Lectures. Baudolino, d'Umberto Eco

Fitxa tècnica

Títol: Baudolino
Autor: Umberto Eco
Any: 2001
Editorial: Edicions Destino (Barcelona)
Edició: Primera
Col·lecció: L'Àncora, núm. 151
Pàgines: 508
ISBN: 84-9710-018-2
Traductora: Carme Arenas Noguera
Títol original: Baudolino (italià)



Biografia de l'autor

Neix a Alessandria (Piemont) el 1932. Semiòleg i crític literari. Professor de semiòtica a la Universitat de Bolonya des del 1971. És un dels novel·listes italians contemporanis de més prestigi, capaç de combinar literatura i pensament en una obra de creació pròpia.

Ha escrit, entre altres obres, 'Apocalittici e Integrati' (1964), 'Trattato di semiotica generale' (1975), 'Semiotica e filosofia de llinguaggio' (1988), 'I limiti dell'interpretazioni' (1990), 'Il nome della rosa' (1980), 'Il pendolo di Foucault' (1989), 'L'isola del giorno prima' (1994) i 'Baudolino' (2000).


Recensió del llibre

Sense arribar a la frescor i captivació que despertava en el lector El nom de la rosa ─sens dubte la seva novel·la més reeixida─, a Baudolino torna a captivar el públic amb una novel·la ambientada en l'alta edat mitjana, on convergeixen aventures, intrigues i un enciclopedisme sempre evident, a través de bestiaris o cartografia medievals.

Eco ens presenta un enfilall de personatges murris que, gairebé sempre movent-se en espais oberts, reals o imaginats, abasten tots els confins del món conegut. De la mà de Baudolino es barreja la realitat i la ficció, la història i les mentides. Sovint, però, aquestes mentides acaben esdevenint realitat i canviant el curs de la història. Així ens obre les portes del Regne del Preste Joan, dóna vida als Reis Mags i transforma un simple got en el Sant Graal que tots veneren.

L'obra també és un gran homenatge a la ciutat natal de l'autor, Alessandria, al Piemont, llegendàriament sorgida del no res d'avui per demà, allà on també havia nascut el protagonista.

L'obra comença amb Baudolino ja gran a Constantinoble, que conta la seva història a Nicetas perquè l'escrigui, ja que ell coneix moltes llengües, però només sap escriure en vulgar. Així, tot el llibre és l'autobiografia de Baudolino, l'afillat de l'emperador Frederic, des dels seus orígens humils a Alessandria fins al moment que comença el relat, durant la croada i saqueig de Constantinoble. I entre un punt i l'altre, es va teixint una història bastida en mentides i mitges veritats del protagonista.

Eco no sols rememora l'ambient de l'edat mitjana en la història que conta, sinó també en el tractament que en fa dels aspectes llegendaris o de la passió amorosa dels personatges o del tractament de les relíquies, per exemple.


Fragments destacats

He triat quatre fragments que ens acosten a la capacitat lingúística i a la dimensió literària del protagonista i a unes reflexions que fa l'autor, a través dels personatges, sobre la veritable Història.

[Pàg. 17 Baudolino té do de llengües]
D’altra banda, el primer vespre li havia dit que ell posseïa un do: que en tenia prou sentint dos que parlessin una llengua qualsevol, i al cap de poc era capaç de parlar com ells. Un do especial que Nicetas creia que només havia estat concedit als apòstols.

[Pàg. 57 La retòrica i la poesia]
A París estudiaràs retòrica i llegiràs els poetes: la retòrica és l’art de dir bé allò que no és segur que sigui cert, i els poetes tenen el deure d’inventar mentides boniques. [...] Mira, no et demano que diguis allò que creus que és fals, que seria pecat, sinó que testimoniïs falsament allò que creus veritable ─la qual cosa és una acció virtuosa perquè supleix la manca de proves sobre alguna cosa que certament existeix o ha succeït.

[Pàg. 392 Les mentides es tornen veritat]
─No senyor, no amic meu ─el consolava Baudolino─, el regne del teu pare existeix, perquè jo n’he sentit parlar no ja pels eunucs, sinó per persones que hi creien. La fe fa que les coses siguin de veritat.

