regne del Preste Joan en terres àrides ? Qui sap quants forassenyats no es posarien a vagarejar sense aturador, durant segles i segles.


Fraseologia destacada

Són personatges murris els que apareixen a la novel·la. I el seu ús del llenguatge s'acosta a les expressions populars i sovint sentencioses recollides en sentències i refranys. Eco s'hi acosta de puntetes, deixant una mica de banda la seva erudició, per mostrar un llenguatge planer i ric d'expressivitat.

N'he destacat alguns exemples:


[Pàg. 17]
I tot i això parlava un grec fluid, sense tirar capellans a cada paraula que deia, tal com feien normalment els estrangers.

[Pàg. 18]
[...] digués el que digués, mirava d’amagatotis el seu interlocutor, com per avisar-lo que no se’l prengués seriosament.

[Pàg. 23]
Ara com ara la qüestió és com tocar el dos d’aquí.

[Pàg. 174]
I al capdavall, al camp moren com mosques, a causa de mil malalties.

[Pàg. 186]
I la meva Rosina no l’hem morta mai precisament perquè per a mi i per a la teva mare és com la filla que el Senyor no ens va donar, o sigui que no la toca ningú, abans a l’escorxador t’hi faig anar a tu, que ets fora de casa des de fa trenta anys, mentre que ella ha estat sempre aquí sense pardalets al cap.

[Pàg. 188]
I la pobra Rosina havia estat degollada per un de Como que devia saber l’ofici, perquè ho havia fet tot amb un sol cop i la Rosina, en un dir Jesús, abans era viva i després era morta.

[Pàg. 327]
Solomon, més sol·lícit, recordava que havia sentit parlar de pedres que canviaven el color de la pell, i que hi ha remeis, i que Ardzrouni podria a tornar a ser més blanc que abans.
─Sí, la setmana dels tres dijous ─es mofava el Ciula.

[Pàg. 400]
No menyspreava Solomon: un exèrcit, deia, ha de tenir un expert en medicina, perquè no es pot fer una truita sense trencar els ous.

[Pàg. 460]
Els genovesos els havien acollit de bon grat, però deien que l’hoste és com el peix, que al cap de tres dies fa pudor.

[Pàg. 490]
─Baudolino ─va dir─, jo no tinc el cap a tres quarts de quinze com aquells dos, i d’històries no en sé explicar.

Paraules subratllades

Cada lectura és una troballa. Us recomano de prendre el costum de tenir ben a mà un diccionari per consultar aquells mots que us sorprenen d'una lectura atenta del text. Sempre, indefectiblement, cada llibre, ens ofereix alguna perla nova, per guardar, per consultar, per afegir al vocabulari que hem anat adquirint a través de lectures i més lectures.
I amb Umberto Eco, fora difícil no trobar alguna d'aquestes perles.


[Pàg. 17 Falb-a (adj. D'un color entre roig i groc com el lleó)]
Una cara cremada pel sol, una cicatriu clara que li travessava tota la galta, una corona de cabells encara falbs, que li donaven un aire lleoní.

[Pàg. 17 Difidència (f. Desconfiança; mancança de fe)]
Viure a la cort, i quina cort, havia ensenyat Nicetas a valorar les persones amb una difidència calmada.

[Pàg. 23 *Estels vagants: al diccionari només apareix estel fugaç]
Oh mare, ja vestida amb l’or i la porpra imperials, ara bruta i macilent i cega dels teus fills, com ocells empresonats en una gàbia no trobem el camí per abandonar aquesta ciutat que era nostra, ni el tremp per restar-hi, sinó que ens movem embolicats en molts errors, com estels vagants!

[Pàg. 257 Estratagemes: és masculí en català]
─Diversos són els estratagemes dels dimonis: apareixen en somnis, creen al·lucinacions, se les enginyen per enganyar-nos, es transformen en àngels de llum i et perdonen per inspirar-te una seguretat enganyosa.

