Us sona?

Llegia a Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del Gè de Martí Gadea (1908):

A Albatera qui té un ull és l'amo

I em venia al cap una altra dita catalana molt sentida. Us passa el mateix?

I no m'he pogut estar de fer una proposta etimològica per aquesta dita geogràfica, al nou blog d'Etimologies paremiològiques.

Articles fets de dites

Avui m'agradaria demanar ajuda als lectors d'aquest blog.

Recordo, d'antuvi, un article de Josep M. Espinàs i un altre de Ramon Solsona fets d'una tirallonga de frases fetes encadenades, que resultaven divertits de llegir i alliçonadors de l'ús de la fraseologia popular.

Són articles, dels anys 80 em sembla recordar, ambdós publicats al diari «Avui», en les columnes que aquests autors hi tenien. La d'Espinàs crec que es deia «A la vora de...» i la de Ramon Solsona, que sortia a la contraportada, «Reflexions de sala i alcova».

M'agradaria recuperar-los, perquè vull fer un treball sobre articles o narracions fetes amb tirades de frases fetes encadenades. Algú em pot ajudar?

I ara que parlo de Ramon Solsona, vull agrair-li des d'aquí que s'hagi fet ressò del refranyer català-castellà en la secció La paraula del dia, que fa diàriament al programa El Món a RAC1, amb Jordi Basté. I deixeu-me que us recomani ferventment aquest espai.

Sovint resol dubtes sobre etimologies o origen d'algunes frases fetes i refranys i dóna pistes sobre paraules, mb amenitat i tractat sempre d'una manera molt i molt interessant. Cinc minutets diaris que podeu seguir des dels Poadcast de RAC1 que segur que no us deixaran indiferents.

Us ofereixo el tall del divendres passat, on parla del refranyer català-castellà (Gràcies, Xavi Moya, per posar-me sobre la pista!).

20080425 - Divendres 0425 10h La paraula del dia -Pitimini

Falses etimologies o etimologies populars

L'Etimologia és una ciència que estudia l'origen dels mots. I al seu costat, d'antic, quan no se sabia del cert l'origen d'un mot, van néixer també les etimologies populars o falses etimologies, que consisteixen en relacionar dues formes que, sense tenir identitat d'origen, posseeixen una certa similitud formal.

Cada vegada més, i especialment en l'àmbit que ens ocupa, ni les ciències són exactes, ni monolíticament pures (a les ciències pures, sense anar més lluny, els cal la lletra per ser expressades i les lletres pures necessiten els nombres per expressar-se amb ordre) ni hi ha cap disciplina que pugui estudiar-se aïllada d'altres sabers. Per això actualment parlem de disciplines aplicades i d'estudis transversals i multidisciplinars.

Si ho vulguéssim adscriure dins d'algun àmbit de saber, sens dubte ho faria en l'àmbit de la ludolingüística, dins l'enigmística.

Màrius Serra, al Manual d'enigmística (1991) [Barcelona: Columna Edicions] diu de les falses etimologies:

La ciència etimològica no ha estat mai una ciència exacta. Els especuladors conscients i inconscients dels orígens dels mots han creat tota una literatura paraetimològica que, en alguns casos, ha assolit una gran popularitat, sobretot en el cas dels neologismes. [...] Quan la ciència etimològica queda de banda i neix la pura especulació, moltes vegades a partir dels mateixos mecanismes que defineixen els jocs enigmístics, podem parlar de falses etimologies. Llavors l'objecte de la recerca es desplaça de la veritat a la bellesa o l'enginy.

Un magnífic antecedent català de les falses etimologies: Josep Maria Espinàs va publicar el 1984 el Diccionari català de falses etimologies [Barcelona: Edicions 62], amb perles com la que ens recorda també Serra, fent referència a una entrevista a Espinàs a la revista de Mots encreuats "...Més":

Diu que la idea li vingué de recordar un joc popular sobre l'origen del mot "ambulància". Resulta que les primeres eren de la marca italiana Lancia i la gent deia que l'havien vingut a buscar "amb un Lancia".

I el que sembla ben clar és que en aquestes falses etimologies s'hi ha de barrejar l'humor, l'enginy i el joc especulatiu. Ens han de fer somriure, han de tenir tremp.

Manllevo, encara, una altra citació a Màrius Serra, per esmentar la falsa etimologia del mot anglès jazz, del qual n'han demanat la paternitat catalana:

També és curiós l'origen imprecís del mot "jazz", que alguns xifren com onomatopeic. Aquí hi ha una teoria genial, defensada per Lluís Urpinell, que especula sobre un origen català basant-se en el fet que Nova Orleans anava ple de prostíbuls regentats per menorquins. Així doncs el "jazz" provindria directament del "jaç" per via intrauterina.

No és pas un tema exhaurit, ni de bon tros. I prova d'això en són uns quants exemples internàutics brillants i de plena actualitat: d'una banda les Desdefinicions amb què Jesús M. Tibau ens delecta setmanalment i el magnífic Base de badades, un petit diccionari ludicofestiu il·lustrat de la llengua catalana.

Acabo amb uns quants exemples més, trets de Verbàlia, a través d'una recensió de Vicenç Pagès Jordà per al portal Girona.com:

Dins la secció de falses etimologies, podem esmentar les aportacions de Josep Maria Espinàs: "clandestí" és el destí de qualsevol clan, l’evangelisme és la doctrina que predica que tots els àngels són de sexe femení, i "tàctic" és un mecanisme de rellotgeria que funciona al revés. Segons Toni Soler la interjecció que cal dirigir als impuntuals és "Vastard!", mentre que la "llengua oficial" és, segons la definició d’Orteu, Perelló i Salvadó, allò que hom troba quan besa el cònjuge.