dimarts, 21 d’agost de 2007

Vallromanes, el poble

En el seu moment, vaig fer un repàs del que es troba de Vallromanes a Internet, referit a llocs web de o sobre Vallromanes, i també sobre política municipal, amb esment dels llocs institucionals, particulars o de diferents partits polítics de Vallromanes.

Però, a banda de tot això... Qui coneix Vallromanes? Per què és conegut Vallromanes? Què podem oferir als que vénen de fora de Vallromanes? Com podem «vendre» Vallromanes al món?

He intentat fer una cerca a través dels mitjans que tinc a mà (no només Internet) per veure què es diu de Vallromanes en diferents obres generals o especialitzades i us presento el resum del meu treball.


1. Etimologia del nom

Joan Coromines al volum VII de l'Onomasticon Cataloniae diu a l'entrada sobre Vallromanes (pàg. 440-441):
Vallromanes
Poble i municipi del Vallès Oriental, situat als vessants de la serra de Sant Mateu.

DOC. ANT. 1157: Arbertus de Valle Romanis (Cart. St. Cugat III, 83); 1183: parr. S. Vincentii de Valromanis (ib. III, 294).

ETIM. Prové del llatí 'VALLES' + el NP llatí 'ROMANUS' (Forcellini, 'Totius Latinitatis Lexicon', v, 253) (que també podria ser l'ètnic apel·latiu, però és menys probable). J.F.C.

És fàcil que amb el NP es vagi formar un derivat adj. plural 'Valls Romanes' (tal com 'Vall-Gornera' del NP 'Guarner', 'Vall-Gontera' de 'Gonter'), si bé en plural (com 'Lluçanes', 'Glorianes', 'Cabrianes', 'Capçanes' i 'Martorelles' etc.) després reduït a [baLR] per via fonètica.
Fent cerca a Internet, a través del Google Books, he trobat una altra documentació històrica, bé que posterior, al Register Notule Communium 14 of the Diocese of Barcelona, 1345-1348: A Calendar with Selected, By Jocelyn Nigel Hillgarth, Giulio Silano, publicat el 1983 pel Departament de Publicacions del Pontifical Institute of Mediaeval Studies. on es fa esment d'una església a «Vallibus Romanis». Bé, pel que fa a l'origen etimològic del nom, sembla que no hi planen gaire dubtes sobre la seva filiació llatina.



2. Vallromanes a l'Enciclopèdia Catalana

Hi existim, però la informació és ben poca, en comparació amb altres municipis o llocs.
Vallromanes

Extensió: 11 km2

Població: 2 094 h [2006]

Municipi del Vallès Oriental, al límit amb el Maresme, estès als vessants nord-occidentals de la serra de Sant Mateu (puig de Lledó, 493 m alt); el terme comprèn la capçalera de la riera de Vallromanes (que aflueix a la riera de Mogent per l'esquerra dins el de Montornès), i és drenat també per la riera d'Ardenya (límit nord-oriental), afluent de la primera. El territori és muntanyós, ocupat en una bona part per matollar i boscs de pins i alzines (562 ha). L'agricultura es localitza al fons de les amples valls: al secà, farratge (35 ha), cereals (50 ha), llegums (35 ha), vinya (40 ha) i arbres fruiters (30 ha); el regadiu ocupa 45 ha (hortalisses, blat i patates). Hom cria bestiar (boví i oví) i hi ha avicultura. Ha esdevingut centre de segona residència i estiueig, i s'hi han creat algunes urbanitzacions i un càmping amb capacitat per a 320 persones, el 1987. Al voltant de l'antiga torre Tavernera, notable masia fortificada decorada amb ceràmiques, hom ha instal·lat un camp de golf (Club de Golf Vallromanes). El poble (98 h agl i 285 h diss [1981]; 153 m alt) és a la vora de la riera del seu nom. L'església parroquial és dedicada a sant Vicenç. El lloc pertangué al terme del castell de Sant Miquel de Montornès, les ruïnes del qual s'enlairen a 413 m alt al límit amb el terme de Montornès del Vallès, municipi del qual formà part fins el 1940.
M'han sobtat les referències a la Riera d'Ardenya, que no he sabut localitzar al mapa del terme municipal. Sembla ser una riera que desemboca a la Riera de Vallromanes des del vessant occidental de la serra de Sant Mateu.


