Parlava no fa gaire dies de la nostra memòria meteorològica: sempre ens sembla que és l'hivern més fred, la nevada que més ens ha colgat o la calor més persistent de l'estiu. I segur que quelcom de semblant ens passa amb el vent. Sempre n'hi ha hagut de ventades, aquí o allà. I no ens és estrany veure arbres caiguts en imatges a la televisió, més o menys properes, també.
Avui s'ha aixecat el dia ventós. Però ventós de veritat. Ara diria que és el dia que més vent recordo haver sentit i escoltat. Tota la nit la sonsònia de les persianes mogudes pel xiulet del vent han acompanyat el nostre son mandrós de cap de setmana.
I potser la percepció que ha estat una ventada excepcional vingui donada perquè avui he vist caure un avet de més de 15 metres just davant de casa.
A mig matí, alertats pels moviments exagerats de l'arbre, ja han tallat el carrer. I la cosa ha anat ràpida. Suposo que entre tècnics forestals i jardiners han tingut temps d'assegurar la caiguda de l'arbre cap a la riera, lluny de les cases que s'alcen al costat per evitar mals personals i materials majors.
Hem sentit un cruixit sord i l'arbre ha anat a terra tan llarg com era. Arbre a terra no fa guerra i després ha tocat fer llenya de l'arbre caigut.
L'amic Joan em deia avui mateix per correu que a Manlleu (Osona) quan fa aquestes ventades fortes diuen que fa un vent que s'emporta (o aixeca) la bossa dels gossos (gràcies, Joan!). Me l'apunto, que em sembla que no l'havia sentit mai, però me n'estic de donar-vos l'explicació (escatològica de debò) que té aquesta frase. Ja hi trobaré el moment i el lloc adequat.
Avui, a Vallromanes, potser no n'hi ha hagut per tant, però hem vist caure un magnífic avet, per sort, sense haver de lamentar cap dany.
Blog personal de Víctor Pàmies i Riudor. En aquest diari pretenc fer la meva aportació a partir dels següents temes principals: l'actualitat de la llengua catalana; l'actualitat a Vallromanes, el meu poble; les meves lectures; llocs webs d'interès, i la paremiologia. Encara que finalment, acabaré parlant d'aquelles coses que em preocupen o que se m'acuden a cada moment.
dissabte, 24 de gener del 2009
dilluns, 19 de gener del 2009
30D vs 19G: trajecte Brossa

L'ablogcedari ha estat un punt d'intercanvi i d'aprenentatge increïble: aprenentatge sobre Brossa i sobre moltes altres coses. Encara hi dono voltes: l'altruisme dels participants, la qualitat excelsa del gruix visible de les participacions, l'obertura de mires, l'obertura al coneixement... Hi cal sens dubte una valoració profunda, atemperada i ben païda.
Encara estàvem gestionant la multitud de participacions que van arribar a l'homenatge que en Jaume Maymó ens va obrir els ulls: el 19 de gener fa 90 anys del seu naixement: 19-1-1919. Allarguem l'homenatge durant tres setmanes?
Obligacions, la magnitud de la tragèdia, tot plegat ha fet que ens veiéssim certament desbordats en la clausura de l'homenatge.
Queden serrells pendents que a poc a poc anirem tancant.
El meu compromís: una valoració exhaustiva de l'experiència i una presentació amb tots els blogs participants, com en la primera edició dels apunts simultanis.
Una mica més de temps, encara.

Homenatge pels 200 anys del naixement d'Edgar Allan Poe
No saber idiomes ens obliga a llegir autors d'altres cultures a través de traduccions. Bones o dolentes, no deixen de ser un filtre, que s'afegeix al salt cultural.
Em costaria molt, doncs, ara, acostar-me a l'autor i tampoc vull fer d'altaveu d'informacions que trobareu en enciclopèdies en línia o d'altres escrits.

El meu anglès no em permet endinsar-me en la fraseologia usada per Poe, que segur que seria un tema apassionant i que oferiria bons arguments i anècdotes.