[Pàg. 270 Afilar també té un ús estès en català]
Però miraven al seu voltant a cada cantonada, i estrenyien ben fort sota els vestits ganivetassos acabats d’afilar.

[Pàg. 291 Xauxineig (m. Soroll que fa una vianda que es cou a foc lent)]
De seguida l’ara es va il·luminar i al cap de pocs minuts va començar a sentir-se un lleu bulliment subterrani, un xauxineig lent, mentre Ardzrouni, amb els braços alçats, pronunciava fórmules en una llengua bàrbara.

[Pàg. 325 Flèbil (Adj. Com de plor)]
─Però certament no em queden forces per tornar enrere, amics meus ─deia flèbil─, i per tant em penso que em moriré en el meu camí vers la felicitat.

[Pàg. 466 Simonia (f. Compra o venda de coses espirituals (sagraments, prebendes, etc.) per diner o altre avantatge temporal)]
─I a qui li compraràs el Mandilyon? ─va preguntar Baudolino cansat, ara ja mig marejat de tot aquella simonia.

─Per començar el duc d’Atenes no ho sap ─va respondre el Poeta─, i és a ell a qui l’hem d’encolomar, no a tu. Després, no la venem sinó que fem un canvi, i per tant no és simonia.


Errates

Massa errates i errors de traducció per ser una publicació seriosa d'una editorial de prestigi. Unes notes, sense mala intenció, perquè puguin revisar una futura edició.


[Pàg. 16 Sembla un error de traducció: no hauria de ser tot el dia?]
Després he omplert molts altres pergamins, algunes vegades dia a dia.

[Pàg. 18 Error en la separació a final de paràgraf]
Però, aquell matí, el color tendre del cel s’-havia enfosquit a causa del fum dens dels palaus i de les basíliques cremades pel foc.

[Pàg. 33 Manca de pronom feble]
Senyor Nicetas, el problema de la meva vida és que jo sempre he confós el que he vist amb el que volia veure...
─Passa a molts...

[Pàg. 79 Accent obert en la a]
... i no trobava pau en les escanyolides vicissituds amb les noies fácils, ans al
contrari, encara es feia més gran...

[Pàg. 166 Error en la separació a final de paràgraf]
després s’-havia posat a plorar.

[Pàg. 177 Fraseologia mal usada]
Si sortim ben parats d’aquest setge d’ara en endavant no deurem res a ningú.

[Pàg. 177
Fraseologia mal usada]
─Nosaltres també ho hem sentit dir, i és per això que Frederic vol que cediu abans.

[Pàg. 284 Fraseologia mal usada]
I ens recomana que sobretot, d’ara en endavant, tu siguis molt prudent amb el menjar.

[Pàg. 395 Guió en pronom feble]
En veure que totes aquestes esplendors el meravellaven, però que la seva mateixa inaccessibilitat l’entristia, vaig pensar que aniria bé, per convèncerlo que la seva pena no era la pitjor, explicar-li el suplici de l’Andrònic amb tants detalls que vaig superar de bon tros el que li havien fet.

[Pàg. 401 Accentuació]
Els blemmis no es podien emprar com a guàites, perquè per veure-hi haurien hagut de treure el cap amb el cos sencer, i això en termes bèl·lics hauria estat un suïcidi.

[Pàg. 418 Concordança article-nom]
Tota enfervorida, movia les mans com una nena que, en parlar d’un ratolí, n’imita la forma, i que en anomenar un temporal dibuixa el remolins que fa l’aire
[Pàg. 425 Error tipogràfic]
Se li havia costat tota còmplice i sol·lícita com si esperés veure algú.

[Pàg. 437 Concordança article-nom]
Quan van arribar, cadascun d’ells portava damunt les espatlles, lligada sota les aixelles, una armadura de canyes al capdamunt de la qual hi havia una cap d’ocell.

[Pàg. 466 Concordança adjectiu-nom]
─I a qui li compraràs el Mandilyon? ─va preguntar Baudolino cansat, ara ja mig marejat de tot aquella simonia.