[Pàg. 508-09]
Sí, ja ho sé, no és la veritat, però en una gran Història es poden canviar petites veritats perquè en ressalti la veritat més gran. Has d’explicar la història veritable de l’imperi dels romans, no una anècdota que va néixer en un pantà llunyà, en països bàrbars i entre gent bàrbara. I a més, voldries ficar al cap dels teus futurs lectors que hi ha un Graal allà dalt entre la neu i el gel, i el regne del Preste Joan en terres àrides ? Qui sap quants forassenyats no es posarien a vagarejar sense aturador, durant segles i segles.

Fraseologia destacada

Són personatges murris els que apareixen a la novel·la. I el seu ús del llenguatge s'acosta a les expressions populars i sovint sentencioses recollides en sentències i refranys. Eco s'hi acosta de puntetes, deixant una mica de banda la seva erudició, per mostrar un llenguatge planer i ric d'expressivitat.

N'he destacat alguns exemples:

[Pàg. 17]
I tot i això parlava un grec fluid, sense tirar capellans a cada paraula que deia, tal com feien normalment els estrangers.

[Pàg. 18]
[...] digués el que digués, mirava d’amagatotis el seu interlocutor, com per avisar-lo que no se’l prengués seriosament.

[Pàg. 23]
Ara com ara la qüestió és com tocar el dos d’aquí.

[Pàg. 174]
I al capdavall, al camp moren com mosques, a causa de mil malalties.

[Pàg. 186]
I la meva Rosina no l’hem morta mai precisament perquè per a mi i per a la teva mare és com la filla que el Senyor no ens va donar, o sigui que no la toca ningú, abans a l’escorxador t’hi faig anar a tu, que ets fora de casa des de fa trenta anys, mentre que ella ha estat sempre aquí sense pardalets al cap.

[Pàg. 188]
I la pobra Rosina havia estat degollada per un de Como que devia saber l’ofici, perquè ho havia fet tot amb un sol cop i la Rosina, en un dir Jesús, abans era viva i després era morta.

[Pàg. 327]
Solomon, més sol·lícit, recordava que havia sentit parlar de pedres que canviaven el color de la pell, i que hi ha remeis, i que Ardzrouni podria a tornar a ser més blanc que abans.
─Sí, la setmana dels tres dijous ─es mofava el Ciula.

[Pàg. 400]
No menyspreava Solomon: un exèrcit, deia, ha de tenir un expert en medicina, perquè no es pot fer una truita sense trencar els ous.

[Pàg. 460]
Els genovesos els havien acollit de bon grat, però deien que l’hoste és com el peix, que al cap de tres dies fa pudor.

[Pàg. 490]
─Baudolino ─va dir─, jo no tinc el cap a tres quarts de quinze com aquells dos, i d’històries no en sé explicar.

Paraules subratllades

Cada lectura és una troballa. Us recomano de prendre el costum de tenir ben a mà un diccionari per consultar aquells mots que us sorprenen d'una lectura atenta del text. Sempre, indefectiblement, cada llibre, ens ofereix alguna perla nova, per guardar, per consultar, per afegir al vocabulari que hem anat adquirint a través de lectures i més lectures.
I amb Umberto Eco, fora difícil no trobar alguna d'aquestes perles.

[Pàg. 17 Falb-a (adj. D'un color entre roig i groc com el lleó)]
Una cara cremada pel sol, una cicatriu clara que li travessava tota la galta, una corona de cabells encara falbs, que li donaven un aire lleoní.

[Pàg. 17 Difidència (f. Desconfiança; mancança de fe)]
Viure a la cort, i quina cort, havia ensenyat Nicetas a valorar les persones amb una difidència calmada.

[Pàg. 23 *Estels vagants: al diccionari només apareix estel fugaç]
Oh mare, ja vestida amb l’or i la porpra imperials, ara bruta i macilent i cega dels teus fills, com ocells empresonats en una gàbia no trobem el camí per abandonar aquesta ciutat que era nostra, ni el tremp per restar-hi, sinó que ens movem embolicats en molts errors, com estels vagants!

[Pàg. 257 Estratagemes: és masculí en català]
─Diversos són els estratagemes dels dimonis: apareixen en somnis, creen al·lucinacions, se les enginyen per enganyar-nos, es transformen en àngels de llum i et perdonen per inspirar-te una seguretat enganyosa.

[Pàg. 270 Afilar també té un ús estès en català]
Però miraven al seu voltant a cada cantonada, i estrenyien ben fort sota els vestits ganivetassos acabats d’afilar.

[Pàg. 291 Xauxineig (m. Soroll que fa una vianda que es cou a foc lent)]
De seguida l’ara es va il·luminar i al cap de pocs minuts va començar a sentir-se un lleu bulliment subterrani, un xauxineig lent, mentre Ardzrouni, amb els braços alçats, pronunciava fórmules en una llengua bàrbara.