He cercat què trobava sobre citacions d'Edgar Allan Poe, i us n'ofereixo unes píndoles, que puntualment aniré incorporant durant aquesta setmana al Diccitionari:
- A la mort, se l'encara amb valor i després la convidem a una copa
- Calumniar un gran home és, per a molta gent mediocre, el mitjà més ràpid d'aconseguir, al seu torn, la grandesa
- Començo a creure que el poble no té res a veure amb les lleis si no és obeir-les
- Els anys d'amor han estat esborrats per l'odi d'un sol minut
- Els cabells blancs són arxius del passat
- Els que somien de dia són conscients de moltes coses que escapen als que només somien de nit
- L'enorme multiplicació de llibres, en totes les branques del coneixement, és un dels pitjors mals de la nostra època
- L'important, allò principal, és saber què cal observar
- L'únic mitjà que té l'home de conservar la seva llibertat és estar sempre disposat a morir per ella
- La ciència no ens ha ensenyat encara si la bogeria és o no és el més sublim de la intel·ligència
- La felicitat no existeix en el coneixement, sinó en l'adquisició del coneixement
- La ignorància és una benedicció, però perquè la benedicció sigui completa, la ignorància ha de ser tan profunda, que no sospiti d'ella mateixa
- La malenconia és, doncs, el més legítim de tots els tons poètics
- Per ser feliços fins a un cert punt, cal que hàgim patit fins al mateix punt
- Perquè la tortuga té els peus segurs, és una raó per tallar les ales a l'àliga?
- Potser sigui la mateixa simplicitat de l'assumpte el que ens condueix a l'error
- Qualsevol moviment, sigui de la natura que sigui, és creador
- S'ha constatat que tots els boigs eren filòsofs i que tots els filòsofs estaven boigs
- Tot el que veiem o creiem, no és res més que un somni dins un somni
- Totes les coses són bones o dolentes per comparació
dissabte, 17 de gener del 2009
2009: Any Amades
Encara amb la ressaca de l'Ablogcedari Brossa per commemorar els 10 anys de la mort de Joan Brossa, des del blog Hespèria es fan ressò de la iniciativa endegada a través de Poe bicentennial per commemorar també els 200 anys del naixement d'Edgar Allan Poe.
I és clar, no podem passar per alt tampoc que aquest any fa 50 anys que va morir Joan Amades, folklorista català, i des de la Fundació que porta el seu nom han endegat un nou Any Amades: Ja a l'any 1990 es va commemorar el centenari del seu naixement amb diversos actes i treballs.
Cal estar atents, doncs, durant tot aquest any 2009 als diversos actes i publicacions que serviran per glossar la vida i l'obra del més gran folklorista català.
D'entrada, per anar fent boca, ahir es va donar el tret de sortida amb la presentació de l'Any Amades 2009, a la Sala d'actes del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació del Palau Marc.
I el mateix dia dels 50 anys de la seva mort, a Sant Quintí de Mediona, municipi on té la seu la Fundació Joan Amades, faran el primer acte de l'Any Amades, amb la presència de la professora Ramona Violant, dels historiadors M. Teresa Sadurní i Joan Serra, els quals glossaran uns apunts biogràfics de l'eminent folklorista, i l'acte es clourà amb la presentació del curt filmat per Raül Contel, a Sant Quintí i amb actors del propi municipi, sobre una rondalla d'Amades, L'amic de la mort (de 20 minuts de durada) i Estimat Amades (de 35 minuts de durada), sobre la vida i l'obra de Joan Amades.

Proveu de fer una cerca a Google amb el seu nom i veureu que la seva obra segueix tenint vigència i es citada i utilitzada en la majoria d'estudis ben documentats sobre paremiologia, cultura popular i etnologia catalana.
Però a més a més, és un autor plenament vigent. Les seves obres eren unes joies en les primeres edicions de bibliòfil, molt acurades i cuidades, i són imprescindibles les reedicions de totes aquelles obres avui ja exhaurides que passen de mà en mà des dels estants dels llibreters de vell, paradoxalment, el gremi on ell es va desenvolupar i que li va permetre recollir i recopilar tants llibres i materials paremiològics.
Prova d'aquesta vigència és anar ara al cercador de blogs de Google, i veure que hi ha més de 2.000 apunts de blogaires sobre ell o amb referències a citacions de la seva obra. No cal dir que hi col·laboro amb un bon grapat d'apunts i articles. Perquè avui dia, no es pot emprendre cap investigació paremiològica sense tenir en compte l'obra d'Amades.