3. Vallromanes a l'Hiperenciclopèdia

Aquí hi trobem una mica més d'informació, encara que amb alguns noms que ens porten a certa confusió (Taià, Cal Tàvec...). També m'ha sobtat trobar com a gentilici vallromanesos, quan sempre havia sentit a dir vallromanins. Ho intentaré corroborar amb altres fonts.

També veig que segueixen fent referència a la Rajoloteca Salvador Miquel, que ja fa uns anys que es va traslladar fora del municipi (em sembla que cap al Baix Llobregat).

Us en reprodueixo els diferents fragments.

Situació i presentació

El terme municipal de Vallromanes, de 10,53 km², és situat al sud de la comarca del Vallès Oriental, al límit amb la del Maresme. El terme és accidentat pels contraforts nord-occidentals de la serra de Sant Mateu: turó de Lledó (493 m d'altitud), al sud-est, al termenal amb Premià de Dalt i Taià; turó del castell de Sant Miquel de Montornès (413 m), a ponent, al límit amb Montornès del Vallès; coll de la Font de Cera, a migdia, per on passa la carretera del Masnou a Granollers (veritable eix de comunicació del terme). El terme és drenat per la riera de Vallromanes, afluent de la de Mogent, la qual es forma dins el municipi, als vessants nord-occidentals del turó de Sant Mateu i del turó de Lledó. Un altre curs menys cabalós, i tributari de la riera de Vallromanes, és la riera d'Ardenya, al límit nord-oriental amb la Roca i Vilassar de Dalt.

L'economia

La benignitat del clima resta afavorida per l'extensa capa forestal que domina una gran part del territori, especialment en les zones altes, integrada pel pi (blanc i pinyer) i l'alzina, amb llurs matolls i sotabosc típics. La resta del terreny l'ocupa l'agricultura, amb els conreus propis del Vallès.
Fins fa pocs anys les activitats econòmiques bàsiques eren l'agricultura de secà (cereals, vinya, llegums, fruiters, farratge) i de regadiu (patates, hortalisses), i com a complement de l'economia agrària la ramaderia bovina per a llet, com antany ho era l'explotació forestal, quasi desapareguda. Actualment, però, l'establiment de segones residències i urbanitzacions i la proximitat amb Barcelona, han orientat el treball cap els rams de la construcció i dels serveis; especialment, entre aquests, de la gastronomia, el càmping (amb un total de 320 places el 1987) i l'esportiu. Cal destacar el club de golf Vallromanes, construït el 1969, que té la seva seu social en una masia senyorial del segle XVIII anomenada Torre Tavernera i consta de diversos serveis i instal·lacions esportives complementàries.

La població

La característica humana de Vallromanes és el tipus de poblament disseminat, format per una munió de masies a les quals s'han afegit, recentment, un bon estol de cases d'estiueig i urbanitzacions. La població (vallromanesos) permanent es manté estable, sense oscil·lacions exagerades. En el període 1960-70 el creixement relatiu fou notable (21,41%), mentre que en 1970-80 s'ha detectat un lleu retrocés (7,49%). Així, el 1960 hi havia 341 h, que havien augmentat fins a 414 el 1970. El 1975 n'hi havia 402, el 1981 383 i el 1991 657 h.

