Debat sobre el món editorial a "Visions" de Vallès Visió

Divendres passat, 25 d'abril de 2014, em van convidar a participar en un debat sobre el món editorial. Dirigit per Alícia Navarro i amb la participació també de Martí Nadal, d'Editorial Alpina de Granollers; Xavier Bertran, periodista i escriptor; Carles Peña, de la Llibreria l’illa de Mollet, i Josep Francesc Delgado, escriptor i editor.

Penso que tots plegats vam intentar donar una visió no gaire pessimista, malgrat la crisi i les dificultats, ni escudar-nos en la pirateria per justificar la crisi de tot un sector que pot arrossegar molts llocs de treball.

Si no ho vau poder escoltar llavors, ho podeu fer quan vulgueu des de l'arxiu del programa de Vallès Visió.

Entrevista a La Xarxa, per explicar l'enquesta dels refranys més usuals de la llengua catalana

El passat dijous, 23 de gener, des del programa "La tarda", amb Marina Romero, a "La Xarxa", ens van entrevistar a Xus Ugarte (des de Ràdio Vic) i a mi mateix (en conversa telefònica) perquè expliquéssim en què consisteix l'enquesta dels refranys més usuals de la llengua catalana.

«Quins són els refranys que més s’utilitzen en català? Precisament això és el que han començat a estudiar experts en paremiologia, vinculats a les Universitats de Vic i Barcelona, a través de l’estudi ‘Els refranys més usuals de la llengua catalana‘. L’objectiu és determinar quins són els refranys més coneguts i utilitzats en tot l’àmbit catalanoparlant. Dos dels seus impulsors, Xus Ugarte i Víctor Pàmies,  expliquen el projecte a la secció ‘Universitats‘.»

Si voleu sentir l'àudio de l'entrevista, cliqueu en el botó del següent reproductor:

Tertúlia al programa Punt de Partida, de Vallès Oriental TV

La setmana passada vaig participar en una tertúlia desenfadada i fresca al programa Punt de Partida de Vallès Oriental Televisió, que dirigeix Clara Armengol, amb Marina Martori i Santi Montagud, dos escriptors de la comarca.

D'una temàtica prou banal, com és ara les relacions personals a l'estiu en van sortir tres quarts d'hora de conversa educada i espero que interessant. Que diferent que les tertúlies eixelebrades que acostumen a fer per altres canals de televisió amb molta més audiència (a qualsevol preu).

Us deixo l'enllaç per si us interessa veure'm en un altre format i registre.

En cap cap cap: Articles en premsa

Sempre he tingut el bon costum i la cura de fer una nota de premsa per fer arribar als mitjans de comunicació sobre les activitats més rellevants del meu quefer paremiològic.

Després, cadascú decideix si allò que li envio és "noticiable" o se'n pot fer un article o una entrevista.

De resultes d'aquesta pràctica, aquesta setmana és un no parar d'entrevistes radiofòniques i de mitjans de comunicació en paper i digitals que es fan ressò de la campanya del segon llibre a Verkami.

Us aniré penjant aquests escrits, que ajuden a conformar la meva identitat digital.

En primer lloc, un article d'AraVallès.cat, "Un veí de Vallromanes busca finançament pel seu segon llibre de refranys", aparegut el passat dilluns, 6 de febrer.


I una notícia gairebé a tota plana de El 9 Nou del Vallès Oriental d'aquest dilluns, també, "Víctor Pàmies recull 1.500 refranys i dites sobre el cap en un nou llibre que us penjo escanejat a Scribd, per si ho voleu llegir amb calma o us el voleu descarregar en pdf:

20120206 - El 9 Nou - En Cap Cap Cap. Diccionari de dites i refranys sobre el cap

Entrevista a "La Caravana", de Ràdio Nacional d'Andorra

Dijous em van entrevistar al magazine de tarda de Ràdio Nacional d'Andorra, el programa "La Caravana".

Són 20 minuts parlant del projecte a Verkami d'En cap cap cap Diccionari de dites i refranys sobre el cap. Detalls, anècdotes i molta il·lusió.

Si ho voleu sentir, aquí teniu un reproductor per fer-ho. per cert, els adios els allotjo a Ipernity, un fantàstic servei (amb interfície en català) per allotjar fotografies, audios i vídeos, amb moltes i bones possibilitats.

