Vallromanes és un poble petit i tranquil i tots els qui hi vivim vetllem perquè continuï sent així.
I és clar que són aquelles persones que tenen més responsabilitats polítiques o públiques les que més hi poden fer. Sobretot en temes mediambientals, socials i de mobilitat, per posar uns àmbits prou generals i on la feina feta sigui ben visible.
La reflexió ve a tomb per la confirmació d'una impressió que ve de lluny. Que ve de quan vaig arribar al poble ara fa gairebé deu anys.
Llavors arribava a unes cases molt ben situades, vora el centre del poble, davant del Casal, al marge esquerra de la riera, comprades sobre plànol. I és clar, sobre plànol, has de fer un exercici d'abstracció per imaginar com quedarà tot plegat un cop enllestit i acabades les obres.
L'accés a aquestes cases es va fer amb un vial de més de 100 metres, que amaga el desnivell des de la Rambla amb un muret rematat amb una tanca metàl·lica. Doncs bé el
llumeneres que ho va dissenyar només va preveure dos accessos als habitatges pels dos caps del carrer. I és clar: què passa amb els qui som just al mig?
Doncs que per anar al Casal, per exemple, que és just davant de casa nostra, hem de desfer, cap a una o altra banda, el tros de carrer i tornar a refer el trajecte per la Rambla... perquè no van preveure de fer un pas a mig carrer, que, a més, donaria continuïtat al carrer que hi ha just darrere del Casal.
És clar que ara som joves i podem grimpar per damunt la tanca per no haver de fer tot aquest viacrucis, però no és això, és clar! Això ens obliga a educar fills grimpadors, que poc després de caminar, aprenguin a escalar la bonica frontera que ens han instal·lat davant de casa. Premi per a l'arquitecte que va dissenyar aquesta obra pública!
Però el colmo ha estat veure com han executat les obres del Casal . Us ho intento explicar, però acompanyo l'escrit amb fotografies que vaig fer tot just l'altre dia, fart d'haver de carretejar el cotxet de la nena a collibè ara sí, ara també, per la deixadesa amb què ens maltracten només posar el peu al carrer.
Sí, ja tenim nou Casal, disseny modern, ben nou de trinca i amb uns accessos que volen salvar el desnivell del terreny: la riera fa baixada, no molt pronunciada, però apreciable, i hi ha accessos a diferents nivells.
Si observeu el disseny dels diferents panys d'escales i rampes, veureu que venint de l'Església, riera amunt, per accedir al bar i a la porta principal del Casal, l'única possibilitat és arribar a la cantonada del carrer de dalt, passar per l'estret ample de vorera que ha quedat, mirant de no topar amb el fanal que resta al mig de la vorera i enfilar la rampa d'accés pel lateral.
Si vas amb algun mitjà de locomoció rodat, no tens altra opció. Cadires de rodes, cotxets elèctrics, cotxets d'infants, carrets, carretons o bicicletes. Tant hi fa.
I és clar, quan l'empresa subministradora d'aigua hi deixa un esvoranc de més d'un metre de profunditat (protegit amb les tanques reglamentàries, això sí) durant més d'un mes (i encara no es preveu quan s'acabarà l'actuació) just a la cruïlla de la riera amb el carrer de dalt del Casal, a tocar de l'escocell d'un dels plataners centenaris, que només deixa una rajola de poc més de 30-40 cm d'amplada de pas, doncs veus que no tens manera d'arribar al Casal de cap manera per aquest passeig/trampa.
Mobilitat a Vallromanes? Proveu un dia de moure-us pel poble amb cadira de rodes o amb un cotxet d'infant i ja me'n direu el què.
A més. No hi ha cap normativa d'acessibilitat i mobilitat en obres noves? Per què gairebé sistemàticament cap vorera de les reformades amb obra nova té l'accés previst per a discapacitats o persones amb mobilitat reduïda? I en canvi sí que ho tenen tots els guals?
Altres execucions públiques fetes darrerament: el sinuós carril bici que esquiva arbres, una rotonda oberta just al punt de cruïlla de la carretera del poble amb la carretera, el parc de Ca l'Agustí o els accessos escolars.
Sempre he pensat que l'enginyeria civil estava pensada per facilitar l'accessibilitat i trobar solucions imaginatives i còmodes a la mobilitat de persones i vehicles. Ja veig que segueixo sent un somiatruites.
Que no n'hi ha per tant? Mireu el reportatge fotogràfic i opineu.
Ja podeu escoltar el vintè programa d'Un polsim de refranys, l'espai de refranys i dites de Ràdio Vallromanes, al 94.2 FM.
Des del blog del programa, podeu llegir un article referit a cada programa i podeu escoltar-lo amb un reproductor incrustat a l'inici de cada article. També, en la barra lateral dreta, teniu accés a reproduir des del web cada programa o a descarregar-vos-el en format mp3.