El poble de Vallromanes

El poble de Vallromanes (153 m d'altitud) és emplaçat vora la riera del seu nom, uns 500 m a llevant de la carretera del Masnou a Granollers. Hi ha la casa de la vila, de factura moderna, i l'església parroquial de Sant Vicenç, documentada des del segle X. El temple necessitava reparació al segle XV, puix que a la primera meitat d'aquest segle així ho consignen les visites pastorals. Als segles XVII i XVIII hi ha documentades obres de reforma i d'ampliació del temple, alhora que també s'esmenten les capelles de Sant Isidre (1629), de Santa Margarida (1777) i del Roser (1789). La fàbrica actual es construí el 1908, essent rector Francesc Cardús, amb obra de maçoneria, excepte el portal i les finestres que són de pedra del Figueró, i de línia neogòtica, segons projecte de l'arquitecte Josep M. Pericas. De l'església antiga, romànica, es conserva un absis semicircular, de carreus, i amb una finestra d'esqueixada interior; ben orientat a llevant, és incorporat a l'edifici actual com a capella lateral al costat del campanar, de planta quadrada, el basament del qual podria ser, potser, també romànic. Quant a museus, hi ha la Rajoloteca Salvador Miquel, que recull rajoles catalanes dels segles XVII al XX. A l'escola del poble assisteixen 34 alumnes de EGB i 6 de pre-escolar (1987).
Les festes típiques de Vallromanes són la festa major d'hivern de Sant Vicenç, que s'escau el 22 de gener, i la festa major d'estiu o de Sant Miquel, que té lloc el 29 de setembre.

Altres indrets del terme

El castell de Montornès o de Sant Miquel de Montornès s'aixeca al turó d'aquest nom, entre el torrent de Can Gurri i la riera de Vallromanes. Al subsòl del castell medieval hi ha vestigis d'un poblat ibèric que fou habitat als segles III i II aC. Es conserva part de la torre mestra del castell, de planta circular, i fragments de la muralla que envoltava la fortificació. La capella de Sant Miquel del castell, al qual ha donat nom modernament, és documentada el 1121; va ser restaurada a la primeria del segle XVII i destruïda al segle passat. Actualment se'n conserven algunes restes de murs, separats del castell per un carreró, just dins el terme de Montornès del Vallès.
Al peu del castell, al nord-est d'aquest, s'aixeca la Torre Tavernera, antiga masia fortificada que havia pertangut als Montornès, als Armengol i als Taverner. Fou reconstruïda el 1718 pel seu propietari Oleguer d'Ardena, comte de Darnius, ja que en la guerra de Successió havia estat destruïda pels partidaris del rei arxiduc. Sembla que els senyors del castell de Montornès residiren a la Torre Tavernera fins a la fi del segle XVIII, ja que aleshores, en passar la senyoria als Fiveller, aquests es traslladaren a viure a Taià, on es guarda, també, l'arxiu. La Torre Tavernera és un edifici amb façana rectangular, decorada amb plafons de rajoles on hi ha els retrats dels seus propietaris, senyors també del veí castell de Sant Miquel. S'hi ha trobat ceràmica d'època ibèrica a les sitges. Prop seu hi ha la capella de Sant Andreu, amb una làpida del 1718, any en què devia ser reconstruïda.
Dins el terme municipal de Vallromanes hi ha diverses urbanitzacions: Can Rabassa, Cal Tàvec, Vallromanes Residencial, Can Corbera, l'Oasi, etc.
Entre les restes arqueològiques del poblament primitiu, hom pot esmentar, de l'època megalítica, el dolmen del Collet de Can Gurri, important per a la datació d'aquest tipus de monuments funeraris, ja que s'hi trobà un punyal de bronze. Com a testimonis de la romanització, hom descobrí fragments de ceràmica campaniana a Can Ginesta.