Blogs del Diari Ara

La gènesi d'aquest escrit neix aquest matí quan una blogaire amiga fa aquesta piulada al Twitter, reclamant més presència de determinats blogaires en mitjans de comunicació escrits com el Diari Ara.

De fet, d'uns quants anys ençà, és habitual veure blogaires escrivint en mitjans periodístics digitals i, a poc a poc, els diaris tradicionals han anat incorporant espai de blogs en les seves versions digitals.

Al seu moment, jo vaig apostar per Cultura21, del grup Comunicació 21, que obria el mitjà digital i un espai de blogs especialitzats. L'acord: ells et cedeixen l'espai i tu hi escrius. Una mena de simbiosi, on el mitjà digital et reporta visites i anomenada i tu hi aportes escrits i la teva especialització.

L'experiència va ser molt negativa. Els blogs funcionaven en l'entorn Wordpress, però això era el 2008 (crec recordar o potser una mica abans i tot) i l'entorn encara no anava prou en doina. Molts errors, reporta'ls al contacte, que miri si es pot solucionar... La comunicació no va ser mai gaire fluida.

Dos moments marquen el meu desencís. 

El primer quan veig que a portada només hi posen determinades patums, encara que el seu escrit sigui de fa dies. Tu, per molt que actualitzessis el blog, no apareixies en portada. Em queixo per la diferència de tracte i ho fan rotatiu, o almenys, quan jo faig escrit, aparec en portada encara que només siguin unes hores.

Mal senyal que hagis de queixar-te! I les visites? A través del comptador del blog (que vaig haver-me d'instal·lar jo), veia que portava jo més visites al diari que no pas a l'inrevés. Mal negoci!

El segon moment, quan un dia concret el blog desapareix sense previ avís. Si clicaves l'adreça del blog (http://paremiologia.comunicacio21.cat, em sembla que era) anaves a la portada del diari cultural. Sense previ avís, sense còpia de seguretat. Silenci per resposta. I no hi havia cap acord econòmic de per mig!

Per sort, sóc gat escaldat, i tenia reservada una adreça a Blogger amb tots els escrits en esborrany del blog de Cultura 21. I el mateix dia va aparèixer un dels meus 12 blogs ara ja fora de Cultura 21 i també sota el paraigua de Blogger: Paremiologia didàctica. Una mena de curs en lliçons breus sobre la paremiologia i eines per consultar aquesta disciplina a cavall entre la lingüística, la cultura popular, la terminologia i la etnologia i antropologia, per citar-ne només algunes de possibles.

En aquells moments, per a mi era important poder donar-me a conèixer a través d'un mitjà cultural digital i l'acord em va semblar just.

Poc abans que sortís el Diari Ara, es van posar en contacte amb mi per reeditar aquest tipus d'acord però sota el paraigua d'aquest diari que havia d'aparèixer en pocs mesos. Era l'estiu de 2010.

El mateix tracte, però em demanaven fer 2-3 actualitzacions setmanals de caire especialitzat, en el meu àmbit de paremiòleg.

I els vaig dir que no, perquè em sembla que ara, amb una presència a internet de més de 6 anys, amb més d'una dotzena de blogs especialitzats, amb més d'un milió de visites i unes puntes mensuals de 20.000 o 30.000 visites, no necessitava aquest acord.

Allotjar-te en un diari és cedir-los l'espai. Ets a casa seva i no pas a casa teva. I si cerquen un tipus de col·laborador tan específic i productiu (3 escrits a la setmana! Sovint no ho faig ni entre els 12 blogs que tinc!) això té un preu. No sé quin. Però té un preu.

Els vaig dir que al juliol els havia enviat el meu currículum personal amb la proposta de fer una columna al diari. Si ho havien desestimat pagant, trobava il·lògic que després ho volguessin tenir "per la patilla". O sigui de gorra, de baldraga o d'arròs.

Mireu si dóna de si una simple piulada al Twitter! Aquesta és la història de per què no sóc al diari Ara.

Article a Escacc: Amb cara i ulls: el primer llibre en català finançat a través del corwdfunding

Us reprodueixo l'article que vaig fer a Escacc.cat, on explico una mica tot el procés seguit amb el projecte de publicació del meu primer llibre, Amb cara i ulls: diccionari de dites i refranys sobre l'ull. Finalment ha estat el primer llibre finançat a través de crowdfunding en català.