Jo sempre he pensat que cal acostar-se a qualsevol autor i a la seva obra amb ulls lúcids, per saber què hi pots trobar i què no hi pots trobar allà. Voler trobar rigor lingüístic i metodologia científica en un autor autodidacta, enamorat de la tradició i preocupat en fer edicions curoses i esplèndides no és el camí.
Encara que hi ha paràgrafs, pròlegs i introduccions d'Amades que desprenen un estil i una metodologia inèdita en aquells moments i valuosa sempre que ens hi vulguem acostar.
I són valuoses les seves obres, aquest petit trencaclosques que va anar completant amb monografies dedicades a tot i amés, culminades amb uns petits tresors incalculables: el Costumari, la Biblioteca de Tradicions Populars (42 volums reeditats en aquests darrers anys) i el Folklore de Catalunya.
PD.: L'ocasió hagués merescut uns apunts simultanis sobre Amades, però no hem volgut cremar la iniciativa havent convocat fa pocs dies l'homenatge a Brossa. Tot i així, en Xavier Caballé ens ha enredat al Joan Puigmalet i a mi perquè coordinéssim un escrit sobre Amades conjunt.
PD2.: Arran d'un correu de Raül Contel, he rectificat i ampliat les informacions que tenia sobre l'acte inicial de l'Any Amades a Sant Quintí de Mediona.
dijous, 8 de gener del 2009
Nevada del dia de Reis
Aquestes vacances de Nadal han volgut marxar amb una empremta inesborrable per a les nines dels nostres ulls i per als nostres cossos, perquè fa fred hivernal de debò.
Els meteoròlegs no es cansen de repetir que no tenim memòria del temps (meteorològic) viscut i passat. Que sempre ha fet molt fred, que sempre hi ha hagut períodes més o menys persistents de sequera i que sovint neva en aquestes terres de clima mediterrani temperat, però amb contrastos sovint bruscos.
Així doncs, sense aquesta memòria que diuen que no tenim, us puc dir que la d'ahir al vespre va ser la nevada més gran que recordo a Vallromanes des que hi visc, ara fa 10 anys. Tornar de Barcelona va ser una experiència arriscada però inoblidable, veient les gotetes, primer d'aiguaneu, després volves de neu, que suraven en l'aire cap al vidre davanter del cotxe.
Com canvia un paisatge conegut quan esdevé tot emblanquinat per la neu, esborrant part de la presència de l'home en la natura. Cada revolt esdevé més allunyat i feréstec.
Just arribar a casa, la carretera era completament blanca i la policia local tancava l'accés a Alella per carretera. Cap a casa, patinant per la rampa del garatge, una curta batalla de boles de neu amb els nens i esperar que demà puguem sortir de casa sense perill ni risc.



Els meteoròlegs no es cansen de repetir que no tenim memòria del temps (meteorològic) viscut i passat. Que sempre ha fet molt fred, que sempre hi ha hagut períodes més o menys persistents de sequera i que sovint neva en aquestes terres de clima mediterrani temperat, però amb contrastos sovint bruscos.
Així doncs, sense aquesta memòria que diuen que no tenim, us puc dir que la d'ahir al vespre va ser la nevada més gran que recordo a Vallromanes des que hi visc, ara fa 10 anys. Tornar de Barcelona va ser una experiència arriscada però inoblidable, veient les gotetes, primer d'aiguaneu, després volves de neu, que suraven en l'aire cap al vidre davanter del cotxe.
Com canvia un paisatge conegut quan esdevé tot emblanquinat per la neu, esborrant part de la presència de l'home en la natura. Cada revolt esdevé més allunyat i feréstec.
Just arribar a casa, la carretera era completament blanca i la policia local tancava l'accés a Alella per carretera. Cap a casa, patinant per la rampa del garatge, una curta batalla de boles de neu amb els nens i esperar que demà puguem sortir de casa sense perill ni risc.
dimarts, 6 de gener del 2009
La força dels blogaires
Temps era temps no existia Internet i si volíem saber o estar informats ens havíem de conformar amb els mitjans tradicionals.