[Pàg. 325 Flèbil (Adj. Com de plor)]
─Però certament no em queden forces per tornar enrere, amics meus ─deia flèbil─, i per tant em penso que em moriré en el meu camí vers la felicitat.

[Pàg. 466 Simonia (f. Compra o venda de coses espirituals (sagraments, prebendes, etc.) per diner o altre avantatge temporal)]
─I a qui li compraràs el Mandilyon? ─va preguntar Baudolino cansat, ara ja mig marejat de tot aquella simonia.

─Per començar el duc d’Atenes no ho sap ─va respondre el Poeta─, i és a ell a qui l’hem d’encolomar, no a tu. Després, no la venem sinó que fem un canvi, i per tant no és simonia.

Errates

Massa errates i errors de traducció per ser una publicació seriosa d'una editorial de prestigi. Unes notes, sense mala intenció, perquè puguin revisar una futura edició.

[Pàg. 16 Sembla un error de traducció: no hauria de ser tot el dia?]
Després he omplert molts altres pergamins, algunes vegades dia a dia.

[Pàg. 18 Error en la separació a final de paràgraf]
Però, aquell matí, el color tendre del cel s’-havia enfosquit a causa del fum dens dels palaus i de les basíliques cremades pel foc.

[Pàg. 33 Manca de pronom feble]
Senyor Nicetas, el problema de la meva vida és que jo sempre he confós el que he vist amb el que volia veure...
─Passa a molts...

[Pàg. 79 Accent obert en la a]
... i no trobava pau en les escanyolides vicissituds amb les noies fácils, ans al
contrari, encara es feia més gran...

[Pàg. 166 Error en la separació a final de paràgraf]
després s’-havia posat a plorar.

[Pàg. 177 Fraseologia mal usada]
Si sortim ben parats d’aquest setge d’ara en endavant no deurem res a ningú.

[Pàg. 177
Fraseologia mal usada]
─Nosaltres també ho hem sentit dir, i és per això que Frederic vol que cediu abans.

[Pàg. 284 Fraseologia mal usada]
I ens recomana que sobretot, d’ara en endavant, tu siguis molt prudent amb el menjar.

[Pàg. 395 Guió en pronom feble]
En veure que totes aquestes esplendors el meravellaven, però que la seva mateixa inaccessibilitat l’entristia, vaig pensar que aniria bé, per convèncerlo que la seva pena no era la pitjor, explicar-li el suplici de l’Andrònic amb tants detalls que vaig superar de bon tros el que li havien fet.

[Pàg. 401 Accentuació]
Els blemmis no es podien emprar com a guàites, perquè per veure-hi haurien hagut de treure el cap amb el cos sencer, i això en termes bèl·lics hauria estat un suïcidi.

[Pàg. 418 Concordança article-nom]
Tota enfervorida, movia les mans com una nena que, en parlar d’un ratolí, n’imita la forma, i que en anomenar un temporal dibuixa el remolins que fa l’aire
[Pàg. 425 Error tipogràfic]
Se li havia costat tota còmplice i sol·lícita com si esperés veure algú.

[Pàg. 437 Concordança article-nom]
Quan van arribar, cadascun d’ells portava damunt les espatlles, lligada sota les aixelles, una armadura de canyes al capdamunt de la qual hi havia una cap d’ocell.

[Pàg. 466 Concordança adjectiu-nom]
─I a qui li compraràs el Mandilyon? ─va preguntar Baudolino cansat, ara ja mig marejat de tot aquella simonia.

[Pàg. 470 Extemporani: ja existia el càncer com a malaltia a l’edat mitjana?]
─Així et vingués un càncer ─cridava el Boidi al Poeta─, si no fos per tu ja en seríem fora d’aquest femer! I ara?

[Pàg. 478-79 Error tipogràfic]
L’única pietat m’ha vingut dels infidels, que Déu els recompensi tot evitant de condamnar-los com mereixerien.

[Pàg. 504 Error en la separació a final de paràgraf]
Sàpigues que el noi s’està morint en aquests moments, és més, vet aquí que ja és mort, que Déu l’-hagi perdonat.

Enllaços

Pàgina oficial de l'autor (en italià)
Umberto Eco a Edicions Destino
Ressenya de l'abellerol
Eco a la Wikipedia (en castellà)