Quan al setembre de l’any passat em contactava Joan Sala per explicar-me què era el crowdfunding i em plantejava la possibilitat de presentar-hi algun projecte relacionat amb els meusquefers paremiològics, em costava força entendre’n el concepte i imaginar-me com hi podia jo col·laborar.

La seva paciència i pedagogia em van permetre endinsar-me en el fascinant món del ‘micromecenatge’ i la seva persistència i passió plantejant la iniciativa em van fer decidir a emprendre l’aventura.

El plantejament és senzill: Verkami és una plataforma que posa en contacte emprenedors de l’àmbit cívic i cultural amb possibles micromecenes, persones que poden estar disposades a aportar petites (o no tant petites) quantitats per donar suport a determinats projectes a canvi de diverses compensacions. La plataforma preveu aportacions des de 5 euros fins a 5.000 i es fan a través d’un sistema segur de transaccions amb targeta de crèdit.

Hi ha algunes normes a tenir en compte: has de valorar el teu projecte amb un pressupost econòmic mínim i tens 40 dies per recollir la totalitat de diners que et calen per executar el projecte.

Jo em vaig plantejar autopublicar un llibre que ja tenia elaborat de feia força anys: un recull d’expressions sobre l’ull amb informacions com ara l’explicació, sinònims, equivalents en altres llengües, l’origen de l’expressió, llocs on es diu i altres curiositats. Era un recull que jo havia elaborat el 1997 i que ara ampliava considerablement amb el cabal de material que havia acumulat amb aquests gairebé quinze anys.

Així tenia el manuscrit d’Amb cara i ulls. Diccionari de dites i refranys sobre l’ull, que recull més de 700 parèmies catalanes sobre l’ull amb equivalències principalment en castellà, però també en anglès, francès o llatí.

Calia preveure el cost de fer un tiratge limitat als mecenes que volguessin el llibre i afegir-hi el cost de fer-los arribar els exemplars. Calia preveure els canals de difusió de la iniciativa (i de captació de mecenes) i avaluar quants mecenes i quants llibres em calien per fer viable el projecte.

Vaig preveure un cost per llibre de 20 euros, amb el compromís de dedicar tots els llibres i facilitar-ne la distribució en mà als mecenes. En mà vol dir lliurament a domicili o en un punt acordat amb cada mecenes, segons els casos, amb un sentit molt imaginatiu i gens restrictiu del terme.

Vaig assessorar-me sobre preus d’edició, vaig preveure les tasques prèvies imprescindibles per lliurar un original a impremta, els terminis de lliurament, el cost de l’embalatge dels originals i de la distribució a través de Correus, etc.

I un altre punt importantíssim: les recompenses dels mecenes. Què els podia oferir jo perquè volguessin posar-hi diners? Bàsicament el llibre. Amb l’esquer d’una edició numerada i exclusiva i amb el compromís de signar i dedicar tots els exemplars compromesos. Aquesta seria la recompensa tipus (20 €) i vaig preveure compensacions digitals (un punt de llibre i un extracte del contingut del llibre en pdf) per aportacions menors i descomptes en l’adquisició de més d’un llibre. Però el programa permet (i recomana) molt diversos tipus de recompenses. Penso que cal ser imaginatiu en aquest aspecte per garantir la bona marxa del projecte.

I finalment vaig poder avaluar el cost total del projecte i ho vaig traduir en el suport mínim que em calia: necessitava com a mínim 200 mecenes que volguessin el llibre.

Amb el projecte elaborat només calia preveure’n la difusió. Des de Verkami no podia comptar amb molts recursos encara en aquell moment, perquè feia tot just dues setmanes que havia sortit en societat i encara no era una plataforma gaire coneguda. Per tant, havia de comptar sobretot amb els meus recursos propis. I vaig abocar tots els esforços en les xarxes socials i en la web 2.0 en la qual tinc un perfil actiu i conegut des de fa força anys, a través dels blogs sobre paremiologia (la ciència que estudia els refranys) i la participació en diverses campanyes i homenatges a personatges il·lustres de la nostra cultura (Joan Brossa, Carles Riba, Joan Amades, Salvador Espriu, Jesús Moncada, Joan Solà…).