Un dia els ordinadors van començar a entrar a les llars. Vam aparcar les màquines d'escriure i vam trobar un nou mitjà que ens oferia noves fonts de lleure, d'informació i de contacte.
La població connectada, però, era minoritària. Molts recelaven d'aquestes noves màquines i de les noves tecnologies. D'altres arribaven ja tard a la revolució digital. I així, uns quants vam esdevenir consumidors d'Internet. Consumidors passius, bàsicament, que passàvem per caixa per tot allò que volguéssim fer o saber.
I un bon dia vam deixar de ser consumidors passius i vam començar a trencar motlles, a oferir allò que sabíem a través de l'anomenada web 2.0. Passem de ser només consumidors a crear i compartir continguts, amb una generositat insultant.
I trontollen els mitjans tradicionals, i trontollen les úniques veus autoritzades fins aleshores. I consumim més cultura que mai, i més oci que mai. I en som part i creem continguts que difícilment serien disponibles, altrament.
I ajudem a fer cert que a Internet hi és tot i que només cal saber-ho trobar.
I ens alimentem els uns als altres, llegint-nos, comentant-nos, recomanant-nos. Hem creat un canal alternatiu d'informació. Qui diu ara el que és notícia i el que no ho és?
Els de sempre? No. Cada cop menys, perquè cada cop hi ha un abisme més gran entre el que ens ofereixen i el que nosaltres realment volem. I ens hem de fer escoltar i hem d'aconseguir que ens acabin oferint allò que realment volem i no pas el que els interessa a ells.
Aquesta és la nostra força. I que fem pinya! Que ho sàpiguen. Que ho sapiguem.
Ara diuen que els blogs són en vies d'extinció, que desapareixeran. No us els cregueu pas!! Digues-li blog, digues-li videoblog o el nom que prengui a mida que apareguin noves plataformes per compartir contingut i coneixements. Som aquí i seguirem sent-hi el temps que calgui i a través dels mitjans que calgui. Digues-li Facebook, digues-li Youtube, o Twitter... o el que vingui demà passat. Serem allà i seguirem fent pinya i trencant motlles.
Un dia els ordinadors van començar a entrar a les llars. Vam aparcar les màquines d'escriure i vam trobar un nou mitjà que ens oferia noves fonts de lleure, d'informació i de contacte.
La població connectada, però, era minoritària. Molts recelaven d'aquestes noves màquines i de les noves tecnologies. D'altres arribaven ja tard a la revolució digital. I així, uns quants vam esdevenir consumidors d'Internet. Consumidors passius, bàsicament, que passàvem per caixa per tot allò que volguéssim fer o saber.
I un bon dia vam deixar de ser consumidors passius i vam començar a trencar motlles, a oferir allò que sabíem a través de l'anomenada web 2.0. Passem de ser només consumidors a crear i compartir continguts, amb una generositat insultant.
I trontollen els mitjans tradicionals, i trontollen les úniques veus autoritzades fins aleshores. I consumim més cultura que mai, i més oci que mai. I en som part i creem continguts que difícilment serien disponibles, altrament.
I ajudem a fer cert que a Internet hi és tot i que només cal saber-ho trobar.
I ens alimentem els uns als altres, llegint-nos, comentant-nos, recomanant-nos. Hem creat un canal alternatiu d'informació. Qui diu ara el que és notícia i el que no ho és?
Els de sempre? No. Cada cop menys, perquè cada cop hi ha un abisme més gran entre el que ens ofereixen i el que nosaltres realment volem. I ens hem de fer escoltar i hem d'aconseguir que ens acabin oferint allò que realment volem i no pas el que els interessa a ells.
Aquesta és la nostra força. I que fem pinya! Que ho sàpiguen. Que ho sapiguem.
Ara diuen que els blogs són en vies d'extinció, que desapareixeran. No us els cregueu pas!! Digues-li blog, digues-li videoblog o el nom que prengui a mida que apareguin noves plataformes per compartir contingut i coneixements. Som aquí i seguirem sent-hi el temps que calgui i a través dels mitjans que calgui. Digues-li Facebook, digues-li Youtube, o Twitter... o el que vingui demà passat. Serem allà i seguirem fent pinya i trencant motlles.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)