[Pàg. 470 Extemporani: ja existia el càncer com a malaltia a l’edat mitjana?]
─Així et vingués un càncer ─cridava el Boidi al Poeta─, si no fos per tu ja en seríem fora d’aquest femer! I ara?

[Pàg. 478-79 Error tipogràfic]
L’única pietat m’ha vingut dels infidels, que Déu els recompensi tot evitant de condamnar-los com mereixerien.

[Pàg. 504 Error en la separació a final de paràgraf]
Sàpigues que el noi s’està morint en aquests moments, és més, vet aquí que ja és mort, que Déu l’-hagi perdonat.

Enllaços

Pàgina oficial de l'autor (en italià)
Umberto Eco a Edicions Destino
Ressenya de l'abellerol
Eco a la Wikipedia (en castellà)

divendres, 14 d’octubre del 2005

Lectures comentades

Sóc una persona a qui sempre ha agradat molt de llegir. Molts amics no comprenen què puc arribar a portar dins la meva bossa de mà i l'esquena pateix el meu complex de caragol.

D'ençà que vaig sortir de Barcelona per fruir de la tranquil·la vida de comarques, les lectures en els incòmodes i saturats trens de Rodalia m'acompanyen i fan més planers aquests desplaçaments. La comoditat que et portin. La tranquil·litat de poder destinar el temps del trajecte a aficions més complaents que fer caravana per entrar al Cap i Casal: dormir, escoltar música, sentir la ràdio, fer una ullada a la premsa del dia o, per què no, llegir un bon llibre.

Mitja hora d'anada i mitja de tornada i els pocs minutets del metro amunt i avall; i les esperes respectives en andanes o parades d'autobús. I fins i tot durant els curts desplaçaments per carrers i passadisos. Quan un té un vici agafat, qualsevol lloc és bo per practicar-lo i alimentar-lo.
Comprendreu que pràcticament cada setmana enceti llibre. Depèn, és clar, de la grossària, del cansament acumulat, de l'espessor de la narració o que em captivi la lectura i no pugui deixar-lo per demà.


Sort del Bibliobús que ens permet, sense ocupar més espai de casa i sense un sobrecost afegit, mantenir aquesta fam-devora-pàgines.

El vam descobrir gràcies a l'escola dels nostres nens, que els van habituar a buscar-hi i remenar-hi contes, còmics, pel·lícules de vídeo i DVD, discos de música o revistes i ens hem acabat fent socis tota la família. Cita obligada totes les tardes de divendres per renovar el stock i veure quines novetats ens porten la Montse i el Jordi.

Però al que anava. Les lectures comentades. Regularment us oferiré la meva visió particular dels llibres que llegeixo.
No vull fer ni un treball aprofundit dels diferents autors i lectures, ni repetir allò que ja hagin pogut dir crítics, estudiosos o els propis autors, que segur que en saben molt més que no pas jo.

M'interessa fixar una mica la biografia i obra de l'autor, fer una fitxa del llibre, buscar enllaços que ens acostin al que ja s'ha dit al respecte de cada obra i essencialment voldré recollir fraseologia usada, paraules que m'hagin frapat o obligat a acostar-me al diccionari (un molt bon costum, no us en estigueu pas), alguna pinzellada sobre l'estil i sobre el que m'ha transmès el llibre i hi apuntaré aquelles errades o maltempsades dels follets de la impremta, per si mai es vol fer una nova edició revisada.

Sense ànim d'ofendre ni de semblar tiquis-miquis. Simplement deformació professional. No vull arribar a l'extrem d'un dels personatges de Joc de claus, d'Andreu Martín i Jaume Ribera, que retreu:

─Perdona, però és com si llegissis un llibre amb l’única finalitat de
trobar-hi faltes d’ortografia, o errades d’impremta, o incoherències en el
text.



A punt, doncs unes quantes lectures per passar pel meu sedàs. Aviat el primer lliurament: Baudolino, d'Umberto Eco.