Vaig iniciar la campanya entre els seguidors dels meus blogs, amb diversos escrits al meu blog personal, Raons que rimen (amb més de 200 seguidors, més de 300 persones subscrites al canal RSS i amb més de 175.000 visites en poc més de cinc anys de vida), crides des de la meva pàgina sobre paremiologia catalana al Facebook (amb més de 800 seguidors) i el meu perfil personal (amb més de 450 amistats), piulades diverses al Twitter (on tinc uns 400 seguidors), una xarxa de networking personal de vora 200 persones més i el contacte de vora 1.200 persones interessades en el tema a través de l’estudi del Top ten de refranys personals. A banda d’amics, família, coneguts, veïns, companys de feina.

Aquesta ha estat la feina més feixuga. La promoció de la iniciativa i fer arribar amb insistència la crida i les novetats dels projectes a tots aquests possibles seguidors.

Finalment, amb 25 dies, vaig arribar a la xifra màgica que garantia el projecte i he pogut tancar els 40 dies de campanya amb el 120% de fons recollits per fer realitat el llibre. Han estat 201 mecenes i 260 llibres compromesos que espero poder lliurar als mecenes en el termini d’un mes, aproximadament.

M’enorgulleix poder dir que serà el primer llibre en català finançat a través del crowdfunding(micromecenatge) i penso que aquest èxit demostra les veritables possibilitats de Verkamicom a plataforma de finançament de projectes de caire cultural i social que altrament tindrien moltes dificultats en trobar el finançament necessari per fer-los possibles.

El Top Ten dels refranys catalans al Diari Maresme

Ahir i avui han aparegut sengles notícies al Diari Maresme sobre la iniciativa del Top ten dels refranys catalans. Cliqueu sobre les imatges per accedir a les notícies.


Ahir van reproduir la nota de premsa que vaig fer arribar als mitjans digitals (que també podeu trobar, per exemple, a Cultura 21 o Llobregat Media) i avui m'han fet arribar una entrevista d'onze preguntes molt completa, ben estructurada i que m'ha permès esplaiar-me en assumptes més enllà de la paremiologia.

Per exemple, vull destacar aquestes tres preguntes:

Quines podrien ser les diferències més destacades en fer l’estudi a través d’Internet o fer-lo, per exemple, a peu de carrer?

Jo crec que no té color. Caminant arribes on et porten les cames. Internet és una finestra oberta al món. Si hagués hagut d’entrevistar-me personalment amb les prop d’un miler de persones que ja m’han fet arribar el qüestionari a través del correu electrònic i que viuen escampats per tot el territori de parla catalana (Perpinyà, Mallorca, Elx, Fraga, Olot, l’Alguer, Andorra la Vella…)… no vull pensar en la despesa que m’hagués suposat pel que fa a viatges i temps. Potser hagués necessitat anys per fer una feina que estic enllestint en poc més d’un trimestre.

Consideres que els refranys estan en perill d’extinció o tenen molt de futur?
Els refranys van néixer en l’oralitat, en una societat poc alfabetitzada. Per això són peces amb rima, ritme i musicalitat. Posteriorment, de la mà de l’escriptura van passar al paper en reculls temàtics, en diccionaris o en monografies locals. Ara som en el moment de fer un nou salt i fer arribar els refranys a la xarxa, posar-los a disposició dels internautes a través de les eines informàtiques i les noves tecnologies. En això treballo amb el meu portal de paremiologia catalana (http://refranys.com) i tots els blogs especialitzats que comparteixo a la xarxa.
La llengua és rica en matissos i té la capacitat d’adaptar-se perfectament a les noves realitats i a les necessitats dels parlants. És evident que els referents socials i culturals canvien, però la llengua té una capacitat increïble per adaptar-s’hi. Així, de la mateixa manera que hi ha refranys que han caigut en desús, n’apareixen cada dia de nous per afrontar, d’una manera lúdica i enginyosa, la nova realitat.