La història

La referència més antiga de Vallromanes és del 970, que s'esmenta la casa de Sant Vicenç a Valle de Romanas. Aquesta església, que és documentada el 1183 com a parròquia, pertanyia al terme del castell de Montornès o de Sant Miquel de Montornès, al qual també pertanyia la de Sant Sadurní de Montornès. El castell, documentat des del 1108, és situat dalt del turó del castell de Sant Miquel, al límit amb el municipi de Montornès del Vallès (la línia divisòria dalt el turó assenyala que les ruïnes del castell són del municipi de Vallromanes, mentre que les de la capella de Sant Miquel corresponen a Montornès). Posseïren el castell els Montornès, que a la segona meitat del segle XIV adquiriren del rei la jurisdicció civil i criminal i el mig imperi, mentre que el senyor rei es reservava el mer imperi i la directa i alodial senyoria, drets aquests que foren adquirits del rei el 1390 per la ciutat de Barcelona. Fins a la primera meitat del segle XV els consellers barcelonins reberen queixes dels homes del castell de Montornès contra Pere de Montornès, que tenia el castell en feu de la ciutat de Barcelona. Els remences s'hi fortificaren el 1485. El 1505 el sobirà va vendre en feu (amb retenció del domini alodial i directe) a la universitat de Montornès les rendes del castell i de les parròquies de Montornès. Així, Vallromanes, Alella i Montornès, pobles que fins aleshores depenien del castell, passaren a ser de reialenc. El 1632 Vallromanes i Montornès formaven una batllia (al segle XIX aquests pobles constituïen un sol municipi, fins que Vallromanes se'n separà a la primeria del segle XX).
El castell de Sant Miquel de Montornès continuà en possessió dels Montornès fins el 1621, que passà als Taverner, que esdevingueren a la fi d'aquest segle comtes de Darnius. El 1718 el comte de Darnius reedificà l'antiga masia de la Torre Tavernera, al peu del castell, que esdevindria en endavant residència dels senyors del castell de Montornès, els quals, a la fi del segle XVII eren els Fiveller, que heretaren també el títol de comtes de Darnius, i al segle XIX ho eren els Martorell. A la fi d'aquest segle la propietat del castell i de la Torre Tavernera pervingué als propietaris actuals, els comtes d'Alba de Liste.


4. Arxius

Només tinc constància de l'Arxiu Municipal de Vallromanes, constituït el 1933 i que actualment ocupa uns 75 metres lineals. Conserva el fons documental generat per l'Ajuntament, classificat en els següents seccions:

1. Administració general
2. Hisenda
3. Proveïments
4. Beneficència i assistència social
5. Sanitat
6. Obres i urbanisme
7. Seguretat pública
8. Serveis militars
9. Població
10. Eleccions
11. Ensenyament
12. Cultura
13. Serveis agropecuaris i medi ambient
14. Col·leccions factícies

Segur que ha d'haver-hi més informació a l'arxiu parroquial a Montornès, mentre Vallromanes en formava part i altres arxius personals i familiars.

Agrairé a qui me'n pugui facilitar notícia per ampliar les informacions que ara ofereixo aquí.


5. Bibliografia

M'ha costat trobar altra informació referida al municipi, tret d'una referència a un llibre d'Enric Garcia-Pey, Vallromanes: noms de lloc i casa, publicat per l'Ajuntament el 2003 i de 299 pàgines.

A través del catàleg col·lectiu de biblioteques de Catalunya, he trobat algunes altres fonts interessants:

- Un mapa de l'Editorial Alpina, sobre la Serra de Sant Mateu, a cura Josep M. Puchadas Benito, de l'any 1954 i un de posterior de N. Llopis Lladó, de l'any 1967.
- Els plànols d'informació municipal de SR Associats (de Vic), el del terme municipal i el de carrers, que podem trobar digitalitzats i en format PDF.
- Una memòria d'Eduard Ripoll i Perelló, sobre el Poblado prerromano de San Miguel: Vallromanes-Montornés, del 1964, per encàrrec del Servicio Nacional de Excavaciones Arqueológicas del Ministerio de Educación Nacional de Madrid.

No cal dir que també agrairé qualsevol altra referència bibliogràfica sobre història, monografies o geografia comarcal del municipi.
Publica un comentari a l'entrada