dilluns, 5 de desembre de 2005

Joan Coromines: l'homenàs

Si Josep Pla encunyava el terme homenots per referir-se als personatges que ens presentava amb aquella delicadesa que només ell sabia bastir, quan ens referim a un personatge de la talla de Joan Coromines, no podem menys que fer servir el superlatiu: homenàs.

Perquè qualsevol persona hauria necessitat tota una vida per bastir un monument com el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (en nou volums). Però és que Coromines, acabada aquesta primera obra colossal, encara va tenir temps per deixar-nos una altra obra cabdal de tota una altra vida de dedicació: L'Onomasticon Cataloniae.

És clar que 90 anys al seu ritme de treball donen per a molt. Però el mèrit és inapelable i el valor del llegat, incalculable.

Aquest any, a més, se celebra el centenari del seu naixement. Barceloní nascut el 1905, va morir a Pineda de Mar el 1997. Durant tot aquest any 2005 i part del 2006 es desenvoluparan diversos actes per celebrar el centenari d'un dels lingüistes més il·lustres de les lletres catalanes i de la romanística en general.

Perquè, a banda d'aquestes grans obres i d'altres de prou importants per a la llengua catalana, també va dedicar els seus esforços i coneixements a fixar determinats aspectes d'altres llengües romàniques, com ara l'aranès o el castellà, preferentment. I el més important: a part del saber recollit en l'obra impresa de l'autor, ens queda el llegat de la immensa calaixera on queden recollides les seves fitxes de treball, amb el material lexicogràfic i onomàstic de les seves enquestes lingüístiques recollides per tot el territori de parla catalana.

De la seva vastíssima obra podem recomanar com a lectures gairebé obligades (i quina podríem obviar o no aconsellar?):

. El que s'ha de saber de la llengua catalana (1954). Llibret publicat per l'Ed. Moll de Palma de Mallorca, de caire divulgatiu sobre les generalitats de la llengua catalana. És la traducció d'un opuscle que va preparar el 1951 a la Universitat de Chicago com a presentació de la llengua catalana als nord-americans amb motiu dels Jocs Florals de Nova York.
. Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1955-57), en 4 volums, refós posteriorment en el Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico (1980-1991), en 6 volums.
. Lleures i converses d'un filòleg (1971), llibre on planteja qüestions controvertides o poc estudiades de normativa.
. Entre dos llenguatges (1976-77), publicat per Curial, en 3 volums.
. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980-2001), en 9 volums. Obra de caràcter històric, crític, comparatiu i etimològic.
. El parlar de la Vall d'Aran (1990), que conté aspectes de gramàtica i lèxic d'aquesta varietat del gascó (ja havia fet la seva tesi doctoral sobre l'aranès).
. Onomasticon Cataloniae (1989-97), en 8 volums. Recull antroponomàstic amb l'explicació de l'arrel etimològica dels noms de lloc i de persona del domini lingüístic català.

Poc podem afegir al que ja s'ha dit de l'estudiós afincat a Pineda de Mar, al Maresme. Voldria destacar alguns fragments d'allò que ha dit en algunes de les entrevistes concedides:

Crec que és bona [la polèmica]. Es pot anar molt més enllà pel camí de la discussió, tal com es fa als grans països europeus i als Estats Units. El debat, l'opinió, la baralla permeten arribar lluny. Trobo que en el nostre país es consensuen massa les opinions i que moltes vegades s'evita la polèmica per no trepitjar els interessos d'uns i altres. L'abús del consens és dolent perquè supleix realment la disputa democràtica.
[Entrevista publicada al diari Avui del 29 d'octubre de 1994.]

A S.M. el Rei Juan Carlos I. Sereníssim senyor: Gràcies per la distinció que m'atorgàreu els mes de juny. Restaré profundament agraït per la intenció d'honorar-me amb una altra condecoració. Això no obstant, la decisió ha estat presa per una iniciativa governamental i jo no puc acceptar, i retorno, un premi enviat per un govern que redueix al mínim els drets de la meva pàtria, esquarterada en províncies, nega els recursos necessaris a la universitat de Barcelona i a totes les nostres, i subvenciona els petits grups que ataquen la unitat del català, llengua única dels tres països que la parlen.
[En la carta de refús de la Gran Cruz de la Orden Civil de Alfonso X el Sabio.].


I podem destacar també el que n'han dit persones pròximes o que el coneixien prou bé:

Jo tinc la impressió –diu l'escriptor- que és l'home que treballa més d'aquest país.
[Josep Pla.]

D'altra banda, l'extraordinari gruix intel.lectual de Coromines queda reflectit d'una manera colpidora en un fet que el seu darrer secretari i eficaç col.laborador des de 1989, Joan Ferrer, ha explicat, arran del seu traspàs: damunt la tauleta de nit havien quedat els Evangelis en grec, dos volums de les Confessions de Sant Agustí en llatí, les obres completes de Dante en italià, els Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister, de Goethe, en alemany (en caràcters gòtics), les obres completes de Shakespeare en anglès, un volum de les tragèdies d'Eurípides en grec, el seu estimat exemplar de La vida austera, de Pere Coromines, i dos volums de la correspondència de Josep Carner. Joan Coromines era, certament, un poliglot i un home de vastíssims coneixements culturals.
[Carles Duarte, al diari Avui del 2 de gener de 1997.]

El 1930 Pompeu Fabra i Josep Maria de Casacuberta el reclamaren perquè col·laborés en dues de les tasques més importants que duia a terme la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans: el Butlletí de Dialectologia Catalana i l'Oficina d'Onomàstica i Toponímia, a la qual havia estat atribuïda la fixació dels noms dels municipis catalans en un moment en què hom intuïa la proximitat de la recuperació de l'autogovern per a Catalunya.

Això li permeté, entre el 1930 i el 1936, establir les bases de les seves dues grans obres, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i l'Onomasticon Cataloniae.
[Max Cahner, al diari Avui del 3 de gener de 1997, «Un gran científic i un gran patriota».]

L'Ardida Piràmide: així anomenava Coromines el seu projecte científic. Una piràmide amb tres vèrtexs: el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, l'Onomasticon Cataloniae i la gramàtica històrica, que no va poder abordar. No va tenir temps, però va deixar materials suficients perquè altres estudiosos puguin continuar la tasca.
[...]
El seu coneixement de llengües era extraordinari. Coneixia en profunditat la lingüística romànica, aprengué sànscrit i es doctorà amb una tesi sobre l'aranès. Sabia rus, flamenc, gòtic, romanès, indoeuropeu, grec, llatí, basc i àrab i, evidentment, coneixia profundament els llenguatges pròxims al català (castellà, aragonès i dialectes provençals). Tot un exemple de multilingüisme a seguir, que, tal vegada, ens sigui útil a l'hora de plantejar-nos la necessitat que el professorat i l'alumnat universitari siguin capaços de superar la fase de la competència monolingüe empobridora per adquirir la capacitat d'ús de diverses llengües.
[Carles Solà, publicat al diari Avui del 28 d'abril de 2005, «Coromines: l'home, el patriota, el científic».]


Enllaços

Any Joan Coromines
Joan Coromines a la Gran enciclopèdia catalana, a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana o a Lletra.
Exposició Cent anys de Coromines
I alguns apunts biogràfics, a la Viquipèdia o en una pàgina de toponímia del Vallès Occidental, o sobre la seva obra.
Publica un comentari a l'entrada