Com a lingüista, com valores la salut de la nostra llengua?
No sóc de tarannà alarmista i penso que s’ha d’aconseguir facilitar que els nouvinguts que arriben al país es puguin incorporar al més ràpidament i de la manera més senzilla possible a parlar el català.
S’ha d’eixamplar el percentatge de parlants incorporant els nouvinguts per tal que el català no esdevingui minoritari a casa seva, fet que ja s’està donant en massa racons del territori.
La situació és complexa per la pressió d’altres llengües com l’anglès, el francès o el castellà, per la uniformització que generen els mitjans de comunicació generalistes (amb un percentatge ínfim de català) i per la tasca de constant actualització terminològica de la llengua a les necessitats del moment. S’ha de fer molta feina, s’està fent molta feina i no hem de defallir en aquesta lluita perquè ens hi juguem molt.

Què dius? Que encara no m'has enviat els 10 refranys? I a què esperes!!!I a qui li has dit? Fes-ho córrer!!

Us recordo les normes per participar:

1. Feu una llista (de memòria, sense consultar llibres ni parlar amb ningú) dels 10 primers refranys catalans que us vinguin al cap.
2. Envieu-me aquesta llista al meu correu personal: vpamies@gmail.com (no els deixeu escrits enlloc per no condicionar les respostes d'altres persones que vulguin participar).
3. Indiqueu-me d'on sou o on heu viscut majoritàriament (municipi i comarca) perquè jo pugui després extrapolar dades i oferir resultats per zones dialectals.

Més Avui Cultura

Els meus àngels de la guarda ja es pensen que hi ha gat amagat, que no pot ser que setmana rere setmana surti a l'apartat de blogs de l'Avui Cultura.

Va, no us poseu gelosos, que aquesta setmana també hi surt (de rebot) el Diccitionari: un bon article de Sadurní a Distopies.

Per a mi és un honor, no cal dir-ho, perquè vol dir que el que escric és interessant per algú. I més encara: que hi ha algú que ho llegeix.

I m'obre, d'altra banda, la possibilitat de contactar amb gent que potser veuen des de la llunyania això d'Internet i dels blogs.

Sense anar més lluny: a través de la reproducció del meu elogi de Joan Solà, ell va arribar al meu blog i m'hi va deixar un comentari, que guardo com un tresor.

El refranyer català-castellà als Bloggies de RAC1

Ahir al matí em despertava amb un allau d'avisos (en comentaris al blog, per SMS, per correu electrònic...) que el refranyer català-castellà sortia recomanat als Bloggies d'El Món a RAC 1. No és la primera vegada, però us agraeixo que m'ho digueu, és clar.

Jo també acostumo a reconduir la informació que m'arriba cap a qui penso que li pot interessar. De vegades fer un reenviament d'un correu és només qüestió de segons i generes una xarxa d'informació importantíssima i d'un valor incalculable (us sona el terme networking?).

Reconeixements com el d'ahir als Bloggies són petiteses, segur, però que t'animen a continuar amb la feina iniciada. No cal dir que el reconeixement i l'ús són el termòmetre del blog i de la seva acceptació. I quan miro d'on m'arriben les visites m'afalaga veure que el refranyer català-castellà s'està convertint en una eina didàctica molt usada per les escoles i mestres catalanoparlants i pels professionals de la llengua i la traducció.

La ressenya que en feien ahir a RAC1:

«Un blog que ens pot ajudar a dir correctament les frases fetes que no sabem com traduïr del castellà. És el blog refranyer català-castellà que recull més de 1.430 entrades com “a río revuelto ganancia de pescadores” que, en català seria “treure profit de l’embolic“. Per cada una d’aquestes frases fetes l’autor d’aquest blog, Víctor Pàmies, ofereix una explicació detallada dels seus orígens, de les variants territorials que hi ha i, com no, l’equivalència correcte en català. El blog inclou també un cercador per trobar aquella expressió que busques. Una eina útil, fins i tot, pel Ramón Solsona. Una recomanació que ens ha fet la Núria Lucena».

M'agrada la manera que tenen de presentar la informació a «El Món a RAC1». De vegades els mitjans tradicionals es nodreixen d'informacions d'agències i treballen molt poc les notícies. No és el cas, com podeu comprovar.

Només una esmena: Al refranyer català-castellà no hi ha frases fetes, que recullo expressament en un altre blog amb el mateix format i estructura.

Moltíssimes gràcies a la Núria Lucena, a qui no tinc el gust de conèixer, per pensar en la utilitat del refranyer!